Una pianista en el Mas Pla

Em sembla que era una tarda de juliol. El doctor Francesc Dalmau, metge de Palamós i amic i metge també de Josep Pla, m’havia dit, com altres vegades:

—Noi, vaig a veure en Pla. Vols venir?

Quan vàrem arribar al mas de Llofriu on vivia l’escriptor —a uns quants quilòmetres del meu poble— la masovera ens digué que el «senyor Josep» tenia visita.

—Em sembla —afegí— que és una pianista de Barcelona. De tota manera, pugin —féu la senyora Dulores—. Ja fa estona que hi és, aquesta senyoreta, i al senyor Josep li agradarà molt veure’ls.

Vàrem pujar. La casa de l’escriptor, el Mas Pla, es troba a la dreta de la carretera que va de Palamós a Girona, seguint aquesta direcció. A la planta baixa, hi feien vida els masovers, concretament, a la dreta de l’ample vestíbul de la casa. Una mica més al fons hi havia l’estable, amb les vaques, i al voltant de la masia, un dels paratges més serens i característics d’allò que els geògrafs barcelonins, contrariant la realitat unitària de la comarca, s’entesten a dir-ne el Baix Empordà.

Una escala de parets blanques munta des del vestíbul fins a la sala gran de la casa, on vivia —i escrivia— Josep Pla. És una cambra espaiosa, rústega i elegant, presidida per una ampla xemeneia en forma de campana sota la qual s’arraulien, vora els buscalls que petaven, l’escriptor i els seus hipotètics visitants.

Una bombeta, col·locada dintre la xemeneia que feia de reflector, projectava la seva llum, íntimament, sobre el reduït espai on Pla escrivia, bevia i parlava amb els amics.

La resta de la sala quedava, doncs, generalment en penombra, la qual cosa obligava l’escriptor a tancar els seus ulls petitíssims i lleugerament axinats, encara més del que ja, en ell, era habitual, per fixar-se en els qui entraven per la porta de l’escala, situada a la part ombrívola de l’estança.

—Sí. Qui és?

—Som nosaltres, senyor Josep, en Dalmau i en Servià.

—Ah, caram, quina alegria! Passin, passin, facin el favor! Seguin, tinguin la bondat!

Entràrem. A la dreta de l’escriptor, a l’altra banda de la taula, habitada, com sempre, per una cafetera i algunes ampolles de whisky, de vi o de conyac, amb les seves corresponents tasses i gots, una noia de blanques i agradables faccions tertuliejava amb l’escriptor.

—Senyor Pla, si molestem… —va insinuar el doctor.

—No, i ara! Passin, passin. Si aquesta senyoreta ja se n’anava. Es coneixen?

La «senyoreta» en qüestió, casada ja i emmainadada, era una famosa professional de la música del país, filla d’un no tan famós i menys afortunat músic d’abans de la guerra, les composicions del qual, reflectidores d’un ambient més aviat costumista i jocfloralesc, eren convencionalment —i potser injustament— considerades una mica cursis i baixes de to, malgrat l’èxit relatiu que havien tingut en una època més procliu a aquesta mena de manifestacions.

Potser fou per això que Josep Pla, que, com se sap, estava perillosament lliure de pèls a la llengua, procedí, aquella tarda de juliol, a fernos les presentacions següents:

—Senyoreta, li presento el millor metge del país. No són pas collonades: el doctor Dalmau, de Palamós. El millor metge del país, li ho asseguro. No són pas collonades!

La seva boca, en dir-ho, deixava entreveure una llengua —mordaç, càustica i il·lustrada— que s’obria pas entre unes genives òrfenes ja de dentadura.

—Si mai, senyoreta, pateix alguna malaltia d’aquestes que pateixen les senyores, eh?, vostè ja m’entén, no dubti pas a acudir a la consulta del doctor Dalmau. És el millor metge d’aquest país. Li ho asseguro.

La pianista, que era una noia culta i «progre», no sabia ben bé com prendre’s aquella indicació.

—Aquest jove —féu després, tot assenyalant-me a mi—, no l’hi presento, perquè estic segur que ja es coneixen. És el senyor Servià, de Palamós. Un gran xicot. I, com vostè, senyoreta, també vol fer la revolució. Ja ho veu! Ja es coneixien, fa? Sí! És clar. Naturalment. Havia de ser així.

Ara només quedava la «senyoreta», per ser presentada. Fou aleshores quan el senyor Pla, tot dirigint-se especialment al doctor Dalmau, afegí, tot passant-se repetides vegades la mà pel front —gest molt habitual en ell— i esbullant-se, encara més, uns cabells ja terriblement desorganitzats:

—Vejam, doctor, ¿com ho faré per dir-li qui és aquesta senyoreta?

Vejam, vejam… ¿Vostè ha sentit parlar d’aquell compositor tan mediocre, tan almivarat, tan gris i… tan nefast per al país, que es diu X X i X? Doncs aquesta senyoreta és una seva filla. I, abans que la pianista pogués reaccionar, Josep Pla li prenia paternalment les mans i li deia:

—Bueno, senyoreta. Ara no se m’enfadi. Entre nosaltres, no troba?, la veritat ja es pot dir.