VI

El sol s’ha mogut de la meva vertical i ara em cau un poc a l’esquena, alliberant-me els ulls de la seva fiblada. Entrant-hi de front, en diagonal, la llum il·lumina totalment l’interior del cotxe. En alçar la vista, el cor em fa un sotrac i un gran espant m’enravana el cos: l’Anglès em mira fixament als ulls, mantenint terriblement damunt mi, com una espasa freda, la trajectòria del seu esguard cec. Està abocat damunt el volant, amb una expressió estranya: té la cara inflada. No vull mirar-lo, necessit no veure’l. Però la vista m’hi va, irresistiblement, i cada instant li picoteja la fesomia, fugint-ne i tornant-hi. Tant vull no veure’l, que prest no puc mirar enlloc més, com si ell, que ha adreçat la meva vida cap a aquest barranc, encara servàs la meva voluntat dins la mà, posada com un anell al dit de l’autoritat.

Desesperadament, em cal alliberar-me. Més que mai ho necessit; fugir de la mirada de l’Anglès, que em vetla, que em mana resistir, que em veu. Com un oratge fresc que arribàs de la mar, m’alleugera per un moment una esperança: ens deuen cercar, pertot arreu, amb ganes de ficar-nos l’ungla al coll, ens deuen cercar. Ara record la llarga, interminable carretera solitària de la fuita. Aquella tranquil·litat, que llavores m’omplia d’esperança i de triomf, ara em cou com una frustració. Voldria, ara mateix, haver deixat una llinya delatora, voldria haver topat una cara coneguda, voldria haver deixat un rastre clar des de la placeta dels Corders fins al barranc. Quin signe de benvinguda a la meva cara, si ara mateix ens venien a agafar! I quin alliberament, després, contar-ho tot, vomitar la meva història fins a la darrera síl·laba i, tot seguit, net, lleuger, començar de bell nou. ¿No tendré dret a humiliar-me, a sentir l’àcida punyida, fresca i alliberadora, de la confessió cara a cara? Ara mateix vull fugir, necessit fugir d’aquí cap a la casa dels homes, mirar-los als ulls fins que ho comprenguin tot, tirar a un racó el bolic de les meves faltes, i fugir de mi cap a esser un home nou.

¿I si ja fossin a prop? ¿Si els que ens cerquen ja ensumassin l’olor de la sang? Furiosament, sortint-los a camí, peg un crit que m’esbuca d’esquena en terra. La veu surt pesada, plena de fosca, i es perd dins l’amplària del cau, confosa amb els gemecs de l’Eivissenc. Ara em puja pel coll, altra vegada, l’ofegor de tenir fam. Tenc el cos endormissat pel dolor i per la fam. La set és una grapada d’arena a la gargamella.

Mir anguniosament cap a l’al·lota. Resta igual, just mostrant pel perfil alt dels pits l’onada lenta de l’alenada. És la salvació. Si es desperta, ella, alliberada del cotxe, podrà aidar-me. Bastaria, potser, la seva força, per moure la carrosseria just un sentit, i jo em veuria lliure de l’engrunada. En tot cas, podria anar a on fos a demanar auxili. Però duu escrita al front la mort de la seva mare. I, si pogués, qui sap si la seva glòria seria assistir, solitària, a la meva agonia. Eivissenc!