Setè dia

NIT

En què, si hagués de resumir tots els fets prodigiosos que aquí es revelen, el títol hauria de ser tan llarg com el capítol, ço que és contrari als usatges

Ens vam trobar al llindar d’una cambra de forma similar a les altres tres cambres cegues heptagonals, que feia fortor de resclosit i de llibres ablanits per la humitat. Amb el llum enlairat vaig enfocar primer la volta; després, el vaig abaixar i el vaig fer anar a dreta i esquerra, i la flama banyà amb una claror somorta les prestatgeries adossades a les parets. A l’últim vam veure al centre una taula, coberta de papers, i darrere la taula, una figura asseguda que semblava que ens esperés immòbil a les fosques, si encara era viva. Abans i tot que la llum li il·luminés la cara. Guillem va parlar.

—Bona nit, venerable Jorge —va dir—. Ens esperaves?

Ara que havíem fet unes passes endavant, la llàntia il·luminava la cara del vell, que ens mirava com si ens veiés.

—Ets tu. Guillem de Baskerville? —preguntà—. T’esperava des d’aquesta tarda abans de vespres, quan m’he vingut a recloure aquí. Sabia que vindries.

—I l’Abat? —preguntà Guillem—. ¿És ell que es belluga per l’escala secreta?

Jorge vacil·là un moment i preguntà:

—Encara és viu? Em pensava que ja s’havia quedat sense aire.

—Abans de començar a parlar —va dir Guillem—, el voldria salvar. Tu pots obrir des d’aquí.

—No —va dir Jorge, cansat—, ja no puc. El mecanisme s’engega des de baix, pitjant la làpida, i aquí dalt hi ha una palanca que es pot fer anar per obrir una porta que hi ha allà al fons, darrere aquell armari —i va assenyalar un punt al seu darrere—. Vora l’armari pots veure una roda amb contrapesos, que governa el mecanisme des d’aquí. Però quan he sentit la roda que girava —volia dir que l’Abat havia entrat per baix— he pegat estrebada a la corda que aguanta els pesos, i s’ha trencat. Ara el pas és tancat a banda i banda, i tampoc no podràs tornar a nuar els fils d’aquell giny. L’Abat és mort.

—Per què l’has mort?

—Avui, quan m’ha fet cridar, m’ha dit que, gràcies a tu, ho havia descobert tot. Encara no sabia què era el que jo volia protegir, i no ha sabut mai del cert quins eren els tresors que estotjava la biblioteca ni quins eren els fins d’aquesta. Volia fer obrir el finis Africae. El grup dels italians li havia demanat que posés fi a allò que ells anomenen el misteri nodrit per mi i els meus predecessors. Tenen deler de coses noves…

—I tu els deus haver promès que vindries aquí i que posaries fi a la teva vida com vas posar fi a la dels altres, de manera que l’honor de l’abadia fos salvat i ningú no s’assabentés de res. Després li has indicat el camí per entrar aquí, perquè després pogués venir a controlar. Però, de fet, l’esperaves per matar-lo. No t’ha passat pel cap que podia entrar pel mirall?

—No, Abbone és bastant baix i no hauria pogut arribar tot sol fins al verset. Li he indicat aquest pas, que fins llavors només coneixia jo. És el que he fet servir durant anys i panys, perquè, caminant a les fosques, és el més avinent. Només em calia arribar fins a la capella, i anar resseguint els ossos dels morts fins al capdavall del passadís.

—O sigui que l’has fet venir sabent que el mataries…

—Ja no em podia refiar ni d’ell. Estava espantat. A Fossanova va agafar anomenada per haver fet baixar un cos per una escala de cargol. Anomenada injusta. Ara ha mort perquè no ha estat capaç d’enfilar el seu cos.

—L’has fet servir durant quaranta anys. Quan et vas adonar que et quedaves cec i que no podries continuar controlant a biblioteca, vas fer una jugada mestra. Vas fer elegir abat un home de confiança teva, i abans vas fer nomenar bibliotecari Roberto de Bobbio, el qual podies ensinistrar al teu aire, i després Malaquies, que necessitava el teu ajut i no feia cap pas sense consultar-te. Durant quaranta anys has estat l’amo d’aquesta abadia. Això és el que havien descobert el grup dels italians, i el que repetia Alinardo, però ningú no se l’escoltava perquè a hores d’ara el prenien per boig, oi? Però tu encara m’esperaves a mi, i no hauries pogut bloquejar el mecanisme del mirall, perquè és encastat. ¿Per què m’esperaves, per què estaves tan segur que vindria? —preguntava Guillem, però el seu to palesava que ja endevinava quina seria la resposta, que esperava en paga per la seva llestesa.

—Des del primer dia he comprès que tu comprendries. Per la teva veu, per la manera com m’has arrossegat a discutir de qüestions que no volia que s’encetessin. Eres millor que els altres, hi hauries arribat tant sí com no. Saps? N’hi ha prou de pensar i reconstruir dins la pròpia ment els pensaments de l’altre. I, a més, he sentit les preguntes que feies als altres monjos, i totes eren oportunes. Però no preguntaves mai res de la biblioteca, com si ja en sabessis tots els secrets. Una nit vaig trucar a la porta de la teva cel·la, però no hi eres. Eres aquí, sens dubte. Havien desaparegut dues llànties de la cuina, ho vaig sentir a dir a un servent. I, finalment, aquest dia, al nàrtex, quan Severino et va venir a parlar d’un llibre, vaig quedar convençut que seguies la mateixa pista que jo.

—Però vas reeixir a prendre’m el llibre. Vas anar a veure Malaquies, que fins llavors no havia entès res. Entenebrat de gelosia, aquell poca-solta continuava enquimerat amb la idea que Adelmo li havia pres el seu adorat Berengario, que ara volia carn més jove que la d’ell. No entenia quin paper feia Venanci en aquesta història, i tu li vas acabar d’embolicar les idees. Li vas dir que Berengario havia tingut relacions amb Severino i que, com a recompensa, li havia donat un llibre sobre el finis Africae. No sé pas el que li vas dir exactament El cas és que Malaquies, boig de gelosia, va anar a veure Severino i el va matar. Després no va tenir temps de buscar el llibre que li havies descrit, perquè va arribar el cellerer. ¿Va ser així?

—Si fa no fa.

—Però tu no volies que Malaquies morís. Ell probablement no havia guardat mai els llibres del finis Africae, es refiava de tu, obeïa els teus interdictes. Ell es limitava a preparar les herbes, al vespre, per allunyar els possibles badocs. Severino li’n donava bon recapte. Per això aquell dia Severino va deixar entrar Malaquies a l’hospital, era la seva visita quotidiana per recollir les herbes fresques que li preparava cada dia, per ordre de l’Abat. Vaig errat?

—No pas. No volia que Malaquies morís. Li vaig dir que robés el llibre fos com fos i que el portés aquí sense obrir-lo. Li vaig dir que tenia el poder de mil escorpins. Però per primera vegada aquell eixelebrat va voler actuar pel seu compte. No el volia mort, era un executor fidel. Però no em repeteixis el que ja saps, sé que ho saps. No vull pas nodrir el teu orgull, prou que ho fas tu mateix. Aquest matí, a l’scriptorium, t’he sentit que interrogaves Benci sobre la Coena Cypriani. Eres a un pam de la veritat. No sé pas com has esbrinat el secret del mirall; però, quan l’Abat em va dir que tu li havies fet al·lusió al finis Africae, vaig estar segur que hi arribaries aviat. Per això t’esperava. I ara què vols?

—Vull veure —va dir Guillem— l’últim manuscrit del volum relligat que recull un text àrab, un de sirià i una interpretació o transcripció de la Coena Cypriani. Vull veure aquella còpia en grec, feta probablement per un àrab, o per un espanyol, que vas trobar quan, ajudat per Paolo de Rímini, vas aconseguir que t’enviessin al teu país per recollir els millors manuscrits de l’Apocalipsi a Lleó i Castella, un botí que t’ha fet guanyar fama i respecte en aquesta abadia i que et va permetre l’accés al lloc de bibliotecari, que pertocava a Alinardo, deu anys més gran que tu. Vull veure aquella còpia grega escrita en paper de tela, que aleshores era una raresa de material, i se’n fabricava precisament a Silos, prop de Burgos, la teva pàtria. Vull veure el llibre que vas furtar d’allà després de llegir-lo, perquè no volies que ningú més el llegís, i que has amagat aquí, entaforant-lo amb molta traça, i que no has destruït perquè un home com tu no destrueix un llibre, sinó que es limita a custodiar-lo i a vigilar que ningú no el toqui. Vull veure el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, que tothom donava per perdut o creia que no s’havia escrit mai, del qual tu conserves potser l’única còpia.

—Quin bibliotecari més lluït no hauries estat, Guillem! —va dir Jorge, en un to d’admiració i, ensems, de recança—. Es pot dir ben bé que ho saps tot. Vine, em penso que hi ha un escambell al teu cantó de taula. Seu, aquest, és el teu premi.

Guillem es va asseure i va plantar damunt la taula la llàntia que jo li havia passat, il·luminant des de baix la fesomia de Jorge. El vell va agafar un volum que tenia al davant i l’hi va passar. Vaig reconèixer l’enquadernació; era el mateix llibre que havia obert a l’hospital, pensant-me que era un manuscrit àrab.

—Llegeix, doncs, fulleja. Guillem —va dir Jorge—. Has guanyat.

Guillem guaità el volum, però sense tocar-lo. Es va treure de l’hàbit uns guants que no eren els seus, que deixaven en l’aire les puntes dels dits, sinó els que duia Severino quan el vam trobar mort. Va obrir lentament el llibre, fràgil i atrotinat. Jo m’hi vaig atansar i em vaig acotar el seu darrere. Jorge, amb la seva orella finíssima, va sentir la fressa que feia. Va dir:

—Tu també ets aquí, noi? Ja te l’ensenyaré… després.

Guillem fullejà de pressa les primeres planes.

—És un manuscrit àrab sobre les dites d’algun orat, segons el catàleg —va dir—. De què tracta?

—Oh, llegendes ximples dels infidels. S’hi afirma que els ximples també poden dir coses enginyoses, que arriben a esbalair llurs sacerdots i a engrescar llurs califes…

—El segon és un manuscrit siríac; però, segons el catàleg, és traducció d’un libel egipci d’alquímia ¿Què ho fa, que vagi inclòs en aquest recull?

—És una obra egípcia del segle tercer de la nostra era. És coherent amb l’obra que la segueix, però no tan perillosa. Ningú no faria cas dels desvaris d’un alquimista africà. Atribueix la creació del món al riure diví… —Va alçar el cap i va recitar, amb la seva memòria prodigiosa de lector que, de feia quaranta anys, es repetia a si mateix coses llegides quan encara servava el do de la vista—: «Tan bon punt Déu rigué, nasqueren set déus que governaren el món, tan bon punt va esclafir el riure aparegué la llum, a la segona rialla aparegué l’aigua, i el setè dia que va riure aparegué l’ànima…». Bajanades. Com també ho és el text que ve a continuació, escrit per un dels innombrables estúpids que es van posar a glossar la Coena… Però això no és pas el que t’interessa.

Efectivament, Guillem havia girat de pressa els fulls fins a arribar al text grec. De seguida em vaig adonar que els fulls eren d’un altre material, més tou, i que el primer era gairebé esquinçat, amb una part del marge rosegada, esquitxat de taques pàl·lides, com les que el temps i la humitat produeixen en altres llibres. Guillem es va llegir les primeres ratlles, primer en grec, traduint després al llatí i continuant en aquesta llengua, de manera que jo també vaig saber com començava el llibre fatídic.

En el primer llibre hem tractat de la tragèdia i de com aquesta, suscitant pietat i por, produeix la purificació dels tals sentiments. Com ho havíem promès, tractarem ara de la comèdia (i, així mateix, de la sàtira i el mim) i de com, suscitant el plaer del ridícul, aconsegueix la purificació de la tal passió. Sobre fins a quin punt la tal passió és digna de consideració, ja n’hem parlat en el llibre sobre l’ànima, per tal com l’home és —de tots els animals— l’únic capaç de riure. Definirem, doncs, de quina mena d’accions és imitació la comèdia, i després examinarem les maneres com la comèdia suscita el riure, i aquestes maneres són els fets i l’elocució. Mostrarem com el ridícul dels fets neix de l’assimilació del millor al pitjor i viceversa, de sorprendre enganyant, de l’impossible i de la violació de les lleis de la natura, de l’irrellevant i de l’inconseqüent, de la depreciació dels personatges, de l’ús de les pantomimes bufonesques i grolleres, de la inharmonia, de la tria de les coses menys dignes. Mostrarem a continuació com el ridícul de l’elocució neix dels equívocs entre mots semblants per a coses diferents i diferents per a coses semblants, de la verbositat i de la repetició, dels jocs de mots, dels diminutius, dels errors de pronúncia i dels barbarismes…

Guillem traduïa amb fatics, cercant els mots exactes, aturant-se ça i lla. Tot traduint somreia, com si reconegués coses que ja comptava de trobar-hi. Va llegir la primera plana en veu alta i després es va interrompre, com si no li interessés saber-ne més, i va fullejar a corre-cuita les planes següents; però, passats alguns fulls, va trobar resistència, perquè a l’alçada del marge lateral superior, i al llarg del tall, els fulls eren enganxats els uns amb els altres, com passa quan, enrellentida i malmesa, la pasta de paper forma una mena de pega llefiscosa. Jorge s’adonà que s’havia interromput el fregadís de fulls, i esperonà Guillem:

—Va, llegeix, fulleja. És ben teu, te l’has guanyat.

Guillem va riure. Semblava divertit.

—Llavors no és pas cert que em consideris tan llest, Jorge! Tu no ho veus, però duc guants. Amb els dits engavanyats així, no puc separar els fulls. Hauria d’anar sense guants, humitejar-me els dits amb la llengua, com ho he fet aquest matí a l’scriptorium, tot llegint, fins que de cop i volta se m’ha revelat també aquest misteri, i hauria de continuar fullejant així fins que m’hagués empassat la quantitat necessària de verí. Em refereixo al verí que tu, temps ha, vas robar del laboratori de Severino, enquimerat com ja devies estar perquè a l’scriptorium havies sentit algú que expressava curiositat pel finis Africae o pel llibre perdut d’Aristòtil, o per tots dos. Crec que vas tenir el flascó desat molt de temps i que et reservaves la facultat de fer-lo servir per quan ensumessis algun perill. I fa dies que el vas ensumar, quan, d’una banda, Venanci es va acostar massa al tema d’aquest llibre, i Berengario, per arrauxament, per vanitat, per impressionar Adelmo, es va revelar més indiscret que no ho hauries pensat. Aleshores vas venir i vas parar l’esquer. Just a temps, perquè, al cap d’unes quantes nits, Venanci va entrar aquí, va robar el llibre, el va fullejar adeleradament, amb una voracitat gairebé física. Al cap de poc es va trobar malament i va anar corrents cap a la cuina a cercar ajut. Allà va morir. Vaig errat?

—No, no, endavant.

—La continuació és senzilla. Berengario troba el cos de Venanci a la cuina, té por que no obrin una enquesta, perquè, ben mirat, aquella nit Venanci era a l’Edifici com a conseqüència de la seva primera revelació a Adelmo. No sap com sortir-se’n, es carrega el cos a coll i el llença dins el cossi que conté la sang dels porcs, pensant-se que tothom creuria que s’hi havia negat.

—I tu com saps que va passar així?

—Tu també ho saps. Vaig observar la teva reacció quan van trobar un drap tacat de sang de Berengario. Era el mateix drap que havia fet servir aquell eixelebrat per eixugar-se les mans després de llençar Venanci dins el cossi. Però, com que havia desaparegut, Berengario només ho hauria pogut fer juntament amb el llibre que a hores d’ara t’havia encuriosit a tu també. I tu comptaves que el trobarien en alguna banda, però no pas ensangonat, sinó emmetzinat. El que ve després és obvi. Severino troba el llibre, perquè abans Berengario havia anat a l’hospital per llegir-se’l a recer d’ulls indiscrets. Malaquies mata Severino instigat per tu i mor quan torna aquí per saber què hi havia en aquell objecte tan prohibit que l’havia fet esdevenir assassí. Ja hem trobat explicació a tots aquests cadàvers… Que estúpid…!

—Qui?

—Jo. A causa d’una frase d’Alinardo m’havia convençut que la ronda de crims seguia el ritme de les set trompetes de l’Apocalipsi. La pedregada, en el cas d’Adelmo, i era un suïcidi. La sang, en el cas de Venanci, i era un acudit de Berengario. L’aigua en el cas d’aquest, i era un fet casual. La tercera part del cel, en el cas de Severino, i resultava que Malaquies l’havia atacat amb l’esfera armil·lar perquè era l’únic objecte que havia trobat a mà. Finalment, els escorpins, en el cas de Malaquies… ¿Per què els vas dir que el llibre tenia la força de mil escorpins?

—Per culpa teva. Alinardo m’havia comunicat la seva idea, i després algú em va dir que tu també l’havies trobada convincent… Llavors vaig arribar a la conclusió que un pla diví regia aquestes morts, de les quals jo no era responsable. I vaig anunciar a Malaquies que si feia el tafaner moriria segons aquest mateix pla diví, que és el que ha passat.

—Llavors és així… Vaig fabricar un esquema fals per interpretar els moviments del culpable, i el culpable s’hi ha adaptat. I és precisament aquest esquema fals que m’ha fet seguir la teva petja. En la nostra època tothom està enderiat amb el llibre de Joan, però em feia l’efecte que tu eres el qui més hi barrinaves, i no ho dic per les teves especulacions sobre l’Anticrist, sinó perquè venies del país que ha produït els Apocalipsis més esplèndids. Una vegada algú em va dir que els còdexs més bonics d’aquest llibre que tenim a la biblioteca eren els que tu havies portat. Una altra vegada, Alinardo es va embrancar parlant d’un enemic misteriós que havia anat a buscar llibres a Silos (em va xocar una cosa que va dir: que havia tornat abans d’hora al regne de les tenebres. De primer, hom podia pensar-se que volia dir que havia mort jove, però, en realitat, al·ludia a la teva ceguesa). Silos és a prop de Burgos, i aquest matí he trobat anotades al catàleg una sèrie d’adquisicions: tots els apocalipsis hispànics, que pertanyen al període en què vas succeir o estaves per succeir Paolo de Rimini. I, dins aquell bloc d’adquisicions, hi havia també aquest llibre. Però no vaig poder estar segur del que havia descobert abans no vaig saber que el llibre robat era fet de pergamí de tela. Aleshores em vaig recordar de Silos i no vaig dubtar més. Naturalment, a mesura que s’anava afaiçonant la idea d’aquest llibre i del seu poder verinós, s’anava ensorrant la idea de l’esquema apocalíptic, però encara no acabava d’entendre per què tant el llibre com la seqüència de les trompetes menaven cap a tu, i vaig entendre millor la història del llibre precisament quan, guiat per la seqüència apocalíptica, em vaig veure obligat a pensar en tu i en les teves discussions sobre el riure. Tant és així que aquest vespre, quan ja no creia en l’esquema apocalíptic, vaig insistir a vigilar les cavallerisses, on esperava el toc de la sisena trompeta, i ha estat precisament allà que, per pura casualitat, Adso m’ha suggerit la clau per entrar al finis Africae.

—No et segueixo gaire —va dir Jorge—. Et glorieges de poder-me demostrar com, seguint la teva raó, has arribat fins a mi, però em demostres que hi has arribat seguint un raonament erroni. ¿Què vols dir-me?

—A tu, no res. Estic destarotat, vet-ho aquí tot. Però tant se val. Sóc aquí.

—El Senyor tocava les set trompetes. I tu, malgrat el teu error, has sentit un ressò confús d’aquell so.

—Això, ja ho vas dir en la teva prèdica d’ahir al vespre. Maldes per convèncer-te que tota aquesta història ha obeït a un designi diví per amagar-te del fet que ets un assassí.

—Jo no he pas mort ningú. Cadascú ha caigut seguint el seu destí a causa dels seus pecats. Jo només he estat un instrument.

—Ahir vas dir que també Judes va ser un instrument. Això no priva que es vagi damnar.

—Accepto el risc de la damnació. El Senyor m’absoldrà, perquè sap que he obrat per glòria seva. El meu deure era protegir la biblioteca.

—Encara no fa uns moments estaves a punt de matar-me a mi també i aquest noi…

—Ets més subtil que els altres, però no pas millor.

—I què passarà ara que he esguerrat el parany?

—Ja ho veurem —respongué Jorge—. No vull necessàriament que moris. Potser et podré convèncer. Però abans digue’m: ¿com t’ho vas fer per endevinar que es tractava del segon llibre d’Aristòtil?

—No n’hauria tingut prou, evidentment, amb els teus anatemes contra el riure, ni amb els cinc cèntims que em vas fer de la discussió que vas tenir amb els altres. M’hi han ajudat alguns apunts deixats per Venanci. D’antuvi no vaig entendre el que volien dir. Però hi havia algunes referències a una pedra desvergonyida que rodola pel pla, a les cigales que cantaran sota terra, a les figues venerables. Ja havia llegit alguna cosa per aquest estil; aquests dies ho he comprovat. Són exemples que ja posava Aristòtil en el primer llibre de la Poètica, i en la Retòrica. Després vaig recordar que Isidor de Sevilla defineix la comèdia com allò que conta stupra virginum et amores meretricum… De mica en mica s’ha anat perfilant en la meva ment com devia ser aquest segon llibre. Te’l podria explicar quasi sencer, sense haver de llegir les pàgines emmetzinades. La comèdia neix a les komai, és a dir, als pobles dels camperols, com a celebració joiosa després d’un àpat o una festa. No parla d’homes de recapte i d’anomenada, sinó d’éssers vils i ridículs, no pas malvats, i no acaba amb la mort dels protagonistes. Suscita el ridícul mostrant homes corrents, defectes i vicis. Aquí Aristòtil veu la disposició al riure com una força bona, que també pot tenir un valor cognoscitiu, quan, a través d’enigmes subtils i de metàfores inesperades, tot i dir-nos les coses diferents de com són, com si mentís, de fet ens obliga a mirar-les millor, i ens fa dir les coses eren així, i jo no ho sabia La veritat assolida a través de la representació dels homes, i del món, pitjors del que són o d’allò que creiem que són, pitjors, en tot cas, de com els han descrits els poemes heroics, les tragèdies i les vides de sants. No és així?

—Sí, prou. L’has reconstruït llegint d’altres llibres?

—Amb molts dels quals estava treballant Venanci. Crec que Venanci feia temps que anava al darrere d’aquest llibre. Devia llegir al catàleg les mateixes referències que hi he trobat jo i es devia convèncer que aquell era el llibre que buscava. Però no sabia com entrar al finis Africae. Quan va sentir que Berengario en parlava amb Adelmo, es va llançar com un gos sobre la pista de la llebre.

—Va ser així mateix, me’n vaig adonar de seguida Vaig comprendre que havia arribat l’hora de defensar la biblioteca amb les ungles…

—I vas posar l’ungüent. Et devia costar Déu i ajut… a les fosques…

—A hores d’ara hi veig més jo amb les mans que tu amb els ulls. També havia robat un pinzell del laboratori de Severino. I jo també em vaig posar guants. Va ser una bona idea, oi? Vas trigar molt a descobrir-ho.

—Sí. Jo pensava en un giny més complicat, en una dent emmetzinada o alguna cosa semblant. Val a dir que la teva solució era exemplar, la víctima s’emmetzinava ella sola, tot just en la mesura que volia llegir…

Amb una esgarrifança em vaig adonar que aquells dos homes, enfrontats en una lluita a mort, s’admiraven mútuament, com si cadascú s’hagués limitat a obrar amb la finalitat d’obtenir l’aplaudiment de l’altre. I em ballava pel cap que les arts desplegades per Berengario per seduir Adelmo, i els gestos senzills i naturals amb què la noia m’havia desvetllat la passió i el desig no eren res, des del punt de vista de l’astúcia i l’habilitat delirant per conquerir l’altre, davant l’espectacle de seducció que es representava en aquells moments sota els meus ulls, i que s’havia desplegat al llarg de set dies, durant els quals cada interlocutor havia anat donant, per dir-ho així, cites misterioses a l’altre, cadascú amb el desig inconfessat de guanyar l’aprovació de l’altre, al qual temia i odiava.

—Però ara digue’m —deia Guillem—: per què? Per què has volgut protegir aquest llibre més que tants d’altres? Tu amagaves tractats de nigromància, pàgines que potser ofenien el nom de Déu, però no ho feies sota pena d’assassinat: ¿per què per aquestes pàgines has condemnat els teus germans i t’has condemnat a tu mateix? Tants llibres com hi ha que parlen de la comèdia, tants d’altres encara que fan l’elogi del riure… Per què aquest t’espantava tant?

—Perquè era del Filòsof. Cada llibre d’aquell home ha destruït una part de la saviesa que la cristiandat havia acumulat al llarg dels segles. Els pares havien dit el que calia saber sobre el poder de la Paraula, i n’hi va haver prou que Boeci comentés el Filòsof perquè el misteri diví de la Paraula es transformés en la paròdia humana de les categories i del sil·logisme. El llibre del Gènesi diu el que cal saber sobre la composició del cosmos, i n’hi va haver prou que es redescobrissin els llibres físics del Filòsof perquè l’univers fos reinterpretat en termes de matèria sorda i viscosa, i poc se’n va faltar perquè Averrois no convencés tothom de l’eternitat del món. Ho sabíem tot sobre els noms divins, i el dominicà enterrat per Abbone —seduït pel Filòsof— els ha tornat a enunciar seguint els viaranys orgullosos de la raó natural. Així, el cosmos, que per a l’Aeropagita es manifestava a qui sabés enlairar els ulls cap a la cascada lluminosa de la causa primera exemplar, ha esdevingut una reserva d’indicis terrestres a partir dels quals hom remunta per designar una causa eficient abstracta. Abans miràvem el cel, i no acalàvem els ulls sinó per donar una llambregada d’enuig al fang de la matèria; ara mirem la terra, i només creiem en el cel pel testimoniatge de la terra. Cada paraula del Filòsof, pel qual ara juren fins i tot els sants i els pontífexs, ha capgirat la imatge del món. Però encara no havia arribat a capgirar la imatge de Déu. Si aquest llibre hagués esdevingut objecte de lliure examen, hauríem ultrapassat aquest darrer límit.

—Però, ¿què és el que t’ha espantat tant d’aquest discurs sobre el riure? No elimines el riure eliminant aquest llibre.

—No, sens dubte. El riure és la feblesa, la corrupció, la insipiditat de la nostra carn. És l’entreteniment per al pagès, la llicència per a l’embriac, fins i tot l’església, en la seva saviesa, ha concedit el moment de la festa, del carnestoltes, de la fira, aquesta pol·lució diürna que descarrega els humors i ajuda a retenir d’altres desigs i d’altres ambicions… Però així el riure continua sent una cosa vil, sopluig dels simples, misteri dessacralitzat per a la plebs. Ja ho deia l’apòstol: en comptes de cremar, caseu-vos. En comptes de rebel·lar-vos contra l’ordre volgut per Déu, rieu i delecteu-vos amb les vostres paròdies immundes de l’ordre, acabat l’àpat, després d’haver escurat les gerres i les ampolles. Elegiu el rei dels necis, esgarrieu-vos en la litúrgia de l’ase i el porc, jugueu a representar les vostres saturnals de cap per avall… Però aquí, aquí… —ara Jorge picava a la taula amb el dit, vora el llibre que Guillem tenia al davant—, aquí es capgira la funció del riure, és elevada a art, se li obren les portes del món dels savis, se’n fa objecte de filosofia, i de teologia pèrfida… Ja vas veure ahir com els simples poden concebre, i practicar les heretgies més tèrboles, desatenent tant les lleis de Déu com les lleis de la natura. Però l’església pot suportar l’heretgia dels simples, els quals es condemnen per si sols, engolits per la seva ignorància. La inculta oradura de Dolcino i dels seus consemblants no posarà mai en crisi l’ordre diví. Predicarà la violència i morirà per la violència, no deixarà ròssec, es consumirà com es consumeix el carnestoltes, i tant se valdrà que durant la festa s’hagi produït a la terra, per poc temps, l’epifania del món a l’inrevés. N’hi ha prou que el gest no es transformi en designi, que aquella llengua vulgar no trobi una traducció llatina. El riure allibera el camperol de la por del dimoni, perquè en la festa dels necis també el dimoni sembla pobre i neci i, per tant, controlable. Però aquest llibre podria ensenyar que alliberar-se de la por del dimoni és saviesa. Quan riu, mentre el vi li gorgola a la gargamella, el camperol se sent amo, perquè ha capgirat les relacions de domini; però aquest llibre podria ensenyar als doctes els artificis subtils, i des d’aquell moment il·lustres, amb què pot legitimar aquest capgirament. Aleshores es transformaria en operació de l’intel·lecte allò que en el gest espontani del camperol és encara, per sort, operació del ventre. Que el riure sigui propi de l’home és signe de la nostra limitació com a pecadors. Però d’aquest llibre, quantes ments corruptes com la teva no en traurien la conclusió extrema que el riure és el fi de l’home! El riure distreu, per uns moments, el camperol de la por. Però la llei s’imposa a través de la por, el nom veritable de la qual és temor de Déu. I d’aquest llibre podria saltar l’espurna luciferina que abrandés el món sencer amb un nou incendi; i el riure esdevindria l’art nova, desconeguda pel mateix Prometeu, capaç d’anorrear la por. Al camperol que riu, en aquell moment no li importa morir, però després, acabada la seva llicència, la litúrgia li torna a imposar, segons el designi diví, la por de la mort. I d’aquest llibre podria néixer la pretensió, nova i destructiva, de destruir la mort a través de l’emancipació de la por. ¿I què fórem nosaltres, criatures pecadores, sense la por, potser el més provident i el més afectuós dels dons divins? Al llarg dels segles, els doctors i els pares han secretat essències perfumades de sant saber per redimir, a través de la meditació sobre les coses de dalt, la misèria i la temptació de les coses de baix. I aquest llibre, que abona la comèdia, la sàtira i el mim com una medecina miraculosa que pot produir la purificació de les passions mitjançant la representació del defecte, del vici, de la feblesa, pot induir els falsos savis a cercar de redimir (en virtut d’una inversió diabòlica) el dalt a través de l’acceptació del baix. Aquest llibre permet d’inferir la idea que l’home pot voler a la terra (com ho suggeria Roger Bacon a propòsit de la màgia natural) l’abundància del país de Xauxa mateix. Però això és el que no hem d’haver ni podem haver. Fixa’t en els novicis que es delecten desvergonyidament amb la paròdia grotesca de la Coena Cypriani. Quina transfiguració diabòlica de la sagrada escriptura! Però quan ho fan saben que fan mal fet. Ara: el dia que la paraula del Filòsof justifiqués els jocs marginals de la imaginació desordenada, llavors, certament, allò que era al marge saltaria cap al centre, i el centre s’esborraria. El poble de Déu es transformaria en una assemblea de monstres vomitats des dels abismes de la terra inconeguda, i en aquell moment la perifèria de la terra coneguda esdevindria el cor de l’imperi cristià, els arimaspos seurien al tron de Pere, els blems als monestirs, els nans panxuts i amb el cap gros custodiarien la biblioteca! Els servents dictarien les lleis i nosaltres (però tu també) els hauríem d’obeir, mancats de tota llei. Va dir un filòsof grec (que el teu Aristòtil cita aquí, auctoritas còmplice i immunda) que cal desarmar la serietat dels adversaris amb el riure i, en canvi, fer cara al riure amb la serietat. Inspirats pel seny, els nostres pares van fer aquesta tria; si el riure és el delit de la plebs, cal embridar i humiliar la llicència i intimidar-la mitjançant la severitat. I la plebs no té armes per afinar el seu riure fins fer-lo esdevenir instrument contra la serietat dels pastors que l’han de conduir a la vida eterna i sostreure-la a les seduccions del ventre, de les parts pudendes, del menjar, dels seus desigs sòrdids. Però si mai algú, adduint les paraules del Filòsof i, doncs, parlant com a filòsof, eleva l’art del riure a la condició d’arma subtil, si la retòrica de la convicció és substituïda per la retòrica de la irrisió, si la tòpica de la construcció pacient i salvadora de les imatges de la redempció és substituïda per la tòpica de la destrucció impacient i del desgavell de totes les imatges més santes i venerables, aquell dia també tu. Guillem, i tota la teva saviesa seríeu confosos!

—Per què? Lluitaria. El meu enginy contra l’enginy d’altri. Fóra un món millor que aquest, en què el foc i el ferro roent de Bernat Gui humilien el foc i el ferro roent de Dolcino.

—Tu també quedaries caçat en la xarxa del dimoni. Lluitaries a l’altre bàndol del camp d’Harmagedon, on es lliurarà el darrer combat. Però aquell dia l’església ha de saber imposar encara la regla del conflicte. No ens fa pas por la blasfèmia, perquè també en la maledicció de Déu reconeixem la imatge esgarriada de la ira de Jahvè, que maleeix els àngels rebels. No ens fa pas por la violència del qui mata els pastors en nom d’alguna fantasia de renovellament, perquè és la mateixa violència dels prínceps que cercaren de destruir el poble d’Israel. No ens fa pas por el rigor del donatista, la follia suïcida del circumcel·lió, la luxúria del bogomil, la puresa orgullosa de l’albigès, la set de sang del flagel·lant, l’embriaguesa del mal en el germà del lliure esperit: els coneixem tots i coneixem l’arrel de llurs pecats, que és la mateixa arrel de la nostra santedat. No ens fan pas por i, sobretot, sabem con destruir-los, o, més ben dit, com deixar que es destrueixin ells sols portant perversament fins al zenit la voluntat de mort que neix dels abismes mateixos de llur nadir. Ben al contrari: diria que llur presència ens és impagable, s’inscriu en els designis de Déu, perquè llur pecat esperona la nostra virtut, llur renec encoratja el nostre cant de lloança, llur penitència desordenada regula la nostra propensió al sacrifici, llur impietat dóna esclat a la nostra pietat, així com el príncep de les tenebres fou necessari, amb la seva rebel·lió i la seva desesperació, per fer resplendir més la glòria de Déu, principi i fi de tota esperança. Però si un dia —i ja no com a excepció plebea, sinó com a ascesi del savi, abandonada al testimoniatge indestructible de l’escriptura— l’art de la irrisió esdevingués acceptable, i aparegués com a noble, i liberal, ja no mecànica, si un dia algú pogués dir (i ser escoltat): em ric de l’Encarnació… Aleshores no tindríem armes per aturar aquesta blasfèmia, perquè cridaria a sometent les forces obscures de la matèria corporal, les que s’afirmen en el pet i en el rot, i el rot i el pet s’arrogarien el dret que és privatiu de l’esperit, el dret de bufar cap allà on vulguin!

—Licurg va fer aixecar una estàtua al riure.

—Ho vas llegir en el libel de Clorici, que cercà d’absoldre els mims de l’acusació d’impietat i reporta el cas d’un malalt que fou guarit per un metge que l’havia ajudat a riure. ¿Per què calia guarir-lo, si Déu havia establert que la seva jornada terrenal era finida?

—No crec pas que el vagi guarir del mal. Si de cas el va ensenyar de riure-se’n.

—El mal no s’exorcitza. Es destrueix.

—Juntament amb el cos del malalt.

—Si cal.

—Tu ets el dimoni —va dir aleshores Guillem.

Jorge semblava no entendre-hi. Si no hagués estat cec, diria que va fitar el seu interlocutor amb els ulls espaterrats.

—Jo? —va dir.

—Sí, t’han dit mentida. El dimoni no és pas el príncep de la matèria, el dimoni és l’arrogància de l’esperit, la fe sense somrís, la veritat sense ombra de dubte. El dimoni és ombrívol perquè sap on va, i sempre va cap allà d’on ve. Tu ets el dimoni i, com el dimoni, vius en les tenebres. Si em volies convèncer, no te n’has sortit. Jo t’odio, Jorge, i si pogués t’arrossegaria per l’esplanada, despullat, amb plomes de gallina al forat del cul i amb la cara empastifada com un joglar o un bufó, perquè tot el monestir es rigués de tu i no tingués més por. M’agradaria arruixar-te de mel i rebolcar-te en les plomes i passejar-te ensellat per les fires dient a tothom; aquest us anunciava la veritat i us deia que la veritat té el gust de la mort, i vosaltres no el crèieu pas per les seves paraules, sinó per la seva figura obaga. I ara jo us dic que, en el vertigen infinit de les possibilitats. Déu arriba a permetre que us imagineu un món en el qual el presumpte intèrpret de la veritat no sigui sinó un lloro matusser que repeteix paraules apreses fa molt de temps.

—Tu ets pitjor que el dimoni, framenor —va dir Jorge aleshores—. Ets un joglar, com el sant que et va parir. Ets com el teu Francesc, que de toto corpore fecerat linguam,²¹⁸ que pronunciava sermons fent espectacles com els saltimbanquis, que avergonyia l’avar donant-li monedes d’or, que humiliava la devoció de les germanes recitant el Miserere en comptes de dir el sermó, que pidolava en francès i imitava amb un tros de fusta els moviments dels violinistes, que es disfressava de rodamón per confondre els frares golafres, que s’estassava despullat damunt la neu, parlava amb els animals i amb les herbes, transformava el mateix misteri de Nadal en un espectacle de poble, invocava l’anyell de Betlem imitant el bel d’una ovella… Va ser una bona escola… ¿No era framenor aquell fra Déu-te-guard de Florència?

—Sí —somrigué Guillem—. El qui va anar al convent dels predicadors i va dir que no acceptaria de menjar si abans no li donaven un tros de la túnica de fra Joan, per tenir-la com a relíquia. I quan la hi van donar s’hi va eixugar els darreres i la va llençar a la latrina i amb un pal la refregava per la merda tot cridant: «Ai, ajudeu-me, germans, he perdut a relíquia del sant dins la latrina!».

—Sembla que et fa gràcia aquesta història. Potser també deus tenir ganes d’explicar-me la d’aquell altre framenor, fra Pau Milmosques, que un dia va relliscar i va caure estenallat damunt el glaç, i els seus conciutadans li feien riota, i un li va preguntar si no li agradaria jeure sobre un jaç millor, i ell li va fer «Sí, sobre la teva dona…». Així cercàveu la veritat.

—Així ensenyava Francesc a mirar-se les coses d’una altra manera.

—Però us hem disciplinat. Ja vas veure ahir els teus germans. Han tornat als nostres rengles, ja no parlen com els simples. Els simples no han de parlar. Aquest llibre hauria justificat la idea que la llengua dels simples és portadora de saviesa. Calia impedir això i és el que he fet. Tu dius que sóc el dimoni; no és pas veritat. Jo he estat la mà de Déu.

—La mà de Déu crea, no amaga pas.

—Hi ha límits enllà dels quals no és permès d’arribar. Déu ha volgut que en certs pergamins s’escrivís: hic sunt leones.

—Déu també ha creat els monstres. T’ha creat a tu. I vol que es parli de tot.

Jorge allargà les mans tremoloses i va agafar el llibre. El tenia obert, però posat a l’inrevés, de manera que Guillem el continués veient pel cantó bo.

—Llavors ¿per què —va dir— ha deixat que aquest text fos perdut al llarg de tants segles i només se’n salvés una còpia, i que la còpia d’aquella còpia, que va acabar qui sap on, romangués anys i panys en mans d’un infidel que no sabia grec, i després jagués abandonada dins el clos d’una vella biblioteca on jo, i no pas tu, vaig ser cridat per la divina providència a trobar-la, i a endur-me-la, i a amagar-la encara uns quants anys més? Jo sé, sé com si ho veiés escrit amb lletres de diamant, amb els meus ulls, que veuen coses que tu no veus, sé que aquesta era la voluntat del Senyor i he actuat interpretant-la. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.