Peius Gener, un professional

Pompeu «Peius» Gener^[5] es va acabar convertint en un professional de l’anècdota, per les seves sortides, per la seva imaginació divertida, per la capacitat d’inventar-se de cap a peus situacions d’allò més pintoresques. A mesura que passaven els anys, cada vegada s’anava creient més el seu personatge, fins a l’extrem que va desaparèixer el bohemi escriptor Gener i es va imposar el Peius còmic i protagonista de situacions pintoresques que els barcelonins contaven per engreixar la llegenda. Heus ací una tria ben personal:

—Us presento la meva esposa.

En veure que era tan lletja, Peius va replicar:

—Sé guardar el secret. No ho diré a ningú.

Amb motiu d’un ball de màscares al teatre Líric es va disfressar de Marquès de Pescara a la batalla de Pavia. El Museu Armeria Estruch li va cedir una cuirassa artística. Tot anava com una seda i Peius cridava l’atenció de tothom, però el pintor Meifrèn, que sabia qui era, es va acostar a felicitar-lo i li va donar una forta abraçada i un bon cop a l’esquena: la peça es va tancar automàticament i ningú no tenia la palanca especial que permetia obrir-la. I fins a les quatre de la tarda de l’endemà no va poder ser alliberat un Peius gairebé exànime.

Assegurava que tenia un oncle entossudit a creuar coloms missatgers i lloros, a fi que així poguessin dur els missatges parlats.

En presència de Blasco Ibáñez a la penya habitual va relatar la història del seu avantpassat Babot, personatge destacat de les milícies catalano-aragoneses, que dirigides per Roger de Flor van imposar per la força de la conquesta l’hegemonia dels Comtes de Barcelona fins als ducats d’Atenes i de Neopàtria. I per fer més viva la descripció de les gestes del parent, Peius assegurava que Babot no duia pas estampada al foc la divisa «Desperta ferro», sinó que va fer gravar a la seva espasa i a les dels seus soldats la consigna ben expressiva: «Fot-li!».

Blasco Ibáñez s’ho va creure tot fil per randa i va escriure a la primera pàgina del llibre Viaje al país del arte que el lema dels almogàvers era «Fot-li!».

Assegurava que havia acompanyat a la gran Sarah Bernhardt en una gira artística per Noruega i que feia tant de fred que, jurava, es van veure obligats a prendre’s el vodka a llesques.

Una època de la seva vida va viure a l’Hotel Peninsular, que encara existeix al carrer de Sant Pau. L’amo era generós i malgrat que feia temps que no pagava li permetia seguir a la cambra. Un bon dia se’n va cansar i li va exigir la seva partença. Peius feia el sord. I en veure el propietari que la situació s’allargassava, tot aprofitant que la seva habitació era just sota terrat, hi va situar una banyera plena de ferralla, que cada matinada era desplaçada una bona estona. Fins que Peius va confessar que no podia resistir més les agressions d’aquella «màquina de fer sorolls». Va llogar una carretel·la, la va omplir amb totes les seves pertinences i abandonà l’hotel. En passar per davant de la Maison Dorée, a la plaça de Catalunya, va desfilar abraçat a la senyera que cobria aquell munt de baguls i de maletes. Tots els qui omplien la terrassa de gom a gom es van posar com un sol home dempeus i el van ovacionar.

Gaziel, en evocar-lo en l’article extens i formidable que va publicar a La Vanguardia el dia de la seva mort, recordava que quan vivia a París havia sentit dir a Peius que la seva mansarda era tan baixa de sostre que només podia menjar-hi llenguados.

El nostre home va abominar immediatament de la màquina de tallar pernil, en veure que feia unes peces fines com el paper de fumar. Al restaurant sempre demanava que li ho tallessin a mà, ja que no volia ni tastar aquells «fiambres tan prims que només tenen una sola cara».

I sobre les bessones comentava: «Quan surto al carrer i veig dues noies iguals, sempre penso que he begut massa».

La seva capacitat d’imaginar era llegendària, però a més sabia reaccionar amb aplom i gràcia quan algú posava en dubte el que deia. Entre les diverses situacions d’aquesta mena que va haver d’afrontar, prefereixo aquesta. Parlava davant de força públic i evocava la seva participació en moltes revolucions, però sempre de caire liberal, i llavors va citar el que ell batejava amb el nom de «Jornada de les barricades de Gràcia». I tot seguit va començar a descriure amb un realisme viu i punyent aquells esdeveniments, que només els qui el coneixien sabien que s’ho inventava fil per randa. I de cop i volta es va aixecar un dels oients i va cridar:

—Sí que és veritat. Jo hi era!

Llavors, Peius, sense perdre la calma, es va aixecar, va baixar i anà directe a trobar el cridaner, se’l va mirar amb fixesa i va exclamar amb veu prou potent perquè el sentís tothom:

—Sí que hi éreu!

I el va abraçar.

Va escriure una comèdia titulada El señor ministro, en col·laboració amb el militar Homedes; i comentava d’ell que «estudiava per a afusellat».

Cultivava un sentiment antinord-americà i per això feia córrer tota mena de rumors i d’estirabots per a desacreditar-los, com, per exemple, que havien posat a la venda llaunes de misses concentrades, per als catòlics que viatgen.