Hi ha novetats

Em truca la meva cunyada, la germana gran d’en Joan, la Pepa. (Sí, noi, Pepa, i quan ella ho diu sona pijo).

—Ília, bonica… Et truco perquè…, la mamà m’ha dit que et truqui…

Tremolo. Les ments de la meva sogra i la meva cunyada unides són més temibles que els guionistes de La casa de tu vida.

—Resulta que la Geo —la Geo, Georgina, és la seva filla adolescent— ens té preocupats.

Preocupats? Quin eufemisme. Els té desbordats. Imagineu que a l’Ana Botella li sortís un fill com l’Eminem. Doncs això.

—Es passa el dia tancada a l’habitació…, sense fer res —(sí que deu fer alguna cosa, penso, però totes il·legals)—. I la mamà em deia que potser podria fer de cangur de les teves nenes, i així es guanyaria uns dinerets i se sentiria útil… I com que amb tu sembla que s’hi entén prou bé…

«És clar…, com que totes dues som rares!». És el que m’agradaria contestar-li. Quins pebrots. En aquesta família no compto mai per res, però quan hi ha un problema, tenen la barra de trucar-me per enxufar-me’l. Però el cas és que la Geo em cau força bé i sento compassió per ella, amb aquesta mare, i aquest pare, i aquesta àvia…

—No és mala idea —dic, fent-me la simpàtica i puc sentir el sospir d’alleujament de la meva cunyada—. Per què no li dius que em truqui i ens posem d’acord?

—Oh! És millor que es pensi que ha estat idea teva. Li pots trucar tu aquest vespre?

—I tant! Ja li trucaré.

—Doncs, apa…, i gràcies.

(Ah, quina petita satisfacció: la meva cunyada, la fantàstica Pepa Salvans, donant-me les gràcies per haver-li fet un favor. La vida, de vegades, et reserva algunes compensacions…).

A la nit, truco a la Georgina. Li dic que la cangur que portava la Berta i la Maria a cole m’ha deixat tirada (no dic cap mentida) i que em faria un gran favor si pot fer-ho ella. Li ofereixo una paga força substanciosa que ha decidit —i que aportarà— el seu tiet Joan. Després de tot, doncs, ajudar la meva cunyada haurà estat un bon negoci: em puc llevar mitja hora més tard cada matí i no arribo estressada a la feina.

La Georgina diu que sí sense entusiasme i quedem per l’endemà. Quan els explico a les nenes que la cosina Geo les portarà a l’escola perquè «la mare a partir d’ara ha d’arribar més d’hora a la revista», no tenen cap disgust. La veritat és que no estan gens emmarades, les meves filles. «Em sap molt de greu no poder-vos acompanyar jo, però…». La Maria no em deixa acabar: «No pateixis, mare, ens ho passarem superbé amb la Georgina». La petita Berta, amb la seva mitja llengua pica de mans i xiscla: «Jo-pi-na! Jo-pi-na!».

La veritat és que tampoc no calia que demostressin tanta alegria per perdre’m de vista…

L’endemà al matí, a les vuit en punt, la Georgina truca a la porta. Que sigui puntual el primer dia és un bon senyal (en aquest moment encara no sé que aquest serà l’únic dia en tot el curs que arriba abans d’un quart de nou).

La Georgina té disset anys. És rossa natural com la seva mare, la seva àvia i tota la punyetera família Salvans, però ja fa un any que va decidir tenyir-se la cabellera d’un negre-negre, com el betum de les sabates. Va ser el primer «gran disgust» de la meva cunyada. Després va venir el collar amb punxes, la samarreta estripada —negra, per descomptat—, les cadenes als malucs, el maquillatge sinistre, el tatuatge al turmell i, finalment, el pírcing a la cella. Amb cada nou element de la indumentària de la seva filla, la Pepa s’aprimava un quilo (la porca).

La Maria i la Berta saluden la seva cosina amb crits i rialles i, per un instant, l’expressió de la Georgina s’endolceix. «Tot anirà bé», penso, per donar-me ànims.

—Passa, Geo, vine a la cuina. T’ensenyaré com es prepara el bibe de la Berta i la llet amb colacao de la Maria. I tu, vols un cafè amb llet?

—Millor un carajillo de conyac…, gràcies.

Un carajillo? A les vuit del matí? I ara què se suposa que haig de fer?

—Uix…, conyac… Em sembla que no en tinc.

—Anís?

—Tampoc. Ho sento.

—Doncs un cafè sol.

Respiro. Tot va bé: les nenes beuen la llet amb colacao i la Geo el cafè.

—Voleu galetes? —pregunto, sol·lícita.

La Georgina em mira amb un somriure i mou el cap negativament:

—Gràcies, Ília, però encara no en puc menjar. M’he d’esperar uns dies…

—Què vols dir? —pregunto tement una anorèxia galopant.

Com a tota resposta, la noia obre la boca i treu la llengua. La Maria fa un petit xiscle:

—Hi té un clau! Mare! La Geo té un clau a la llengua!

Un altre quilo menys per a la meva cunyada. Fent un gran esforç d’autocontrol, aconsegueixo mantenir l’expressió inalterable:

—Ah, t’has fet un altre pírcing… —dic, com si fos la cosa més natural del món—. I no és incòmode?

—Depèn de per què. Per menjar, una mica, és clar, però els morrejos són molt més entretinguts.

Em penjo la bossa a l’espatlla i marxo, ignorant la veu de la Maria, que pregunta: «Què són morrejos?».

A la feina, m’hi espera un e-mail de l’Anna. Em proposa una cita, sense més explicacions, i no trigo ni un minut a trucar-li. Sé que està en temporada baixa i de fa dies que espero que esclati.

Li truco i intentem mantenir una conversa coherent entre els xiscles permanents dels seus bebès. Ella va xerrant, impertorbable, esquitxant la conversa de: «Calla, bonic, no xisclis, ara et trec el gos del damunt» i «alerta, alerta, no posis els ditets aquí, que te’ls enganxaràs». Em poso tan i tan nerviosa que al final li dic que la convido a sopar per parlar més tranquil·lament.

—Quin dia li anirà bé a en Roc quedar-se amb els nens?

—Avui.

—Avui? N’estàs segura?

—Sí, totalment. Quedem a dos quarts de deu?

—Sí, d’acord.

Hi ha alguna cosa en el seu to de veu que m’ha posat en alerta. Sobretot quan ha pronunciat aquest «totalment», amb el mateix convenciment que devia mostrar Tita Cervera el dia que va decidir engalipar el baró Thyssen.

A la nit, l’Anna em diu que vol separar-se.

—Però, com? Per què? Quan?

La meva amiga em recorda que ella mai no havia tingut la necessitat imperiosa de ser mare —és cert, encara puc recordar quan teníem vint anys i l’única degenerada que ja parlava de tenir fills era la Bet.

L’Anna em recorda que ella estava molt satisfeta de la vida que duia, que l’antropologia era la seva passió i que no notava que hi hagués cap buit a la seva existència pel fet de no ser mare.

Assegura que va ser en Roc que la va convèncer d’intentar tenir fills, que li va dir que per a ell ser pare era una qüestió de vital importància, que sempre havia volgut tenir aquesta experiència, que considerava que el seu matrimoni era incomplet si no tenien fills. I va començar el lent i pesadíssim procés de visites al ginecòleg, proves, pastilles, polvos programats, temperatures basals, laparoscòpies, fins arribar als dolorosos i caríssims intents de fertilització in vitro, les setmanes de repòs, el sentiment de fracàs cada vegada que li venia la regla i…, finalment, l’embaràs dels bessons, que va obligar-la a passar pràcticament vuit mesos al llit. Després del naixement: els vint quilos de més, les nits en blanc, la desconnexió de la feina.

I ara, és a dir, des del mateix moment que els bessons van ser al món, en Roc manifestava una indiferència gairebé total per la meravellosa i imprescindible experiència de la paternitat. Els plors en estèreo l’atabalaven de seguida, no tenia paciència amb els biberons, les glopades li feien fàstic i insistia que no podia passar més d’una setmana sense sortir de nit «si no vols que em torni boig». Em confessa que la segona nit que eren a casa, acabats d’arribar de l’hospital, en Roc va sortir per fer una copa amb un amic i va tornar a les tres, i que ha anat repetint aquesta demostració de cara dura tots aquests mesos.

—Potser amb el temps, quan els nens es facin més grans… —li dic jo a l’Anna, reconec que sense el menor convenciment perquè l’Anna m’està descobrint un home que desconec.

—Li he donat temps —diu l’Anna—. Han passat vuit mesos i els meus fills són una passada, uns bebès sans i preciosos que farien feliç qualsevol pare mínimament sensible. En Roc ha perdut la seva oportunitat.

Té més raó que un sant (o que una santa? Per què ho diem sempre en masculí si la majoria de les vegades la santa és ella?). Insisteixo, té tota la raó del món, però amb la meva tendència natural al catastrofisme, no puc evitar pensar com serà de dur criar sola els nens i mantenir-se professionalment activa al mateix temps, i que trist passar les hores a les urgències de l’hospital sense un cor tan angoixat com el teu al costat quan una de les criatures tingui una febrada. Abans que l’Anna pugui intuir què estic pensant, ja m’he adonat jo soleta que ella, casada amb en Roc, criaria els fills sola igualment, i que en Roc no és el millor company per suportar una febrada a urgències (segur que acabaria ingressat ell).

Evidentment, no li dic res de tot això a l’Anna. Només li ofereixo la meva ajuda i, amb el to més optimista que puc, li asseguro que ha pres la decisió correcta, i que tot sortirà bé…, com si jo fos la Michelle Pfeiffer i ella la Julia Roberts (no, ni parlar-ne, la Julia Roberts és massa jove), ella la Susan Sarandon, en un telefilm americà.

Llavors sona el mòbil.

—És la Vilma —li dic a l’Anna, que obre un altre paquet de kleenex—. Hola! Estic amb l’Anna.

—…

—Vilma? Què et passa? Que em sents?

—Sí, sí. És que…, on sou?

—Al japonès, estem acabant de sopar.

—M’espereu? Us recullo i anem a prendre una caipirinha, d’acord?

—Molt bé, d’acord… L’Anna té novetats.

—Ah, sí? Jo també!

I penja sense dir res més, la molt puta. Em temo el pitjor. Truco a la Bet.

—Que estaves dormint?

—Sí, però no hi fa res, què hi ha?

—Vesteix-te, que et passem a buscar. Anem al Born.

—Ara? Per què? Què passa?

—Tinc el pressentiment que et sabria greu haver-te perdut aquesta nit.

—D’acord, d’acord. Doneu-me vint minuts…

—Fins ara.

La Vilma apareix amb un somriure enigmàtic que em fa posar els pèls de punta. La Bet amb els ulls inflats i la panxeta que se li comença a notar. L’Anna també té els ulls inflats d’haver plorat. Jo oscil·lo entre l’expressió de pànic i la rialla histèrica. Som un panorama.

Assegudes al Miramelindo, s’acosta el cambrer i l’Anna, que encara somica, li demana quatre caipirinhes.

—Tres! —rectifica la Bet, assenyalant la seva panxeta. I demana una tònica.

—Dues! —Sento la veu de la Vilma al meu costat i em quedo tan petrificada que no puc ni dirigir la mirada cap a ella per veure quina cara hi posa.

La sento demanar una coca-cola enmig del silenci. És tan estrany un silenci entre nosaltres quatre, que la seva veu ha ressonat com si en lloc de ser al Miramelindo estiguéssim totes quatre a l’interior de Santa Maria del Mar.

La valenta, en aquesta ocasió, és l’Anna, que surt de la seva pròpia commoció per preguntar-li:

—No vols una caipirinha???

I la Vilma respon exactament el que jo em temia:

—No puc beure alcohol, jo, tampoc.

La Bet agafa aire i pregunta:

—Tu…, tampoc? I…, per què? Si es pot saber…

Aquí sí, aquí miro la Vilma perquè per res del món voldria perdre’m la seva cara mentre contesta:

—Perquè també estic embarassada.

Com li agrada deixar anar aquestes bombes de destrucció massiva! L’Anna i la Bet comencen a xisclar i a fer-li petons i abraçades, mentre jo no aconsegueixo ni tan sols continuar proporcionant moviment a les meves parpelles. Aquestes dues ingènues no saben el que jo sé. No en tenen ni idea de l’aventura de la Vilma amb el becari de cul petit. De lluny sento les seves veus:

—I en Claudi què hi diu? Està content?

—En Claudi…, està eufòric. Diu que un embaràs li assegura muntanyes de vots i que vol que l’acompanyi lluint la panxa durant la campanya electoral.

—Ha dit això??? —li pregunto a la Vilma, mirant-la directament als ulls.

—Sí, exactament.

Penso que tots tenim allò que ens mereixem. M’espolso els escrúpols i abraço la Vilma, que sembla realment molt feliç.