Escapada nocturna al festival de Canas
(o El dia que vaig signar un autògraf a Yul Brynner)

A inicis dels setanta, em sembla que devia ser l’any 1973 —sempre he tingut mala memòria a l’hora de fixar dates— quan em trobava, becat pel Mercat Comú, fent una ampliació dels meus estudis de Dret a l’Institut Européen des Hautes Etudes Internationales de Niça.

Passar-se un any a la capital de la Costa Blava, amb la ufanor primaveral que s’hi viu pràcticament tot l’any, amb la necessària joventut de cos i d’esperit per fruir dels seus encisos de tot ordre, i, a més, amb uns ajuts acadèmics generosíssims, que arribaven fins i tot a l’argent de poche, era un privilegi que alguns llicenciats en Dret varen rebre d’una Europa que comptava econòmicament amb moltes més possibilitats que no pas l’actual en la concessió de regalies als estudiants d’arreu del planeta. Jo en vaig ser un.

Des de la meva habitació —individual— a la Residence Universitaire Jean Medicin —nom de l’omnipotent cacic municipal de Niça— s’albirava la deliciosa corba de la baie des anges ben bé fins als mateixos confins del cap d’Antíbol. Només algun avió que planava sobre l’aeroport de la ciutat passava gairebé a frec de la meva finestra, tot trencant la pau idíl·lica d’aquell blau infinit.

I no era només Niça, amb tota la seva atracció particular, fonamentada en la seva bellesa, en la bonança del seu clima i en el record, ben present encara aleshores, d’un passat cosmopolita i aristocràtic, sinó que també era la possibilitat de fruir, en qualsevol moment que ens plagués, d’un veïnatge excepcional: Montecarlo, Ventemilha, Sant Remo, la Rabiera… a la banda de llevant; Canas, Sant Pau de Vença… a la banda de ponent, i, abraçant-ho tot, com un encoixinat teló de fons, la meravella del Var, delicadament pigallat pels pobles —neomedievals alguns— de l’Haute i de la Moyenne Corniche, Esa des Vilatge, Esa de Sa Cornisa, Esa de Sa Mar…^[1]

Les classes, ens les donaven al Palais de Marbre, del carrer Fabron, una mena de Versalles en petit, i, per tant, més humanament càlid que no el famós palau de la banlieue parisenca. Els nostres professors eren triats entre els millors tractadistes de la unitat europea i de la politicologia internacional, des de Kroutogolov, per exemple, director de l’Acadèmia de Moscou —una imitació física de Lenin passada pel bon gust revisionista occidental—, fins a la delicada, paternal i immensa saviesa de Denis de Rougemont, un home cultíssim i dolç que hauria estat el vuitè savi de Grècia si hi hagués estat cronològicament a temps.

Altres professors havien estat, o eren encara, rellevants figures de l’europeisme, tant del docent com del polític. Entre ells, per exemple, Jean Rey, expresident de les Comunitats Europees, i Raymond Barre, que seria poc després primer ministre francès en un dels més llargs governs del president Giscard d’Estaing, i que era, aleshores, un dels teòrics de l’economia més coneguts d’Europa.

El curs, que durava exactament un any acadèmic, és a dir, d’octubre a juny, aplegava estudiants de les més diverses especialitats, i, encara que hi abundaven sobretot advocats i economistes, també hi havia enginyers, filòsofs o arquitectes, atesa la vocació interdisciplinària que es practicava a l’Institut.

Entre tots érem uns cinquanta i procedíem dels països més variats. De català, hi era jo sol; d’espanyol, no n’hi havia cap. I és que, diguin ara el que diguin, els espanyols han descobert el Mediterrani de l’europeisme molt recentment, ni més ni menys quan la majoria dels catalans ja n’havien passat el xarampió. Encara que aquesta veterania, tal com van les coses, no ens està servint gaire, per no dir gens.

Un català de Santo Domingo

El dia abans d’ingressar a l’Institut, a la llista dels estudiants inscrits que van lliurar-nos, vaig adonar-me que n’hi figurava un que posseïa dos cognoms rotundament catalans: Campllonch i Reverter. Al costat dels cognoms, però, s’hi podia llegir «José». Això va afligir-me, car vaig imaginar la poca consciència patriòtica del meu futur company. Unes hores després, però, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo, i, abans que li pogués retreure la p que mancava al final del seu nom, va dir-me que, tot i que parlava el català i era fill de catalans —de Vilafranca del Penedès—, la seva procedència i el seu passaport eren de Santo Domingo, on els seus pares feia més de trenta anys que vivien.

Josep Campllonch, excel·lent persona, és avui funcionari avantatjat de les comunitats europees, a Brussel·les, on, ben segur, anirà molt amunt si s’ho proposa, car, al marge de la seva enorme capacitat intel·lectual, més aviat unidimensionalitzada cap a la política i l’administració, sempre ha tingut la vocació i les condicions necessàries per esdevenir un perfecte funcionari. Fa temps que no sé res d’ell. Em faria il·lusió tornar-lo a veure.

Altres elements humans del curs, amb un caràcter com per ser recordables, eren, per exemple, en Robert, en David, la Musafher, en Shin i, ai!, l’Ursula.

En Robert

En Robert era un quebequès ros, petit i desnerit, simpàtic i fatxenda, veí meu d’habitació, que traginava un vistós descapotable roig, de qui vaig aprendre molt sobre la difícil i complexa relació entre la nació de Quebec i l’Estat canadenc, i amb el qual —jo aleshores no era feminista!— vaig intercanviar una noia pied-noir, de carn i ossos, que «sortia» amb mi, per un pòster d’una altra noia, bellíssima i nua, d’aspecte escandinau que en Robert tenia penjat a la seva habitació. Ell em quedà enormement agraït, però un servidor, que ja tenia apamada la pied-noir des de feia temps —«Dijo la zorra al busto después de olerlo: tu cabeza es hermosa, pero sin seso»—, creu sincerament que no va ser pas el company Robert el qui va sortir-hi guanyant, amb aquell canvi.

En David

En David era un anglès bellíssim i culte, que posseïa aquell tàcit aire de superioritat que tenen els britànics —que els ve, sens dubte, dels temps colonials— i que en el company David aflorava, sobretot, sempre que entrava en joc la dialèctica Regne Unit de la Gran Bretanyaresta del Continent.

Sovint, a en David se li escapaven expressions com aquesta: «Chaque fois que je viens à l’Europe…». I ho deia amb naturalitat, amb aquell to de qui ve d’un món positivament diferent. De la mateixa manera, però a l’inrevés, de l’espanyolet mitjà que, acomplexat per un cert tercermundisme, bo i no reconeixent-se europeu, exclama «ahora que hemos entrado en Europa…».

David era, tot i el que he dit, un noi encantador, que vestia, a més, amb una extrema modernitat.

Tenia greus problemes de relació amb el seu pare, per un fet puntualment classista i segurament incomprensible des del nostre angle de país àcrata i mediterrani: el seu pare era minaire.

—Un bon home —deia ell— però incapaç d’entendre’m, i al qual estimo molt, però a qui no tinc absolutament res a dir, ni ell té absolutament res a dir-me que em pugui interessar. Hi ha un divorci brutal i reconegut, socialment i intel·lectualment. Pertany a una altra classe! Comprens?

Així era de lúcid i de cruelment sincer, el meu company David, per al qual aquesta falla en la seva relació familiar constituïa un trauma pregon, constant, amagadíssim.

Ara té un important càrrec administratiu prop del govern de Sa Majestat Britànica. Congratulations!

La Musafher

La Musafher ja era tota una altra cosa. La Musafher era turca i lletja com un pecat, expressió, segurament judeocristiana, que mai no he acabat d’entendre, tenint en compte que la majoria de pecats sempre m’han semblat d’una gran bellesa.

La Musafher era, a més, una llagasta. S’enganxava amb tothom, tothora, i en qualsevol circumstància, per íntima que aquesta fos. Si et trobava passejant amb alguna agradable companyia pel passeig dels Anglesos, posem per cas, ja podies dir adéu a qualsevol intenció eròtica prèviament planificada. La Musafher et preguntava amb una veu més terrible encara que no la seva cara:

—Où est-ce que vous allez?

I, li contestessis el que li contestessis, reia com una bleda i et responia, invariablement:

—Alors, je viens avec vous!

En Shin

Un altre característic estudiant d’aquell curs era un coreà que es deia Shin. Ningú no havia pogut esbrinar mai l’edat que tenia. ¿No trobeu que es fa sovint difícil endevinar l’edat que tenen els orientals d’ulls estirats?

En tot cas, en Shin era tot un misteri. I no tan sols perquè pensàvem que tant podia tenir vint anys com tenir-ne seixanta, sinó perquè era l’únic estudiant del curs que no portava mai cap llibre a les mans, ni cap llibreta, ni cap paper, ni prenia mai cap apunt, ni preguntava mai res en els col·loquis. Es limitava a escalfar amb les seves natges un pupitre de la darrera fila i a escoltar, o a dormir, o a contemplar la coloraina de les papallones que visitaven els jardins d’aquell Petit Trianon on ens donaven les classes.

No parlava mai amb ningú ni se li coneixia tampoc la més lleugera confidència. Si li preguntaves alguna cosa banal, et responia somrient «oui», «non» o «je ne sais pas». I això era tot. Ni pecava ni feia pecar. Ell no es posava amb ningú, i ningú no es posava amb ell.

Un dia, però, en Shin ens va donar una gran sorpresa. Fou quan a partir de les vacances de Setmana Santa començà a venir a classe amb un llibre tan voluminós que semblava un missal de culte. I veiérem com en Shin es passava totes les hores del dia —les hores de classe, naturalment— girant i regirant les planes d’aquell llibrot i anotant en un paper algunes de les referències que n’extreia.

Ben aviat, no tan sols els alumnes, sinó també els professors, vàrem sentir-nos atacats pel virus d’una irrefrenable curiositat al voltant d’aquell llibre. ¿Quin era el seu contingut? De què tractava?

Com que el duia folrat amb paper de diari, encara ningú no havia pogut llegir-ne el títol. D’altra banda, coneixent la seva especial introversió, tampoc no gosàvem preguntar-li-ho, per por de rebre un miquel —segurament justificat— del coreà.

Un bon dia, però, tot aprofitant que Shin havia acudit a fer les seves necessitats més elementals, li obrírem el llibre i descobrírem el seu secret. Secret que —à vrai dire!— un parell de mesos més tard, amb motiu de la festa de fi de curs, i gràcies a l’eufòria d’algunes copes preses de més, el mateix Shin ens havia de complementar.

El llibre en qüestió era una guia —densíssima— que editava cada any la Unesco i on eren catalogades exhaustivament totes les beques d’estudi que es concedien al món.

Segurament en Shin, arribat al tercer trimestre del curs, havia pensat que ja era l’hora de consultar en aquell llibre —probablement l’únic que llegia en tot l’any— la minuta de beques que se li oferien de cara al curs següent.

Els requisits que en Shin exigia de la hipotètica borsa d’estudis, a l’hora de fer la seva sol·licitud, eren, entre altres, primera: que es desenrotllés en un país on ell no hagués encara viscut; segona: que hi fes relativament bon temps; tercera: que l’extensió temporal de la beca fos pel cap baix de vuit mesos; quarta: que comprengués argent de poche, i, cinquena i fonamental: que no comportés exàmens ni treballs acadèmics de cap mena.

Altres foteses com ara el contingut de la matèria del curs —lletres, art, geografia, matemàtiques, dret o ciències naturals— no li importaven en absolut.

Shin tenia cinquanta anys d’edat. Havia lluitat com a sergent a la Segona Guerra Mundial i a la guerra de Corea i a… Fins que un bon dia, cansat de traginar la metralladora, va decidir canviar-la pel llibre de beques de la Unesco.

Gràcies a aquesta sàvia decisió, havia viscut ja llargues temporades a vint-i-tants països diferents sense treure’s mai ni un sol duro de la cartera.

D’altra banda, la quantitat de diplomes d’assistència que adornaven el seu currículum, i que havia recol·lectat en el decurs del seu pelegrinatge per les més variades universitats, instituts i centres docents del món, el situaven sempre en el primeríssim lloc del rànquing de candidats a obtenir novament qualsevol mena d’ajut.

És a dir, cada beca li donava un nou títol, i cada títol que ell enganxava al seu currículum li generava nous mèrits per obtenir la beca següent. Breu: un procés en espiral, literalment imparable, que Shin protagonitzava indolent, passiu, amb els braços permanentment plegats.

On deu parar ara Shin? Aneu a saber! Tant podeu trobar-vos-el a Itàlia, com a Amsterdam, com a Nova Delhi, com a Singapur. L’única pista certa, per si el voleu reconèixer, és que es tracta d’un petit home d’ulls estirats i edat indefinible, que no viatja amb més equipatge que un voluminós llibre editat per la Unesco i una immensa carpeta plena de títols d’assistència expedits per les més variades universitats del món. Si el trobàveu, trameteu-li, si us plau, el testimoni de la meva més càlida admiració.

… I l’Ursula

Ursula Schneider era una noia alemanya, de Baviera, de pell blanca i cabell ros, periodista de professió, i permanentment portadora d’un horrorós maletí quadrat, exaltadament germànic.

Cosina llunyana —deia— de la famosa actriu Romy Schneider, era una noia enormement vital i riallera. Cofada gairebé sempre amb una boina de través —estil Marlene Dietrich— i propietària d’una empenta i una decisió absolutament engrescadores. Vàrem ser amics, molt amics, més que amics fins i tot. No l’he vista més.

Ella va ser la qui va enredar-me a assistir aquell vespre —i vestit d’esmòquing!— a la sessió de clausura del Festival de Canas.

—Però, Ursula, que no veus que no ens deixaran passar? Que no veus que ens ho haurem de mirar tot de lluny? Que no ho veus, que, vestits així, farem el ridícul?

Ursula, però, era, davant d’aquests estranys riscos, més llançada que no pas jo. Que ja és dir! I vàrem anar a Canas!

Presse, presse, s’il vous plaît!

La Croisette —el passeig marítim de la ciutat— era una festa. Una atapeïda multitud es congregava al voltant del Palau del Festival. Fotògrafs i periodistes, vinguts d’arreu del món, maldaven per fer-se presents dintre el sumptuós palau.

Una imponent filera de gendarmes a cavall reforçava decisivament l’arbitrarietat dels conserges de deixar o no deixar passar els informadors. Ursula i jo no teníem res més que el nostre carnet de premsa personal. Poca feina faríem!

De moment, però, a còpia de repetir: «Presse, presse, s’il vous plaît!», havíem avançat entre aquella atapeïda gernació, delerosa de veure de prop, i personalment, aquelles cares, aquells pits, aquells culs i aquelles esquenes que tantes vegades havíem esguardat a la pantalla.

—Presse, presse, s’il vous plaît!

Ja érem a primera fila! Amb l’Ursula ens miràrem, riguérem i ens besàrem, contents del primer pas aconseguit. El que venia, però, seria el més difícil: penetrar a l’interior del Palau del Festival.

¿Com traspassar aquella muralla vigiladíssima, aquell control rigorós, amb la sola possessió d’un carnet de premsa, sense acreditació de cap mitjà informatiu mínimament important?

Arribà un Mercedes. Del seu interior sortí la simpàtica figura de David Niven, vestit d’esmòquing. El popular actor britànic avançà sota la llarga marquesina que conduïa a la porta del palau, entre els aplaudiments del públic, i, evidentment, sense que cap gendarme li demanés qui era ni d’on venia.

Això, de sobte, ens inspirà. Ursula i jo ens miràrem. No sé si havíem tingut el mateix pensament, però en tot cas havíem pensat quelcom lluminosament semblant. El meu esmòquing i el seu vestit llarg finalment havien de servir d’alguna cosa.

Gràcies, Diana Ross!

Ens agafàrem de la mà i ens obrírem pas fins al lloc exacte on s’aturaven els vehicles. Just al costat de la porta del cotxe que donava a la passarel·la. Em vaig plantificar unes ulleres negres, molt agosarades, que Ives Saint-Laurent acabava de treure al mercat i que, en el decurs d’alguna visita, algú s’havia oblidat a la meva cambra.

Només calia esperar l’arribada del proper cotxe. Ens hi jugàvem el tot pel tot: o el ridícul més absolut —i la consegüent detenció per intrusisme— o una entrada més majestuosa que el «Ritorna vincitor» verdià, dins el Palau del Festival.

Arribà el proper cotxe. Era Diana Ross, i venia acompanyada d’un jove desconegut, evidentment vestit d’esmòquing. Havíem pogut veure com dels diferents cotxes eixien o bé parelles o bé grups de tres o quatre persones, indistintament.

Fou aleshores quan Ursula i jo, tot fent cara de persones importants, abandonàrem, de sobte, la fila de badocs i ens situàrem a dos metres i mig de Diana Ross i del seu acompanyant i, tot saludant, impàvids, a dreta i esquerra, la multitud que ens aclamava, entràrem entre gendarmes, càmeres de televisió i de cinema i periodistes —que, afortunadament, no ens demanaren res— dins el luxós recinte del Palau del Festival.

Ja un cop a dins, Ursula i jo ens besàrem de nou, ens estrenyérem la mà i riguérem, contents a desdir de l’èxit de l’entremaliadura que acabàvem de perpetrar.

Un autographe, s’il vous plaît!

Aquell any la presidenta del Festival era, si no ho recordo malament, l’actriu sueca Ingrid Bergman, a la qual retrien homenatge després d’una carrera cinematogràfica dilatada i plena d’encerts.

Tan bon punt ella hagué entrat i després dels aplaudiments de rigor, els llums de la sala s’apagaren i començà la projecció del film de torn. Ursula i jo, emperò, atès que el que ens interessava viure era l’ambient, abandonàrem la sala de projeccions i ens traslladàrem al bar, on férem amistat amb uns joves tècnics de la RAI (Ràdio Televisió Italiana) als quals, en veure’ls gent sana i divertida, confessàrem la nostra autèntica personalitat d’intrusos.

Entre vasos de whisky i copes de schnaps —que ara pagàvem nosaltres i ara pagaven ells— i algunes calades d’haixix, ens va transcórrer com una exhalació l’estona de projecció del film.

A l’hora de sortir, muntats, amb els nostres amics de la RAI, sobre l’enlairada tarima on havien col·locat diferents emissores europees les seves càmeres de televisió, veiérem desfilar sota els nostres narius una immensa doble fila d’astres i estrelles de la pantalla que abastava des de la pitrera sensualíssima i atraient de Diana Ross —la nostra inconscient introductora— fins a la calba llustrosa i elegantíssima de Yul Brynner, que reflectia, com un diamant, els mil i un vats de llum que li dirigien flaixos i reflectors.

Més tard, quan veiérem que tot plegat ja s’aprimava, se’ns acudí de fer un pas més en la nostra gosadia, aquesta vegada, auxiliats, a més, pels tècnics de la RAI.

Ursula i jo ens introduírem, agafats de la mà, entre aquella filera d’astres i estrelles i sortírem triomfalment, tot saludant, de bell nou, com ells, a dreta i esquerra, els milers de persones que ens aclamaven des d’ambdós costats de la passarel·la coberta.

Entre el públic hi havia un nodrit grup dels nostres companys d’estudis a l’Institut, els quals, en reconèixer-nos, restaren astorats, bocabadats i corpresos durant uns segons, per, tot seguit, prorrompre en un esclat joiós de simulada admiració.

—Un autographe, s’il vous plaît! Un autographe!

Nosaltres, més divertits encara que ells, però temorosos que no se’ns descobrís l’extraordinari pastís que havíem cuinat amb tant d’èxit, abandonàrem la filera i ens n’anàrem amb ells a celebrar el triomf d’aquella astracanada en una de les elegants terrasses de la Croisette, les taules de la qual eren gairebé totes reservades.

Allí Ursula i jo —i els companys de l’Institut— beguérem encara una mica més. I allí ordírem, amb ells, i amb els tècnics de la RAI que ens havien retrobat, l’última facècia teatral d’aquella nit.

Ressopó a la Croisette

Les terrasses de la Croisette s’havien anat omplint amb tots els esmòquings i els vestits de nit que havien acudit —com nosaltres!— al Festival. Tothom prenia les seves «boissons» asseguts a les seves taules; Ursula i jo, des de la nostra, ens preparàvem per a l’últim cop d’efecte. Tot estava combinat.

De sobte, en Robert i en David travessaren ostentosament la terrassa i vingueren a demanar-nos el primer autògraf. L’Ursula —que es— tava bellíssima— i jo, des de la seriositat imposant de les meves ulleres Saint-Laurent, accedírem, benèvolament, a la primera signatura.

Dos minuts més tard la llagasta de la Musafher i en Josep Campllonch acudien també a nosaltres a demanar-nos el mateix. Algun moment després, eren els tècnics de la televisió els qui ho feien, i després, una noia belga, i una altra d’americana, i un xicot xilè, del nostre curs, els qui repetien la comèdia.

Al cap de deu minuts, ja estampàvem el primer autògraf a una dona —enjoiadíssima— totalment desconeguda. Poc després a un actor de la televisió, força conegut —segons em digué l’Ursula— a Alemanya i a Àustria, després a altres actors i actrius, que no feien més que demanar-se entre ells i demanar als cambrers qui eren aquells desconeguts a qui la gent demanava tants autògrafs.

El plat fort, però, va arribar-nos quan la dona que acompanyava Yul Brynner i ell mateix, que havien vingut a asseure’s molt a prop de la nostra taula, demanà a l’Ursula que li signés el programa del Festival. Yul Brynner, que l’acompanyava, ens esguardava esbalaït, i bo i adreçant-se cap a mi va preguntar-me amb una absoluta correcció:

—Excusez-moi, monsieur. Je vous connais, mais je ne arrive pas à me rappeller de qui vous étes réellement.

El meu cor féu un salt de considerables dimensions. Ursula m’esguardava amb cara d’expectació. Aleshores jo, no sabent què contestar, vaig clavar un feble cop de puny al braç de Brynner —el whisky ben sovint ajuda a fer miracles— i, tot llucant divertidament Ursula, vaig afegir:

—Ah, ce Yul, toujours si blagueur!

I adreçant-me a Yul, que somreia amb un aire de salvadora complicitat amb les meves paraules, vaig dir-li:

—Bon, est-ce que tu veux aussi, toi, un autographe, mon vieux?

—Ah, oui, bien sur! —em contestà l’astre.

I, sobre el programa de Yul Brynner, Ursula i jo vàrem estampar la nostra requestada signatura, davant la mirada recelosa de Brynner, que, sense acabar d’entendre-hi res, ens ensenyava, educat, la seva dentadura envejablement blanca.

L’havíem convençut? Jo diria que sí. Perquè, després de tot el que havíem protagonitzat aquella nit, qui podia posar en dubte que érem dos consumats actors?

Morts de riure, abandonàrem la Croisette i amb els tècnics de la RAI i alguns companys i companyes del curs ens adreçàrem a la platja, on ens despullàrem, ens banyàrem i ens dedicàrem a col·locar fins a sortida de sol el nom de Canas a l’alçada de les bíbliques ciutats de Sodoma i Gomorra.

Però això, amics, ja és tota una altra història. Teló, sisplau!