El pianista i el comentarista del cine mut

En temps del cine mut, la feina ambientadora del pianista, situat just sota la pantalla, era rellevant, però també afavoria situacions divertides, com aquesta que va viure el meu pare. No era estrany que el pobre músic es cansés de tocar tanta estona seguida i, quan se li enrampava la mà o un braç, per força s’havia d’aturar uns segons. Llavors, no faltava mai la veu cridanera d’un intolerant que trencava el silenci així:

—Toca, gandul!

Segurament per aquesta raó un amic meu tenia la ceba, cada vegada que anava a la Bodega Bohèmia, de demanar foc al pianista, sempre que era al teclat, és clar.

També hi havia en aquells anys del cine pioner la figura de qui comentava amb veu alta les imatges. Sovint ho feia gent poc preparada, sense facilitat de paraula i sense gens ni mica de gràcia. Aquell dia era projectat un documental sobre Rússia i es va produir aquesta situació:

—Moscou, de dia —va dir el comentarista.

Uns segons després, va dir:

—Moscou, de nit.

I un espectador, ja molest des de feia estona per la banalitat de les seves intervencions, va cridar:

—Moscou l’orella de tant sentir-vos!