Un poeta d’allò més presumit

Josep Carner,^[25] que ja era el príncep dels poetes, tal vegada no en tenia prou i volia ser reconegut com a príncep dels elegants, una mena de Beau Brummel de l’Eixample. Sentia una debilitat confessada per les corbates, però sobretot pels barrets. Sagarra fou testimoni d’una aventura seva a Madrid. Assegurava que la darrera adquisició havia estat un barretet d’allò més estrafolari i que, en passar tot presumit i tibat pel carrer de Fuencarral, va provocar aquesta imprecació dins del més pur estil de «chulería madrileña»:

—¡Qué rico! ¡Vaya un sombrerito para ir a la mierda!

El més curiós és que aquell compliment havia estat proferit per una dona.