XXVI

Però l’arrel de la meva vida, que cresqué aprenent a xuclar llecor d’enmig de les pedres calcigades pel sol i la soledat, és esquerpa, i faria aliment d’una grapada de sal sosa. I, mentre em veig oscil·lant entre el desànim i l’esperança, m’adon que la mort, que estreny al meu voltant un cercle lent i implacable, haurà d’estellar infinites onades per a enderrocar el meu penyal. Sent que el dolor i la desesperança m’engoleixen lentament, però quan la mort comença a abraonar-me el coll sempre em resta en algun lloc una darrera força, i, d’una manotada, fent un rebot, peg una feresta potada damunt la terra, i, des dels peus, em puja de bell nou per tot el cos com una ona fresca que fa reverdir per un instant la meva rebel·lia. L’onada és curta i curt el reverdiment. Però no em retré, i sé cert que, encara que sigui amb les dents, trauré d’entre les runes del cos balbuç la grapa per a aferrar-me a un darrer brancolí de l’abisme, i viuré un instant des d’ell per a donar guerra mentre insubornablement em xucla la mort.

M’ha augmentat, terrible, el dolor de les cames. Cop en sec, passa a voltar-me el cap l’horror de pensar en la gangrena, i, per un instant, m’envaiex la sospita d’arribar-me una nova pudor que podria sortir de mi mateix. Si és així, acurçaré les coses amb el ganivet de butxaca. Enmig de la malura, sent que puc moure els dits dels peus, i això em fa sentir vives les ales del cor. Mir cap a l’Eivissenc. També entorn seu han estès campament les mosques vironeres.

Dolorosament i amb por, li retir la mirada d’un cop sec, com si arrabassàs d’arrel un arbre jove. Cercant un consol darrer, la tir damunt l’al·lota, com una xarxa, per a polsar-li la frescor de vida que li resta. És en va: quan la mirada la toca, m’arriba, des d’ella, una enrampada feresta, que em fa amollar un gemec d’impotència davant la meva definitiva soledat. L’al·lota, com de puntetes, sense que jo me n’adonàs, ja fa estona que ha comptat el darrer alè.