Sopar «Escarlata O’Hara»

Convoco un sopar «Mujercitas» per dijous i la Vilma i l’Anna protesten. Diuen que ja toca un «Thelma y Louise».

Tenen raó, però les convenço ràpidament explicant que la Bet m’ha demanat que no llenci el bressol de les nenes.

Ens acabem d’asseure —encara no hem demanat les verdures a la brasa (totes fem règim) i el vi (totes tenim poca voluntat)— i la Vilma, amb la seva crueltat habitual, deixa anar:

—Bet, ja tornes a tenir cara de Doris Day.

La pobra Bet, com si no la conegués, hi cau de quatre potes.

—A mi m’agradaven les pel·lis de la Doris Day…

—La història repetitiva d’una bleda rossa i cursi que es va passar la vida perseguint el guaperes del Rock Hudson, que al final va resultar que era gai?

Intervinc per calmar els ànims:

—A veure, Bet, per què no ens expliques com és, el teu Gerard?

—… a banda d’un jeta descomunal —mormola la Vilma.

L’Anna i jo ens esforcem a posar aquella cara que sembla que t’interessa molt el que et van a explicar, com quan els marits descriuen amb tot luxe de detalls el pròxim cotxe que es pensen que compraran i ja t’avancen com se sentiran quan el condueixin: com els reis del mambo; o quan els nens s’entesten a fer-te escoltar, amb escenificació inclosa, el gol per l’escaire que han marcat a l’hora del pati —i que també els ha fet sentir com els reis del mambo, no cal dir-ho.

(Conclusió evident: els homes evolucionen poc).

Ara bé, si en lloc de nens tens nenes, elles t’expliquen amb pèls i senyals la baralla que han tingut amb la seva millor amiga, perquè ha explicat un secret primer a una altra nena que a ella.

(Dues conclusions:

a) Les dones tampoc és que fem la metamorfosi en plan Kafka quan creixem.

b) Les nenes acaben adonant-se que la cara d’interès que posem és falsa i que en realitat no les estem escoltant, ergo, són més intel·ligents que els nens, o més perspicaces o més malpensades).

Torno al sopar. El vi ha alliberat la llengua de l’Anna, que fa un quart d’hora que està criticant el seu marit sense pietat. Les altres tres ens anem repartint les justificacions, els atenuants i les peticions de paciència amb en Roc que, sigui dit de passada, no s’ho mereix.

—Li has de donar un marge de temps perquè s’acostumi a la nova situació…, és un canvi molt heavy!

—M’ho expliques a mi? Jo sí que he canviat l’antropologia pels bolquers…! I m’està bé, però només vull que ell entengui que també hi està implicat, que la seva vida tampoc no pot continuar com abans dels nens…

—Segur que ho va entenent, dona…

—Tu ho creus? Aquesta nit he hagut de demanar a la meva germana que vingués a casa perquè en Roc encara no pot quedar-se sol amb els nens.

Es produeix un silenci eloqüent: els bessons ja tenen set mesos (!).

Com que no sabem què dir, la Bet comença a explicar com és l’hetero-que-està-a-punt-de-separar-se-de-la-seva-dona.

—Doncs en Gerard és…, és advocat.

—Ja! —la Vilma, un altre cop. La faig callar amb un cop de colze.

—Sí que ho és! I també és ben educat, divertit, sensible… Us dic de veritat que m’ha tocat l’ànima.

—I el clítoris… —remuga encara la Vilma.

Aquesta vegada li dono un cop de peu al turmell que, probablement, li ha foradat la mitja. Em mira enrabiada, però calla.

Però heus aquí que la Bet ens sorprèn i, quan esperàvem romanticisme, va i diu:

—Doncs sí senyora: m’ha tocat el clítoris i tot el que s’ha de tocar. Al llit també és fantàstic.

—I et diu que t’estima, quan acabeu? —pregunta l’Anna, i sóc incapaç de dir si se n’està fotent o no.

—Dona, no et passis! —contesta la Bet entre rialles.

—Quan acaben el que fa és aixecar-se, vestir-se i anar-se’n cap a casa… —diu la Vilma, sense que ningú pugui impedir-ho.

Tot d’una, la Bet es posa seriosa. Molt seriosa. I diu:

—Mireu, encara que de vegades sembli tonta, no ho sóc. Sé que és probable que en Gerard no s’acabi separant de la seva dona i que sigui tan fill de puta com tots els altres, però m’agrada: el trobo atractiu, intel·ligent i en el fons, bona persona, i penso que és el millor candidat que tinc a mà per ser el pare del meu fill.

El silenci és impressionant i jo crec que inèdit en un sopar de quatre dones. Totes entenem que ho ha dit de veritat i que la decisió està presa.

Només goso dir:

—Ja sabem, i comprenem, que vols tenir un fill…, però no et precipitis…

La Bet no em deixa acabar la frase:

—Que no em precipiti? Tinc trenta-set anys i una dotzena de relacions fracassades a l’esquena… Així que vull comprar bolquers per al meu fill abans d’haver-los de comprar per mi.

—Penses fer-li saber les teves intencions, a aquest pobre noi?

En el cervell de la Bet, el tal Gerard ha passat de ser un fill de puta a ser un pobre noi. Sense haver fer res de res, ni tan sols saber que estem parlant d’ell…! La Bet vacil·la. Beu un glop llarg de vi. Encén un cigarret.

—Ja ho pensaré demà —diu, finalment. I afegeix—: Però ara aneu enllestint que anem a ballar. No volíeu un sopar «Thelma y Louise»? Doncs som-hi!

Quan sortim del restaurant m’adono que l’estabilitat de la Bet és molt precària. Que va de carquet. Que està borratxa, vaja. El pitjor és que hem vingut amb el seu cotxe, però no estic segura de com s’ho agafarà, justament avui, si li dic que no està en condicions de conduir.

Quan ja som totes quatre dins del cotxe, se m’acut la idea genial:

Ella, la Bet, seguida de les altres dues tòtiles, canta —és un dir— «Follow de leader, leader…» i «Aserejé»…, i fins i tot «We are the champions»…

—Ehem… Bet, Bet, bonica, calma’t. Te’n recordes de com s’acabava Thelma y Louise?

De moment, ni m’escolta. Ara li ha agafat per repetir una vegada i una altra, com si algú l’hi hagués preguntat: «i jo què sé si li diré que em vull quedar prenyada! No en tinc ni idea!».

—Bet, escolta’m, la Thelma i la Louise acabaven llançant-se amb cotxe per un barranc…

—Que també és mala sort —interromp la Vilma—, per una vegada que una pel·li explica una història de dones que es rebel·len i passen de tot…

—Mala sort? No em facis riure…, segur que els guionistes són homes.

La Bet segueix:

—Que si l’hi diré quan ja estigui prenyada? Abans segur que no. Però quan ja ho estigui…, jo què sé! No m’atabaleu! Ja us ho he dit: ho pensaré demà.

I amb aquesta frase tan cinematogràfica deixa caure el cap damunt del volant i es queda fregida. I així és com els sopars «Thelma y Louise» van passar a dir-se els sopars «Escarlata O’Hara».