Segur que volíem ser unes grans professionals?
Sóc periodista. Ho havia dit? Fa vint anys que em dedico a aquest ofici i encara no m’he acostumat a dir-ho amb naturalitat, com aquell que diria «sóc paleta» o «sóc secretària». No sé si la culpa és meva, o dels altres o, segurament, de Lou Grant, Murphy Brown i de tots els degenerats que han escrit sèries de televisió i pel·lícules sobre el món del periodisme i han fet creure a la gent que és un món especial. El cas és que quan he de dir en públic la meva professió, no aconsegueixo pronunciar la paraula sense notar aquella desagradable escalforeta a les galtes.
Com ho deu fer la Julia Roberts per dir, sense cap afectació: «sóc estrella de cinema», quan li pregunten a què es dedica? Però, és clar, a la Julia Roberts ningú no li fa aquesta pregunta. (Queda una mica antiquada, la Julia Roberts. Hauria hagut de dir la Jennifer Aniston?).
Busquem un altre exemple: Iuri Gagarin va a fer-se el carnet d’identitat. El funcionari, sense mirar-lo, pregunta: «Professió?», i ell contesta: «Astronauta». Amb quin to de veu ho deu dir? (Iuri Gagarin! Això sí que queda antic… Com es deia aquell astronauta jovenet que… Pedro Duque? Com pot ser que els astronautes, i els ministres, siguin més joves que jo? Per no parlar dels futbolistes, que podrien ser fills meus!).
Amb tot això no és que vulgui insinuar que la professió de periodista és tan glamurosa com la d’actriu, ni tan heroica com la d’astronauta, evidentment. Tots ho tenim clar? Molt bé. Doncs aleshores, per què quan pronuncies la paraula terrible —«periodista»—, el teu interlocutor et mira immediatament d’una altra manera, obre els ulls desmesuradament (de vegades també la boca), empassa saliva i diu:
—Periodista! Quina feina tan apassionant! —amb to de sincera admiració.
O bé:
—Periodista??? —amb una clara incredulitat, com dient «amb aquesta pinta tan normaleta»?
O encara:
—Periodista… —i notes instantàniament el seu rebuig, saps que està pensant: «Vaja, una llesteta…, es deu pensar que m’impressionaré!».
Per què no pot, algú, alguna vegada, quedar-se amb la mateixa cara que si hagués dit «sóc mestra», o «infermera», o «tinc una parada a la plaça»?
Afortunadament, la segona pregunta que s’acostuma a fer ja resulta més fàcil de respondre. L’interlocutor pregunta, emocionat:
—I surts per la tele?
Si la resposta és sí, encara que sigui de vegades, o esporàdicament…, has begut oli. Has quedat enfilat al pedestal i ja t’apanyaràs per baixar.
Si la resposta és: «treballo a la ràdio», invariablement es produeix una tercera pregunta:
—I parles? —(Que vol dir parles per la ràdio, no si et passes el dia fent mímica per entendre’t amb els companys).
Que dius que sí, també tens pedestal. Molt més baixet i discret que els de la tele, no cal dir, on vas a parar, però Déu n’hi do. Que dius que no, passes a ser gairebé una persona normal. Ningú et preguntarà «i penses?» o «i escrius?» o «i tens idees?».
I finalment, hi ha l’opció menys espectacular, afortunadament, que és treballar a la premsa escrita. En un diari o en una revista (si no és una revista del cor, és clar, que això també crida molt l’atenció i desperta un interès general inevitable).
Si treballes, com és el meu cas, en el suplement dominical d’un diari, despertes poc morbo, la veritat. Així que, normalment, si em pregunten la meva professió dic «treballo en una revista», i m’estalvio tot el procés que us acabo d’explicar i del qual no et pots escaquejar si respons «sóc periodista».
Tot i així, és fàcil sentir-me incòmoda, de vegades. Com, per exemple, quan els teus veïns, a l’ascensor, es veuen obligats a omplir aquells minuts que habitualment dedicarien a comentar si plou o fa calor, preguntant-te:
—Tu que ets periodista… —(i després d’aquesta introducció, el cor s’accelera i les cames et fan figa perquè pot venir qualsevol tipus de pregunta)—: Qui guanyarà les eleccions? —O—: és veritat que faran fora l’entrenador del Barça? —O—: quan calcules que baixaran els preus dels pisos? —O—: quin llibre puc llegir d’aquest escriptor de Namíbia que ha guanyat el Nobel?
I tu voldries respondre:
—Oh, per favor, i no et seria igual criticar la del segon tercera, o comentar com és que s’acosta Tots Sants i encara anem amb màniga curta? No sé…, coses assequibles, sobre les quals tinc una opinió… M’acabo de llevar…, sóc una trista mare de família que porta les nenes al cole…
Però no dius res de tot això, és clar. Et veus obligada a formular una vaguetat sobre la política, el futbol, l’economia o la literatura, perquè admetre que no en tens ni idea seria interpretat, forçosament, com un menyspreu a la persona que t’ha formulat la pregunta («és una creguda, com que és periodista»).
En fi. Què hi farem. És massa tard per lamentar-se, després de vint anys de carrera. El cas és que sóc redactora del suplement dominical d’un diari —on disfruto d’un horari «de luxe» que em permet anar a recollir les meves filles petites a l’escola, i on he arribat després d’haver-me arrossegat per les redaccions de ràdios locals, diaris en crisi permanent i una agència de notícies on m’encarregava de fer les efemèrides del dia i així sabia que feia 125 anys que s’havia inventat el sabó, o que en feia 87 que s’havia inaugurat a Barcelona el monument al ciutadà honrat. Doncs això: ahir vaig tenir el privilegi de viure una jornada intensa, interessant i no-sé-quantes-coses-més de la vida de periodista: vaig entrar en una reunió a les nou del matí i en vaig sortir a les quatre de la tarda, amb un breu parèntesi per menjar un sandvitx de la màquina. Preparàvem un número especial per commemorar els vint-i-cinc anys de vida del diari.
PERSONATGES:
EL DIRECTOR DEL DOMINICAL. Lluís Gràcia. Quaranta-molts però n’aparenta quaranta-pocs. Pell bronzejada tot l’any. Esquaix cada dia. Audi 4 negre. Casat amb una rossa prima, arrugada i bronzejada, de veu ronca, de bona família. No sap gairebé res de periodisme, però domina el món dels negocis i dels contactes socials. Té olfacte per endevinar quina portada farà vendre més exemplars però és incapaç de valorar l’oportunitat d’una entrevista política o la qualitat literària d’un reportatge. Tenim poques vegades l’honor que participi en un consell de redacció i la seva presència provoca tot un seguit de reaccions extemporànies en el personal que es podrien resumir en l’expressió «ganes de lluir-se».
EL COORDINADOR. Llàtzer Mumbrú. Cinquanta-tres anys. Solter però heterosexual. Periodista vocacional i addicte a la feina. Dorm tres o quatre hores, menja poc i sempre fred, fuma constantment i aviat es posarà un catèter per enxufar-se el cafè directament a la vena. Té dues o tres camises que va alternant quan es dirigeixen soletes cap a la rentadora i un jersei que ha complert el quart de segle, com el diari, per quan refresca. Odia el director i que participi als consells de redacció.
REDACTORA DE BELLESA I TENDÈNCIES. Olívia Franch. Quaranta-dos anys declarats (pel cap baix en té cinquanta). Un lífting, dues liposuccions, correcció del nas, implantació de pòmuls, augment de pit i infiltracions de col·lagen als llavis cada tres mesos (tot gratuït, no cal dir, a canvi de promoció reiterada i descarada dels centres d’estètica de la ciutat).
REDACTOR DE VIATGES I REPORTER GRÀFIC. Jaume Àlvarez. Trenta i molts. Barba d’una setmana. Roba de Coronel Tapioca. Aire entre dur i vulnerable que torna boges totes les fèmines (i el conserge).
ENTREVISTADORA DE PERSONATGES D’ACTUALITAT. La meva amiga Vilma (que ja coneixeu una mica, la del marit polític).
REDACTORA DE CULTURA I ESPECTACLES. Una servidora.
BECARIS. Roger i Judit. Escandalosament joves. Incorregiblement ingenus. Desesperants i divertits.
SECRETÀRIA DE REDACCIÓ. Xènia. Repugnantment eficient en qüestions d’ordre pràctic (ordre i manteniment del despatx, organització d’aperitius i festetes diverses i poca cosa més). Pornogràficament servicial amb el director. Gasiva fins a l’extrem amb el material i obsessionada a demostrar que és l’única persona a la redacció, i potser al món, que coneix a la perfecció els secrets del mecanisme de la fotocopiadora, el fax i la centraleta telefònica.
Tots presentats. Molt bé. Resum d’una reunió que es podia haver resolt en dues o, com a molt, tres hores, i que n’ha durat vuit:
L’Olívia està fent un publireportatge (bé, suposo que ella en diu reportatge) sobre un «revolucionari tractament» que aprima, rejoveneix i relaxa tot a la vegada. És un reportatge «d’investigació», diu la molt bandarra, perquè ella mateixa s’ha «sotmès» al tractament i ho explica en primera persona.
El director l’escolta atentament. Quan li sembla que ha acabat, diu:
—Molt bé, Olívia…, quan sàpigues si funciona, ja em donaràs l’adreça…
L’Olívia el mira amb incredulitat. Però com…? Com pot ser que no s’hagi adonat que està més prima, més jove, infinitament més relaxada, el cutis tibant i sense impureses, el cabell més brillant i sedós, i dos centímetres menys de cintura???
La Vilma i jo creuem una mirada ràpida i m’esforço a controlar la rialla. Mai no sabrem si el director ha fet aquest comentari innocentment o sabent molt bé què deia.
Per acabar d’adobar-ho, en Llàtzer, el coordinador, que no escolta l’Olívia per sistema, diu:
—Molt bé. Comencem, doncs! Jaume, què tens?
En Jaume està enllestint el reportatge sobre la Capadòcia. Les fotografies són excel·lents. El felicitem. La Vilma té la possibilitat d’entrevistar el flamant Premi Nobel d’Economia, que visita Barcelona; el meu reportatge analitzarà un fenomen paranormal: el best-seller Dies de platja —una autora catalana disset setmanes a la llista dels més venuts!—, i els becaris s’encarregaran de perseguir els col·laboradors perquè tinguin a punt els seus articles.
En Llàtzer és qui proposa seccions especials i entrevistes per commemorar els vint-i-cinc anys de vida del diari.
(El meu mòbil fa un petit senyal. He rebut un missatge. Miro qui l’envia: el meu fill Octavi. L’obro, per si de cas és urgent: «Sóc a ks. berenar? 6 de fsc». Que vol dir «Ja he arribat a casa. Tinc gana i no hi ha res per berenar (és a dir, “res del que hi ha m’agrada”). He tret un sis de física». Dissimuladament, contesto: «Pa + xclt. 6 = psè»).
Quan torno a connectar-me a la reunió, sento la Judit que pregunta:
—I qui és aquesta Carmen Romero, una cantant?
En Llàtzer contesta, sense mirar-la:
—Sí, de hip-hop.
La Judit somriu:
—Apa! Deu ser de flamenc o així…, amb aquest nom!
Escric en un paper: dona de Felipe González, i li passo, resant perquè sàpiga de qui li parlo. El llegeix i em mira, agraïda. En sortir de la reunió se m’acosta i em diu, orgullosa: «Aquest sí que sé qui és. Va guanyar les eleccions el 82, oi?». Faig que sí amb el cap, admirada dels seus coneixements. «Ho sé perquè és l’any que vaig néixer».