Capítol 2

Havien passat dies, potser setmanes; mesos, m’hauria agradat de poder pensar. El calendari de darrera la porta de la cuina em confirmà que potser només una quinzena de dies des que la Istar havia vingut. M’havia despertat, com en els últims dies, envoltat de fulls de paper, papers en blanc, d’altres fets una pilota i uns quants, els més pocs, d’escrits. La lletra menuda que feia en començar s’anava engrandint així com anava avançant. Escrivia, o millor dit provava d’escriure fins que la son em vencia. Sense adonar-me’n em queia el retolador. Queia a l’atzar del lliure vol i relliscava fins a algun plec dels llençols on descarregava el seu verí, negre o blau. Sempre feia servir retoladors negres o blaus. La Istar no havia tornat, jo tampoc no l’havia anat a buscar. Procurava oblidar-me’n. Ella havia fugit, almenys això em semblà. No sabia realment si havia fugit, i si havia estat així, no en sabia el perquè. Em repugnava la idea de pensar que el seu comportament havia estat d’allò més natural, que ahir o abans-d’ahir podia haver fet el mateix a qualsevol altre. D’altra banda desitjava que continués així. M’aterria al mateix temps la idea de sentir-me captivat per una dona; tot i així, em continua retronant al cap aquella veu: «Digui’m». El seu alè pudia a esperma ara que ho recordo. El seu got a la Rambla havia quedat amb la rodanxa d’esperma blanquinós que havia deixat el seu llavi. Em vingueren nàusees.

Els meus primers passos com a escriptor podien convertir-se en poca cosa més que en un intent. Provava sort, corregia, estripava, escoltava cents i cents de vegades la cinta que la Istar m’havia dut. Era decebedor. Em sentia incapaç de prosseguir. Només havia aconseguit de transcriure la cinta que la Istar m’enregistrà i poca cosa més. Vaig baixar al bar; com sempre, la història es repetia cada dia. A tres quarts i mig de nou el bar es buidava. Anaven tots els clients als seus llocs de treball. A mig quart de deu tornava a omplir-se dels mateixos treballadors que ja havien marcat l’entrada a l’empresa.

—Bon dia!

—Hola Manel —va dir el Mario, el cambrer, que semblava no haver-se après encara de memòria la meva consumició—: Què hi posarem? —digué.

—Un cafè i el diari.

Encara no l’havien dut. Encara no l’havia dut el Mario del quiosc; i és que avui, jo, hi havia anat més d’hora potser, i vaig haver-me d’esperar una bona estona. El Mario-cambrer s’havia girat a la Gaggia i actuava d’esma de tan avesat que estava de fer-ho.

Coixejant com sempre entrà el Mario i em va servir La Vanguardia.

—Deixa’m veure la Lotto —va exclamar algú.

—Però si avui només és dimecres —va fer-lo callar algú altre fotent-li una bona planfotada a l’esquena.

—Avui han portat més material —va confiar-me confidencialment el quiosquer.

—Material de quin? —vaig preguntar-li, sense caure-hi.

—Hòstia, ves de quin, del que et vas endur l’altre dia.

—Porno? —vaig dir.

Vaig anar de cap a la secció d’anuncis del diari mentre ell prosseguia mig fent signes mig parlant amb veu tan fluixa que gairebé ni jo el sentia:

—Vine després al quiosc i ho veuràs.

«Era una bona manera de fer-se clients» —vaig pensar. Ell aquell dia es va asseure al taulell, que no era gaire ben proporcionat a la seva alçada i li costà una mica d’enfilar-se al tamboret alt.

—He buscat coses millors per al meu instint —vaig explicar-li, mentre que entre els dos Marios i la finestreta que donava a la cuina es produïa un joc d’ecos repetit:

—Un de botifarra —va dir el Mario.

—Un de botifarra —va dir el Mario.

—Un de botifarra, marchandooo! —va repetir una veu anònima des de la cuina.

—M’has d’explicar això de l’instint —en un intent inquisitori de voler-me demostrar que, tot i l’eco produït per la botifarra, que ara esbufegava altre cop mentre es feia a la planxa, no havia perdut el fil d’allò que jo havia provat de dir com a evasiva—. De què va? —va insistir.

M’havia enxampat ben bé. Com podia jo explicar-li així a les bones la història de l’última mamada. Vaig respirar fort i, encara no sé què em va empènyer a dur l’acció, vaig contar-li-ho, encara que haig de reconèixer que sense gaire detall, una mica pel damunt.

—A mi aquesta paia m’ompliria les cantimplores a vessar.

—Les què…? —vaig interrogar.

—Les cantimplores —va repetir sense cap perjudici. Vist que jo no ho comprenia ho definí amb un senzill—: Els ous, collons!

—Ah! —vaig acabar jo.

Vaig explicar-li que, tot i així, la imaginació no se m’acabava d’obrir del tot i que no sabia si podria acabar la meva obra abans del termini de presentació d’originals del premi i etcètera, etcètera… Vaig preguntar-li si sabia alguna feina.

—Ah, calla! Potser sí —va dir ell—. Però ara que ho recordo, ja la van ocupar.

—Bé, si mai en saps de cap més… —vaig conformar-me.

Vaig sortir del bar després de l’habitual llegida d’anuncis. El Mario havia acabat el seu esmorzar força abans i vaig anar-me’n sol. Vaig esperar l’autobús, que arribà tot seguit. Volia allunyar-me del cercle viciós dels mateixos carrers, del mateix barri, de les mateixes cares conegudes, i no és que jo conegués gaire gent, però ja ho sabeu, sempre hi ha veïns que volen saber de tot, el botiguer, el jubilat del banc o el captaire habitual de la primera cantonada, que tot i fer-se, tots plegats, els distrets, t’ataüllen, molts cops per casualitat, d’altres per complicitat, d’altres per vici.

Necessitava fugir dels carrers de l’editorial, de la Vit vull dir, no em captivava gens ni mica la idea de poder topar casualment amb la Istar.

L’autobús dansava com solen dansar tots els autobusos. En pujar a la màquina —m’agradava d’anomenar-los així, els autobusos— vaig oferir a la maquineta mossegatargetes la meva targeta perquè li fotés dentada. El seu catacrac coincidí amb la batzegada que solen fer en arrencar aquests tipus de vehicles. Em traslladà sense demanar-li-ho fins al corredor central-del-fons, i en tocar el fre davant d’un roig encès vaig aconseguir de fer-me pas fins al seient del costat de la finestreta. Em semblà com si hagués trepitjat algú, però això era d’allò més que quotidià. Sense perdre l’exterior ni un moment vaig romandre-hi pensatiu fent tombs al meu garbuix de matèria per veure si podia aconseguir de planejar com ho faria això de trobar algú que em pogués ajudar en l’adquisició de noves experiències per a donar-me suc a la ploma. Va ser quan, en veure que l’autobús s’havia anat omplint de gent, just al meu costat i a terra, se m’aparegué aquell peu que escortava, només separat del metall per una sola de sandàlia curosament subjectada per un parell de tires, i era evident que havia estat la víctima de la meva pressió involuntària.

Era un peu d’aquells que tenen la possessió de ser perfectes, ni els dits massa llargs ni massa curts, ni enganxats ni massa oberts, ni les ungles fent de visera ni col·locades al molset del costat d’aquella manera que es clava i et queda una ungla com constreta. Els seus capets eren ben arrodonits i nets, polits. I els talons i els turmells ben posats al seu lloc, amb els tombs on calen. I les cames meravellosament perfectes, cobertes per una faldilla que queia fins quatre o cinc dits per dessota del genoll. Fou llavors, i només en aquell precís instant, quan vaig gosar de guaitar per veure de qui era tot allò. Quins ulls tenia aquella encisadora xicota. I maleït sigui! Quan vam creuar les nostres mirades va ser impossible de desfer-me’n. Mai no havia vist uns ulls tan decidits com aquells, semblaven demanar-me que els fes meus, i la boqueta de pinyonet era el llindar d’un bon cau de fures per a escalfar. «Però Manel, què penses?» —vaig pensar—. «De primer la veu de la Istar i ara els ulls d’aquesta tia» —vaig continuar pensant—. «I quin panxell més ben parit!» —prosseguí el meu pensament. I això no era pas tot, ja que la faldilla no era faldilla, era vestit de punt que Déu n’hi do la ventilació que deixava entreveure per dessota el braç! Es tractava de tot un servei d’aire condicionat a tot rendiment, però els seus efectes eren antagònics en arribar al meu cos. M’escalfava més que la xarrupada de la Istar. Ella no em treia els ulls de sobre, i les seves parts dessostingudes marcaven el sotrac dels més de mil clots que s’escampaven pel carrer. El seus mugrons, erets, es marcaven a la peça de vestir i no cedien al seu lleu pes.

—Ets bonica… —vaig dir-li potser amb massa precipitació, però no vaig poder-me’n estar.

—Mai no m’ho havia dit ningú.

Semblava com si pel fet de mirar-me-la només per copsar el cos i imaginar-me’l bellugadís entre llençols m’hagués begut la meva capacitat d’autocontrol davant les dones, i volia començar a pensar que tenia un altre conill per sucar. «Ets collonut, Manel» —vaig dir-me—. «Sempre que et proposes una cosa, l’aconsegueixes».

—Ets molt decidit. —I tallà.

Ella em confirmà que demostrava no ser coix ni manxol en aquests afers tan delicats.

—Jo em dic Manel.

Sentia que la conversa em sorgia amb espontaneïtat, que fins i tot a mi em deixà sorprès; un viatge amb autobús sempre era massa poca estona. Em començà a esgarrifar la por de no saber on em podria dur aquella actitud tan decidida del meu comportament. M’esgarrifava la idea que amb les presses no me’n sortís alguna que em passés factura.

—I tu, com te dius? —vaig interrogar.

—Istar…

—Istar!? —vaig exclamar. I segur que la meva cara devia posar cara de pomes agres perquè sentia tremolar els meus llavis. Vaig imaginar-me un altre cop sentint-me-la mamada per una Istar. Dues Istars potser eren massa Istars i més tenint en compte que aquest nom mai, fins a posar-me en aquests afers literaris, no l’havia sentit.

—És poc corrent, el meu nom…

Deixà reposar a terra la cama que feia una estona que havia encreuat, per comprimir-se la xona segurament, i féu la intenció d’aixecar-se:

—Baixo aquí…

—Jo també —vaig dir sense saber per què.

De debò que no sabia ni on havíem anat a parar, però no volia renunciar a perdre-la de vista tan fàcilment.

—Ets agradable, Manel —em digué així com si res, com si fes anys que ens coneguéssim.

Us ben asseguro que no sé com vaig arribar a fer cap a l’ascensor de casa seva. Era un ascensor que només podia pertànyer a un d’aquests blocs de pisos que guarneixen dignament els carrers, vull dir que devia pertànyer a un edifici d’aquells on totes les balconades borbollen llagrimoses plantes que van ser posades allí perquè el projecte de l’arquitecte així ho requeria. La Istar, amb els cabells curts per deixar veure l’escot de l’esquena, va prémer el divuitè pis, mentre jo intentava endevinar què hi feia allí dins viatjant verticalment vers un indret desconegut, i contemplant aquella ratlla de l’escot que semblava sorgir de la ratlla anatòmica que dividia els dos malucs. Era bonica la Istar, vull dir aquesta Istar, no la de l’editorial, o sigui aquella també n’era, de bonica, però ara em concentrava només en aquesta, la de l’ascensor.

—S’ha aturat —digué sense semblar gaire preocupada per aquella situació.

—Però si tenim llum…

—A vegades passa. Pren-t’ho amb calma, pot anar per llarg.

Semblava com si cada paraula la tingués prevista des de molt abans de pujar en aquella capsa metàl·lica, però tampoc no podia preveure que a l’autobús arreplegaria un pobre inexpert com jo; m’imaginava follant amb aquella fura allí dins tancats on no pogués deixar anar cap lleterada a terra sense por de tacar-hi la moqueta, que en mirar-la vaig veure que era de color gris clar.

—Sí, me les he tretes.

—Com?

—Que m’he tret les sandàlies —ho havia vist—. M’agrada sentir amb els peus el tacte d’aquesta llana que l’adobes com vols. —Hi jugava acariciant-la, la llana, com si acariciés el llom eret d’un gos; la llana es redreçava.

No m’ho podia creure, però aquesta Istar no demostrava ni la més mínima desesperació per veure’s allí tancada amb un desconegut, com era jo, però jo començava a sentir l’angoixa de sentir-me condicionat i inútil de no poder-me moure més enllà d’aquell metre quadrat d’espai; se’m passaven pel cap cent virgueries de les més estrafolàries, des d’imaginar-me dins d’un taüt, fins a veure’m a les mans opressores del més maquiavèl·lic tarat cerebral. Qualsevol excusa m’era bona per a intentar oblidar aquella situació ridícula que m’havia dut la dèria d’escapolir-me de l’angoixa de sentir-me vigilat.

—Així que vius sola… —vaig reprendre el diàleg, d’altra banda tan difícil dins d’un ascensor.

—T’estranya?

—No, jo també hi visc, sol…

—I t’agrada de dur dones a ca teva?

«Redéu com corre». I vaig sortir-me’n prou ben parat.

—La veritat —vaig dir—: m’escalfen massa el piu i no el puc controlar. —No sabia quina mena de calfred era aquell que m’anava recorrent el cos en dir aquella bajanada, però considerava que li’n devia una a la Istar, i a més havia quedat com un senyor; esperada que així es quedés tranquil·la una estona, però…

—I el deixes descontrolat, el teu piu?

—Però què fas Istar? —Amb gràcia, això sí, s’havia tret el vestit deixant a l’aire el parrús del seu cony desbragat i el mamellam que era per sucar-hi pa a tot plegat.

—Tinc calor. Sembles impressionat. Potser no t’esperaves que tingués tot això aquí sota? —digué deixant caure el vestit a terra.

—Doncs, no ho sé…, la veritat és que… No havia vist mai un cos tan bonic com el teu. Estàs molt bona.

Ja em veia cardant un altre cop. Meravellós! Fantàstic! Però ni jo mateix no em creia que pogués trobar, i ara que el necessitava, tot aquell material per a la meva novel·la: quedava impressionat.

—Explica’m alguna cosa del teu piu; si no, aquí dins ens avorrirem.

—Però Istar, això són coses que explicar-les no fa el pes…

—Què vols dir? Que potser prefereixes actuar? —Evidentment, jo no ho havia dit amb aquesta intenció, o sigui, jo ho volia però no ho havia fet mai en un ascensor i potser no m’hauria agradat que ens hi poguessin enxampar—. M’ho crec perquè el tens a punt de rebentar…

Vaig acotar el cap i sí, era cert. Amb l’angoixa de trobar-me sense controlar la situació, no m’havia adonat que ell alçava el cap més que el coll, i, és clar, aquella forma de mig coco que dibuixava a la bragueta era impossible de dissimular.

—Et deuen tibar els pantalons…

I ho va fer. No vaig tenir temps de negar-m’hi. Jo podia suportar la calor que cada cop m’escalfava més, però-ella, en un tres i no res, me’ls havia desfets, els pantalons.

—Hòstia, quina barrina. És de les que val la pena xarrupar-li la calba.

—No! —Volia fer-m’ho allí mateix, jo us ben asseguro que quedava sorprès, cada segon que passava era desconegut per a mi, i mai no m’hauria pogut imaginar que acabaria follant en un ascensor, em semblava una situació de pel·lícula. Però, és clar, a mi em voltaven més coses pel cervell, em preocupava per un costat la condició de pres d’ascensor, i per l’altra, la meva condició d’escriptor novell. Com podia jo escriure això i convèncer uns possibles lectors que tot allò era cert? Era improbable que hi hagués algú que em pogués creure, perquè a les novel·les de lladres i serenos hi ha assassinats, però l’escriptor ni és l’assassí ni n’és testimoni; en canvi coneix tots els detalls. Doncs amb això igual: qui es podia creure que en aquells moments estava tancat en un ascensor, en ja no sé quina planta, i que això era cert, que aquella segona Istar començava a buscar amb la seva boca el meu endoll? Sort que aquella negació la frenà i, en aixecar-se, la vaig engrapar casualment per les mamelles i li vaig donar una empenta que la féu rebotre contra un costat de la garjola. Trontollà. Allò havia estat un impuls que, abans de sentir el cop que s’hi donà, me’n va fer penedir.

Volia demanar-li disculpes, quan amb veu de deessa, d’aquelles que deixen anar les dones quan et diuen «m’agrada», me les va fer avortar.

—Manel, m’agrada… —mentre desmaiava el sufix amb un sospir.

—Manel, fes-m’ho, toca’m els pits, els mugrons, grapeja-me’ls.

—Però, dona, aquí? —Jo estava que no podia més també.

—Fes-m’ho —va dir.

No vaig saber-me’n estar quan m’ajudà amb les seves mans a acompanyar els meus dits fins al seu cos. Sense estrènyer-se-les, feia recórrer les meves mans per la seva cara, els seus cabells, pel coll i baixava cap als seus ben situats pits que se separaven i ascendien ara que ella ja m’havia convençut que no la deixaria; i mentre també tancava els ulls aixecava els braços oferint el seu dessota perfectament net de tot borrissol. L’acariciava cada cop més satisfet de veure com ella se m’oferia incondicionalment, el seu plaer era el meu, i el meu pal més tes que un fanal era allí escortant l’acció. La seva pell era suau, i amb el seu frec començava a fer-me saltar l’eina erecta; havia de controlar-la, vull dir la meva lleterada, encara que fos per dignitat, no volia deixar anar les meves escorrialles allà dins d’aquell ascensor tan ben adobat, encara que va ser prou difícil en el moment que els seus ulls plorosos em demanaven de repassar-los, els mugrons, amb les meves dents, castigant-los amb fuetades ensalivades de llengua.

—Manel. (…) Me’l sento… Ai, Manel, que em ve…

—Ara Manel, el veus? —però no acabava d’aparèixer.

Ella s’abaixà les mans fins al cau i començà a obrir-se’l i tancar-se’l, deixant alliberar sons habituals de parets llefiscoses. Havia començat a aprendre que això de produir-se l’obertura de la vagina devia agradar a totes les dones calentes. El parrús començava a apilotar-se-li en bleixos mullats, i ella, mentre de talons a terra se li aixecaven ben bé els deu ditets, començava a perdre l’estabilitat. I quan era a punt d’explotar, fent el cap enrera i badocant encisadorament la boca, em separà amb molta delicadesa del seu cos, preparà la llibertat de la meva peça, i jo, ja ofert a tot, vaig començar a sentir la força de la seva mà escanyant-me el penis violentament. Em sacsava la sang de l’òrgan com si fes anar, d’un costat a l’altre, l’aire d’un globus mig desinflat. Assedegada es girà fins que em donà l’esquena del tot i amb molta traça se l’embotí pel seu entrecuix, sense penetrar-se’l, i me’l començà a untar de dolls espessos i abundants que no parava de proporcionar-li aquella deu ben ensenyada. Jo l’ajudava agafant-me al seu extrem més elevat de les cuixes. Ens movíem desencaixadament fins que ella, que duia la direcció tècnica de l’assumpte, obrí i tancà les natges de manera molt destra per tal d’obrir tant com pogués el seu darrera i tot d’una se l’anà emplenant amb la meva part que ja no podia suportar gaires frecs. M’escanyà amb les anques tancades com si volgués rebentar-me-la, i mentre es llançava per estintolar-se a la paret, em rebutjava i xuclava a culades. Vaig explotar, i ella renillava entre llavis i pel nas, feta malbé.

—M’has rebentat… —i encara dreta vaig veure com els músculs del seu ses escopien la meva goma. Es llançà a terra. I s’hi recargolava aferrada als meus peus. M’estripà els pantalons i tot, i agenollada semblava com si volgués arrencar-me els testicles a xuclades, me la xuclà i encara vaig ser capaç de sentir l’última escorrialla de llet com s’escapava cap a la seva boca. Vaig aixecar-la i fotent-li tota la mà al cony vaig esgarrapar-li el botó. I tancà les cames, de sobte. Mentrestant, se’m quedà aferrada al coll una bona estona fins que deixà escapar amb la veu delicada de tota l’estona:

—T’estimo, Manel. M’ho has fet com mai ningú no m’ho havia fet. T’estimo. Vull tornar-te a follar.

L’ascensor començava a moure’s novament, seguia el seu camí.

—Istar, me n’hauré d’anar.

—No, no puc deixar-te marxar amb els pantalons d’aquesta manera i tu tot brut. A més, ens podem tornar a veure aviat, no?

—No podré, Istar. Tu també m’agrades, però jo sóc aquí de pas només, no vull quedar-me a la ciutat més temps del que necessiti. —Vaig intentar de mentir.

Ens havíem vestit de nou.

—Vine a casa —va dir la Istar—. No et facis pregar.

Vaig assentir amb el cap; a més, necessitava reconfortar-me amb alguna beguda que segur que ella em donaria. Vaig pensar en una Coca-cola compartida, o potser tindria Tab. El replà del divuitè, luxosament guarnit també, et duia a quatre portes fetes amb el mateix motlle, la tercera rebé la Istar que burxà amb la clau. La cadena era posada per dins.

—No m’has dit que vivies sola?

—És la Carme, a vegades ve a fer-me companyia i és poruga com ella sola.

La Carme ens va fer el camí accessible, i jo amb l’estrip als pantalons devia fotre més cara de pidolaire que d’altra cosa. Poc s’ho pensava ella el que havíem acabat de fer i encara menys en quina mena de lloc. La veritat és que em va agradar força, però haig de reconèixer que em va agradar més de fotre-li dentada al mugró, que no pas que m’absorbís a xuclades els meus penjollets, sobretot després d’haver-los buidat ja. La Carme no s’estranyà que dugués un desconegut, almenys no en va fer la cara. La companya d’acoblament es dessandalià de nou i em demanà de fer-ho jo també. La Carme, no m’hi havia fixat, anava més d’anar per casa del que se sol entendre per anar-hi. Duia una bata només nuada per un cinturó de la mateixa peça, bastant transparent, que insinuava perfectament el seu dessota deixant el respir esbatanat del seu escot a qualsevol ullada. La Istar estava força bé, era bonica, però a la Carme no li mancava res que la Istar pogués tenir. Fins i tot diria que la mirada de la Carme era més seductora.

Després de seguir-les fins al saló, m’invitaren a posar-me còmode.

—Seu i treu-te els pantalons Manel —em manà la Istar—. T’hi faré un sargit.

—No, no et preocupis, si em deixes fil i agulla jo mateix m’ho faré.

—No ho puc permetre; a més ha estat culpa meva que et passés això.

—Com ha estat, Manel, que t’hi has fotut aquest estrip? —Preguntà la Carme.

—No, no res…

Al moment em tallà la Istar:

—Ens hem quedat tancats a l’ascensor…, i hem aprofitat el temps. Te’l recomano, té una polla com un pal de ferro, de dur; em pensava que em rebentava i tot.

I elles continuaven parlant d’allò que havíem fet o deixat de fer amb tots els ets i uts, i jo allí al mig com a estrella de la pel·lícula. La Carme em mirava de tant en tant el paquet.

—No, si ja ho sé que a tu això dels ascensors et fa posar calenta —li digué la Carme mentre desapareixia per la porta del fons—. A tu no t’ho ha explicat com es va posar de calenta el dia que ens vam quedar tancades les dues allí dins? És bastant normal de quedar-s’hi. Doncs, aquell dia li va venir la dèria que havia d’orgasmar amb el terra emmoquetat de l’ascensor, i ja pots imaginar-te-la asseguda allí, desbragada, fregant-s’hi el parrús; ja pots saber la taca que hi va deixar, perquè en va tenir un, d’orgasme, d’aquells que hi canten els àngels. A mi i tot em va fer posar calenta, que vaig haver de tocar-me fins fer-me-la passar. Vols banyar-te, Manel? Et preparo l’aigua.

Sense poder-m’hi negar fugírem cap al bany, i, com que la Carme no tenia intencions de deixar-me sol, ja que s’assegué en una butaca, tímidament em vaig anar acabant de treure la poca roba que em quedava a sobre. La banyera, rodona, t’exigia de pujar un parell de graons per a poder-hi accedir. La Carme no semblava gens pertorbada de veure’m així, jo em feia el fort però més aviat em molestava la seva presència. Em feia por que la Carme no se m’abraonés al damunt i tantes cardades no sabia si podria aguantar-les, perquè, és clar, després vindria la Istar, cosa probable. Però jo, ja dins de la piscina, perquè més aviat semblava una piscina, intentava pessigar-me, em remullava la cara i m’hi submergia, provant d’esbrinar si era un somni o si en realitat era allí amb una xicota que estava com un tren i que acabava de conèixer. I el piu no s’aixecava de moment. La Carme me’l mirava i jo em mirava els seus genolls i el seu escot.

—Estàs bé, Manel? —em digué la Istar.

Es deixà relliscar altre cop el vestit pel cos i es posà també a la banyera. La Carme escortava l’escena des de la seva butaca, segur que desitjosa que li barrinés algun dels caus.

Semblava com si tots tres anéssim d’uniforme, la Istar, la Carme i jo, tots tres caminàvem per aquell pis descalços i amb tres bates iguals, l’únic que ens distingia era el color, cadascú en lluïa un de diferent. Mentre la Istar preparava el dinar, la Carme i jo l’esperàvem asseguts novament al saló. Havia posat música, no sé quina simfonia de no sé qui. Ajudava a relaxar-te juntament amb la llum tènue que entrava per la finestra filtrada per una cortina d’aquelles que regulen la llum.

—T’ho havíem de rentar tot, llàstima que l’eixugador no funciona, però més tard ho tindràs tot eixut. Jo, molts cops m’hi quedo. La Istar m’ho agraeix. Com? Ah, no t’ho ha explicat? Som professores d’institut, ella dóna classes de matemàtiques i jo de llengua. I tu?

—No, tampoc no m’ho ha preguntat. Sóc escriptor.

Em vaig sentir novament com en tants d’altres cops aquell dia, ridícul. Jo escriptor, però sempre era millor de dir això, que no pas d’haver-li respost que era un tombacarrers, o un aturat, o un buscafeines.

—En realitat no tinc res publicat. I encara no puc explicar-te de què va l’obra que estic preparant ara. Secret professional, saps. No m’agrada parlar-ne, per si decideixo no acabar-la. És un encàrrec, bé gairebé un encàrrec, m’entens? Haig de presentaria a un premi, si no me’l donen crec que haurà estat l’última cosa que hauré fet en aquesta vida.

—Nosaltres podríem ajudar-te —insinuà la Carme.

—No, no puc acceptar-ho, és millor que no li ho diguis a la Istar, no m’agradaria que s’endugués un desengany de mi.

—Si tu ho vols, quedarà només entre nosaltres. —Se m’acostà i em féu un petó a la galta—. M’agrades, Manel.

La Istar havia preparat un dinar de restaurant: vichyssoise de fonoll i turnedós amb salsa. Dinant confessà que el primer plat era de bossa.

La roba no s’eixugà més tard. Com era d’esperar, l’havien estesa a ple aire i la veïna de dalt, l’únic pis que tenien al damunt, l’havia ruixada tota mentre dinàvem i preníem cafè i havíem fet una partida al Monopoli i havíem begut un whisky i s’havia post el sol.

—Sol passar —van dir-me.

—Prepararem el sopar —digueren.

—Et quedaràs a dormir —m’obligaren.

«Quin remei» —vaig pensar. Després de sopar —petxines de pelegrí a la gallega, pre-cuinades, i truita de xampinyons congelada, només escalfada a la paella—, vam adormir-nos tots tres al mateix llit. La Istar m’estimava, li agradava a la Carme i jo al mig que m’agradaven totes dues perquè estaven com un tren, però calia que me n’oblidés i no caure en el parany d’un amor impossible només per una follada. No vam follar aquella nit. L’endemà segur que em fotrien una puntada de peu al cul.