Primer dia

TERÇA

En què Guillem té una conversa instructiva amb l’Abat

El cellerer era un home gras i de fesomia vulgar, de cabells blancs però encara vigorós, petit però lleuger. Ens va menar a les nostres cel·les a la casa dels pelegrins. O, més ben dit, ens va menar a la casa assignada al meu mestre, i em va prometre que l’endemà en tindria una de lliure també per a mi, ja que, tot i ser un novici, era hoste d’ells i, per tant, m’havien de tractar amb tots els honors. Per una nit podria dormir en una fornícula ampla i allargassada que s’obria a la paret de la cel·la, dins la qual havia agençat un bon munt de palla fresca. Això, va afegir, es feia de vegades a fi d’encabir-hi el servent d’algun senyor que volia que li vetllessin el son.

En acabat, els monjos ens dugueren vi, formatge, olives, pa i unes bones panses, i se’n van anar perquè prenguéssim refrigeri. El meu mestre no participava dels costums austers dels benedictins i no li plaïa menjar en silenci. D’altra banda, sempre enraonava de coses tan bones i tan sàvies que era com un monjo que ens llegís les vides dels sants.

Aquell dia no em vaig saber estar de tornar-li a fer preguntes sobre l’episodi del cavall.

—Però —vaig dir—, quan heu llegit les petjades damunt la neu i damunt les branques, encara no coneixíeu Brunello. En certa manera, aquelles petjades ens parlaven de tots els cavalls, o almenys de tots els cavalls d’aquella espècie. ¿No hem de dir, doncs, que el llibre de la natura només ens parla per essències, com ens ho ensenyen molts teòlegs insignes?

—No pas exactament, benvolgut Adso —em respongué el mestre—. És cert que aquella mena de senyals m’insinuaven el cavall, si vols, a la manera de verbum mentis²⁰, i me l’haurien insinuat onsevulla que els hagués trobats. Però els senyals, en aquell indret i en aquella hora del dia, em deien que per allà havia passat almenys un de tots els cavalls possibles. De manera que em trobava a mig camí entre l’aprehensió del concepte de cavall i el coneixement d’un cavall individual. I, en tot cas, allò que jo coneixia del cavall universal em venia de la petjada, que era singular. Podria dir que en aquell moment em trobava presoner entre la singularitat de la petjada i la meva ignorància, que prenia la forma bastant diàfana d’una idea universal. Si veus una cosa de lluny i no entens què és, et resignaràs a definir-la com un cos extens. Quan t’hi hauràs acostat la definiràs com un animal, tot i que encara no sàpigues si es tracta d’un cavall o d’un ase. I, finalment, quan la tindràs més a prop, podràs dir que és un cavall per bé que encara no sàpigues si és Brunello o Favello. I només quan et trobaràs a la distància justa veuràs que es tracta de Brunello (o bé tal cavall i no pas tal altre, com el vulguis anomenar). I aquest serà el coneixement ple, la intuïció del singular. Així, fa una hora, estava predisposat a admetre tots els cavalls, però no pas per la vastitud del meu intel·lecte, sinó per la migradesa de la meva intuïció. I la fam del meu intel·lecte no s’ha sadollat sinó quan he vist el cavall singular, que els monjos portaven per la brida. Només aleshores he sabut de cert que el meu raonament primer m’havia emmenat a les envistes de la veritat. D’aquesta manera, les idees, que abans feia servir per imaginar-me un cavall que encara no havia vist, eren purs signes, com eren signes de la idea de cavall les petjades damunt la neu; i només es fan servir signes i signes de signes quan ens manquen les coses.

D’altres vegades l’havia sentit a parlar amb un gran escepticisme de les idees universals i amb un gran respecte de les coses individuals: més tard, em va semblar que aquesta tendència li venia tant del fet de ser britànic com del fet de ser franciscà. Però aquell dia no tenia prou forces per embrancar-me en disputes teològiques, així que em vaig arraulir en l’espai que m’havien cedit, em vaig arrebossar amb una flassada i vaig caure en un son profund.

Qui hagués entrat m’hauria pogut confondre amb un farcell, i, talment, m’hi va confondre l’Abat quan va venir a visitar Guillem al caient de l’hora terça. Així vaig poder observar, a insabuda d’ells, llur primera conversa. I sense malícia, perquè hauria estat molt més groller que m’hagués presentat sobtadament davant del visitant que no pas que m’hagués amagat, com ho vaig fer, amb humilitat.

Va arribar, doncs, Abbone. Es va excusar per la seva intromissió, va renovellar la seva benvinguda i anuncià que havia de parlar amb Guillem, en privat, d’un afer bastant greu.

Començà felicitant-lo per la llestesa de què havia donat prova a propòsit de la història del cavall i li va preguntar com s’ho havia fet per donar unes clarícies tan exactes d’un animal que no havia vist mai. Guillem li va explicar succintament i amb una certa fredor el procés que havia seguit i l’Abat es va congratular força de la seva perspicàcia. Va dir que no hauria esperat menys d’un home que excel·lia per una fama de gran sagacitat. Li va dir que havia rebut una lletra de l’Abat de Farfa, en què no solament li parlava de la missió que l’emperador havia confiat a Guillem (de la qual tractarien els dies successius), sinó que li feia avinent que el meu mestre havia estat inquisidor en alguns judicis a Anglaterra i a Itàlia, on s’havia distingit per la seva perspicàcia, no exempta d’una gran humanitat.

—M’ha plagut molt de saber —afegí l’Abat— que en molts casos heu declarat innocent l’acusat. Crec —i mai com ara, aquests dies tristíssims— en la presència constant del maligne en els afers humans —i va mirar tot al voltant, com si l’enemic s’amagués enmig d’aquelles parets—, però també crec que, tot sovint, el maligne obra a través de causes segones. I sé que pot empènyer les seves víctimes a fer el mal de tal manera que la culpa recaigui sobre un just, i que el complau que cremin un just en comptes del seu súcube. Sovint els inquisidors, per donar prova de llur zel, arrenquen tant sí com no una confessió a l’acusat, pensant-se que només és un bon inquisidor el qui conclou el judici trobant un boc expiatori…

—Els inquisidors, també els pot moure el dimoni —va dir Guillem.

—És possible —reconegué l’Abat, tot cautelós—, perquè els designis de l’Altíssim són inescrutables, però no seré pas jo qui deixi caure l’ombra del dubte damunt uns homes tan benemèrits. Ben al contrari, avui us necessito a vós com a tal. En aquesta abadia ha passat quelcom que demana l’atenció i el consell d’un home agut i assenyat com vós. Agut per descobrir i assenyat (si s’escau) per cobrir. Sovint és un deure indefugible provar la culpa d’uns homes que haurien d’excel·lir per llur santedat, però de tal manera que es pugui eliminar la causa del mal sense que calgui deixar el culpable a mercè del menyspreu públic. Si un pastor falla, cal aïllar-lo dels altres pastors; però, ai si les ovelles comencen a malfiar-se dels pastors!

—Ho comprenc —va dir Guillem. Ja m’havia adonat que, quan s’expressava amb aquell estil tan amatent i tan polit, sovint amagava, honestament, el seu desacord o la seva perplexitat.

—Per aquesta raó —afegí l’Abat—, considero que qualsevol cas que impliqui la fallença d’un pastor no es pot encomanar sinó a homes com vós, que no solament saben destriar el bé del mal, sinó també allò que és oportú d’allò que no ho és. Em plau pensar que no heu pronunciat condemna sinó quan…

—… els acusats eren culpables d’actes delictius, d’emmetzinaments, de corrupció de nens innocents i d’altres infàmies que la meva boca no gosa pronunciar…

—… que no heu pronunciat condemna sinó quan —continuà l’Abat sense fer cabal de la interrupció— la presència del dimoni era tan palesa als ulls de tothom que no es podia procedir altrament sense que la indulgència fos més escandalosa que el delicte mateix.

—Quan he declarat culpable algú —precisà Guillem—, és que havia comès crims de tal magnitud que podia lliurar-lo al braç secular sense recança.

L’Abat vacil·là un moment.

—Per què —demanà— insistiu tant a parlar d’actes delictius sense pronunciar-vos sobre llur causa diabòlica?

—Perquè raonar sobre les causes i els efectes és una cosa prou difícil, de la qual només Déu pot ser jutge. Nosaltres ja tenim prou feina a establir la relació entre un efecte tan evident com un arbre cremat i el llamp que l’ha abrusat, i remuntar cadenes, de vegades llarguíssimes, de causes i d’efectes em sembla tan forassenyat com voler dreçar una torre que arribi fins al cel.

—El doctor d’Aquino —insinuà l’Abat— no ha tingut cap por de demostrar amb la força de la seva sola raó l’existència de l’Altíssim remuntant-se de causa en causa fins a la causa primera, no causada.

—¿Qui sóc jo —digué humilment Guillem— per oposar-me al doctor d’Aquino? Oimés que la seva demostració de l’existència de Déu, l’abonen molts més testimoniatges, de manera que les seves vies n’adquireixen renovellada vigoria. Déu ens parla ben endins de la nostra ànima, com ja ho sabia Agustí, i vós, Abbone, hauríeu cantat les lloances del Senyor i l’evidència de la seva presència encara que no hagués… —s’aturà i afegí—: M’ho penso.

—Oh, evidentment! —s’afanyà a protestar l’Abat, i el meu mestre va tallar d’aquesta manera bellíssima una discussió escolàstica que certament no li plaïa gaire. En acabat reprengué la conversa.

—Tornem als judicis. Suposem que un home ha mort emmetzinat. Això és una dada empírica. És possible que jo suposi, davant certs signes inconfusibles, que l’autor de l’emmetzinament és un altre home. Amb cadenes de causes tan senzilles la meva ment pot intervenir amb una certa confiança en el seu propi poder. Però, ¿com voleu que embulli la cadena especulant que, darrera aquesta malvestat, hi pugui haver una altra intervenció, aquest cop no pas divina, sinó diabòlica? No dic pas que no sigui possible; també el dimoni deixa traces del seu pas amb signes clars, com el vostre cavall Brunello. Però per quins set sous haig d’anar al darrere d’aquestes proves? ¿No en tinc prou de saber que el culpable és aquell home i lliurar-lo al braç secular? Tant sí com no, el seu càstig serà la mort, que Déu el perdoni.

—Però em consta que, en un judici tingut a Kilkenny fa tres anys, en el qual algunes persones foren acusades de cometre delictes infames, vós no vau pas negar la intervenció del dimoni, un cop identificats els culpables.

—Però tampoc no la vaig afirmar obertament. Ni tampoc la vaig negar, val a dir-ho. ¿Qui sóc jo per formular judicis sobre les insídies del maligne, especialment —afegí, i semblava voler reblar aquest raonament—, en aquest cas, en què tothom qui havia engegat el procés, el bisbe, els magistrats de la ciutat i tot el poble, i potser els acusats mateixos, es delien per descobrir la presència del dimoni? Encara més, potser l’única prova veritable d’aquesta presència és la intensitat amb què, en aquell moment, tothom maldava per demostrar la seva intervenció…

—¿Em dieu, doncs —féu l’Abat en un to amoïnat—, que en molts processos el dimoni no actua solament en el culpable, sinó, potser, sobretot en els jutges?

—Que potser podria afirmar una cosa així? —preguntà Guillem, i em vaig adonar que la pregunta havia estat formulada de tal manera que l’Abat no pogués afirmar que sí que podia; i Guillem aprofità el seu silenci per desviar el curs de la conversa—. Però, en el fons, es tracta de coses llunyanes. He abandonat aquella noble activitat i, si ho he fet, és perquè el Senyor ho ha volgut així…

—Sens dubte —reconegué l’Abat.

—… i ara —prosseguí Guillem— m’ocupo d’altres qüestions delicades. I em voldria ocupar de la que us aclapara, si me la volíeu explicar.

Em va semblar que l’Abat es congratulava de poder tancar aquella conversa i tornar al seu problema Va començar a explicar, amb molta prudència en la tria dels mots i a través de llargues perífrasis, un fet singular, esdevingut pocs dies abans, que havia trasbalsat els monjos en gran manera I va dir que l’hi feia avinent perquè, com que el sabia un gran coneixedor de l’ànima humana i de les insídies del maligne, esperava que pogués esmerçar una part del seu temps preciós a il·luminar un enigma punyent. El cas és que Adelmo d’Òtranto, un monjo encara jove però ja famós com a mestre miniaturista, que estava ornant els manuscrits de la biblioteca amb imatges bellíssimes, havia estat trobat un matí per un cabrer al fons del còrrec que hi ha als peus de la torrassa de llevant de l’Edifici. Com que els altres monjos l’havien vist al cor a l’hora de completes i no havia comparegut a les matines, probablement s’havia estimbat de negra nit. Una nit de tempesta, en què queien borrallons de neu que tallaven com ganivets, que diríeu que pedregava, empesos per una ponentada furient. Estovat per aquella neu que s’havia desfet primer i després s’havia endurit en làmines de glaç, havien trobat el seu cos al peu del cingle, romput per les roques contra les quals havia anat a estavellar-se. Pobra i frèvola cosa mortal, que Déu tingués pietat d’ell. A causa dels rodolons que havia fet en estimbar-se, feia de mal esbrinar el punt exacte des del qual havia caigut, que podia molt ben ser una de les finestres de les tres façanes de la torrassa que s’obrien sobre el precipici.

—On heu enterrat el pobre cos? —preguntà Guillem.

—Al cementiri, naturalment —respongué l’Abat—. Potser deveu haver observat que s’estén pel cantó de tramuntana de l’església, entre l’edifici i l’hort.

—Ja ho veig —digué Guillem—. El vostre problema és el següent: si aquest infeliç s’hagués suïcidat, cosa que Déu no vulgui (ja que una caiguda accidental era impensable), l’endemà hauríeu trobat oberta una d’aquelles finestres, però les heu trobades totes tancades, i no heu trobat rastres d’aigua al peu de cap finestra.

L’Abat era un home d’una discreció tota diplomàtica, però aquest cop va fer un gest d’astorament que li féu perdre aquell decòrum que, segons Aristòtil, escau a la persona greu i magnànima:

—Qui us ho ha dit?

—M’ho heu dit vós —respongué Guillem—. Si la finestra hagués estat oberta, hauríeu pensat de seguida que s’havia llançat. Pel que he pogut veure de fora estant, es tracta d’unes finestres grans amb vidres opacs, i aquesta mena de finestres no acostumen a obrir-se a l’alçada d’una persona, en edificis d’aquest volum. Doncs si hagués estat oberta, com que és impossible que el malaguanyat s’hi hagués abocat i hagués perdut l’equilibri, no s’hauria pogut pensar sinó en un suïcidi. I en aquest cas no l’hauríeu deixat enterrar en terra consagrada. Però, com que l’heu enterrat cristianament, les finestres devien ser tancades. Perquè si eren tancades, com que no m’he trobat amb cap cas, ni tan sols en els processos de bruixeria, d’un mort impenitent a qui Déu o el dimoni hagin concedit la facultat d’alçar-se del fons de la timba per esborrar els vestigis de la seva malvestat, és evident que el presumpte suïcida el deuen haver empès ja sigui la mà de l’home, ja sigui una força diabòlica. I vós us demaneu qui pot ser que l’hagi, no diré ja estimbat, sinó alçat a desgrat seu fins a l’ampit de la finestra, i esteu trasbalsat perquè una força malèfica, natural o sobrenatural, està rodant ara per l’abadia.

—Talment —va dir l’Abat. I no era clar si confirmava les paraules de Guillem o es convencia a ell mateix de la veracitat de les raons que Guillem havia invocat de manera tan admirable—. Però, ¿com sabeu que no hi havia aigua al peu de cap finestra?

—Perquè m’heu dit que bufava la ponentada, i l’aigua no podia caure en direcció a les finestres que s’obren a llevant.

—No m’havien lloat prou la vostra virtut —digué l’Abat—. I teniu raó, no era pas aigua, i ara sé per què. Les coses han passat com vós dieu. I ara entendreu la meva frisança. Ja hauria estat prou greu que un dels meus monjos s’hagués sollat amb el pecat abominable del suïcidi. Però tinc bones raons per pensar que un altre d’ells s’ha sollat amb un pecat tan paorós com aquell o més. I si només fos això, rai…

—Primer que res, per què un dels monjos? A l’abadia hi ha moltes més persones, mossos de quadra, cabrers, servents…

—Certament, és una abadia petita però rica —reconegué l’Abat amb un punt de vanitat—. Cent cinquanta servidors per a seixanta monjos. Però tot ha passat a l’Edifici. Com ja ho sabeu, encara que a la planta baixa hi ha les cuines i el refectori, l’scriptorium²¹ i la biblioteca són als dos pisos de dalt. Havent sopat es tanca l’Edifici i hi ha una regla molt estricta que hi priva l’accés a qualsevol persona. —I, avançant-se a la pregunta de Guillem, afegí tot seguit, a contracor—: Inclosos els monjos, és clar, però…

—Però…?

—Però excloc d’una manera absoluta, absoluta, m’enteneu?, que un criat hagi gosat entrar-hi de nit. —Els ulls se li van encendre amb una lluïssor de desafiament ràpida com el llampec o com una estrella fugaç—. Diguéssim que els faria basarda, sabeu… de vegades, les ordres que es donen als simples es reforcen amb alguna amenaça, com pot ser un mal averany per a aquells qui es mostrin rebecs, insinuar la possibilitat que els sobrevingui una malastrugança esgarrifosa, d’origen sobrenatural. En canvi, un monjo…

—Ho comprenc.

—Endemés, un monjo podria tenir d’altres raons per arriscar-se a entrar en un lloc prohibit, vull dir raons… no sé pas com ho diria… raonables, encara que vagin contra la regla…

Guillem es va adonar de la frisança de l’Abat i féu una pregunta, potser amb la intenció de desviar la conversa, però que li va causar un neguit tan pregon o més.

—Quan parlàveu d’un possible homicidi, heu dit: «i si només fos això rai…». Què volíeu dir?

—Això he dit? Bé, ningú no mata sense alguna raó, per més perversa que sigui. I tremolo només de pensar en la perversitat de les raons que poden haver empès un monjo a matar un company. Això és…

—No hi ha res més?

—No hi ha res més que us pugui dir.

—Voleu dir que no hi ha res més que estigueu facultat per dir?

—Si us plau, fra Guillem, germà Guillem —i l’Abat va subratllar tant el mot frare com el mot germà.

Guillem s’enrojolà i comentà:

—Eris sacerdos in aetemum.²²

—Gràcies —digué l’Abat.

Oh, Déu meu, quin misteri terrible no van palpar aleshores els meus imprudents superiors, mogut l’un per l’angoixa i l’altre per la curiositat! Perquè, com a novici que s’iniciava en els misteris del Sant sacerdoci de Déu, jo mateix, humil vailet, vaig copsar que l’Abat sabia alguna cosa sota secret de confessió. Devia haver sabut de llavis d’algú qualsevol detall pecaminós que tingués relació amb la tràgica mort d’Adelmo. Potser per això suplicava a fra Guillem que descobrís un secret que ell sospitava però que no podia revelar a ningú, i esperava que el meu mestre il·luminés amb la força de l’intel·lecte allò que ell havia de cobrir d’ombra obligat pel mandat sublim de la caritat.

—Està bé —digué aleshores Guillem—. Podré fer preguntes als monjos?

—Podreu.

—Podré circular lliurement per l’abadia?

—Us hi autoritzo.

—M’encomanareu aquesta missió coram monachis²³?

—Aquest vespre mateix.

—Tanmateix, començaré avui, abans no sàpiguen els monjos el caràcter de la vostra comesa. A més a més, desitjava vivament, i no és pas aquesta la més minsa de les raons que m’han dut aquí, visitar la vostra biblioteca, de la qual es parla amb admiració en totes les abadies de la cristiandat.

L’Abat s’aixecà d’una revolada, amb la cara encesa.

—Us podreu moure per tota l’abadia, ja us ho he dit. Però no pas per l’últim pis de l’Edifici, la biblioteca.

—Per què?

—¿Us ho hauria hagut d’explicar abans, però em pensava que ja ho sabíeu. No ignoreu pas que la nostra biblioteca no és pas com les altres…

—Sé que conté més llibres que cap biblioteca cristiana. Sé que els armaria de Bobbio o de Pomposa, de Cluny o de Fleury, en comparança amb els vostres, semblen la cambra d’un vailet que estigués aprenent a fer servir l’àbac. Sé que els sis mil còdexs i més de què feia gala Novalesa ara fa més de cent anys són ben poca cosa davant els vostres, i potser molts d’aquells ara són aquí. Sé que la vostra abadia és l’única llum que la cristiandat pot oposar a les trenta-sis biblioteques de Bagdad, als deu mil còdexs del visir Ibn al-Alkami, que el nombre de les vostres bíblies iguala els dos mil quatre-cents alcorans de què s’ufana el Caire i que la realitat dels vostres armaria és una evidència lluminosa contra la llegenda presumptuosa dels infidels que anys enrere proclamaven (adeptes com són del príncep de la mentida) que la biblioteca de Trípoli contenia sis milions de volums i comptava amb vuitanta mil comentadors i dos-cents escrivents.

—Així és, lloat sigui el cel.

—Sé que molts dels monjos que viuen entre vosaltres vénen d’altres abadies escampades arreu del món; els uns, per fer una curta estada, poder copiar manuscrits que no es troben fora d’aquí i endur-se’n les còpies a les seves terres, no pas sense haver-vos portat a canvi algun altre manuscrit introbable que vós copiareu i afegireu al vostre tresor; els altres, per molt de temps, amb intenció de quedar-se aquí, de vegades, fins a la mort, perquè només aquí poden trobar les obres que il·luminen llurs recerques. Teniu, doncs, entre vosaltres, germans dacis, hispans, francesos i grecs. Sé que l’emperador Frederic fa qui sap els anys que us va demanar que li compiléssiu un llibre sobre les profecies de Merlí i que després l’hi traduíssiu a l’àrab, per tal de fer-ne present al soldà d’Egipte. Sé, finalment, que una abadia gloriosa com Murbach, en aquests temps de desolació, no té ni un sol escrivent; que, a Saint-Gall, queden pocs monjos que sàpiguen escriure; que, a hores d’ara, a les ciutats sorgeixen ça i lla corporacions i gremis formats per seglars que treballen per a les universitats, i que només la vostra abadia renova, dia rere dia, què dic!, porta les glòries del vostre orde cap a cims cada cop més enlairats…

—Monasterium sine libris —cità l’Abat amb un rampell d’inspiració— est sicut civitas sine opibus, castrum sine numeris, coquina sine supellectili, mensa sine cibis, hortus sine herbis, pratus sine floribus, arbor sine foliis…²⁴ I el nostre orde, que ha crescut sota el doble manament del treball i de la pregària, ha estat llum per a tot el món conegut, reserva de saber, salvació d’una doctrina antiga que perillava de desaparèixer enmig d’incendis, saqueigs i terratrèmols, farga d’escrits novells i tresor amb escreix de textos antics… Oh, sabeu ben bé que no fa pas gaires anys el concili de Vienne va haver de reiterar que tots els monjos tenen l’obligació d’ordenar-se… ¡Quantes abadies nostres, que fa dos-cents anys eren centres llampants de grandesa i santedat, no són ara sinó refugi d’indolents! L’orde és encara poderós, però la fetor de les ciutats assetja els nostres llocs sagrats, el poble de Déu es decanta ara pel comerç i per les guerres de bandositats, allà, en els grans centres habitats, on no pot tenir aixopluc l’esperit de la santedat, on no solament es parla (als llecs, no se’ls pot demanar altra cosa), sinó que ja s’escriu en llengua vulgar. Déu faci que cap d’aquests llibres no pugui travessar els nostres murs, perquè esdevenen fatalment l’esca de l’heretgia. Per culpa dels pecats dels homes el món penja al caire de la timba, la timba que invoca la timba de què està impregnat. I demà, com deia Honori, els cossos dels homes seran més petits que els nostres, així com els nostres són més petits que els dels antics. Mundus senescit.²⁵ Si ara Déu ha confiat una missió al nostre orde, és la d’oposar-se a aquesta cursa devers la timba, servant, repetint i defensant el tresor de saviesa que els nostres pares ens han confiat. La divina providència ha ordenat que el govern universal, que al començament del món era a l’orient, a mesura que el temps s’atansa es desplaci cap a l’occident, per advertir-nos que s’acosta la fi del món, perquè el curs dels esdeveniments ja ha tocat el límit de l’univers. Però fins que no s’hagi escolat definitivament el mil·lenni, fins que no triomfi, ni que sigui per poc temps, la bèstia immunda que és l’anticrist, ens pertoca a nosaltres defensar el tresor del món cristià, i la paraula de Déu, tal com ell la va transmetre als profetes i als apòstols, tal com els pares la van repetir sense tocar-hi mot, tal com les escoles han provat de glossar-la, encara que avui fa niu, fins i tot a les escoles, la serp de la supèrbia, de l’enveja, de la follia. En aquest capvespre nosaltres encara som atxes enceses i llum enlairada en l’horitzó. I, tant com aquests murs resisteixin, serem custodis de la Paraula divina.

—Així sia —va dir Guillem en to devot—. Però això, ¿quina relació té amb el fet que no es pugui visitar la biblioteca?

—Veureu, fra Guillem —digué l’Abat—. Per poder dur a terme l’obra immensa i santa que enclouen aquells murs —i assenyalà la mola de l’Edifici, que s’entrellucava des de les finestres de la cel·la i dominava la mateixa església abacial— uns homes devots han treballat al llarg dels segles, seguint unes regles ferrenyes. La biblioteca es va fer d’acord amb uns plànols que han restat secrets per a tothom durant segles i que a cap dels monjos no li és donat de conèixer. Només coneix aquest secret el bibliotecari, que l’ha rebut del seu predecessor; i el revela, encara en vida, al seu ajudant; talment que la mort no el pugui sobtar i la comunitat no es vegi privada d’aquell saber. El secret segella els llavis de tots dos. Només el bibliotecari, ultra conèixer-lo, té dret a moure’s enmig del laberint dels llibres, només ell sap on trobar-los i on desar-los; ell és l’únic responsable de llur conservació. Els altres monjos treballen a l’scriptorium i coneixen el catàleg dels volums que conté la biblioteca. Però un catàleg sovint diu ben poca cosa; i només el bibliotecari pot escatir, segons la col·locació de cada volum, el seu grau d’inaccessibilitat i quina mena de secrets, veritats o mentides s’hi arreceren. Ell és l’únic que decideix com i quan fornirà el llibre a qui l’hi demani; i si l’hi vol lliurar o no. Perquè no totes les veritats són aptes per a totes les orelles, i una ànima piadosa no pot pas reconèixer totes les mentides com a tals, i, al capdavall, els monjos són a l’scriptorium per dur a terme una comesa determinada, i és amb aquest fi que han de llegir certs volums i no pas uns altres, i per defugir l’abrivada de la curiositat forassenyada que els pot fiblar; sia per frevolesa de la ment, sia per urc, sia per suggestió diabòlica.

—O sigui que a la biblioteca també hi ha llibres que contenen mentides…

—Els monstres existeixen perquè formen part del designi diví i fins i tot en llur esgarrifosa fesomia es revela el poder del Creador. Així existeixen, també per designi diví, els llibres dels mags, les càbales dels jueus, les faules dels poetes pagans, les mentides dels infidels. Ha estat una convicció santa i constant dels qui, al llarg dels segles, han volgut i han sostingut aquesta abadia, que, àdhuc en els llibres que contenen mentides, hi pot traspuntar, als ulls del lector sagaç, un reflex somort de la saviesa divina. Per això mateix, ho veieu?, no tothom hi pot entrar. I, a més a més —afegí l’Abat, mig excusant-se de la migradesa d’aquest darrer argument—, el llibre és una criatura frèvola, el temps l’atrotina, el fan malbé els rosegadors, la intempèrie, les mans maldestres. Si durant segles i segles tothom hagués pogut tocar lliurement els nostres còdexs, la majoria d’aquests ja no existirien. El bibliotecari, doncs, els defensa, no solament dels homes, sinó també de la natura, i dedica la seva vida a aquesta guerra contra les forces de l’oblit, que és enemic de la veritat.

—De manera que ningú, fora de dues persones, no entra a l’últim pis de l’Edifici…

L’Abat somrigué:

—Ningú no ha d’entrar-hi. Ningú no pot entrar-hi. Ningú no hi reeixiria, encara que ho volgués. La biblioteca es defensa sola, és inescandallable com la veritat que estotja i enganyosa com la mentida que custodia. Laberint espiritual i també laberint terrenal. Si hi entràveu, podríeu no sortir-ne. I, dit això, voldria que respectéssiu les regles de l’abadia.

—Però vós no heu descartat que Adelmo es vagi llançar des d’una de les finestres de la biblioteca ¿I com puc raonar sobre la seva mort si no veig el lloc en què hauria pogut començar la història de la seva mort?

—Fra Guillem —digué l’Abat en un to conciliador—, un home que ha descrit el meu cavall Brunello sense veure’l i la mort d’Adelmo sense saber-ne gairebé res no tindrà gaire feina a raonar sobre llocs als quals no té accés.

Guillem va fer una reverència:

—Sou savi fins i tot quan sou esquerp. Com voldreu.

—Si mai sóc savi, deu ser perquè sé ser esquerp —respongué l’Abat.

—Una última cosa —demanà Guillem—. I Ubertino?

—És aquí. Us espera. El trobareu a l’església.

—Quan?

—Sempre —somrigué l’Abat—. Ja sabeu que, tot i ser molt savi, no és pas un home que apreciï la biblioteca. La considera una temptació del segle… Es passa quasi tot el temps a l’església meditant, pregant…

—És vell? —preguntà Guillem, vacil·lant.

—Quant fa que no el veieu?

—Molts anys.

—Està cansat. Molt indiferent a les coses d’aquest món. Té seixanta-vuit anys. Però em penso que encara conserva el tremp de la seva joventut.

—L’aniré a veure de seguida, gràcies.

L’Abat li preguntà si no volia dinar amb la comunitat, després de l’hora sexta. Guillem li respongué que acabava de menjar molt de gust i que s’estimava més anar a veure Ubertino de seguida. L’Abat s’acomiadà.

Estava sortint de la cel·la quan eixí del pati un xiscle esgarrifós, com el d’una persona ferida de mort, seguit d’uns gemecs atroços.

—Què ha passat? —preguntà Guillem, esverat.

—No res —respongué l’Abat amb un somriure—. És temps de matar el porc. Hi ha feina per als porquers. No és pas aquesta sang que us ha d’amoïnar.

Va sortir, i féu tort a la seva fama d’home avisat. Perquè l’endemà al matí… Però posa brida a la teva impaciència, llengua meva petulant. I és que el mateix dia, i abans no fos de nit, encara van passar moltes coses que serà bo de reportar.