Sopar «Mujercitas»
És dilluns, plou i tinc la regla. Què més es pot demanar?
Arribo a la redacció. Deixo caure un «bon dia» que només pot haver sentit el mocador que porto lligat al coll i connecto l’ordinador. Vaig al correu. Un e-mail de la Bet:
Es diu Gerard. És advocat. Està a punt de separar-se. Fa uns petons de morir-se. Necessito un sopar «Mujercitas».
Aclariment: un sopar «Mujercitas» és una trobada a quatre —la Bet, la Vilma, l’Anna i jo— per parlar d’amor. Consells, confessions, experiències romàntiques…
També hi ha els sopars «Thelma y Louise», que es convoquen quan alguna té temptacions d’engegar a rodar la família, o de transgredir les normes —qualsevol—, o, directament, de llançar-se amb el cotxe per un precipici. Diguem que són com la versió light i la versió heavy. Qualsevol de nosaltres pot sentir-se un dia Mary Poppins i l’endemà Nina Haagen, no?
Convoco l’Anna i la Vilma:
La Bet demana un sopar «Mujercitas». Ha conegut un tio que està a punt de separar-se!!! A les deu, al japonès.
Resposta de la Vilma:
OK. Suposo que la dona del tio en qüestió està malalta i fa temps que no folla, oi???
Resposta de l’Anna:
Li ha dit que la seva dona pren antidepressius i que, de fet, ja no dormen junts??? D’acord…, vindré.
Escric a la Bet:
A les deu, al japonès, reservo jo. Totes confirmades. Que no et passi res.
Amb el sopar convocat, poso en marxa la maquinària per aconseguir poder-hi assistir.
Truco a en Joan per preguntar si arribarà d’hora a casa. Impossible, avui, justament, té comitè de direcció. Truco a la Jèssica: no pot venir, té pràctica de conduir de nou a deu. Truco a la neboda d’en Joan: té la grip. Truco a la filla dels veïns de dalt (Ainhoa? Aroa?): havia quedat per anar al cinema, però pot venir si en Joan es compromet a arribar entre un quart i dos quarts d’onze. La pel·li comença a tres quarts. Truco a en Joan. D’acoooord…, seré a casa a dos quarts d’onze! Truco a la veïna (Andrea? Àgueda?). Truco a l’Octavi per advertir-lo: posarà el crit al cel perquè «ja té catorze anys i no cal que ningú el vigili». Li explico que no és per ell, que és per les nenes. Quan sap que vindrà la veïna (Aïda? Anaïs? Aina?) —no la pot veure, diu ell, jo crec que li agrada—, es posa histèric. L’amenaço de castigar-lo sense partit de bàsquet el cap de setmana. Cedeix.
Ja no tinc ganes d’anar al sopar.
Però hi vaig, és clar, i m’oblido amb una facilitat realment sorprenent de les nenes, l’Octavi, el comitè de direcció i la filla dels veïns (Sarai? Ainara?).
VILMA: Així…, segur que és hetero, no? Perquè això que no insistís perquè us fiquéssiu al llit…
BET, amb un somriure triomfal i força estúpid: És hetero! El que passa és que no es tracta d’una cosa purament sexual. Ja us ho dic: és un home sensible i crec que podem tenir una relació seriosa…
ANNA: Et vas divertir? És un conversador brillant? T’has d’assegurar que tingui algunes qualitats que a la llarga són importants… No saps com enyoro tenir converses interessants… De vegades em pregunto com em vaig poder casar amb un tio tan avorrit com en Roc. En què estava pensant? Quan s’ha acabat la passió…, com a mínim que et quedi un cervell com cal amb qui xerrar…
ÍLIA: No et pensis…, mira l’Isaïes: tan intel·ligent, tan culte…, sempre a punt per parlar de literatura i de política, anar a veure exposicions… Però quan em despertava, al matí, i l’observava mentre dormia…, pensava: què faig amb aquest senyor calb i gras al meu llit?
VILMA: Deixeu-vos de bestieses! Als homes no se’ls ha de demanar massa. Són primaris per naturalesa i val més que sigui així. Com el meu: bàsic. De seguida vaig descobrir que si anava ben menjat, ben dormit i ben follat, no donaria cap problema.
BET: De veritat que és molt atractiu…, i sembla sincer…
VILMA: Sí. Tan sincer com un polític en campanya electoral…! Que la sentiu? I dius que està a punt de separar-se, no?
BET: Bé…, de fet…, es veu que ja viuen pràcticament separats… El que passa és que la seva ex està una mica desequilibrada, i l’amenaça amb el suïcidi…
ANNA: No m’ho puc creure! Estàs fent broma, oi? Mira, Bet, si et vols embolicar amb un cara dura que està casat perquè trobes que t’agrada prou…, endavant! Però, per favor, no facis veure que te’l creus!
ÍLIA: No sigueu bèsties…! La Bet encara creu en l’amor. Encara busca el pare dels seus fills. Encara creu que el trobarà.
VILMA: Ui, tu sí que ets delicada, Ília!
La Bet és la més jove de totes quatre però, sobretot, és la més ingènua (el fet de ser soltera hi deu ajudar). És una persona generosa, romàntica, que podria fer feliç qualsevol home…, però està massa bona. Els tios se la lliguen esperant trobar-hi una femme fatal que els devori i desaparegui, i ella es pensa que darrera de cada un hi ha el príncep blau.
És secretària del director d’un hospital i això vol dir que ja s’ha enamorat de tots els metges del centre i que tots, sense excepció, l’han deixat tirada. Però mai no he vist una fe com la seva en el gènere masculí…
BET: Totes busquem el mateix, Ília. Mira tu mateixa…, després de l’Isaïes i del que vas patir amb el divorci…, ho vas tornar a provar amb en Joan. I si us anés malament estic segura que insistiries, fins a trobar l’home de la teva vida.
ÍLIA: A aquestes alçades, Bet, ja sé que l’home de la meva vida sóc jo.
VILMA: Jo sé que no és en Claudi. Val més això que res… No en busco cap altre, però si aparegués…
ANNA: I és clar, dona…, encara ens falta viure l’amor de la vellesa, no?
VILMA: Sí…, però aquest serà una dona.
???
VILMA: No em mireu així… Vull dir que quan el sexe ja no ens interessi…, a veure qui aguanta un home!