Petita història d’un dinar oficial

Era el Dia de les Forces Armades, o el Dia de la Marina, o el dia de… jo què sé. La qüestió exacta i precisa és que, com a periodista del Servei de Premsa de la Generalitat, vaig ser col·locat pels serveis de protocol en una taula absolutament ocupada —mai tan ben dit— per importants militars d’alta graduació. Jo era l’únic element diguem-ne civil d’aquella taula.

Recordo que hi havia un almirall, un dels homes més importants de l’estat major de l’armada, que jo estava cansat de veure per televisió, dos generals de l’exèrcit de terra, un altre almirall, un coronel de l’aire i un servidor.

Déu del cel! ¿i de què podíem parlar aquells respectables uniformes i jo, independentista català i d’esquerres? Del temps que feia? De la contaminació del mar? De la Mare de Déu del Carme?…

Una de les coses més angoixoses dels dinars oficials és que solen tocar-te uns veïns amb els quals no has parlat mai anteriorment i amb els quals ben probablement no tornaràs a parlar en tota la vida, i en canvi, et veus obligat a mantenir-hi, durant un temps incòmodament ampli —els dinars oficials solen ser lents i plens de discursos—, una conversa superficial i continuada a risc de ser titllat d’esquerp, d’insolidari o d’altres coses per l’estil.

El hecho catalán

I per bé que vàrem començar a parlar del temps, i del mar, i de la necessitat d’unir-nos a Europa, fet del qual insòlitament tots es mostraven acèrrims partidaris, vàrem acabar parlant, ai las! —i no pas a instància meva—, de l’únic tema que jo temia i defugia: «el hecho catalán». Perquè, per una banda, jo no podia desplegar verbalment davant d’aquella gent la bandera quadribarrada i estelada per la qual jo aleshores lluitava i lluito. Perquè jo era allí un funcionari de la Presidència, obligat a mostrar una prudència i una diplomàcia extremes. D’altra banda, però, davant d’aquell esplet de sol·licituds d’aclariment sobre «el hecho catalán» que em plovien de totes bandes, tampoc no estava disposat a trair els que eren i són encara els meus ideals.

És per aquest motiu que els vaig començar dient —si no era vero seria ben trovato— que la necessitat de la unitat d’Espanya, o, més exactament, d’Ibèria, havia estat proclamada històricament per primera vegada pels catalans —embolica, que fa fort!— a través del nostre rei Jaume, que en la seva crònica ja es referia a la necessitat imperiosa que tenien les terres ibèriques d’unir-se per alliberar-se del jou del sarraí.

—El que passa —vaig afegir— és que aquella unitat que pretenia el rei Jaume no té res a veure amb la unitat uniformadora i centralitzadora que varen començar a fer els Reis Catòlics, i que va reblar amb la força de les armes, segles més tard, el rei Felip V, a través del seu decret de Nova Planta.

Els meus companys de taula, de moment, m’escoltaven respectuosament i fins, en algun moment, assentien amb el cap a les meves rotundes conclusions històriques. L’almirall, aleshores, va dir-me:

—Pero, al margen de si se logró bien o mal, peor o mejor, ¿no cree hoy que, en un momento en que todos suspiramos por la unidad de Europa, lo que tenemos que hacer es marginar un poco los particularismos y unirnos todos los europeos contra el imperialismo soviético y contra el americano, si es preciso?

Europa, Europa!

Jo, naturalment, vaig replicar-li que la unitat d’Europa no implicava la negació o marginació de cap particularisme, ans al contrari: la potenciació de les personalitats de cada poble, i que això no seria gens incompatible, sinó complementari, de la unitat europea.

I aleshores, veient que el rictus del rostre de l’almirall denotava una generosa predisposició, no sé si a deixar-se convèncer, però sí, almenys, a escoltar-me, vaig afegir:

—Por lo que puedo ver, almirante, tanto usted como sus compañeros de armas son unos convencidos europeístas.

—Por supuesto —va dir un.

—Hemos de ir a Europa —va dir l’altre.

—Es que ya somos Europa —va dir un tercer.

—Sólo falta que nos institucionalicemos política y económicamente como Europa —va reblar l’almirall.

—Pues bien, almirante —vaig gosar afegir jo—. Imagínese usted que un día vuelve a su casa desde el ministerio y al pasar por el paseo de la Castellana observa a unos obreros que están cambiando la placa de la calle por otra que reza: Promenade de la Castillane. Entonces usted pregunta a su chófer el porqué de este cambio y su chófer le responde: «Pues creo, almirante, que, como ahora entraremos en Europa, y la lengua de cultura europea es por excelencia el francés, van a poner las inscripciones públicas en esa lengua para que las entiendan todos los europeos».

L’almirall —que no per això deixava d’endrapar com un grumet— arrugà la juntura de les celles com fent un esforç per entendre’m millor.

—Luego —vaig continuar jo— imagínese usted, almirante, que le pide a su chófer que pare delante de un quiosco y vaya a comprarle el periódico. Su chófer así lo hace, y le trae un diario que en lugar de llamarse El País, por ejemplo, se llama Le Pays, y cuando usted pregunta de nuevo el porqué de aquella inesperada traducción le salen otra vez con el argumento de que como vamos a entrar en Europa…

»Minutos más tarde llega usted a su casa, conecta el televisor y la locutora de turno, que siempre le saludaba con el cordial “Buenos días”, le suelta un “Bonjour messieursdames” que le hace saltar a usted de la butaca. Usted piensa que a lo mejor ha conectado otro canal equivocadamente. Pero no. Su esposa acude a decirle que, como vamos a entrar en Europa, las emisoras, a partir de ahora, van a ser todas en francés, menos una hora al día, que van a hablar en castellano a fin de que esta lengua no se pierda. Luego vienen sus nietos del colegio, le besan y le dicen: “Bonjour, pepe, ça va?”. Sinceramente, almirante —vaig gosar demanar-li—, usted, que acaba de confesarse un decidido europeísta, después de ver todo esto, ¿qué haría con Europa?

—¡Joder! —exclamà un xic fort l’almirall, bo i trencant, per uns moments, les normes del protocol—. ¡Les mandaría a la mierda!

—Bueno, pues, almirante —vaig respondre-li tímidament—, con todos los respetos, eso es precisamente lo que nos ha pasado a nosotros, los catalanes, con España.

Es va fer un gran silenci. Jo vaig témer el pitjor.

Al cap d’uns segons, l’almirall es ficà la mà a la butxaca i extragué de la seva cartera una targeta personal.

Després, tot lliurant-me-la, em digué que, si anava a Madrid, sobretot no el deixés d’anar a veure al Ministeri, que continuaríem parlant d’aquest tema, que li semblava extraordinàriament interessant.

I… no va passar res més!