La nòvia del meu ex

Així que passat l’estiu aquest és el panorama: l’Anna, separada, amb uns bessons d’un any; la Bet, soltera, embarassada de set mesos d’un home que ha deixat de veure mentre rumia si li vol dir que ell és el pare de la criatura; la Vilma, exercint d’esposa modèlica del candidat, embarassada de quatre mesos del becari de la revista. Què us sembla? Oi que sóc fastigosament normal, jo?

I jo que em pensava que els quaranta m’introduirien de ple al món de la menopausa… Des que els vaig fer, tot el dia estic envoltada de nàusees, biberons i visites a Prenatal.

És sorprenent com han deixat de preocupar-me la cel·lulitis, la vista cansada i les cremes plenes a vessar de liposomes. I és encara més sorprenent com s’encaixen els imprevistos de la vida un cop has arribat al cim dels quaranta i contemples el món des d’aquí dalt. Fa baixada i les coses semblen més senzilles, per complicades que resultin ser.

Però quan tot semblava funcionar força bé, sense grinyols massa estridents…, em truca la meva estimada sogra.

—Cecília, bonica, què has pensat fer el dia 5?

—Perdona…, ara mateix…, si no em dónes més pistes… —(tremolo: què cony deu passar el dia 5? M’he oblidat del casament d’alguna cunyada? O del funeral d’una tieta podrida de pasta que els ha fet encara més rics?)—. Què passa el dia 5?

La meva sogra deixa anar una rialla d’aquelles que l’han fet famosa a les festes de la bona societat barcelonina. Es veu que fins i tot a l’hora de riure pots posar de manifest la teva classe i la teva elegància. Tothom ho diu: «Té un riure tan musical, la Regina…!».

(Riu exactament com la Cruel·la de Vil quan veia els cadells de dàlmata).

—Però, Ília, dona…, que no te’n recordes que en fas quaranta-un?

Quaranta-un??? Ja ha passat un any? Començo a notar una suor freda al clatell. Així que era veritat…, a partir dels quaranta, els anys passen més de pressa. Molt més de pressa, a tota castanya, en realitat.

—Ah! El 5 del mes que ve!

—No falta tant.

—Sí. Falten tres setmanes.

—D’acord, però saps què faràs?

—Doncs…, no, encara no hi he pensat.

—Vols que vinguem a dinar? —té la barra de dir la meva sogra.

—No! Vull dir…, no ho sé encara. Ja us trucaré…

—D’acord, no te’n descuidis. Ja saps que tenim l’agenda sempre tan plena…

Tot d’una, la suor freda s’escalfa i la ràbia se m’enfila coll amunt:

—Mira, Regina, saps què? Feu els vostres plans, segurament no ho celebraré gaire… Ja ho vaig fer l’any passat.

—Ai, sí. Va ser una festa preciosa… Fixa’t, la tieta Mimí encara hi era…, pobreta…

—Va ser una merda de festa. I la tieta Mimí era més patètica que la Sara Montiel…

(No ho dic! No ho dic! No us espanteu! Només ho penso. Qualsevol dia m’enverinaré de tant mossegar-me la llengua).

Em trec del damunt la Regina com puc. Torna a sonar el telèfon. És l’Isaïes. El meu ex. El pare de l’Octavi.

Imagineu-lo amb pinta de professor universitari o savi distret. Ulleres bifocals, barba grisosa, panxeta. Parla molt a poc a poc, però acostuma a dir coses interessants, s’ha de dir tot.

—Hola, Ília.

—Isaïes, com estàs?

—Béé… —(Després del bé arrossegat, fa un soroll indescriptible que ve a ser una barreja de tos i badall).

—Que passa alguna cosa? —(M’hi jugaria el sou d’aquest mes que m’ha de dir que el cap de setmana que ve no es pot quedar l’Octavi).

—No, no…, però… Sí, la veritat és que sí.

—Isaïes: m’estàs posant nerviosa. —(Tot d’una recordo amb una claredat sorprenent per què em vaig separar d’ell. Nerviosa, em posava terriblement nerviosa).

—Mira, Ília, et volia comentar que…, en fi…, que…

—Què? Per l’amor de Déu, Isaïes, què?

—Que em caso.

Veig entrar per la porta de la cuina una ambulància, s’obre la porta del darrere i en surten dos infermers la mar d’eixerits, se m’acosten, em fan allargar el braç i em punxen. No surt ni una gota de sang. Així és com em sento. M’he quedat petrificada.

—Ília?

L’Isaïes al·lucina amb el meu silenci. És clar, es produeix tan poques vegades!

—Sí, sí…, noi, m’has agafat per sorpresa… Ni tan sols sabia que sorties amb algú…

És veritat: no estic afectada ni per bé ni per mal. Estic simplement sorpresa. Molt sorpresa. Des que vam separar-nos vaig donar per fet que l’Isaïes es dedicaria en cos i ànima a les seves classes, a les seves publicacions i als seus viatges per mig món per visitar col·legues tan savis com ell. Evidentment m’imaginava que alguna sàvia de bon veure passaria pel seu catre… Però…, casar-se!!!

L’Isaïes, això sí que ho té, reconeix les coses:

—Sí, la veritat és que és sorprenent, oi? Ni jo mateix ho entenc gaire…

—I, digues, qui és l’afortunada mortal que podrà compartir els teus coneixements inesgotables? —(Ell sap que no ho dic amb mala llet, jo l’admiro sincerament…).

—És…, bé, no la coneixes. Es diu Karen. És danesa.

—Ah, caram! De quina universitat?

—Com? —(torna a fer aquell soroll indefinible, el que sembla una tos barrejada amb badall)—. No, no…, no és del món universitari.

—Ah, no? I a què es dedica?

—És hostessa.

Els infermers, que ja s’havien enfilat a l’ambulància, tornen a baixar. Ara m’ajeuen directament a la llitera i em posen la mascareta d’oxigen. Saben que estic a punt de desmaiar-me.

—Hostessa? Vols dir hostessa de vol? D’aquelles que són altes, rosses i guapes? —(I tontes del cul, penso. Però no ho dic, no ho dic!).

—Sí, això mateix. Ens casem el mes que ve i volia que ho sabessis. També m’agradaria saber si creus que l’Octavi hauria de venir al casament.

—Si hauria de venir? En tot cas deu ser si voldria venir…, o si tu vols que hi sigui…

—És que no sé què es fa en aquests casos…

—Doncs jo no t’ho puc resoldre —dic, amb un to més sec del que voldria—. No crec que hi hagi cap manual de com actuar quan un pare divorciat es casa amb una hostessa danesa.

Si una cosa té l’Isaïes és que em coneix i que sap quan començo a posar-me sarcàstica. Té molta pràctica a tallar aquestes situacions de soca-rel per evitar conflictes.

—Res, res… Doncs ja en parlaré amb ell, d’acord, Ília? Au, digues-li que em faci un truc, quan pugui… A reveure.

Truco immediatament a la Vilma.

—No t’ho creuràs!

—A aquestes alçades ja m’ho puc creure tot… Però, digues, digues!

—L’Isaïes es casa.

—Dona, no n’hi ha per tant…, tu també ho vas fer.

—Es casa amb una hostessa de vol. Danesa.

—Caram. No era previsible, realment… Però tant com per no creure-m’ho! —(Se li escapa el riure. Ho noto).

—Vilma: fes el favor. No crec que faci gràcia. Més aviat és patètic.

—Mai no m’hauria pensat que l’Isaïes cauria tan baix com els altres homes. O sigui, que per intel·ligents i savis que siguin…, acaben buscant una noia jove i tonta.

—Primer: no sabem si és tonta. És molt probable…, però no segur. I segon: cal que et recordi que tu vas acabar buscant un noi més jove que…?

—En Joan no és estúpid.

—No…, ho admeto, tot i que tampoc no és Umberto Eco… Però el cas és que és més jove que tu i això no et converteix en una depravada…

—No és el mateix.

—Oh, sí! I tant que sí!

—Aniràs al casament? Si és a Copenhaguen podria acompanyar-te…

—Vés-te’n a la merda. Hi anirà l’Octavi.

—Vull veure les fotos.

—D’acord. Et trobes bé?

—Perfecta. Com una rosa.

—Au.