La Nancy, els Chiripitifláuticos i Torres de Mallory

Molt bé: després de delicades negociacions, suborns diversos, xantatges emocionals encoberts i súpliques indignes…, aquí estem.

La Vilma condueix, jo vaig al seu costat. Al darrere, la Bet i l’Anna. Al maleter quatre bosses plenes de roba, com si anéssim a passar dues setmanes a Cancun, i al CD del cotxe, Olivia Newton-John i John Travolta a Grease (el revival ha estat idea de la Vilma, que també ha gravat música de Leif Garret, David Cassidy i Miguel Bosé a l’època de «Linda»).

L’ambient musical ens porta a recordar èpoques remotes, en un exercici que hem fet milers de vegades, però que sempre resulta igualment gratificant i divertit.

I au: que si jo tenia la Nancy rossa i jo la pèl-roja…, que si la Bet, no cal dir, era més dels Baby Mocosete, amb el seu instint maternal tan desenvolupat…, que si l’Anna no era de jugar a nines, i s’entretenia molt més amb el Cinexin, o la Magia Borràs o qualsevol joc dels Juegos Reunidos Geyper…

El viatge fins a Cadaqués es fa curt i arribem amb mal a les costelles de tant de riure —el clima retrospectiu ens ha fet acabar recordant el conte de El urbano Ramón, que con el pito regula la circulación, no em direu… I encara no ha començat el cap de setmana.

L’apartament que hem llogat té una vista espectacular des del finestral del menjador. Bé…, ja sabeu… La vista de Cadaqués.

Anem a sopar a la pizzeria i, després de sopar, ni la Bet (no pot amb la seva ànima, o millor, amb els vint quilos de més que arrossega), ni la Vilma (la pizza no li ha caigut gaire bé, és clar que era de rocafort i ceba i potser, en el seu estat…) no estan amb ganes de drinking. Resultat: decidim anar a dormir aviat per aprofitar el dia de demà en condicions òptimes.

Ronda de trucades de control de nens, marits, ex-marits, sogres, mares, etc, i a dormir!

Quan ens llevem, la Bet ja ha anat a comprar brioixos acabats de fer i té la cafetera al foc. Diu que s’ha despertat de matinada amb punxades als ronyons. Ho atribuïm al canvi de matalàs. Assegura que per girar-se de l’altre costat quan és al llit, necessitaria una grua. Té els llavis com l’Esther Cañadas…

Esmorzem a la terrassa, admirant el paisatge i sense comentar, cap de les quatre, el terrible aspecte que presentem quan ens llevem. Som educades i també, val a dir, mirant les altres, intuïm el careto que devem tenir cadascuna.

Va haver-hi una època que ens llevàvem, després d’haver dormit deu hores, amb ressaca, i tot i així sense rastre d’aquestes bosses a sota dels ulls com grills de mandarina? Va haver-hi un temps que podíem anar directament de la farra a treballar sense haver dormit? Va haver-hi una vegada quatre noies elàstiques, primes, que no aguantaven de cap de les maneres un llapis a sota les tetes?

L’Anna ens fa riure explicant el malson que ha patit per culpa del CD nostàlgic que va gravar la Vilma.

—He somiat que anava a un concert de Los Pecos (i això que a mi no m’agradaven gens, si de cas el morenet, perquè el del cabell ros d’assecador…). El cas és que quan ja era asseguda a la primera fila, emocionada de no dir, sortia un senyor i deia que Los Pecos no es trobaven bé, que els havia fet mal una pizza de rocafort…, i que en lloc d’ells actuarien Enrique y Ana. I allà em tens!, fent els cors del «Coco-ua-ua»…, i de cop sortien a l’escenari en Sardà i el Coto Matamoros i s’enduien l’Enrique i la pobra nena es quedava sola…, i…

La Vilma, amb la seva delicadesa habitual, comença a recollir les tasses mentre deixa anar:

—Potser ens hauríem de moure, no? A veure si perdrem el matí escoltant aquestes bestieses…!

—Noia, ets un prodigi de sensibilitat.

—Si no fos sensible ja l’hauria escanyada…

I amb aquest ambient de companyonia immillorable, ens n’anem a xafardejar les botigues dels posthippies reciclats de Cadaqués. Hem gastat com a bojes: polseres de la bona sort, bruses eivissenques, obres de pintors joves, atractius i gens cotitzats…

Hem dinat a l’apartament una amanida gegant per compensar la pizza d’ahir, això sí, regada amb vi blanc sec i superfred, i un gelat artesà de postres. Règim sui generis.

La conversa ha continuat amb el to revival. Primer cinema: que si Fiebre del sábado noche (gran discussió sobre si John Travolta era un macarra superhortera sense més, o si, en realitat, tot i els moviments macarrils, tenia el seu punt…); Grease (que si ens agradava més l’Olivia de les cuetes i les faldilles de vol, o la del final, vestida de cuiro negre i amb el cabell arrissat). Un altre gran debat s’ha originat per decidir si ens havia impressionat més El coloso en llamas o La aventura del Poseidón… No hem arribat a acord i hem passat a l’univers sèries de televisió.

Hem recordat Con ocho basta amb gran nostàlgia i s’ha organitzat una autèntica batalla campal per valorar l’atractiu de Starsky i Hutch.

—Per favor! No em direu que no era molt més guapo en David Soul, amb aquelles grenyes rosses…

—Doncs a mi m’agradava més l’altre —Paul no-sé-què?—, amb aquell jersei de jacquard…

La segona discussió s’ha centrat en els llibres de l’Enid Blyton: que si Torres de Mallory o Santa Clara, que si Los cinco o Los siete…

D’aquí, amb un evident deteriorament de la nostra sobrietat per culpa del vi blanc superfred, hem passat als Chiripitifláuticos: que si la Valentina, que si el Locomotoro, que si el Capitán Tan, que si el Tío Aquiles. I llavors, la Vilma i la Bet s’han aixecat i s’han posat a cantar la cançó dels Hermanos Malasombra: Somos malos, Malasombra, somos malos de verdad, somos como una espina, que solo sabe pinchar, y más malos que la quina.

I tot d’una, la Bet s’ha quedat muda, i blanca com el paper. La Vilma continuava cantant al seu costat i l’Anna l’acompanyava picant de mans, però a mi se m’han disparat les alarmes:

—Bet! Bet, estàs bé?

Les altres dues han callat i l’han observat, amb sorpresa. La Bet ha passat del blanc al vermell i ha posat cara d’angúnia.

—Què et passa???

—Doncs… Pot ser que m’hagi pixat de riure? En el sentit literal de l’expressió, vull dir.

—Segur…, a mi em passa sempre que ric tant com avui…

Jo al·lucinava:

—Noies! Noies! No serà que ha trencat aigües!?

Silenci. La Bet corre cap al bany. Les altres tres correm darrere seu i ens quedem al costat de la porta. La Bet diu, amb un fil de veu:

—Nenes… Vosaltres que teniu experiència: com es distingeix el pipí del líquid amniòtic?

La Vilma tus, jo sospiro, l’Anna respon:

—Són només unes gotetes?

—No. La veritat és que estic xopa.

I a partir d’aquí, tot són corredisses. I nervis. Recollim les bosses, endrecem l’apartament, el tanquem i deixem les claus a la portera, pugem al cotxe, la Vilma engega i enfilem la carretera en silenci.

—On anem? —pregunto.

—Representa que a Barcelona… Però no crec que hi arribi…, em fa molt de mal.

—Anem a Girona, a l’hospital —decideix l’Anna.

Pel camí hem parlat de tot, sense ordre ni concert i sense gaire coherència. Volem distreure la Bet, que ens escolta en silenci, pàl·lida i agitada, agafant-se la panxa amb les dues mans.

A Girona, preguntem el camí cap a l’hospital i circulem traient un mocador per la finestra i fent sonar el clàxon. Ens mira tothom. No m’estranya: no es tracta d’un mocador blanc, que seria l’apropiat per aquests casos. Com que no en teníem cap, la Bet agita un fulard de seda natural estampat a base de blaus i verds.

A l’hospital no ens deixen ni dir paraula. S’enduen la Bet en cadira de rodes i ens quedem totes tres a la porta d’urgències, mudes, espantades i, com diria l’Almodóvar, a punt d’un atac de nervis.

Un noi vestit de blanc ens demana que l’acompanyem a recepció per donar les dades de la Bet. El seguim com tres xaiets i, pel camí, la Vilma em mira i diu sense veu, però movent amb claredat els llavis:

«Has vist quin culet?».

Ens porten a una sala d’espera on hi ha un noi que es passeja amunt i avall, com a les pel·lícules, i una senyora gran que pesa figues asseguda en una cadira d’aquelles taaan còòòmooodeees.

Truquem als pares de la Bet i els assegurem que no cal que viatgin aquesta nit, que nosaltres ens quedarem al costat de la partera i demà, de bon matí, poden agafar el cotxe i venir. El seu pare ho troba la mar de lògic, la mare, és clar, no ho veu tan clar, però finalment accepta: són dos quarts de dotze de la nit i potser la criatura no neix fins a la matinada.

Quan la senyora que dormia es desperta, ens mira amb curiositat. Ho entenc. Es deu preguntar de què ens toca la criatura que ha de néixer. No tenim ni edat ni pinta de ser àvies, però ens veu una mica granadetes per ser les amigues de la partera. O és que som les germanes i, per tant, tietes del nadó? No, no, no ens assemblem gens.

El noi que camina frenèticament amunt i avall de la saleta estic segura que ni tan sols ens ha vist. És molt jove. Deu tenir vint-i-molt-pocs anys. Calculo i descobreixo que podria ser perfectament el meu fill i que, per tant, realment jo podria estar a punt de convertir-me en àvia aquesta nit. Descobreixo, al·lucinada, que la idea no em provoca horror, sinó una tendresa desconeguda.

—Jo vaig al bar, algú m’acompanya?

—Sí, anem a buscar cafè…

—No, res de cafè. Jo vull un whisky.

No sé si el vull per aturar la commoció que m’ha provocat saber que no m’importaria ser àvia…, o per celebrar-ho.

La Bet no ha volgut saber si aquesta nit tindrà un fill o una filla. Tampoc no ha decidit quin nom li posarà (afortunadament ha oblidat l’opció shakespeariana). Tampoc no sap quin cognom! Déu meu, pobra criatura, naixerà immers en la indecisió.

Tornem a la sala d’espera i el noi ja no hi és. La senyora ens informa: ja li ha nascut la filla. Tot ha anat molt bé. La mare i la nena es troben perfectament.

—I ell? —pregunto, suposant que ha corregut al costat de la seva dona.

—Ell s’ha desmaiat de l’emoció i se l’han endut en una llitera…

L’Anna, la Vilma i jo ens mirem i dibuixem un somriure. La senyora capta els nostres pensaments de seguida i mormola:

—Ai, si els homes haguessin de parir…

La Vilma ens explica la fastuosa actuació del seu marit en els naixements dels seus fills:

—En el primer, en Claudi estava en plena campanya electoral. Em vaig posar de part mentre ell estava fent un míting a la Seu d’Urgell. Li vaig trucar per dir-li que me n’anava a l’hospital i que vingués quan pogués. Gairebé no em sentia, perquè hi havia una cridòria fenomenal i l’himne del partit, aquella composició patètica que sona a tort i a dret pels carrers en època de campanya, sonava a més decibels dels que qualsevol oïda humana pot suportar.

»Va acabar el míting i va arribar a l’hospital quan la nena ja havia nascut. Es va emocionar molt, es va disculpar per no haver estat allà, i em va dir que se n’anava a casa a descansar perquè l’endemà, el míting era a Tortosa. “La campanya electoral no es pot aturar. Ho entens, oi?”. “Oh, sí, i tant. Suposo que si la candidata fos jo hauria d’anar a fer el míting de Tortosa amb els dotze punts i les compreses posades…”. I vaig afegir, de mala llet, ho reconec: “Sobretot no et descuidis, durant el discurs, de parlar de la igualtat entre homes i dones…!”.

»En el segon part, en Claudi estava en un hotel de la ciutat, reunit amb tota la direcció del partit durant tot el cap de setmana, per decidir no-sé-què de vital importància. Li vaig trucar i em va dir que ja vindria, que s’escaparia, però que no podia faltar a la votació perquè la cosa anava molt ajustada i per un vot podien perdre i el partit podria decidir no entrar a la internacional democratacristiana.

—I què li vas contestar? —pregunta la senyora, la mar d’interessada.

—Que ell, ni era demòcrata ni era cristià. I vaig penjar.

L’Anna agafa el relleu i recorda el naixement dels seus bessons:

—En Roc estava tan emocionat… Ho tenia tot preparat, la càmera de vídeo, la de fotografia digital, en lloc d’anar al quiròfan semblava un turista japonès a punt per anar a la Sagrada Família.

»El metge el va advertir que una cesària no era gens agradable i que potser no era bona idea que entrés al quiròfan, i encara menys que filmés, però ell, tossut com una mula.

»Mentre em posaven l’epidural, em sentia com la Isabel Preysler quan arriba a la fàbrica de Porcelanosa, flaixos i més flaixos. Quin atabalament. Al final li vaig fer un crit i va parar.

»En el moment que m’obrien la panxa, vaig sentir un cop sec al meu darrere i una infermera que sospirava: “És el seu marit. S’ha desmaiat”. Se’l van endur i, afortunadament, no va poder filmar res.

—I tu, Ília?

—Jo…, bé, l’Isaïes es va portar molt bé, pobret. No em va deixar sola ni un moment, sempre agafant-me la mà…, mentre amb l’altre llegia el Tractat de filosofia aplicada a l’economia del Tercer món. Es veu que era superinteressant.

—I en Joan?

—En Joan també era amb mi quan vam anar a l’hospital. Va trucar a tots els amics, parents i coneguts. El mòbil no va parar en tota l’estona. Quan la llevadora em va dir que en tenia per hores, que segurament m’hi passaria tota la nit, intentant dilatar…, a en Joan li va faltar temps per dir-me que ell també es quedava. Li van preparar el llit que hi havia a l’habitació. Em va dir bona nit amb un petó al front i va dir, sense immutar-se: «Vaig a dormir una mica, que demà ens espera un dia molt dur».

»Jo encara vaig tenir moral per protestar: “Sí, però aquesta nit també ho serà…”. I ell: “És clar, però demà algú ha d’estar despert i descansat per rebre la gent i tot això”.

»“Ah, és clar, és clar”. Va dormir fins a les set del matí.

I quan anava a explicar el part de la petita, la Vilma fa un xiscle que ens espanta a totes.

—Què passa?!

—Que són les dotze! És el teu aniversari!

S’aixeca i em fa una abraçada, darrere d’ella l’Anna i darrere seu la senyora que no té nom. «Felicitats, nena» (quin encert, dir-me nena el dia que faig quaranta-un anys… És clar que ella en deu tenir tres-cents…).

La Vilma i l’Anna han anat a la cafeteria a mirar si tenen cava. Se’ls ha ficat al cap que hem de brindar pel meu aniversari, que vivim en circumstàncies tan especials.

La senyora d’edat indefinida, que es diu Maria, m’explica que té sis fills. En aquests moments, la seva petita està de part, a punt de tenir la primera criatura. Serà el nét que fa quinze!!!

Quan somriu —i ho fa contínuament—, la pell del rostre s’arruga en milers de petits plecs i els ulls li queden encongits, gairebé com una ratlla. Té el cabell ondulat i gruixut, d’un blanc lluminós, i el du molt curt, amb un tallat modern que s’arregla amb una mica de gomina.

La roba que porta també és molt actual, res de vestit-jaqueta, res de brusa camisera, res de vestir com una senyora gran: uns pantalons clars de lli i una samarreta ampla i còmoda, d’escot en punxa, de tons foscos, amb una frase escrita. Sense tallar-me, miro què hi diu:

«La joventut és una malaltia que es cura amb els anys. George Bernard Shaw».

—Me la van regalar els meus fills el dia que en vaig fer setanta-cinc.

—Té setanta-cinc anys??? —No ho faig per quedar bé, realment estic sorpresa.

—Sí, i et puc assegurar que Bernard Shaw també tenia més raó que un sant quan deia que fer-se vell té dos avantatges: et deixen de fer mal els queixals i deixes de sentir les bestieses que la gent diu al teu voltant —m’assenyala l’aparell que du a l’orella, picant-me l’ullet.

Al mateix moment que arriben la Vilma i l’Anna amb el cava, s’obre la porta del passadís i apareix una infermera. Totes ens afanyem a acostar-nos-hi:

—La seva amiga ha tingut una nena. Tot ha anat molt bé. Algú la vol veure?

La Vilma, l’Anna i jo, sorprenentment mudes, fem que sí amb el cap amb tant d’entusiasme que correm seriós perill de contracturar-nos. Seguim la infermera i, al darrere nostre, sentim la veu tremolosa de la Maria:

—Enhorabona, nenes…!

A la nursery hi ha deu o dotze bressols, tots iguals. Ens acostem al vidre com tres nenes petites davant de l’aparador d’una botiga de llaminadures. La infermera assenyala el tercer bressol per la dreta i diu:

—És aquesta. La seva amiga m’ha demanat que els digués que es diu Telma.

La Telma té els cabells foscos i arrissats, i un perfil de nina, amb un clotet a la galta.

—És una bellesa —diu la Vilma, mentre li rodolen les llàgrimes cara avall. La Vilma la sarcàstica, la Vilma la cínica, la Vilma la descreguda…, està plorant!

L’Anna em passa un braç pel damunt de les espatlles i em diu:

—Te n’adones, Ília? Feu els anys el mateix dia! La Telma i tu compartiu el dia de l’aniversari…!

—Només que ella en té uns quants menys —diu burleta la Vilma (ja m’estranyava que s’hagués tornat angèlica de cop).

—No pateixis —li dic—: la joventut és un mal que es cura amb el temps.