Impressions libaneses

Aquell estiu jo ja tenia programades les meves vacances: Grècia! Ja se sap que per als empordanesos aquesta terra és com una mena de «mare pàtria». Una trucada, però, de la senyora Regina Tayà de Solà Cañizares va alterar substancialment tots els meus plans.

La senyora Regina —àmpliament coneguda en els cercles universitaris de l’europeisme del moment com a Madame Solà— era filla del senyor Antoni Tayà, un dels més importants naviliers de la Catalunya de principis de segle. La senyora Regina s’havia casat amb el jurista Felip de Solà Cañizares, advocat i polític de la Lliga i un dels pocs membres d’aquest partit que l’any 1939 continuaren a l’exili per disconformitat amb el règim del general Franco.

Home extravertit i singularment capacitat per a les relacions públiques, Felip de Solà, després d’una crua etapa de venedor de fruites que compartí amb la seva muller pels carrers de Niça —on conegueren el matrimoni Tarradellas—, establí contacte amb els millors exponents de l’advocacia francesa del moment i fundà —ell sempre deia que, de dret, no en sabia gaire, però que, de comparar-lo, molt— la Faculté Internationale pour l’Enseignement du Droit Comparé, que tan popular —i tan eficaç per al coneixement del que era Catalunya arreu del món— havia de ser en aquella pròspera, generosa i encara il·lusionada Europa del període seixanta-cinc setanta-cinc.

Madame Solà —un personatge irrepetible al qual si el mestre Josep Pla no hagués estat tan misogin hauria dedicat un dels seus «homenots»— heretà, després de la mort sobtada del seu marit —mentre donava classe a Estrasburg—, el timonatge d’aquella facultat i el monopolitzà i gestionà magistralment —geniüdament— fins poc abans de la seva mort.

Algunes característiques de la madame

Madame Solà tenia un armari de roba atapeït de vestits que renovava cada any. No hi havia, però, la més mínima diferència entre ells. Tots eren del mateix color —blau elèctric— i tots responien a un patró en forma de túnica absolutament idèntic.

Si algun agosarat s’havia permès demanar-li el perquè d’aquella estranya fidelitat de vestuari, la madame havia respost:

—Miri, aquest vestit era el que més agradava al meu «Felipe» —així, en castellà, era com tradicionalment l’anomenava—, i, per tant, a mi també m’agrada, i si a un li agrada una cosa no entenc per què l’ha de canviar per una altra. No li sembla?

I el mateix feia amb el cotxe. Era una conductora excepcional. No li feia cap ànsia d’anar-se’n, si era necessari, de Barcelona a Amsterdam —per exemple— sola i conduint, als seus setanta anys, ella mateixa, un Peugeot, indefectiblement blanc, sempre curull de llibres i de paquets, cada any renovat, però cada any exactament igual pel que feia al model, al color i fins a la tapisseria.

Del seu tarannà personal, en podríem explicar un reguitzell d’anècdotes divertidíssimes i reveladores de la seva insòlita personalitat. Un dia potser ho farem.

Cap a Beirut

Quan la madame va trucar-me, vaig posar totes les excuses per resistir-me a la seva proposta.

—Però, madame, és que jo ja tinc les vacances programades, sap? Li aprecio la confiança, però…

—No em vingui amb «peròs». Si no hi va, m’enfadaré amb vostè. I molt.

—Però, madame…

La madame no tan sols era amiga del president Josep Tarradellas, sinó que n’era, pel que fa al caràcter —els he coneguts ben de prop tots dos—, la més perfecta rèplica femenina.

Em va dir que em pagaria dues-centes cinquanta mil pessetes en dòlars per mes, la qual cosa en aquell moment era tot un capital, el viatge en avió en primera classe amb totes les escales que jo desitgés fer —entre elles, ai las, Grècia!—, l’estada en el millor hotel de l’Orient Mitjà, al Saint Georges, de Beirut —avui llastimosament ensorrat per les bombes— i, a més, allò que els francesos en diuen, amb singular fortuna, l’argent de poche.

Davant l’excels panorama que m’oferia la madame, vaig decidir finalment que si París, per a Enric de Navarra, bé havia valgut «una missa», el Líban —on, si no era per una qüestió com aquesta, segurament mai no se m’acudiria de posar els peus— bé podia valer per a mi un capgirament del meu pla de vacances.

L’arribada

La meva arribada a l’aeroport de Beirut —després d’una estada de tres dies a Roma i de quatre dies a Grècia— es produïa a les sis de la tarda. Feia calor. Al peu de l’escaleta de l’avió, em rebé un senyor grassonet i fosc de pell, molt ben vestit i amb un cabell més engominat que un ballador de tangos, el qual se m’adreçà amb aquell francès quadriculat que parlen en general els àrabs i també els libanesos d’educació francesa.

—Monsieur Servià, c’est vous?

Em saludà cordialment i em traslladà les excuses de Monsieur Salim Jahel —director-president de la sessió de Dret comparat i president de l’Institut d’Etudes Judiciaires, de Beirut— per no haver pogut venir a cercar-me personalment a l’aeroport.

—La filla gran de Monsieur Jahel —em digué— acaba de trencar-se les dues cames, tot esquiant a «la montagne».

Si poso aquests dos mots entre cometes és per subratllar la importància enorme que «la montagne» té per als libanesos. Cal dir en aquest sentit que, si per a un londinenc hi ha la «city» i «la resta de Londres», per a un libanès hi havia la capital i «la montagne», vers la qual fugen, adelerats, els beirutins, tan bon punt tenen un moment de lleure.

Immediatament em conduí fora de l’aeroport i m’estalvià de passar pel control de passatgers, on s’havia format una cua considerable. En veure com tiràvem tant pel dret, jo vaig fer notar al meu interlocutor que desitjava endur-me el meu equipatge. Certes experiències de pèrdua en alguns vols internacionals —una vegada a París i una altra a Salzburg— me n’havien fet aprendre la lliçó.

El meu acompanyant va dir-me que no em preocupés, que tot estava sota control i que inexorablement trobaria les maletes a l’hotel. Dit això, em féu entrar en un Rolls-Royce més lluent que set miralls de lluna.

Quan vàrem arribar a l’hotel Saint Georges —d’un luxe literalment pecaminós— el senyor Salim Jahel ja hi era, però no encara, ai!, les meves maletes.

Havien preparat en honor meu una recepció en una sala prop del vestíbul. Abans, però, el relacions públiques de l’hotel m’invità a passar a la recepció per tal de complimentar els tràmits burocràtics previs a l’allotjament.

Un libanès que vestia, com tot el personal de l’hotel, una casaca —estil hindú— vermella amb botons daurats, em demanà, bolígraf en mà i molt amablement, algunes dades aparentment banals. Entre altres, per exemple, si preferia la cuina oriental o bé l’occidental per als meus repassos, o si preferia «une femme de chambre» o «un valet de chambre» per a l’habitació.

A aquestes últimes formulacions vaig contestar que tant se me’n donava, que em perdonés, però que l’única cosa que m’interessava en aquell moment era què s’havia fet de les meves maletes. El conserge em somrigué, àmpliament, i m’aconsellà cordialment que no em preocupés.

—Al Líban no hi ha lladres, senyor. Als qui roben —em digué amb el to de sorna de qui fa ressò d’un tòpic— els tallem la mà, i ja no hi tornen. No ho ha sentit a dir?

Una petita libanesa anomenada Amal

La Faculté s’havia instal·lat a l’Institut d’Etudes Judiciaires, un edifici cèntric, proper a la Universitat Catòlica de Sant Josep. Allí també m’hi havien instal·lat el despatx.

L’endemà al matí, en arribar-hi, vaig trobar ja la qui durant els dos mesos de la meva estada a Beirut havia de ser la meva secretària: una libanesa petita i bruna, amb uns ulls grans i negres com la nit, que, més que mirar, arponejaven; i que somreia generosament, ensenyant un bé de Déu de dents desvergonyides i blanques.

Una vegada fetes les mútues presentacions, ens vam posar a treballar. Estudiants i professors, procedents de tots els continents, arribaven al cap de quatre dies, i calia tenir-ho tot a punt. No devia pas haver passat ni mitja hora, quan vaig demanar a la petita libanesa si podria localitzar-me la fitxa d’un alumne anglès de qui volia conèixer unes dades. Amal —que en àrab vol dir esperança— em clavà fortament la mirada i, mentre em deia que sí, va cloure els llavis en posició de boqueta de pinyó i, tot fent-me un somriure, m’aclucà l’ull dret en una desvergonyida mostra de libidinositat.

Jo em vaig quedar astorat. Ella, en canvi, reprengué, com si res, la seva feina. Al cap només de dos minuts, em lliurava la fitxa sol·licitada. Ho havia vist bé? Què m’havia volgut insinuar amb aital ganyota, aquella noia? Vaig pensar que potser jo ho havia interpretat malament i que l’expressió que m’havia enviat des de la sensualitat del seu rostre no era pas cap reclam eròtic, i que aquell gest obeiria a un tic nerviós.

Al cap d’una altra mitja hora, però, quan, aqueferat, ja havia oblidat l’afer, vaig demanar a Amal si podia telefonar-me al camp d’aviació i esbrinar l’hora que arribava l’avió de Londres, ja que aquella tarda volia a anar-hi, a rebre un professor de Cambridge.

La resposta d’Amal va ser gràficament idèntica a l’anterior. Aquesta vegada no va respondre ni tan sols fònicament. Es limità a posar descaradament boqueta de pinyó i a fer-me l’ullet una o dues vegades mentre marcava el número de l’aeroport.

Ara ja no podia pensar en un error d’interpretació. Ni en un tic.

Aquella libanesa encantadora pretenia seduir-me? Em calia anar amb compte. Jo exercia allí un paper acadèmicament important i no podia comprometre’m, ja el primer dia, protagonitzant un flirt amb la secretària que m’acabaven d’adjudicar. Calia que me la canviessin? Però com? Amb quin pretext?

Aquella situació em començava a neguitejar. Cada vegada que jo adreçava una pregunta a Amal, ella reincidia a cloure sensualment els llavis i a picar-me l’ullet. Jo ja no sabia què fer amb els papers.

Per acabar-ho d’arreglar, la refrigeració del despatx no funcionava, i estava acalorat i assedegat alhora. Vaig trucar al timbre del conserge per demanar-li que em portés un refresc. Abans no arribés, vaig demanar a Amal si volia beure alguna cosa.

I, mentre em deia que sí, altre cop la ganyota seductora!

Al cap de breus instants, un libanès d’uns seixanta anys de pell colrada, rostre arrugat i mirada estràbica trucava a la porta del despatx.

—S’il vous plaît! —vaig fer jo—. Est-ce que vous pourriez m’emmener un verre d’eau fraîche et une «coca-cola» pour la demoiselle?

Aleshores, el vell conserge em fità amablement i, sense dir res, clogué els llavis sensualment en forma de boqueta de pinyó, i, bo i clavant-me la més fixa de les seves nines, em picà l’ullet desvergonyidament.

Aleshores sí que vaig quedar de pedra: O bé en aquell país —els costums del qual encara desconeixia— tothom era bisexual i jo els feia peça o bé passava alguna cosa que anava més lluny de les meves capacitats de comprensió.

Un jutge libanès, jove, amb qui havia entaulat una certa amistat en una passada estada de la facultat a Lisboa, va acabar, divertit, aclarint unes hores més tard el meu enigma:

—Alguns orientals —em digué—, quan hem de dir que no, aixequem lleugerament les celles i les espatlles, de la mateixa manera que vosaltres, els occidentals, remeneu el cap horitzontalment, i, quan hem de dir que sí, col·loquem uns segons la boqueta en forma de pinyó i alhora piquem l’ullet, de la mateixa manera que vosaltres moveu el cap en una també il·lògica trajectòria vertical.

Quan, al cap de quatre dies, varen arribar els estudiants, el primer que vaig fer va ser reunir-los i fer-los dues rotundes advertències: que no beguessin aigua de les fonts públiques si no volien exposar-se a patir algun esventrellament. I que, sobretot, no s’animessin gaire eròticament, si, en fer alguna pregunta a alguna persona, aquesta els picava maliciosament l’ullet i els col·locava els llavis en forma de boqueta de pinyó. M’ho varen agrair.

Un complicat ordit socioreligiós

A qualsevol observador de mentalitat occidental, el panorama politicoreligiós que presentava —en aquells moments— l’ordit social del Líban podia resultar-li, prima facie, extremadament complicat. El pes que en la societat libanesa tenia l’adscripció personal a una determinada concepció religiosa era abismalment més important que no l’adscripció a un partit polític, per exemple.

Durant la meva estada —més de dos mesos— en aquell país, vaig poder conèixer nois relativament progressistes i fortament occidentalitzats que, ateus o agnòstics com eren, s’haurien deixat matar, o bé haurien matat, en defensa del prestigi de la seva religió familiar, fos aquesta el cristianisme maronita o bé l’islamisme en qualsevol de les seves branques: la sunnita, la xiïta i la drusa, o bé l’Església grega ortodoxa, per citar només les tres confessionalitats sociològicament més importants.

Molts libanesos, per tant, heretaven —creences al marge— la seva adscripció religiosa com el qui hereta una propietat, una hipoteca o un títol nobiliari dels seus predecessors, heretatge que defensaven normalment a capa i espasa, no tan sols a nivell de pràctica quotidiana, sinó també a l’hora d’encarrilar la vida política del país.

Una demostració d’aquesta insòlita influència religiosa en la vida politicosocial del Líban podia veure’s en el fet que, tot i que no estava explicitat en cap punt de la Constitució, la tradició exigia que el president de la República fos un cristià maronita —educació francesa i posició social generalment alta—, el primer ministre, un musulmà sunnita —educació anglesa i classe social relativament benestant— i el ministre d’Afers Estrangers, un greco-ortodox, per exemple…

Un altre fet demostratiu d’aquesta implicació, d’aquesta penetració del fet religiós en la vida institucional, és el que va explicar-me el mateix jutge exestudiant de la facultat que ja m’havia aclarit el secret de les ganyotes de la meva secretària. Si, per exemple, hi ha oposicions a jutge —em digué— i, havent-hi només deu places, s’hi presenten estudiants pertanyents a sis religions diferents, en el cas —probabilíssim— que els sis que hagin demostrat més preparació siguin cristians maronites, el més segur és que els que obtinguin les primeres quatre places siguin d’aquesta religió, però, en canvi, segurament, els que hagin quedat cinquè i sisè siguin dràsticament eliminats per tal de facilitar que les places cinc i sis siguin ocupades per musulmans, per exemple, que es trobin en el vuitè i el novè lloc, i que, al seu torn, aquestes places, que, posem per cas, junt amb l’onzena i la dotzena, correspondrien, per justícia d’examen, a uns musulmans, siguin ocupades respectivament per un greco-ortodox i per un drus, que, per ventura, s’haurien col·locat, si la cosa hagués anat per mèrits propis, en el darrer lloc de la llista d’aprovats. I tota aquesta injustícia personal es feia ad majorem gloriam d’una pretesa justícia entre sectors religiosos.

Pel que s’ha pogut veure, però, els darrers anys, amb aquest muntatge no tothom hi estava absolutament d’acord. Com en una altra galàxia

Cal conèixer, ni que sigui tan pobrament com jo, el context sociopoliticoreligiós del Líban d’aquells anys, per poder explicar-se mínimament tot el que està succeint, dia a dia, en aquest estrany i turmentat país que, quan el vaig conèixer, era encara anomenat convencionalment, i amb tota la raó, la petita Suïssa de l’Orient Mitjà.

Les meves modestes incursions per la geografia europea i asiàtica m’han fet adonar que l’autèntica frontera que, per banda de llevant, separa els nostres Països Catalans d’això que convencionalment també —i desafortunadament— en diem l’estranger no comença a marcar-se amb rotunditat fins que ultrapassem la frontera que separa Grècia de Turquia, tot i l’extraordinària «turquització» que ha anat afectant l’ètnia grega, en el decurs de la seva també turmentada història.

És a dir, aquella estranya sensació de sentir-se realment en un altre país, en una altra civilització, en una galàxia diametralment distinta de la pròpia, jo diria que, per als europeus, comença possiblement a Turquia. De Grècia ençà, les diferents nacionalitats que cohabiten la pell d’Europa poden tenir idiomes diferents, credos religiosos, polítics o socioeconòmics diferents i, fins i tot, nassos, ulls, pells i cabelleres diferents, però no deixen per això de ser, en certa manera, «de casa». Penso que Turquia, en canvi, ja marca mentalment i costumísticament una frontera clara i vigorosa amb el nostre món occidental.

I, això, ho vaig acusar tantes vegades que, sovint, quan anava a l’aeroport de Beirut a rebre o a acomiadar algun dels professors de la Faculté, i veia com s’encelava un avió en direcció a Brussel·les, a Roma o a Amsterdam, em deia a mi mateix: Mira, aquest va a casa!

El contrast entre el luxe, la misèria i alguns tics diferencials

A més de la presència, gairebé constant a l’hora dels repassos, d’una mena de iogurt liquat —de clara influència turca—, els primers aspectes que un occidental, o almenys l’occidental que jo era, trobava xocants de la civilització libanesa eren els que es desprenien del profund contrast entre les classes socials que hi convivien, incardinades i representades, en bona part, com ja he dit, pels diferents credos religiosos del país.

No era gens difícil veure escenes d’una monstruosa indigència al costat d’altres d’una opulència objectivament insultant. No era gens difícil veure rolls-royces o jaguars amb les manetes d’or, per exemple, d’on sortien noies, enjoiadíssimes, vestides au dernier cri de la moda mundial, al costat mateix d’uns homes i unes dones arrugats i pidolaires, embolicats, ells amb el kofia i elles amb unes túniques negres i polsoses, amb les quals cobrien el cos de cap a peus, només deixant entreveure uns ulls morenos i forts, enfinestrats sovint per múltiples potes de gall i que, en molts casos, no devien haver complert encara els quaranta anys.

Tampoc no era gens difícil contrastar les taules pantagruèliques i esplendoroses d’alguns grans restaurants amb la brutícia que campava en la pell dels venedors de carn d’alguns socs, estesos sota el sol, escurant-se els dits del peu o fent la migdiada sobre la peça de carn que tenien per vendre, tota envoltada de moscots.

Un altre dels clarobscurs més intensos d’aquesta societat libanesa, l’oferia el panorama de les relacions interpersonals, tant si es tractava de les més superficials i protocol·làries com de les més íntimes.

Pel que fa a les primeres, era, per exemple, malvist que poséssiu amicalment la vostra mà dreta sobre l’espatlla esquerra del vostre acompanyant. Aquest signe d’amistat o de públic apropament, tan habitual entre nosaltres quan passegem amb un amic, per exemple, podia ser allà considerat com un insult gravíssim, i no pas pel que podia implicar de contacte sexual —si és que, ai las!, un gest tan innocent por ser implicador d’alguna cosa— sinó perquè, en posar la mà dreta sobre l’espatlla esquerra del vostre acompanyant, fèieu signe de rebaixar-lo, de col·locar-lo simbòlicament per sota vostre. Complicat, no?

La sexualitat en les dones

El domini de les relacions íntimes o sexuals presentava encara aspectes més laberíntics.

Amal, la meva petita secretària a l’Institut d’Etudes Judiciaires —la de la ganyota—, va presentar-me un dia la seva germana Azhar —que vol dir «nom de flors»—, un parell d’anys més gran que ella. Era una noia bellíssima de rostre i de figura que hauria embadalit el més tranquil.

Malgrat això i la seva esclatant jovenesa, traginava un esguard lànguid, asèptic, com envernissat per innombrables decepcions. Un dia vàrem sortir junts, tots tres; un altre dia, ja només Azhar i jo. Ambdós construiríem, plegats, unes tardes bellíssimes, primer, i unes nits bellíssimes, més tard.

Fins que Azhar, una matinada, va confessar-m’ho tot: havia estat enamorada d’un jove advocat, company seu d’estudi i de religió, amb el qual s’hauria casat un bon dia d’estiu si un accident no ho hagués impedit.

Azhar i el seu promès sempre s’havien vist dintre del cercle de la família. Quinze dies abans, emperò, de les projectades esposalles, contrariant tots els tabús i totes les convencions, acudiren, junts, a triar els mobles i els tapissos que havien de decorar la seva nova llar.

Hi anaren sols, sense que ningú els acompanyés. Després, enamoradíssims, gosaren fer un parell de tombs per Hamra, que és com la gran rambla de Beirut, on es passejava i abocava les seves mirades tot l’Orient Mitjà.

Cinc dies després d’aquest passeig, el nuvi va matar-se en un accident d’aviació. Azhar mai més no va poder contreure relacions formals amb cap libanès de la seva religió ni de la seva classe, perquè —oh imperdonable pecat!— havia estat vista passejant per Hamra, un capvespre, al costat d’un home. Poc importava que es tractés del seu promès.

Azhar havia quedat ja definitivament marcada. No pretengués pas casar-se al Líban. I ara!

Quan jo la vaig conèixer estava passant unes curtes vacances familiars a Beirut, ciutat que, des de feia cinc anys, no havia volgut tornar a trepitjar. S’havia instal·lat a París, en un apartament prop de la Madeleine, on vivia una vida discretament llibertina.

En poc temps n’havia après moltíssim.

Un imperi de masclisme?

I és que si hi ha un tros de món on la dona assoleix un estatus diametralment diferent del que propugnen les organitzacions feministes occidentals és segurament aquest tros de l’Orient Mitjà, incloent-hi també una bona part de Grècia, mitificat bressol, ai!, de tantes i tan antigues llibertats!

Explicava un periodista del Times, que havia visitat Grècia abans de la darrera guerra mundial, que la seva sensibilitat de galant britànic havia quedat contorbada en veure, en alguns poblats del Peloponès, com l’home tornava del camp cavalcant sobre un ruc, mentre que la dona anava al seu darrere, a peu i carregada amb els estris de llaurar.

I explicava també que, enviat altra vegada pel mateix diari, havia tornat a visitar Grècia després de la Segona Guerra Mundial i que, en aquesta ocasió, havia notat un canvi minúscul, però tanmateix remarcable: l’home indígena continuava, com abans de la guerra, tornant dels camps cavalcant sobre el seu ruc, i la dona continuava marxant a peu i traginant els ormeigs, però ara, després de la guerra, les dones —cosa curiosa— ja no caminaven al darrere del marit i del ruc, sinó sempre al davant.

Esbrinats els perquès d’aquest canvi simptomàtic, el periodista britànic conclogué, contra el que ell potser esperava i desitjava, que no es tractava pas d’un acte de sobtada galanteria ni del menor avenç de la mentalitat dels peloponesos cap a la dignificació de la dona com a tal. El canvi es devia, senzillament, a l’enorme quantitat de mines que, en retirar-se, l’enemic havia deixat colgades dins els boscos del Peloponès.

La sexualitat en els homes

Però si les relacions home-dona posseïen la singularitat que acabem de veure, em va semblar que les relacions personals i sexuals home-home esdevenien, pel que feia, almenys, a algunes comunitats, una singularitat encara més acusada.

El fet era que la relació d’un adult amb un adolescent o un jove no representava cap fet infamant com, per influència judeocristiana, ha representat durant una bona colla de segles dintre el món occidental. Ben al contrari, el contacte sexual entre un home adult i un jove impúber podia contemplar-se com la cosa més natural del món, sempre, això sí, que l’adolescent o el jove assumís el que, en termes eufemístics, en podríem dir un paper femení.

Ara bé, quan es considerava que el cos del jove en qüestió havia adquirit, amb el pas del temps, els volums i les característiques d’un adult, és a dir, i per dir-ho en bell catalanesc, quan convencionalment hom creia que li havia arribat la condició de merèixer, calia que el noi es replantegés dràsticament el seu paper sexual, essent moralment obligat a trencar les seves antigues relacions i a no poder gaudir dels plaers de l’afecte i/o de la carn amb persones que no fossin o bé dones o bé, com deia abans, joves d’edat notablement inferior a la seva.

Tot això, almenys, és el que m’explicà l’Ahmed, un espavilat cambrer del meu hotel de Beirut amb qui vaig tenir l’oportunitat de tractar aquest tema repetides vegades. Voleu saber com el vaig conèixer? Una aventura de les mil i una nits?

Era una tarda, calorosíssima, de dissabte. No teníem classes a la Faculté, i ho vaig aprofitar per descansar. Estava estirat sobre el llit —amplíssim— de la meva cambra. Devien ser les quatre de la tarda. La fredor del refrigerador no aconseguia eliminar del tot la calor sufocant que queia sobre Beirut.

Tenia set i vaig trucar al timbre perquè em portessin aigua. Recordo que estava abstret per la lectura d’un diari en anglès —que em portava notícies, ai las!, d’allà… d’Europa!— quan algú va trucar a la meva porta.

—Oui? Entrez!

Era un moret de pell fosca, dents blanques i ulls claríssims, al bell mig dels quals explotaven, clavadisses, dues nines negres com l’atzabeja. Tenia un cos primoi, sensual i vincladís, les formes del qual s’intuïen, atractives, sota una guerrera roja amb xarreteres i botons daurats. Un galó vermell, llarguíssim, li ocultava de dalt a baix les costures d’uns pantalons gairebé tan negres com el seu cabell.

—Monsieur? —em demanà somrient.

—Oui. Est-ce que vous pourriez m’emmener un verre d’eau fraîche? —vaig dir-li.

—Ah, oui, monsieur! Avec gaz ou sans gaz?

—Avec gaz, s’il vous plaît.

—Bien sûr, monsieur. Est-ce que vous voudrais encore une autre chose de moi?

—Oh, non, merci.

I es retirà, tot llançant-me una mirada estranyament còmplice. Un servidor —ingenu de naixement—, després de considerar que el petit cambrer era un envejable exemplar de l’ètnia libanesa, va continuar llegint el seu diari. Deu minuts després, aquella dolça criatura tornava a trucar a la meva porta.

—Oui? Entrez!

Ahmed penetrava a la meva estança exhibint la mateixa expressió a la mirada que m’havia dedicat en abandonar-la. Ara, m’oferia, a més, un somriure ample i maliciós que em deixava entreveure tota la blancor insultant de les seves dents.

Jo me’l mirava entre la devoció i la torbació. Em sentia estranyament indefens des de la meva posició horitzontal, des de la meva desconsiderada mitja nuesa, des de la meva sensació momentània de senyor servit per un esclau…

Ahmed deixà la safata de plata amb què traginava l’aigua, el gel i un vas de cristall sobre la tauleta de nit del costat esquerre. Després, sense deixar de mirar-me amb picardia —la divina Greta no ho hauria pas fet millor—, obrí l’ampolla d’aigua i l’anà buidant a poc a poc a dintre del vas. Jo, contorbat, vaig dir-li que no calia, que moltes gràcies, que ja em serviria jo mateix…

Ahmed, però, conscient segurament de la seva superioritat, no tan sols no deixà d’abocar l’aigua sobre el got, sinó que, quan el considerà discretament ple, se m’acostà, em posà la mà a la nuca i acompanyà el vas ben bé a frec dels meus llavis, mentre començava a acaronar-me descaradament els cabells.

Em vaig quedar com hipnotitzat. Mai un simple got d’aigua no havia tingut, per a mi, un gust tan fort i tan dolç a la vegada. Decididament em quedaven tres opcions: o trucar al timbre i denunciar a la direcció la gosadia d’aquell meu angelical violador, fer-lo desdir amb delicadesa de les seves pretensions o endinsar-me —irreflexivament— en un conte de les mil i una nits.

Cinc segons varen bastar-me per comprendre-ho tot, per comprendre el sentit d’aquelles preguntes, aparentment banals, que m’havia adreçat el recepcionista el dia de la meva arribada, i que jo havia contestat irreflexivament, preocupat només per la sort de les meves maletes:

—Monsieur, est-ce que vous preferez une femme de chambre ou un valet de chambre?

Ahmed, ja assegut vora meu, al cim del llit, continuava acariciantme els cabells. Ara ja amb un punt de nerviosa excitació. Voleu que us digui el que vaig fer? No! Potser val més que no ho faci. Crec que un bon narrador —i a mi m’agradaria ser-ho— col·locaria aquí el punt i final.