IV

Eivissenc, Eivissenc, et sent, ¿on ets? Hi ha un silenci espès, expectant. Tot seguit, altra vegada sona el gemec, que no sé d’on m’arriba. Eivissenc, som jo, En Milà! Es repeteix el silenci, marcant altra vegada la distància humana, que trenca, prest, un altre gemec. Ara veig clarament que ve de la meva dreta, de per on l’al·lota resta immòbil, però viva. Ara, mirant-la, sent que el meu front vital no tanca la corba exactament damunt ella, i cerca més enllà, per a afermar-se, la procedència del gemec. Incorporat novament damunt els colzes, vaig palpant amb la mirada el redol per on sona el plant. Ja està! Veig un braç. És l’Eivissenc, però just li veig un braç, l’esquerre. Està tres pams més enllà de l’al·lota, però a l’altra banda del cotxe, de manera que jo, a ell, només li veig un membre, i ell, a mi, no em pot veure. Eivissenc, ¿estàs… estàs mal ferit, estàs bé, Eivissenc? Som En Milà. Estic fotut, amb les cames engrunades. L’Eivissenc no contesta, veig que mou lleugerament la mà i gemega altra volta. Un moviment elemental i un gemec són poc, però constitueixen tota una mena de diàleg, i em sent més animat.

No hi veig, encara, clar de tot. ¿O és que no hi veig, ja, clar de tot? Cal que me’n vagi; és absolutament necessari sortir d’aquí, ara, totd’una. Una nova sensació em desperta i m’acocona al mateix temps: tenc fam. Tenc fam i set, sobretot set. Quin soll Fa quasi vint-i-quatre hores, calcul, que no he menjat res, i sent un mareig suau, però constant. Caldrà resoldre la situació aviat, sortir d’aquesta gàbia. Serà prou que l’Eivissenc m’aidi a retirar aquest pes de damunt les meves cames. Una alçadeta, ell que té força. Tal volta haurà de fer palanca amb un garrot. Res, una miqueua de no res em serà prou. Quina sensació caminar, alliberat! Eivissenc, ¿no et deixondeixes, al·lot?

L’espectacle és com una comèdia balbuça, davant meu. Els actors, un ésser humà callat, alienat, immòbil, i un altre del qual tan sols es veu un membre i deixa sentir el farfalleig d’un remuc dolorós, profund. Però l’expressivitat és extraordinària, i sentir un gemec, veure moure’s un poc la mà esquerra de l’Eivissenc, fa córrer una ona de comunicació humana que, en arribar al cos entregat de l’al·lota, li treu, de la immobilitat, un aire expressiu, com si ella es manifestàs precisament des de la quietud absoluta, definitiva.

He dit “definitiva”, i aquest mot m’ha produït un sobresalt. ¿És que dins mi, per la fondària, corre d’amagat la creença que és morta, movent-se segura a un nivell diferent i més radical que l’altre per on es mou el meu desig que aquest cos que ara començ a destriar bell, sigui, arran de mi, una viva afirmació de companyia i no un ferest perllongament de la meva soledat? Ara, mentre l’Eivissenc no passa d’ésser una obscura i elemental consciència dolorosa, que no assoleix expressivitats més enllà del gemec intermitent, ara, necessit restaurar el meu entorn humà, incorporant-li, de bell nou, una frescor com la d’aquesta al·lota que no sé què nom. Me la mir, amb ullada lenta i rastrejadora. En escorç, emergeix des dels peus, que veig de planta, i prossegueix, figura amunt, mostrant unes cames joves, de disseny enervant, que mostra nues fins a tall de naixença, sorgides d’una escuma rosada de fina roba interior. El vestit, arregussat damunt el ventre, li distreu per un moment la línia de la cintura. Però tot seguit emergeix, simètric, el doble turó dels pits. La cara resta enllà d’ells, com un astre nonat, furtada al meu esguard. No es batega, però sé que viu, que encara duu un nom posat i una història que corre amb ella, que ella fa córrer, qui sap si amb l’èmfasi d’una esperança mantenguda contra tot. Afín la vista, i veig que el pit, com una afirmació, fa una lenta, quasi imperceptible onada, amunt i avall, rítmicament: respira. Resta tranquil·la, exempta del dolor, sense un gemec, com si fruís marcant una decisiva distància entre ella i nosaltres. Voldria, ara mateix, estimar-la, eixamplar-li la vida amb la meva, entrar dins la seva per la retxillera del nom. ¿Quin serà el seu? Pens que si li veiés la cara, veuria clar quin nom li pertoca. El que li pertoca, tal volta diferent del que ha emprat sempre. Qui sap si tota la vida ha anat arrossegant un nom equivocat, i cada paraula que ha dit, cada gest que ha allargat, han estat una clara perseverança cap al seu nom vertader, el que mai ningú no li ha sabut llegir a la cara, malgrat l’esforç continuat per deixar urgentment de dir-se Maria, Anna o Agnès, i arribar prest a dir-se el que és: Joana, Elisabet… Sent que no puc cridar-la, sense saber el seu nom. ¿Com fer-ho, com dir-li, senzillament, “al·lota, ei, al·lota!”, subratllant amb aquesta cantada manifestació meva d’una ignorància tan profunda que neix des de la mateixa arrel del nom, subratllant, dic, la terrible acusació pròpia, la meva part intransferible d’aquesta gran culpa que l’ha estimbada pel barranc? Si tengués a l’abast una caramuixa, un brancolí de mata prou llarg, tal volta gosaria tocar-la pels genolls, per les mans, temptant per onsevulla el seu deixondiment. ¿I un mac? ¿Ferir-la, sense fer-li mal, a les cames, provar repetidament de despertar-la així? Però un mac, sortint de la meva mà, traslladaria un contacte, i no sé què nom. Abandon el meu cos, m’ajec d’esquena alliberant els braços, i faig sonar una, dues mamballetes fortes, impersonals, cercant l’eficàcia pel retruc. Vola, esvalotada, una cadernera, des d’un llampúgol proper, i el barranc es passa, d’una banda a l’altra, el minúscul esclat, augmentant-lo primer, esvaint-lo tot seguit. L’al·lota no se n’adona, tampoc l’Eivissenc. Sent que el dolor ha minvat, que la situació és suportable. Cal esperar.