Miracle a la carretera

Aquella tarda era una tarda festiva per als catòlics barcelonins. El doctor Narcís Jubany i Arnau, fill de Santa Coloma de Farners, fins aleshores bisbe de Girona, feia la seva entrada com a arquebisbe a la Seu barcelonina, de la qual, uns quants anys abans, ja havia estat bisbe auxiliar. Substituïa en el càrrec el desafortunat mitrat castellà Marcelo González Martín, que, per raons de llengua i de mentalitat, havia fracassat estrepitosament com a pastor dels catòlics barcelonins i que, més tard, com a arquebisbe de Toledo, s’afermaria com un dels jerarques més cavernícoles de l’Església catòlica.

Eren moltes les esperances que, sobretot per part dels sectors aleshores anomenats «progressistes», estaven posades en la persona del nou prelat, que, per bé que no era del mateix tarannà de mossèn Bonet, l’autèntic candidat d’aquests sectors, mort a Roma d’un atac de cor feia uns quants mesos, reunia algunes condicions esperançadores com el fet de ser català, de conèixer la diòcesi i d’haver estat «tocat» —deien— pels aires renovadors del Concili Vaticà II i, més concretament, pel «progressisme» amb el qual alguns dels qui havien estat els seus mestres a Roma, molts anys abans, l’havien sorprès. Era per aquest motiu que molts feligresos —i molts ciutadans, en general, pel que tenia de dimensió política— es demanaven aquella tarda: «Què dirà en la seva homilia? En quina llengua s’expressarà?».

La catedral barcelonina era plena de gom a gom. Al final de l’acte litúrgic, va haver-hi el besamans. Jo, en matèria de fe, era agnòstic, i no vaig acomplir el ritu. Però sí que, en canvi, vaig dirigir-me a la sagristia de la catedral per tal de saludar el flamant arquebisbe, al qual havia conegut de prop anys abans.

No em va ser possible. El nou bisbe semblava una relíquia, llunyana i inaccessible, envoltada i segrestada per canonges, militars, autoritats civils, cambristes d’honor, cavalleria santsepulcral i altres faramalles terrenals del catolicisme.

En canvi, sí que vaig poder saludar un esplet de capellans de la diòcesi de Girona —la meva diòcesi!— que havien volgut acompanyar el doctor Jubany fins a la seva nova seu. Figures ben conegudes dintre del món capellanesc gironí de l’època, ja desrevestits, feien petar la xerrada en un racó d’aquella atapeïda sagristia.

Un d’aquests capellans, en veure’m, va venir a preguntar-me:

—Servià, no saps pas per casualitat d’algú que tingui cotxe i se’n torni de buit cap a Girona?

—Per què? —li vaig demanar jo.

—Perquè tenim un gran problema —digué—. Hem vingut amb sis cotxes des de Girona, i ens en tornem amb cinc, i ara, pel cap baix, ens falten dues places.

—Doncs bé —vaig contestar-li—, jo me’n vaig ara amb el meu Dos Cavalls cap a Palamós; però, si us he de treure d’un enuig, no em fa pas res de fer un xic de marrada i acompanyar-vos a Girona.

El meu interlocutor va obrir uns ulls com dues taronges.

—Fantàstic! —exclamà, tot abandonant-me per tal d’anar a comunicar la bona nova als seus companys d’ofici.

Al cap d’uns breus minuts, el mateix sacerdot i un company seu tornaven al meu costat.

—El cas és, Servià —em digueren—, que, si no hi tens inconvenient, no portaràs pas un capellà normal, sinó un senyor bisbe.

—Bé —matisà el company—, un senyor bisbe que encara no és bisbe! No et fa res?

—A mi, no. I ara! —vaig respondre—. Per mi com si voleu que porti el Papa de Roma —vaig afegir—. Mentre es conformi d’anar en el meu Dos Cavalls…

—Doncs, mira —em digueren cofois—, portaràs el doctor X, sacerdot de la nostra diòcesi que acaba de ser nomenat bisbe de X, però que encara no ha estat consagrat com a tal.

—Bé, però és bisbe o no és bisbe? —vaig precisar jo. Aleshores m’explicaren que, teòricament, fins que no estigués consagrat encara no ho era, per bé que, havent estat ja nomenat, tenia dret a portar alguns dels atributs d’aquesta dignitat, com ara la faixa i el solideu, reservant-se per a després de la consagració el dret a l’anell i al pectoral, i, en l’àmbit litúrgic, al del bàcul i la mitra.

Tancada ja, finalment, l’allargassada tanda de relacions públiques, varen presentar-me aquell bisbe nou de trinca i un seminarista que li feia d’assistent, tot confiant-me la missió de dipositar-los, vius, al seminari de Girona.

Plovisquejava. Aquell home, correctíssim de tracte, posseïa un rictus fred i doctoral. El seu cabell, tirat enrere —fet que li descobria unes entrades considerables—, conformava un crani dolicocèfal encertadament noucentista i discret. Unes ulleres negres i gruixudes li conferien, d’altra banda, aquell aire de teòleg avantatjat que, juntament amb el certificat de bona conducta política, hom requeria, en aquell temps, als qui aspiraven a escalar «la plenitud del sacerdoci». La conversa amb el prelat va ser, des del primer moment, fluida i respectuosa, d’una vivor, matisada, això sí, per aquella manera de parlar el·líptica, distant i beatífica, engavanyadora i paternal que encara tenen avui dia la majoria de capellans, segurament pel caràcter inesborrable que diuen que imprimeix el sagrament de l’orde.

Recordo que durant el trajecte vaig gosar suggerir al nou prelat l’eficaç tasca de catalanització lingüística que podria dur a terme a la diòcesi del País Valencià on havia estat destinat i on la majoria de fidels, per mor d’aquest estrany complex d’inferioritat idiomàtic que senten alguns valencians pel que fa a la pròpia variant lingüística —la mateixa d’Ausiàs March, de Roís de Corella o de Joan Fuster… ves, qui ho diria!—, són, en el millor dels casos, catalanoparlants però castellanoresants.

No recordo ben bé el que va contestar-me sobre aquesta qüestió el futur mitrat. Segurament unes paraules ambigües, inconcretes i paternals. El que sí que sé és que, ai!, en la diòcesi de referència, la majoria dels catòlics continuen, encara ara, parlant a Déu en una llengua ben diferent de la que parlen amb els seus pares o amb els seus avis. Què hi farem!

Plovia cada vegada amb més intensitat. Aquells dies, els diaris eren plens de notícies procedents d’Euskadi, on les contínues accions de l’organització armada ETA començaven a preocupar els homes de la Dictadura. En el decurs de pocs dies hi havia hagut un atemptat contra una autoritat franquista i un atracament bancari molt substanciós per a l’organització armada. Per aquest motiu, les carreteres de l’Estat, i molt especialment les frontereres, estaven infestades de guàrdies civils metralladora en mà. D’altra banda, era dia festiu i la majoria d’estacions de benzina eren tancades.

I a mi, l’indicador de la benzina em marcava intermitentment el punt zero, d’una manera com més anava, més inquietant. Plovia intensament. Jo només cavil·lava, angoixat, què en faria d’aquell bisbe que encara no era bisbe i del seu acompanyant, si, amb el xàfec que queia, el cotxe se m’aturava en sec per pana de pobre. Aquesta situació quan un la viu amb una companyia sensualment atractiva pot arribar, paradoxalment, a generar exquisides, inoblidables possibilitats de relació. Aquest, però, sigui dit amb tots els respectes, no era pas el meu cas aquella tarda.

Ja havíem ultrapassat Arenys de Mar i els meus nervis començaven a anar en dansa. Tot tancat! Plovia a bots i barrals. El bisbe que encara no era bisbe, coneixedor de la meva angoixa, em donava confiança. És admirable la capacitat de confiança que sap donar aquesta gent. Tants anys, tants segles de donar «confiança» els n’han fets uns perfectes professionals.

Perquè, com deia —recordo— un vell fuster de Palamós, els capellans no donen mai res que valgui res —materialment parlant, s’entén. Un rajolí d’aigua i un polsim de sal quan et bategen, una mica de fum mentre t’encensen i ja, en un últim extrem de generositat, unes gotetes d’oli quan et donen la sagrada extremunció. Ben mirat, llevat d’ai— xò i d’un gavadal considerable de paraules de confiança, no et donen res més. En canvi, a l’hora de demanar, no t’accepten ni aigua, ni fum, ni sal, ni oli, ni bones paraules. Només t’accepten una cosa: calés. L’indicador marcava ja el zero absolut. Tots tres estàvem amb l’ai al cor. De sobte, en arribar a Malgrat —el que pot la fe!— el projecte de sacerdot que dúiem al darrere exclamà:

—Allà, a l’esquerra! Allà, a l’esquerra! Una d’oberta!

No sé per què vaig comparar momentàniament aquell seminarista amb la figura de Rodrigo de Triana tot descobrint les Amèriques. L’hauria petonejat.

Malauradament, però, l’assortidor de benzina queia en direcció oposada a la nostra marxa, la qual cosa m’obligava a prendre la lateral i a creuar la carretera. Abstret per les lleis del trànsit i obnubilada la meva visió per la pluja que queia, no vaig adonar-me de la presència, a uns tres metres, encara no, dels parafangs del meu cotxe, d’un control de la guàrdia civil que em feia senyals perquè m’aturés.

Altra vegada, des del seu seient de darrere, el seminarista féu un crit considerable:

—Aturi’s! Aturi’s! Aturi’s!

Vaig frenar en sec.

Però el cotxe, com que el terra era moll, va patinar-me espectacularment bo i projectant-se contra les cames d’un dels guàrdies civils.

Afortunadament per a ell —i per a mi!— no va arribar a caure a terra.

Varen bastar, però, quatre segons comptats perquè dues metralladores es posessin a frec de les finestretes del vehicle i a menys d’un pam dels nostres nassos. Dels episcopals i dels meus. El rostre del guàrdia civil de la meva banda semblava tret d’un dels més terribles aiguaforts de Goya.

—¡Es que están ustedes ciegos! ¡Venga, rápido, la documentación!

Déu del cel! I jo que sempre la portava al damunt… excepte aquell dia!

El seminarista —ara l’hauria bufetejat— va lliurar els seus documents a l’instant, com si ja els portés a la mà des de la sortida de Barcelona. El bisbe que encara no era bisbe féu semblantment, per bé que amb una considerable parsimònia. Li ho vaig agrair.

Jo anava fent veure, nerviosíssim, que buscava els papers i que —ai caram!— no els trobava! Els meus antecedents politicouniversitaris no facilitaven gens la meva tranquil·litat.

—¡Venga, rápido, que es para hoy! —m’etzufava, amenaçador, el guàrdia, bo i encanonant-me.

—¿Adónde se dirige? ¡Rápido!

Aleshores vaig tenir la sensació que, com sant Pau, un raig de llum em queia directament del cel. I vaig contestar:

—Bueno, de hecho, yo me dirijo a Palamós, pero antes tengo que dejar al señor obispo en Gerona.

Mentrestant, el murri del bisbe que encara no era bisbe s’havia descordat els botons de l’abric per tal de mostrar, ben ostensible, la faixa morada que li encerclava el pit, i s’havia col·locat sobre la closca el solideu episcopal que, en sortir de Barcelona, s’havia guardat a la butxaca. No li va costar gaire tampoc fer aparèixer per entre la sotana el pectoral de sacerdot que acostumava a portar a dintre.

—¿Cómo ha dicho usted? —m’inquirí el guàrdia amb un aire d’absolut astorament.

—Le digo —vaig respondre— que yo me dirijo a Palamós, donde viven mis padres, pero antes tengo que pasar por Gerona para dejar al señor obispo en el seminario.

El guàrdia civil ajupí el cap i esguardà, bocabadat, aquella figura de respecte. El bisbe aleshores, revestit d’un episcopalíssim hieratisme, dirigí al guàrdia civil un somriure tan paternal que, més que un somriure, semblava una benedicció. El guàrdia, astorat, confós i gairebé estamordit —Con la Iglesia hemos dado, Sancho amigo!—, pronuncià un «perdón, eminencia» que no oblidaré ja mai, tot elevant per uns moments aquell bisbe que encara no era bisbe a la superior dignitat de cardenal.

Immediatament ordenà als seus companys —sembla que ell n’era el capitost— que s’allunyessin del cotxe, i ens desitjà bon viatge amb una afabilitat absolutament fora de reglament.

Jo aleshores vaig fer-li conèixer, amb molta prudència, els meus desitjos de posar benzina. L’home, llavors, diligent, féu aturar tot el trànsit, el qual restà paralitzat en una i altra direcció, fins que no va veure el meu Dos Cavalls ran de la boca de l’assortidor de benzina. Emplenat ja el dipòsit, el mateix guàrdia disposà, de bell nou, l’aturada del trànsit, en un i altre sentit.

Va ser aleshores quan el meu cotxe, insòlitament cofoi, reprengué gloriosament el seu camí cap a Girona, enmig de dues fileres de guàrdies que ens saludaven militarment.

I és que, es digui el que es digui, les jerarquies eclesiàstiques, en temps del general Franco, tenien la potestat de fer miracles molt més a l’abast de la mà.