Un desembarcament a Sant Feliu de Guíxols

Havien anat a pescar, mar endins, enfront del cap de Tossa, amb el vaixell El ampurdanés, propietat del senyor Gaspar Matas, de Palamós. Ultra aquest important petit banquer dels anys vint, anaven a bord el senyor Francesc Torrent, un il·lustrat rendista palamosí, l’Anton, el mariner de la barca, l’escriptor Josep Pla i el senyor Josep Camós, un culte home de negocis palamosí, altrament conegut com «El Ship», a les explicacions del qual es deu, principalment, el contingut d’aquestes ratlles.

Ja era prou tard. Havia entrat llebeig i l’embarcació trangolejava en excés. El que no havien pescat fins aleshores ja no ho pescarien en el que quedava de jornada. S’imposava, doncs, el retorn. Algú recordà, de sobte, que era la festa major de Sant Feliu de Guíxols. No calia dir res més. Hi arribarien per ballar encara una sardana —o si més no, el repicó— i després, si els vagava, i l’escarransida economia de bord els ho permetia, enfilar cap a l’envelat.

—Però, amb aquesta fila? —féu Francesc Torrent, el més senyorívol i primfilat de la colla—. Si fins i tot devem fer pudor de peix…!

Tant era. La qüestió era posar proa a Sant Feliu i, més concretament encara, a la terrassa del Casino, plena de menestrals i menestrales, endiumenjats, encorbatats i lluents com una patena. Després, ja concretarien més els plans.

Deixaren El ampurdanés fondejat i navegaren fins al sorral en una xalana que solien portar a popa. Després es descalçaren i s’arremangaren els camals dels pantalons. Francesc Torrent i Gaspar Matas tornarien a arreglar-se la roba i a posar-se —tant com poguessin— a tenor del que la situació que anaven a enfrontar, mínimament, exigia. Josep Pla i els altres, en canvi, s’adreçarien a les terrasses del passeig fent gala d’una extremada descurança.

S’assegueren en una de les poques taules buides que hi quedaven. El cambrer, ben segur que d’un origen molt més humil que no pas tots ells, en veure’ls tan descurats —i, previsiblement, escurats, feia el sord a les seves pretensions de ser servits. Josep Pla se n’adonava.

Després d’una dilatada insistència, el cambrer accedí a la taula dels navegants. La seva cara reflectia, però, tot l’odi que senten aquells homes de classe econòmicament baixa que han decidit ser servils amb les classes més altes que la seva per poder viure —pensen—, potser, una mica millor.

—Una grassiosa!

—Dues!

—Tres!

—Que siguin quatre!

L’economia de bord no donava per a més.

El cambrer ni contestà. L’únic que no havia demanat res era Josep Pla. El cambrer li adreçà una especial mirada de menyspreu.

—I vostè… què serà?

—Un servidor… doncs, vejam, ¿què té que faci passar la set? Podria dir-m’ho, si té l’amabilitat?

El cambrer, sense canviar el rictus de la cara, respongué:

—Miri, senyor! Hi ha moltes coses i jo tinc molta feina. Pot prendre’s un conyac, o un sifó, o un anís, o una absenta, o un bolado o… jo què sé!

—Perdoni, dispensi, em sap greu de molestar-lo —contestà Pla, amb un to hiperbòlicament versallesc—. Porti’m també sisplau una grassiosa.

L’esguard d’odi del cambrer cap a l’escriptor muntà uns quants graus abans de girar-li l’esquena i anar per feina. Josep Pla no li ho perdonaria:

—Cambrer, per favor, cambrer!

—El professional de l’hostaleria, que ja havia avançat unes passes, es girà amb la fúria d’un tigre.

—Què vol, ara!

—Excusi’m. Si fos tan amable… M’hi podria portar també una palla?

Els amics de Josep Pla començaven a estar neguitosos. Havien vist la incompatibilitat de caràcter del company i del cambrer, coneixent el tarannà del primer. Ja notaven vent de grop.

Al cap d’uns minuts el cambrer compareixia amb les cinc gasoses —i les cinc palles— sol·licitades, i, sense acabar de perdre les formes, des de l’altre costat del seu coll, emmidonat, tractava els tripulants d’El ampurdanés amb el grau màxim de displicència que podia i amb uns indissimulats desitjos que desapareguessin com més aviat millor d’aquella terrassa.

Josep Pla l’esguardava de reüll, amb una mirada crua, indissimuladament hostil. Tots els companys xuclaven la seva gasosa, sense apartar la vista dels ullets maliciosos de l’escriptor. Tots imaginaven que se’n tramava una de grossa. I, efectivament, la vendetta no es va fer esperar.

Josep Pla tornà a cridar el cambrer ostensiblement. Per les formes que gastava, s’hauria dit que no hi havia persona més educada que Pla en tota l’extensió d’aquella terrassa. La seva veu, però, cortesa i sempre acompanyada d’un gentilíssim somriure, es feia sentir des de tots els angles.

—Senyor cambrer, senyor cambrer, vingui sisplau!

El cambrer, després d’intercanviar unes mirades significatives amb els seus companys d’ofici, acudí de bell nou —no hi havia altre remei!— a la taula dels navegants.

—Senyor cambrer, perdoni que el molesti, però és que nosaltres som de fora, sap? I ens agradaria saber —si vostè ho sap, és clar— si aquelles senyoretes… veu aquelles senyoretes d’aquella taula?… si són d’aquí, de Sant Feliu.

El cambrer esguardà un moment, de cua d’ull, cap endarrere i contestà en veu baixa:

—Sí, són d’aquí! Alguna cosa més?

—Oh, no, no! Moltíssimes gràcies! Li agraeixo molt la seva amabilitat. Moltes gràcies!

Els amics de Josep Pla ja començaven a veure venir, patint, el xàfec.

D’altra banda, aquella taula feia estona que havia començat a ser el centre d’atenció de múltiples mirades.

—Senyor cambrer, senyor cambrer, sisplau!

El cambrer acudí a la taula, ara ja amb ànims de confrontació. I l’escriptor… li demanà una altra gasosa. Quan la hi hagué servida, Josep Pla demanà al cambrer:

—Perdoni, ja em disculparà la meva insistència, però ja ho entén, no? Som joves i…

El cambrer, tot traient forces de flaquesa, intentà sotmetre’s comprensivament a l’interrogatori del client, potser tot recordant aquella injusta màxima que diu que el client sempre té raó.

—¿Vostè sap, per casualitat —continuava Pla—, si aquelles senyoretes que vostè diu que són de Sant Feliu després aniran a l’envelat?

—I jo què sé? Suposo que sí —contestà el cambrer, ja amb uns quants graus de còlera. A mi, què m’hi explica! Tothom hi sol anar, després, a l’envelat!

—Perdoni, eh? No sap pas com li ho agraeixo —respongué Pla—. Moltes gràcies. Vostè és molt amable.

El cambrer es retirà de nou. La resta dels tripulants d’El ampurdanés maldava per convèncer Pla per tocar el dos. Temien el pitjor. Qualsevol nou estirabot del company, a la qual cosa ja els tenia acostumats, podria fer entrar en immediata reacció no tan sols els acompanyants de les famoses «senyoretes», sinó tota l’abundosa clientela del Casino.

—Va, Josep, anem-nos-en, que ja és tard —li feia Francesc Torrent, que ja s’havia afanyat a deixar l’import de les begudes sobre la taula.

La traca final, però, no havia esclatat encara.

Breus segons després, Pla decidí fer la seva darrera cabriola, el salt mortal que havia de motivar, a més de l’absolut astorament de tots els presents, la caiguda de la safata que el cambrer traginava i la fugida precipitada i veloç dels tripulants d’El ampurdanés cap al sorral.

—Senyor cambrer, permeti’m, sisplau, una última pregunta.

—Digui!

—Vostè sap, per casualitat, si aquelles senyoretes… la mamen?