XXIII

Puc dir que als quatre mesos sabia, del convent, on es colgaven els sants. També on es colgaven els frares, i fins i tot on i amb qui ho feia un d’ells quan romania a fora; però aquesta és una altra història i li pas per damunt, perquè no em fa sentir altra cosa més que enveja. Vull dir que un centenar de dies, llargs i espessos, em foren prou per a esser un llec experimentat. On hi ha sis homes, hi ha tot el món i succeeixen coses.

A mi me’n succeí una, ja pels primers dies, quan anava escodrinyant el vell casal, que, marcat de fresc com estava per defora pel tacte enganxós d’aquella pell bullent que tibava la cintura de la garriguera, semblà aprofitar la meitat de mi que encara em restava verge, i em marcà per dins. Cap de les primeres passes amb què vaig solcar el misteri ombrívol de les capelles, ni els primers contactes amb la claredat arrodonidora del refectori, em produïren l’astorament i el profit que entrar a la biblioteca. Amb la mitja fosca, entreveure l’orde mansuet dels llibres i sentir-me espessit enmig d’aquell silenci que semblaven vessunyar els prestatges, em féu sentir immers dins una tal solemnitat i dins una serenor tan casolana, que em donà una emoció idèntica a la que vaig sentir en els millors moments de les nits de lluna, inacabablement viscudes des del sostre del Pedregar, quan fins i tot els incansables banyarriquers respectaven el silenci ritual que m’arribava de les estrelles, acuradament arrenglerades dins la vasa de calç del meu finestró. Com si es tractàs d’aregar un animal del qual desconeixem el costum, el pelatge i la raça, a poc a poc em vaig atrevir a palpar el llom dels llibres amb el pam obert, sense adonar-me que el que feia era canar el tamany de la meva ignorància i de la fam de lletres amb què començava a substituir dins mi aquella antiga encarnadura del meu ànim, que des de sempre gaudia de meditar, arran de terra, el grapat de menudències que sovint em creuaven pel cap i per la vida.

Quan vaig agafar el primer, va esser d’amagat, i això va donar a l’aventura un afegitó d’atractiu tan clar, que pens que potser la dèria que m’entrà pels llibres em cresqué amb tanta ràbia i amb tanta pressa perquè es nodria un poc dins la calenta llacor d’aquell aire mig pecaminós amb què me’ls amagava davall els faldons de l’hàbit. I, d’amagat, crec que en vaig llegir ben bé dues dotzenes, fins que fra Anselm, que es demanava sovint a ell mateix, i a mi de tant en tant, en què entretenia aquells silencis de cel·la que jo em malavejava tan freqüents com llargs, s’assabentà a la fi de la meva tendència, que rebé com una alta benaventurança. Ell, que volia fer-se’m agradable als ulls, va provar de posar una mica d’orde a les meves astorades lectures, i fins i tot va arribar a aconseguir que els frares l’aidassin a assenyalar-me’n la compostura; però el que a mi m’anava bé era el meu estil de posar mà a on millor m’aconsellava l’instint, i a ell em vaig adequar de bell nou i sense dir res, cosa amb la qual, mentre servava les aconsellables bones formes, recuperava una bona tallada de l’atractiu dels amagatejons, que havia perdut amb l’acurada entremaliadura del meu company.

Així, tota la part del dia que m’era possible i tota la de la nit que em donava la gana, la passava amb un llibre a les mans, quan no hi tenia una altra cosa no menys fogosa. I pens sovint si, amb aquell terrible desorde i amb la caparrudesa de mantenir-lo, no se m’assecaria també a mi una bona part de la cervellera, que bona sospita en tenc, tanta és la meva tendència a furgar amb el dit el viu glatir de les coses que em passen, com estranya és l’amplària de tot el mostrari de les que he viscut fins ara mateix, en què tem de veres que ja s’acabin.

Jo, dels frares, en guardava la reverència, com m’aconsellà fra Anselm el primer dia i amb no gens de tort. Ells, de mi, en guardaven la distància, subratllant així la seva nobilíssima condició. Ben prest vaig observar una cosa, que primer em féu gràcia i tot seguit passà a enutjar-me ferm. Dins l’església, sobretot quan la funció era solemne i els fidels nombrosos, se’m dirigien d’una forma absolutament majestàtica, fent dels moviments una mena de revolteria sumptuosa, i, si m’hi acostava amb les canadelles a les mans, em feien mitja reverència com si jo fos l’arcàngel Gabriel que els portàs els olis per a ungir la vida, o, si quelcom m’havien d’indicar o de demanar, giraven lentament tot el cos damunt els peus immòbils, com significant que no seria digne dirigir-se a mi fent amb el seu cos indigne i pecador un angle que no fos exactament el de donar la cara amb noblesa, sumant per a mi tot el respecte del món. Però quan, en caure el plom que la servava sempre tancada, la porta de la sagristia feia aquell renou suau topant damunt goma, era com si els mancàs temps a capgirar un rellotge d’arena, i la reverència es fonia en sec i ressorgia la distància.

Jo me’ls mirava, fitorant l’ull pagès per damunt la cullera, dins el refectori. Aquell ull meu, ensenyat a travessar brancatges i a veure créixer l’herba, feia molta feina i mai no tornava de buit de les seves incursions. Així, a poc a poc vaig anar llegint-los històries a la cara, que, si encara no eren veritat, jo sabia que no passaria massa temps sense que ho fossin. Mentre el de torn feia lectura de textos sagrats —i puc dir que és una de les coses que més bon record i profit em deixà—, i sonaven llargament sota les voltes emblanquinades aquells mots confitats que parlaven d’un país on els homes eren iguals i es miraven als ulls i s’estimaven, jo els veia tot fruint aquelles paraules, com si, a la mà esquerra, la forqueta que estrenyien fos la palma de la beatitud, i, a la dreta, el ganivet de taula simbolitzàs aquella màgica eina verbal igualadora del món, i concloïa que tenien avinent una mai no atesa ocasió de prova de tal ormeig, si el volien assajar pel meu cantó, perquè jo tenia uns ulls a mirar i no els miraven, i, darrera els ulls, un grumet humà que no es faria el remoler a l’hora de deixar-se estimar.

Amb tot això, deduïa que estimar era una bella actitud que sempre es referia a les persones de lluny, i això em feia venir al cap les vetlades del Pedregar, passant la corona, mentre mon pare llescava sopes amb la ganiveta del pa, i, d’antic la veu de la meva mare i després la de la tia Andreua, feien sonar la beatitud a nivell dels escudellers, situació que sempre, a la fi, es resolia amb unes paraules i una actitud xopes d’estimació, però que sempre es referien als morts i als absents; i jo restava pensatiu, fent-me la pregunta de quina mena de defecte excloïdor havia d’esser estar viu i present, tant que a mi m’agradava estar-ne i posar l’ull pertot.

Tot just record de fra Anselm, que no em fes rebuig del meu estar present i viu; i prou penediment que m’envaeix quan hi pens, i en la porcada que vaig gosar fer-li només per presumir de mascle davant mitja dotzena de desgraciats. Ell era sempre dolç i generós amb mi, i prengué el costum, quan em parlava, d’agafar-me la mà, de forma i manera que em mig entraren manies que no fos marieta, un poc perquè la manca d’aquelles caritats me n’havia fet estugós, i un molt —ara, des del barranc, ho veig clar— perquè era preceptiu, segons m’errava, esser prou despert i adonar-me, cara a cara, d’una “realitat” que era l’argument de moltes contarelles de convents, arreplegades, des de la infantesa, a un cap de paret qualsevol.

Ell, quan les meves febres, em cuidà, i tan ampla i tan atenta estengué la seva cura, que tenc per veritat esser-li deutor d’haver-ne sortit amb cinc quilos menys i no amb els peus per davant. Ara que me’n fot, he de dir que, en el fons, m’agradava ferm sentir el call de la seva mà, suau i fresca, temptar-me tan sovint pel front la temperatura, o que em mudàs la roba, quan no em restaven forces per a fer-ho jo, malgrat aquella sospita que, a estones, se’m clavava enmig de les celles com una pua de donarda. De la qual cosa deduesc que, si em semblava confús i m’agradava, no hi havia enmig de tot allò cap més cosa clara que la meva actitud, i que, per tant, el marieta era jo.

Una tarda, repetint el costum de fer-me companyia fins a entrada de fosca, es va asseure a la vorera del llit, entregirat per donar-me la cara. Amb el braç esquerre, es recolzava a l’altra banda del meu cos, pontant el seu, a l’altura de l’arrel de la meva cuixa, estant jo d’esquena i just amb el llençol damunt. Així com es movia, empès pel ritme de la conversa, amb la generosa mànega de l’hàbit, unes vegades, i altres amb la pressió directa del colze, aviat vaig sentir un frec torbador enmig de les cames. D’entrada em molestà, i, sense gosar dir-li res, perquè no veia clar si ho feia per voluntat o per distracció, jo em mig movia, i no aconseguia cap altra cosa sinó fer el contacte més decidit. Ben prest em vaig sentir voluptuós, qui sap si propiciat per la temperatura que tenia, o senzillament aidat pels meus devuit anys. La torbació em féu pujar els colors a la cara, i ell, tement una recaiguda meva, em posà el call de la mà al front, inclinant-se damunt meu per a abastar-mel millor, gest amb el qual m’augmentava el frec i aquella voluptuositat que em feia mig cloure els ulls. Jo no gosava mirar-lo als seus, perquè em sentia despullat dels peus fins a la cara. Va fer sonar la llengua entre les dents mentre retirava el braç, i, deixant de somriure, em demanà si tenia son. Jo em demanava si s’havia posat seriós per preocupació o per torbament. Encara amb un nus al coll, li vaig fer que sí amb el cap, i, amagant l’excitació que sentia i sense saber què pensar d’allò que em passava, em vaig tombar de costat, cara a la paret. Fra Anselm, d’ençà d’aquell dia, fou el mateix de sempre i em tractà com si res no hagués passat; tal volta, pens ara, exactament perquè res no havia passat.

Però jo en vaig restar ple d’incomoditat uns quants dies, i em foren prou per posar peu fiter, fer mitja volta i un bon dia deixar el convent sense acomiadar-me, perquè, aleshores, començava a saber que jo, ortiga del Pedregar, no deixaria mai d’esser, dins la vida, res més que un llop de planura solitària.