L’odiós carnestoltes (o el puto carnaval)
Li pregunto a la Vilma si vol que compartim un professor particular d’anglès.
—Quan dius compartir, què vols dir exactament? —pregunta entre rialletes.
—Doncs que ens faci classes un parell de cops a la setmana i li paguem a mitges. De moment, res més. Si és prou interessant per compartir-lo en algun altre sentit, ja parlarem de com ens ho distribuïm.
La Vilma està juganera, avui:
—De com ens distribuïm el temps o el seu cos? Si és la segona opció, em demano de cintura cap avall. —Més rialles.
—Que graciosa que estàs. Va…, digues…, vols aprendre anglès sí o no?
—No.
—Però dona, si no es pot anar enlloc sense l’anglès, avui dia…!
—Primer: no tinc previst anar enlloc, què més voldria. I segon: he anat pel món quaranta anys sense saber-ne, així que…, no trobes que ara ja fem tard?
Em poso de mal humor. Fem tard! Fem tard per aprendre a fer salts d’esquí! Però no per aprendre anglès!
—No trobes que potser seria més adequat que ens apuntéssim a classes de cuina?
La Vilma està decididament disposada a tocar-me el voraviu.
—De cuina? Que has perdut la xaveta?
—Tu diràs el que vulguis, però, atesa la nostra edat i les nostres circumstàncies familiars, és força més probable que puguem aplicar els coneixements de cuina que els d’anglès, lamento dir-t’ho.
No em rendeixo.
—De cuina en sé els mínims imprescindibles per poder alimentar correctament els meus fills.
Escolteu la resposta de la meva «amiga»!
—… que no és molt dir si tenim en compte que dinen a l’escola i que per sopar t’ho resolen entre el senyor La Sirena, la senyora Gallina Blanca i el senyor Litoral…
M’indigno:
—Mai no he comprat Fabada Litoral!!!
—Ai, perdona, és veritat que han obert aquella botiga de menjar preparat a prop de casa teva que ho fan tot «tan i tan bo»…!
—Mira, Vilma, si no vols aprendre anglès, tu mateixa. Però jo no penso anar a classes de cuina. No em fa cap falta perdre tota una tarda fent escudella si el senyor Gallina Blanca ho pot fer per mi. El temps és preciós i s’ha de saber triar bé en què invertir-lo.
—D’acord…, però consti que quan hagi après a fer «cruixent de brandada de bacallà» —(sap que la brandada em torna boja, la porca)—, no et convidaré. I, canviant de tema, no tens pas un casc d’astronauta per deixar-me?
—Mmm…, astronauta…, no, crec que no. Et puc oferir una tortuga ninja de set o vuit anys, un Peter Pan de cinc o sis i un dimoni de nadó.
Cap dels meus amics o col·legues sense fills haurien pogut entendre aquest fragment de conversa. Per començar, ni tan sols saben que s’acosta carnaval. I no han de passar pel suplici de: dilluns un mitjó de cada color —la gran—, la petita s’ha de maquillar la cara; dimarts la petita un barret, la gran una corbata; dimecres és la gran la que ha de dur un mitjó de cada color, i la petita ha de portar alguna cosa relacionada amb la Xina (…!); dijous…, dijous la petita ha d’anar a escola en pijama i la gran s’ha de posar una cosa «ben original» al cap. (Encara tenim sort: ha triat posar-s’hi un eixugamans de cuina…, el seu germà s’hi posava uns calçotets).
Odio el puto carnaval. No m’agraden les disfresses ni les mares que empenyen per poder fer fotografies als seus nens i la rua amb música de samba mentre ens pelem de fred i, sobretot, em posen nerviosa els adults que tenen l’humor de disfressar-se i que, a més, aprofiten per fer alguna reivindicació social o política amb la disfressa. Em carrega portar les nenes a la festa de disfresses del barri perquè puguin lluir els vestits. Detesto que el grup d’animació pretengui que «els papes i les mames» també participem als balls.
I, finalment, odio que, quan tornem de la festa de disfresses, amb la Berta adormida a coll del seu pare —la corona de princesa torçada, el vestit brut i arrugat—, la Maria, amb la samarreta de ratlles i el mocador al cap, em miri amb l’ull que no du tapat i em digui:
—M’ho he passat tan bé, mare! M’agrada tant disfressar-me! Em sembla que aquest és el dia més feliç de la meva vida…!
I sentir-me tan fastigosament culpable per totes les vegades que m’he cagat en el maleït carnestoltes.
Tot això venia de la conversa amb la Vilma. Una conversa del tot habitual entre dones que tenen fills. Però, us imagineu el seu marit —un respectat diputat del Parlament de Catalunya—, i el meu —el poderós directiu d’una multinacional—, trucant-se per saber si l’un té alguna disfressa per deixar-li al fill de l’altre?
Hi ha alguna raó per què això sigui així? Els fills, no són seus també? És que no els importa gens ni mica que siguin els únics nens que no van disfressats a l’escola? És que la nostra feina, la de la Vilma i la meva, és menys important, menys honorable que la seva? És que el nostre temps val menys que el seu?
RESPOSTES:
PREGUNTA 1: Sí, hi ha una raó perquè això sigui així o potser seria millor dir milers de raons que es podrien resumir en dues —com els manaments—: els segles de domini masculí al nostre món i l’assumpció femenina d’una suposada superioritat sobrenatural per cuidar-se dels fills.
PREGUNTA 2: Els fills acostumen a ser seus (dels nostres respectius marits), tot i que no sempre és així i, sobretot, ells no en tenen mai la certesa absoluta, tret que ens convencin per anar al programa La hora de la verdad per sotmetre’s a la prova de l’ADN…, cosa que si no és que perdi la xaveta, no tinc previst fer, i espero que vosaltres tampoc.
PREGUNTA 3: Honradament crec que a la majoria dels marits sí que els sabria greu que els seus fills fossin els únics que no anessin disfressats a l’escola (i fixeu-vos que he dit «els sabria greu», no «els trauria la son» o «els faria plorar»). Simplement ells confien, més ben dit saben que ens en cuidarem nosaltres. I el pitjor és que tenen tota la raó de confiar-hi: nosaltres, les mares, no fallem mai (així s’ensorri l’edifici que he dissenyat si sóc arquitecta, o hi hagi un crac a la borsa si sóc broker, o dimiteixi el president del govern si sóc periodista).
PREGUNTA 4: Sí, la nostra feina és menys important que la d’ells. Per què? Doncs perquè nosaltres ho hem permès oferint-nos per demanar permís a l’oficina la primera vegada que el bebè està malalt i ens pensem que necessitarà la seva mare, i quan hem entrat al despatx del nostre director mormolant que hem de marxar abans perquè hi ha concert de nadales a l’escola, i quan hem reconegut, amb un somriure patètic al rostre, que el nostre company X, solter i sense fills, tot i estar menys preparat que nosaltres, té més disponibilitat per acceptar el càrrec de coordinador i que nosaltres hem de fer passar al davant la família mentre els nanos siguin petits…, més endavant…, potser…
PREGUNTA 5: Aquí, per fi, em veig amb cor de dir que la resposta és no.
El nostre temps no val menys que el seu. En realitat val el doble, o el triple, perquè com tothom sap, les dones som capaces de fer dues o tres coses alhora.
La majoria de «sís» és abassegadora. Les culpes, per tant, es reparteixen. Ara bé, això no vol dir de cap manera que jo preferís anar per la vida com hi van la majoria dels homes: essent pares a mitges, marits a mitges, fills a mitges, germans a mitges, amics a mitges…
—Per què «a mitges»? —(és en Joan, sembla que el senti).
—Doncs perquè no aprofundiu cap de les vostres relacions personals. Només us doneu plenament a la feina.
—Quina bestiesa. Que no hi tinc bona relació, jo, amb les nenes? I amb tu? I amb la meva família? I què n’has de dir dels meus amics?
—No res. No n’he de dir res. I tu tampoc, probablement…, perquè només els veus quan hi coincideixes per casualitat en una festa o al club de tennis, i no saps mai si són feliços o estan tristos…
—Si els en passa alguna, ho acabo sabent.
—Sí, com amb el teu amic de l’ànima, en Max!
—Què li passa a en Max?
—S’ha separat, te’n recordes? Ho vaig saber jo perquè m’ho va comentar la germana de la seva cunyada…
—I?
—Doncs que ni tan sols havies intuït que les coses li anaven malament…
—El vaig trucar de seguida i vam anar a jugar al golf.
—I de què vau parlar?
—De tot i de res…, no sé què vols dir.
—Vau parlar de la separació?
—No. El que ell necessitava era distreure’s. Vam parlar de política i del sector de la telefonia mòbil, que es veu que ara hi està ficant el cap…
—Però li vas preguntar on vivia, ara? Qui s’havia quedat el pis? I els nens? Els pot veure tant com vol? Hi manté bona relació, amb la seva ex?
—No. Si m’hagués volgut explicar alguna cosa en concret ja ho hauria fet…
Les meves amigues i jo estem al corrent de les nostres vides respectives a un nivell que ell, en Joan, consideraria demencial (i jo, la majoria de les vegades, quan no he begut, també). Jo em sé els noms dels millors amics dels seus fills, elles recorden les manies de la meva sogra. Jo sé què estan llegint i quina roba s’han comprat últimament. Elles em pregunten si la Berta encara fa tantes otitis. Jo em sé els defectes i les virtuts dels seus companys de feina, elles… (D’això els homes en diuen xafardeig. I no ho és, no és només un xafardeig sense objectiu: es tracta de tenir tota la informació per poder criticar amb més base).
Quan una de les meves amigues té un problema que podríem considerar seriós (s’ha engreixat cinc quilos, s’ha barallat amb el marit, se li ha espatllat la rentadora, la dona de fer feines s’ha acomiadat a la francesa), les altres correm a buscar un forat al nostre ajustadíssim horari i li dediquem les hores que calgui, escoltant-la, aconsellant-la, plorant amb ella si convé. (D’això altre els homes en diuen «remenar la merda». Consideren que parlar molt d’un problema només serveix per engrandir-lo i que ens enverinem les unes a les altres, analitzant els conflictes fins a veure-hi aspectes encara més negatius. Potser sí que fa una mica de pudor…).
El cas és que la Vilma es va apuntar a classes de cuina i jo a classes d’anglès. I, amb el temps, ni ella va aprendre a fer correctament el cruixent de brandada de bacallà, ni jo vaig acabar d’entendre del tot les lletres de les cançons de Bruce Springsteen.
I…?