D’una col·laboració meva a «La Vanguardia»

Era un dia del mes de juny de no recordo quin any quan l’aleshores director de La Vanguardia, Horacio Sáenz-Guerrero, em cridà al seu despatx per dir-me que el dia 16 de juliol, festa de la Mare de Déu del Carme, tenien planejat de publicar, a la primera plana de fotogravat del suplement del diari, un reportatge o una glosa literària en homenatge als pescadors professionals, i que, atesa la meva condició de col·laborador del diari i d’home teòricament abocat, com a palamosí, al coneixement del món de la mar i de la seva gent, havia pensat en mi, a l’hora d’encarregar a algú aquest treball periodístic.

Jo, la veritat, davant la proposta de Don Horacio no vaig tenir altre remei que acceptar-ho. En primer lloc perquè a un home del seu tarannà i la seva elegància professional i personal, no se li podia negar res, i, en segon lloc, perquè si sempre havia pogut publicar a La Vanguardia allò que jo havia desitjat —impediments de censura política al marge— no era ara, quan ell m’encarregava una col·laboració concreta, el moment de negar-me a complaure’l. La meva preocupació era simplement que jo, del mar, tot i que l’idolatro —contràriament al que creia Don Horacio—, en sabia relativament poc, i, del món de la pesca professional, pràcticament res.

De tota manera, vaig pensar que per complir dignament la meva comesa comptaria amb l’ajut eficacíssim del meu pare, no tan sols pels seus pregons coneixements del mar i de la pesca, sinó també per la cordial i generosa amistat que mantenia amb molts pescadors locals.

I així ho vàrem fer. El pare va presentar-me l’armador d’una barca —d’una «vaca», com en diem a Palamós— anomenada La Perla de Figueres, i una matinada, en trencar l’alba, vaig embarcar-m’hi amb el propòsit d’enregistrar periodísticament tots i cadascun dels moviments d’aquell estol d’homes de mar que, amb un motor de 400 cavalls, es disposaven a treure, un dia més, del fons de les aigües, la major quantitat de gamba possible. La pesca de la gamba m’havia semblat un bon tema per a l’homenatge que pretenia el diari.

L’acolliment per part dels tripulants de La Perla de Figueres va ser absolutament cordial. Jo, si he de ser franc, tenia, d’antuvi, una certa prevenció contra els pescadors coneixent-ne, com en coneixia, la fama de sorruts que tenen alguns; sobretot quan van per feina. Fou per això que em vaig quedar agradablement sorprès quan vaig veure que, des del patró —un vell llop de mar d’ulls blaus, cabells de neu i cara colrada— fins al xerric de l’embarcació, es desvivien per acomboiar al màxim la meva tasca professional.

Una vegada fet el viatge, vaig procedir a consultar les notes preses i a estructurar el treball. Aquest començaria narrant l’emoció del matí, «en aquella hora en què es lleva el dia i en la qual un vel de serenitat s’estén per damunt de terrats i de teulades, només trencat, ai!, de sobte, per l’indefugible espetec dels despertadors». Bravo!

Després continuaria amb la descripció de la badia palamosina, ja aleshores «vilment assassinada», com dirien els cursis de la ploma política, pels gratacels que hi construí, al començament dels seixanta, una companyia barcelonina, en connivència amb l’ajuntament franquista del moment. Més tard, intentaria descriure la placidesa de la platja de la Fosca i la policromia de Cala s’Alguer, que només la mort del dictador i l’acció tossuda d’uns quants palamosins aconseguí —com anys més tard Cala Castell— salvar de la picota preurbanitzadora.

I després la descripció de la llançada de les xarxes al calador, del ranxo, de la becaina, de la llevada, de la «tria i neteja» i de la tornada a port, escortada, cada barca, per un vol de gavines famolenques, completaria la visió del reportatge.

La narració de totes aquestes activitats no seria pas menyspreable. Així i tot, vaig creure que quedaria potser un pèl freda. Cal —vaig pensar— introduir-hi un element vivificador que enrotlli al seu voltant, talment una columna salomònica, la descripció objectiva i puntual dels fets.

I vaig empescar-me un suposat diàleg amb el patró, sobre afers de tipus sociopolític —jo aleshores era un estudiant amb idees «revolucionàries» i aprofitava totes les escletxes per fer campanya, per anar plantant banderes, com diria mestre Foix, de Sarrià, sobre la migradesa de les jubilacions, sobre la destrucció de la costa pels especuladors, sobre els guanys, aleshores encara força reduïts, de la gent del mar, etc.

I per tal de palesar una d’aquestes «incendiàries» intercalacions i donar-hi verisme, vaig fer sortir a la conversa el nét —imaginari— d’aquell imaginari patró, al qual demanava si, atès que el nét era d’allò més espavilat, havien pensat fer-li estudiar alguna carrera.

Aleshores l’esmentat patró —al qual jo, per tal que no hi hagués cap mena de dubte sobre la seva real inexistència, havia batejat amb el nom de Fortunat— figurava que em responia:

«Una carrera, oh!, tant de bo que la hi poguéssim donar, però em sembla que… —i acabava invocant el que ha estat durant moltes dècades el somni proletari més arrelat en aquest país—: Si poguéssim, almenys, fer-lo entrar a la Caixa…!».

L’article, que acabava amb un pinyol sostingut de lirisme, va agradar moltíssim, tant a La Vanguardia com als lectors, com als pescadors del meu poble, que era el que es tractava d’aconseguir. Però tot plegat no va pas aturar-se en aquest punt. Un bon dia que jo passejava amb el meu pare pel carrer Major de Palamós, varen venir a trobar-nos quatre senyors molt mudats. Un d’ells jo ja el coneixia. Els altres, no els havia vist mai.

El que jo coneixia va demanar permís al meu pare per poder parlar amb mi. Era el delegat d’una de les caixes d’estalvi, ubicades a Palamós. Un home calb i suau, tant de faccions com de maneres, el qual se’m desféu en mil i una lloances sobre la meva manera d’escriure, tot ponderant versallescament l’interès que li despertaven les col·laboracions que jo feia aleshores —també per a La Vanguardia— des d’Estrasburg. Jo endevinava, però, que aquell home —que no parava de donarme sabó— volia dir-me alguna cosa molt més específica. I evidentment no em vaig equivocar.

Aviat va recordar-me que, en una d’aquelles meves «excelses» col·laboracions a La Vanguardia, concretament en una d’apareguda el dia de la Mare de Déu del Carme, jo havia entrevistat un pescador —ai!— que desitjava fer entrar un dels seus néts a treballar a la Caixa. Ja em vaig veure mort.

—Doncs bé, senyor Servià —esclatà emocionadament el delegat—. Aquí em plau presentar-li —digué mentre assenyalava aquells tres personatges— el subdirector general de la nostra caixa, el senyor delegat de la zona i el senyor vocal primer de la junta general, i tinc la satisfacció de poder dir-li que aquest mateix matí ens hem reunit a la sala de juntes de la nostra caixa, a Palamós, i hem decidit la creació d’una nova plaça a la localitat per tal que el pescador del seu reportatge pugui veure realitzats ben aviat els seus desitjos, i ara anàvem, justament, a casa de vostè perquè ens digués de qui es tracta.

Si em sagnen no em troben sang! En pocs segons vaig intentar passar llista a tots els adolescents del meu poble que jo coneixia per tal de trobar-ne un a qui pogués, sobtadament, beneficiar. No se me’n va acudir cap.

Al final vaig haver de confessar-los la crua veritat: que no hi havia ni avi pescador ni nét aspirant a res. Que tot era fruit de la meva imaginació, que em perdonessin i que…

La decepció que van tenir va ser brutal. Ells, que ja tindrien coll avall l’impacte gràfic i tipogràfic de la noticia en el diari: «La Caixa X hace posible en Palamós los sueños de un anciano pescador…».

I l’un darrere l’altre se’m varen acomiadar amb un cordialíssim somriure de plàstic.