XVIII

El sol s’ha post enmig d’una impressionant estesa de gemecs de l’Eivissenc, que semblen emergir del bessó del seu pobre ventre escorxat. Evidentment està pitjor: anomena tot sovint la seva mare. Té la veu febrosa i diu que els polsos li esclaten, ardents. També anomena el fill de l’Anglès. És curiós, i em commou que en parli com aparellant-lo amb la seva mare. És la primera vegada que l’anomena i que jo en sent parlar. M’adon que, dins la seva mitja inconsciència, l’Eivissenc els lliga perquè sap que ambdós són, cadascun des del seu angle, caps de pont que fan possible la seva salvació i la de l’Anglès. La mare i l’al·lot de qui ara sent parlar, són l’àncora que ells deixen tirada dins la vida. No oblid allò que l’Eivissenc, “com si em parlàs el darrer home damunt la terra”, m’encomanà. Mir cap a l’Anglès, i faig prova d’endevinar per la seva cara descomposta el que m’hauria encomanat. Fa unes hores, li hauria esbucat del tot la fesomia amb una pedrada. Ara, no sé per què —i som jo mateix—, estaria disposat a escoltar la seva comanda. Quina seria no ho sé, tal volta cap, quasi amb seguretat cap ni una. Ell era així, suficient, comandador, desafiant i capdavanter. Encara ho és: ha estat el primer en morir, tal volta per a marcar un camí que començ a pensar que nosaltres seguirem fidels, irremeiablement. Em puja al record l’escena del pis, ell disparant contra la vella, que no tingué ni dret de cridar. El pensament, per transparència, se me’n va cap a aquest al·lot que no conec i que m’acompanya, i pens que no li mancaran motius de rebutjar cada dia la memòria de son pare. La salvació de l’Anglès està en que no ens trobin mai i que el vent i la pluja ens enterrin acuradament fins que, d’aquí a milions d’anys, ressorgim fets uns fòssils tots netets de culpa. Aleshores, serem la bondat asserenada, perquè serem naturalesa, i no haurà arribat tan enfora l’onada tèrbola de la nostra malura. Mentrestant, el fill el plorarà primer, l’enyorarà tot seguit, i acabarà creient que se l’ha enduit un àngel. Me’n rent les mans: la salvació de l’Anglès no ha estat possible. Sí que ho és, i molt, la seva total condemnació, primer davant el fill, que el maleirà, després davant tots els qui tendran memòria del seu malifet i mentres en tenguin. Tot depèn de mi, la seva salvació o la seva condemnació. Això em fa sentir poderós com mai, i em dóna calfreds. La prolongació de la vida d’un ésser humà, fins i tot de dos, està en les meves mans, en la meva paraula, en el que jo pugui contar i dir. Perquè l’Anglès és mort i l’Eivissenc ho serà prest. En quant a mi, si mor sense aclarir la història, m’afavorirà no tenir pare ni mare, ni fills, ni un amic, ni un ca. Així tot acabarà amb mi. No cal tèmer res més que això mateix: acabar. L’oblit serà la meva pau, i la tenc assegurada. Ara, l’Eivissenc, enmig de paraules que són gemecs, m’anomena pel meu mal nom: “Pàter”. Me’n fot. No em fa mal: tot el mal ja està fet.

La darrera llum encara em permet veure el callat i lentíssim moviment oscil·lant dels pits de l’al·lota, onejant l’alenada. Em reconforta veure-la viva, oferint una companyia silenciosa per a passar la nit; És com deixar un tassó d’aigua damunt la tauleta, en apagar el llum. Així com m’envaeix la fosca, deix de destriar el seu minúscul pantaix. Pens si serà morta. Per associació d’idees, em duc el rellotge a l’orella. Segueix la seva marxa xalesta, com si no li mancassin les busques i jo pogués destriar l’hora que marca, puntual, dins el seu coret mecànic.

Em dispòs a passar la nit. Voldria dormir, ho necessit com viure. No pensar, no sentir, senzillament sobreviure el pont nocturn. L’aire, ara, es mou en direcció contrària i arriba calent i humit, sufocant. Ben aviat, és xafogós i m’empastissa la cara. Fa uns petits trebolins calents que mouen la cresta de les mates més altes, l’únic que encara mig destriï. Plourà, ho sé. Tota una vida d’estar cada dia sotmès al temps, ara em serveix per saber que plourà, per dir-m’ho com s’anuncien les coses que després implacablement succeeixen. No té temps de fer-ho. Amb la paraula a la boca, comencen a caure gotes grosses, clares, espesses. Damunt la llauna del cotxe, són com pedrades. Comença a aixecar-se de la terra una calentor que ofega. L’aire pesa, com si fos grava, i espesseix la pudícia que m’arriba de l’Anglès. La fosca va baixa i, allà dalt, el cel sembla enganxar encara unes romanalles de llum. Com d’una glopada, la pluja torna més intensa i més fina. L’aigua em cau ara fresca, damunt la cara, sense deixar-me, com succeïa de totd’una, les dents polsoses, i la sent neta, rentadora, tonificant. Amb fruïció total, em don a ella, rebent-la d’esquena i obrint la boca tant quant puc. Damunt la llengua resseca, cada gota és una benedicció. L’aire comença a refrescar, i, de cop, es renta l’atmosfera, acabant la mala olor. Jo alèn a ple pulmó, exagerant la inspiració gojosa, i sovint l’aigua em fa tossir. Plou intensament, però jo sé que aviat deixarà de fer-ho. Trec el mocador de dins la butxaca i l’estenc damunt el meu pit. Aviat està amarat, i, torçant-lo directament damunt la boca, puc beure a pler, a petites glopades. Repetesc l’operació tres, quatre vegades. Dins el ventre, la fredor de l’aigua és com una moneda d’aram. Voldria poder allargar-me fins a l’al·lota i fins a l’Eivissenc i prémer el mocador damunt la boca de cada un. De sobte, em sacsa tot el cos una convulsió de l’estómac i perboc tota l’aigua engolida. Però em trob bé, i després de respirar a fons una estona, em sent net per dintre i repetesc aquest ritu nou de combregar la pluja. La beguda, ara, em reconforta.

Deixa de ploure. L’aire torna a esser calent, però, amb tot el pantalon xop i el cos i els cabells remulls per un moment tenc fred. Dins la fosca, després de la llarga xafogor de la diada, tenir fred és una sensació meravellosa que dura uns segons, firis que la pudícia, que retorna augmentada, em fa tapar de bell nou el rostre amb la camisa mullada. Deman la gràcia de poder dormir, tot pregant per avui. Demà és una història nova i llunyana.