Francesc Pujols, cau d’enginy

Francesc Pujols^[52] no va treballar mai gràcies a les rendes generoses d’un capital d’allò més sòlid. Era un dandi i es va dedicar amb aplicació a estudiar, a crear tot un univers filosòfic, però la veritat és que tampoc no es va oblidar de viure bé, de conrear l’amistat i de perfilar amb subtilesa una personalitat tan forta com original. Posava en pràctica un humor càustic, amb uns estirabots que feien època i no han estat oblidats.

Víctor Alba assegura que, quan col·laborava a El Día Gráfico, Pujols va publicar un article acabat textualment així: «Porque, como decimos en catalán, con paja y tiempo, madura una fruta que ahora no me acuerdo cómo se llama en catalán».

Haver d’assistir als enterraments el crispava i potser per això cultivava la dèria de dir un estirabot a cada persona a qui havia de donar el condol. Amb motiu del traspàs del pare de Quim Borralleras, el cul de cafè que presidia la Penya Gran de l’Ateneu i a més íntim amic seu, li va confessar:

—L’acompanyo amb el sentiment i de passada el felicito pel bagul, que és magnífic i sembla un piano de cua.

Ell mateix es definia així: «Jo tinc cara de conill de bosc criat a ciutat».

Pujols i Sagarra freqüentaven la cerveseria de qualitat que hi havia a la Rambla de les Flors. El terratinent de Martorell sempre prenia a la plaça de Catalunya el darrer tren que el portava a casa; duia barret fort, botins i clavell blanc al trau. Una nit, en arribar a l’estació, es va treure el clavell i, mentre el donava a Sagarra, li va dir:

—Té, acaba-te’1.