Buñuel aprofita les habilitats del Papitu

A finals dels anys vint, el gran ceramista Papitu Llorens Artigas^[43] es veia obligat a fer una mica de tot per fer bullir l’olla. Aquesta és la raó per la qual, gràcies a l’amistat amb Dalí, va conèixer Buñuel i va poder col·laborar amb l’equip cinematogràfic. El ceramista llavors encara anava rapat al zero, ja que per evitar fer el soldat per curt de talla va creure que semblaria encara més baix sense cabell. Aquella imatge sembla que resultava interessant a la pantalla, però la veritat és que la primera feina que va haver de fer va ser d’un estil ben diferent i no gaire cinematogràfica, malgrat que era ben artística. En efecte, un Buñuel amb pocs recursos econòmics no disposava de prou diners per contractar artistes joves i amb les carns despullables. I se li va ocórrer resoldre el mal efecte d’un bust flàccid gràcies a un Papitu —era petit i primet— amagat al darrera de l’actriu, que amb les mans li sostenia allò que la gravetat impulsava cap avall.

El rodatge va començar i el Papitu s’aplicava el millor que sabia a una feina tan gratificant. La calor ambiental, l’escalfor provocada pels focus i el nerviosisme li humitejaven perillosament les mans i tot d’una va cridar:

—De pressa, de pressa, que em rellisquen!

Per a L’Âge d’or, segons el guió havia de fer, quan es produeix el desembarcament a la costa mallorquina, un discurs violentament anticlerical. Papitu va creure que seria més surrealista improvisar un discurs sobre la ceràmica, però en català, la qual cosa el feia inintel·ligible. Buñuel va quedar astorat al començament, però en acabar va confessar que s’havia pixat de riure.