XV

Més que un pedregar, el lloquet era per a mi una caliuera damunt la qual m’escarrufava posar el peu. Hi ha plantes de reguiu i n’hi ha de secà. De la mateixa manera, hi ha una raça d’homes que s’ofeguen si els posen a viure tots sols damunt una pedra, i, que jo em sentís del seu tall, no vaig creure mai que fos cosa de la qual m’hagués d’empegueir. Jo, un dia rera l’altre, havia anat fermant caps, i, d’una cosa que he llegit aquí, una història que m’arriba d’allà, n’havia anat fent els meus plans, i, més o menys, començava a saber quin fil de vida era el que volia seguir. A manca de millor capitania, tocava fons amb els dos peus damunt un trespol fet d’una mescla de seguretats, i així em creixia una actitud que era tota una vocació: volia fugir, com fos, del Pedregar.

Per tot això, complits els devuit anys, un dia em vaig sentir valent per a assabentar-ne mon pare, amollant-li-ho tot d’un cop, com si li pegàs una escopetada a dues passes. Quan li vaig dir que em volia fer frare, el cartó vell de la seva fisomia semblà que, des de dins, se li posava humit i tornava dúctil, deixant transparentar per primera vegada el que corria pel seu capet ple de desconcert. No record que mai, ni per alegries ni per penes, aquella cara de suro arribàs a un grau semblant d’expressivitat: va quedar astorat. Jo, recollint aquella eloqüència com un oferiment de diàleg, li vaig aclarir que no era exactament frare de missa, que em volia fer. Jo no sé quina idea tenia dels llecs, o si no en tenia cap ni una, però, abans que li arribàs el meu aclariment, des de l’instant mateix en què sonà la simple paraula “frare”, ell restà mirant enfora, qui sap amb quin astorament animal orejant-li el cervellet endormissat. A mon pare, els sentiments li partien sencers de l’interior i, quan emergien cap a fora, se li estrellaven a la cara, fent-hi una trencadissa confusa. En aquell instant, reconstruint els fragments que d’ella restaven esparsos per dins els crulls de la pell, s’hi podia llegir una expressió satisfeta. Mai no sabré quina sobtosa ambició de categoria li comprà d’entrada l’aquiescència. Ell, com si gratàs dins l’avior cercant precedents d’una situació semblant, callà llargament. Després, donant-me el consentiment a la seva manera, em demanà si ho havia pensat bé.