Un sant particular, però conflictiu
La família Dalmases[3] és propietària des de fa segles del palau que al carrer de Montcada porta aquest nom. Un Dalmases fou ambaixador d’Espanya al Vaticà, en temps de Ferran VII. El diplomàtic barceloní va fer tan bona amistat amb el Papa, que no el va deixar tornar a la pàtria amb les mans a la butxaca. Va considerar que una simple relíquia era banal i, per això, va decidir fer-li el present d’un sant sencer. Es tractava de sant Faust, un centurió romà, gairebé incorrupte i aquell uniforme peculiar permetia veure-li unes camotes ben peludes.
Dalmases, més que no pas satisfet, se sentia enutjat pel problema que li havia caigut al damunt. No sabia com traslladar el sant, ja que no cabia dins del carruatge; algú li va aconsellar que el portés assegut al costat del cotxer, però va resultar que la rigidesa ho impedia. Breu: va haver de llogar una embarcació.
Arribats al carrer de Montcada, la veritat fou que els problemes no havien pas acabat, sinó que tot just van començar de debò. En efecte, des d’un bon principi calia prendre decisions i es va convocar un conciliàbul familiar; la divisió es va imposar: els uns eren partidaris de dedicar-li una capella, però els altres argumentaven que significava la pèrdua de tota una cambra i pagava la pena tancar-lo en un armari, fet a mida, però. Aquesta proposta acabà guanyant. En saber-se l’esdeveniment, la gent volia visitar el sant, i van haver d’establir dia i hora, ja que l’armari romania obert de bat a bat per rebre la devoció del veïnatge.
En passar els anys, un bon dia la família va prendre la determinació de treure-se’1 de sobre. Van escriure al cardenal Merry del Val, secretari d’Estat del Vaticà (la seva homosexualitat coneguda li va impedir ser Papa i fou ell també qui va ballar un tango amb una cadira per mostrar a Sa Santedat que aquell ball no era tan pecaminós com li havien fet creure), suggerint-li la conveniència de tornar el sant a Roma; una resposta immediata i contundent els féu entendre que una acció semblant era totalment prohibida.
Desesperats però tenaços, els Dalmases van escriure al bisbe de Barcelona per demanar-li permís per enterrar-lo; la resposta, immediata i igualment contundent els feia entendre que un sant, en tot cas, es podia desenterrar, però de cap manera enterrar-lo: era contra natura.
Els Dalmases van haver de fer el cor fort i posar a prova la seva capacitat de resignació cristiana.
Malgrat tot, cada generació Dalmases tenia l’honor de batejar sempre un membre de la família amb el nom de Faust.
Els pintors Ramon de Capmany i Francesc Labarta, estudiants de Belles Arts, es van guanyar uns diners repintant abans de la guerra civil les sanefes que ornaven aquella cambra tan santificada com maleïda.
Un bon dia, però, o un mal dia, aquell problema que venia de lluny es va resoldre de cop i volta, sobtadament: els de la FAI van cremar el sant el 1936. Uf!