Capítol 4

No acabava d’entendre com un jurat d’un premi de literatura eròtica es podia engolir totes les obres presentades sense explotar. O potser sí que exploten? Jo entre robes interiors femenines, ascensors i editorial, m’ho anava fent, de fet sempre m’ho havia anat fent però mai no tan bé com ara que necessitava bon material, no simples cardades de dissabte a la tarda. O sigui que anava recollint prou experiència personal i recent per convertir-la en material literari. És clar que continuava amb l’obsessió d’aconseguir una escena prou excitant per a escalfar un jurat sencer.

Va ser un matí, quan vaig decidir d’anar a dur la comanda a casa de la directora —vaig anar a buscar-la jo mateix al magatzem que era a prop d’on tenien les oficines i on havia estat jo el dia del contracte. Preveia de no trobar-la i així m’estalviaria que em fes passar a l’interior, que, a causa de la meva experiència en situacions on es tanca una porta, mai no se sabia com i on podia acabar; una cosa era trobar-t’hi i l’altra ja era provocar-la. No m’hauria agradat que es pensés que hi anava per follar-la altre cop. Tot i així, havia decidit d’acabar el meu treball. A més, la feina tampoc no em podia permetre de perdre una llarga estona només per a anar a lliurar l’encàrrec. Així és que després de consultar el directori de clientes, vaig trobar-ne una que vivia a prop del domicili de la directora. Vaig deixar el paquet al porter, com jo volia, i sense perdre temps i a peu vaig recórrer les tres illes de cases que hi havia fins al domicili de la, per a mi, nova i desconeguda clienta. Vivia en un edifici dels que les balconades semblen miradors, amb barana de vidre.

—Bon dia, què desitja? —Amb veu ben adobada em deixà anar la frase la minyona.

Duia vestit de criada, negre amb davantal blanc, la còfia també blanca.

—La senyora Pobert, si us plau… Sóc de SUAUFI.

—Passi, ara l’atendrà.

Vaig passar, i em deixà en un saló on el foc a terra que semblava presidir tot el cercle de sofàs i butaques romania apagat, només un parell de troncs i la negror del terra del foc n’asseguraven la utilització. Devien ser gent de molt de calé, perquè aquella casa, immensa, era repleta de pintures, gerros, mobles antics, que ben segur que devien de fer, tots plegats, una fortuna. Entrà una senyora que sense preguntar-li l’edat vaig endevinar que en tindria més de seixanta.

—Ara vindrà la senyora Pobert. —Va desaparèixer per la porta de l’escala.

—Gràcies. —Calia seguir el ritual lent i exageradament cortès.

Just m’havia assegut més còmodament quan s’obrí novament la porta per on suposava que apareixeria la senyora per qui jo havia preguntat.

—Em permet? —em demanà la minyona. Duia una safata amb un parell de tasses, la sucrera i la tetera…, ah!, i pastes seques. Mentre la minyona ho descarregava tot a la tauleta del mig, va arribar la senyora Pobert. Vaig saludar-la.

—Brigitte, pots retirar-te.

La senyora Pobert, asseguda al coixí de l’esquerra d’un sofà, començà a abocar el te a les tasses. I mentre sostenia la sucrera en una mà:

—Una, o dues cullerades?…

—… gràcies.

El te era bo, i la venda, poc o molt, la tenia assegurada. Aquesta gent per no fer el ridícul serien capaços de comprar qualsevol cosa.

—Perfumeria i roba interior. —Entre glopada i glopada de te, vaig començar a oferir-li les mostres de perfum i sabó que duia, les anava escampant per sobre de la tauleta central.

—Ens farà falta la Brigitte. —Jo no entenia el perquè—. Brigitte!!! —La senyora Pobert va dur-se un cigarret a la boca i escopinà la primera pipada.

—No, gràcies, ara no —vaig respondre al seu oferiment. La Brigitte no tardà a aparèixer per la porta del fons.

—Em cridava la senyora?

—Sí, el senyor… Perdó, com m’ha dit que es deia?

—Manel, Manel Delavila —vaig dir amb el mateix accent de pel·lícula americana que ja havia utilitzat.

—El senyor Manel ve a mostrar-me les últimes novetats de perfumeria…

—Comprenc. Aquí o al bany —insinuà la Brigitte.

La senyora em mirà des de darrera la cortina de fum i preguntà:

—Segur que deu dur algun tipus de xampú…

—Sí… Aquesta n’és una mostra. El tenim perfumat de cinc essències diferents.

Els observaren.

—Aquest potser serà el més fresc.

—Sí, cert. Encara que pot quedar-se’ls tots i escollir amb tranquil·litat aquell que més li agradi.

—No. És que vull provar-lo ara mateix. —L’allargà a la minyona, que desaparegué altre cop, com si es conegués molt bé el que havia de fer amb aquell sobret de mostra. La senyora Pobert continuà interessant-se per la resta de productes i els vaig anar exposant: desodorants amb esprai de nova presentació, perfums i colònies per a diferents parts del dia o de la nit, sabó de tocador, maquillatges i laques pintaungles. Em vaig recordar que havia quedat amb aquella directora que li mostraria els productes que havia escampat per la taula. Vaig fer el moviment d’obrir un dels flascons de perfum…

—No, així no, no s’aprecia prou bé la qualitat…

Vaig deixar-lo i coincidí el soroll de reposar-lo al sobre amb l’entrada de la Brigitte, que va passar ja sense demanar-li permís a la senyora. Jo no entenia res de res, els seus cabells eren eixuts, i si se’ls hagués rentats no hauria «tingut temps d’eixugar-se’ls».

—Crec, senyora, si m’ho permet, que és millor que l’altre —va dir—. Aquest és neutre i ben perfumat sense embafar gaire, però produeix una frescor natural…

—Me l’aconselles?

—Sí senyora.

Jo continuava sense comprendre res. La senyora confiava en la Brigitte com si es tractés d’ella mateixa.

—Puja aquí dalt —digué assenyalant el sofà.

La Brigitte no s’ho féu repetir, i després de descalçar-se s’hi enfilà. La senyora Pobert s’aixecà quan ella havia acabat el moviment i, des del seu davant, li aixecà la faldilla. La Brigitte em mirava de reüll. Aparegué sense bragues i, sense que li ho demanés ningú, s’eixancarrà lleument per obrir el pont. La senyora, amb dos dits, li començà a tocar el pèl que li cobria tot el pentenill. O sigui que la Brigitte, a més d’actuar com a minyona, feia de model de la senyora, o més ben dit de conillet d’índies, ja que provava allò que a la senyora podia interessar-li. No crec que amb el menjar, o la roba, o els mobles també fes el mateix; «i si ho feia també amb els homes?» —vaig pensar. Després hi apropà l’olfacte i signà el tràmit amb un petó.

—Gràcies Brigitte. Pot encomanar-me’n, senyor Manel. No et retiris encara.

—No senyora.

La Brigitte va baixar del sofà i es quedà allí dreta, amb les sabates al seu costat. Jo vaig treure la llibreta de comandes i després de buscar-me el bolígraf per totes les butxaques, en vaig prendre nota.

—Aquestes laques també deuen donar bon resultat, oi? És clar que vostè deu tenir pressa, oi? —digué la senyora Pobert.

—No, no senyora, mentre a vostè no la molesti…

—És que sempre he trobat molt interessant aquest tipus de servei que vostès ofereixen; a més, ja pot veure la comoditat que suposa per a mi de tenir-ho a casa, així puc comprovar al moment l’efectivitat d’allò que compro.

—Sempre és interessant de saber allò que s’adquireix. Miri, aquí té la selecció dels colors de les laques pintaungles que més es duran aquesta temporada, amb tons exclusius per a les nostres clientes…

—M’agradaria provar aquest vermell, el 69… Aquest. Moltes gràcies.

Es veu que la Brigitte ja sabia la cerimònia, ja que aixecà el peu i el deixà reposar a la falda de la senyora. Ella, delicadament, començà a escampar-li la pintura per cada ungla del peu dret. La submissió de la noia i la seva cama, amb al panxell tes per deixar tocar només el dits al genoll de la senyora, m’excitava més que no pas haver-li vist el parrús. Ella em continuava mirant de reüll com si no es refiés de mi. La senyora, agafant-li el taló, li aixecà el peu i les hi bufà, les ungles. Lluïen un roig encès, agressiu, únic, haig de reconèixer-ho.

—He de reconèixer que és un bon roig encès, agressiu, únic —acabà la senyora, i jo en vaig prendre nota també—. Oh, Brigitte! Has vist com tens les cames, tens la pell seca.

Es mirà, també, les seves mentre jo ja començava a buscar alguna crema que pogués servir.

—No té per casualitat alguna cosa per a això?

—Tingui.

—Posa-t’ho, però només en una cama, així podré veure «l’abans i el després» —begué un glop de te i féu una glopada de cigarret. Mentre la Brigitte, disciplinada, començava a posar-se la crema, la senyora ens repartia una segona tassa de te amb el sucre que en corresponia a cadascuna.

Quan acabà, es dirigí a la senyora i li mostrà la cama. Ella comparà i ben segur que devia quedar admirada, com fins ara, però, més ràpid que ella; i com que la tenia ben a prop, la Brigitte, em vaig agenollar vora seu en la mateixa posició de sastre que ja he descrit més amunt, mentre m’explicava:

—Em permet? —respongué amb un moviment afirmatiu, la senyora, és clar. I jo vaig continuar amb unes explicacions que segur que em devien sortir del pal—. És que vull comprovar si se l’ha col·locada tal com cal. Ha de fer una pel·lícula fina i uniforme i no deixar-se ni el més petit espai, ja que per allí pot passar-hi l’aire.

I jo, mentrestant, anava per resseguir aquella cama, i aquella cuixa fins al mateix entrecuix, i vaig aprofitar per pressionar-l’hi amb la mà ja que la faldilla m’havia cobert les mans i no podia enxampar-me la senyora, llevat per la cara i el petit badall de boca que féu la Brigitte en sentir-s’ho.

—Li sua l’engonal.

—I és greu? —digué la senyora.

—No, amb una aplicació de desodorant després del bany el manté prou bé tot el dia, i sense perill d’escaldar-se. És clar que cal tenir molta cura, ja que són productes que duen alcohol i si toquessin la vulva produirien coïtja.

La Brigitte, ja ben posada per a la prova, o sigui ajaçada al sofà amb les cames obertes, m’oferia el seu clítoris com a diana dels meus ulls i tots els plecs enrogits del voltant, assenyalant-me el cau que modestament començava a obrir-se. Jo destrament vaig apartar-li el pentenill mentre amb la pròpia mà li cobria la part, vaig aplicar-li el desodorant a vint centímetres, tot seguit vaig tornar a pentinar-lo per deixar lliure l’altre costat. Vaig enretirar-me.

—Espera’t.

La senyora s’hi apropà i ensumà la flaire del nou producte.

—Brigitte, et suqueja el cony…

—No puc senyora… —es disculpà ella—. No estic acostumada a les mans del mascle i m’escalfa.

Feia estona ja que la Brigitte suquejava de valent, i per a això sí que no portava res per a calmar-li la cosa. O potser sí que en duia, vaig pensar, en recordar la tibantor del meu baix ventre. A la senyora semblava no afectar-li i no la deixà retirar-se.

—Dona, pensa que el senyor no és de casa.

Jo no sabia si m’atreviria a continuar després amb la roba interior, però ja ho havia anunciat.

—I d’aquells altres desodorants de què em parlava, del nou sistema d’esprai…

—Sí, són recomanables per a les aixelles… —La Brigitte ja s’havia començat a descordar el vestit per deixar-les al descobert. Li caigué part del vestit enrera, i li quedà el tors nu llevat dels sostenidors, que li cobrien allò que sol cobrir aquesta peça de roba, que per cert ella la tenia més voluminosa que la mida estàndard de carrer. La senyora li féu aixecar els braços i jo, com a especialista en la matèria, feia d’aplicador del líquid polvoritzant al sotabraç. Aleshores, la senyora repetí els mateixos moviments que li féu al parrús: olorà, hi passà la galta aquest cop, i l’hi besà.

—Perfecte —exclamà la senyora Pobert—. I de roba interior què ens pot ensenyar?

—Abans però m’agradaria oferir-li una crema que SUAUFI ha gosat d’anomenar MUGRÓ TES. —La senyora havia aprofitat per pintar-li les parpelles i els llavis i les pestanyes—. MUGRÓ TES és un producte en forma de crema que manté les mamil·les erectes per un període de dotze hores. Vostè ja sap la importància de mostrar-les ben sortints, sobretot a l’estiu quan la roba que es du permet de demostrar-ho molt fàcilment. No és aconsellable, però, d’utilitzar-ho gaire sovint.

Ja li havia descordat els sostenidors.

—Apliqui-li…

La Brigitte els tenia ben tibants ja.

—Li prego que els provoqui perquè es tibin del tot, així en veurà l’eficàcia.

La senyora començà a arrodonir-los amb els capcirons dels dits i jo vaig acostar-hi el meu amb un granet de crema MUGRÓ TES. «Quin mugronàs» vaig pensar. La Brigitte se sobresaltà, i volia instintivament enretirar-se. Les seves mamelles dibuixaren una ona fins que reposaren de nou immobilitzades pel seu propi pes. Vaig bufar-les-hi i es tibaren encara més, aurèola i tot. Va deixar anar un crit i intentà de tapar-se-les amb les mans, però la senyora li ho va prohibir agafant-les-hi; ben segur que havia endevinat la intenció de la crema.

—Uf! —exclamà ella, en un clam que es debatia entre el plaer i el dolor.

—Produeix el mateix efecte com si el mantingués a punt de congelació, però és clar, en dosis moderades és innòcua —m’explicava—. A més és insípida. Em comprèn?

La senyora Pobert ho volgué comprovar, mentre jo anava prenent nota de tot. A la Brigitte li devia rajar cada cop més el forat, provava de portar-s’hi la mà, però jo que no la perdia de vista li ho privava de fer-ho.

—Roba interior —pronuncià la senyora, mentre es neguitejava de les cames.

—Sí.

La vaig abocar sense compliments i la mestressa l’anava triant i volia fer-li posar a la minyona, però només de sentir-se el més petit frec es bellugava frenèticament i ens va ser impossible d’emprovar-li res.

—Ja va passar-li un altre cop, això. M’ajuda a dur-la a la cambra…

Vaig agafar-la fort pels braços i la senyora pels peus. S’endugué com va poder la roba que calia veure. Sacsejava el cap com si tingués un orgasme continu d’aquells que fan esbufegar les dones.

El llit, immens, repartia la cambra en dues parts, la de l’armari i el tocador i l’altra, d’un ampli finestral que donava a una terrassa. Va despullar-la del tot sense fer cas dels crits que deixava anar la minyona.

—No, així no… —no parava de repetir.

—Brigitte, t’agradarà. —Suposo que devia dir-li-ho per tranquil·litzar-la.

La vam agafar i la posàrem al llit.

—Vigili que no es mogui.

S’apropà a l’armari i tragué unes cordes. Sense pensar-s’ho dos cops va començar a lligar-li els peus i les mans a la capçalera i als peus del llit. La Brigitte quedà ajaguda allí amb les cames i els braços oberts. La senyora, com si no es tractés de la mateixa senyora, va emprovar-li els sostenidors, així només pel damunt i les bragues també, i un parell de temptacions també, i les lligacames també, i…, també. Jo no donava l’abast a prendre nota de tota la comanda que m’estava fent i em sentia la bragueta que per si sola s’anava obrint. La Brigitte volia deslliurar-se dels lligams que la subjectaven i no parava de moure el cul amunt i avall.

—Vostè podria ajudar-me a calmar-la? Ja sé que és ridícul, però només vostè pot fer-li-ho passar…

—Jo, però com?

—Follant-la. Només un bona verga com la que a vostè se li marca podria fer-li passar l’escalfor. L’altre cop que això li passà va haver de fer-ho el meu marit, però ell és de viatge.

—No —vaig respondre—. Jo no puc tirar-me-la sense el seu consentiment.

—Ella li ho agrairà… —La senyora Pobert m’anava descordant el botó dels pantalons—. Només serà un moment.

Jo no m’hi vaig tornar a negar, pensava que tenia l’oportunitat d’una escena de llit poc corrent i força excitant. I deixava fer a la senyora, que es veu que h¡entenia un bon tros d’aquestes coses. Ella mateixa em va descordar els pantalons, que em relliscaren fins als peus. Va buscar-me els testicles i la barrina, me l’acompanyà fins a la vagina de la Brigitte i me la féu penetrar en aquell xipoll. Em coïa. La senyora li castigava els mugrons, encara endurits, serrant-los-hi amb les dents. La Brigitte es queixava i amb cada crit jo sentia un nou rierol de fluix que s’obria camí dificultosament entre el meu penis i la seva vagina.

—Em forades… —exclamà.

Vaig tancar els ulls, em sentia venir la glopada final i la senyora, que n’estava pendent, me la va treure del cau que deixà escapar una ventositat. La Brigitte panteixava encara més. La senyora em llepà el caparró de la polla mentre amb una mà fregava molt fort el botonet de la seva esclava. Jo li vaig desfer la brusa i caigueren els seus pits dessubjectats, li traguí la faldilla i ella agraïda se m’engolí sencera l’eina, li vaig buscar, amb la mà, la seva deu de plaer entre les calces i, sincronitzats, rebé la lleterada directa a la gola. M’escopí el fal·lus flàccid i s’abraonà damunt de la Brigitte que demanava desfer-se dels lligams de les mans per abraçar-la. Es besaven. S’esclafaven els pits.

Algú va xisclar.

—La mare! —va dir la senyora Pobert.

En girar-me només vaig veure caure en rodó a terra la mare de la senyora Pobert. Vaig pensar en el marit de la senyora i no m’abellia la idea que em pogués trobar allí. Vaig fugir.