Tercer dia

NIT

En què Adso, trasbalsat, es confessa amb Guillem i medita sobre la funció de la dona en el pla de la creació, però després descobreix el cadàver d’un home

Em vaig deixondir: algú em mullava la cara. Era fra Guillem, que duia un llum, i m’havia posat alguna cosa sota el cap.

—Què ha passat, Adso? —em preguntà—, ¿què fas rondant de nit per la cuina i robant deixalles?

Ras i curt: Guillem s’havia despertat, m’havia cercat no sé pas per quina raó i, com que no em trobava, havia sospitat que no hagués pujat a fer alguna bravata a la biblioteca. Tot fent cap a l’Edifici des de la cuina, havia albirat una ombra que travessava la porta cap a l’hort (era la noia que s’allunyava, potser perquè havia sentit algú que s’acostava). Havia tractat d’esbrinar qui era, però ella (o, més ben dit, allò que per a ell era una ombra) s’havia allunyat cap a la muralla forana i havia desaparegut. Aleshores Guillem —després de fer un escorcoll per aquell rodal— havia entrat a la cuina i m’hi havia trobat esmorteït.

Quan, esborronat encara, li vaig assenyalar el farcell amb el cor, i vaig barbotejar no sé què sobre un nou crim, va fer una rialla:

—Però, Adso, quin home pot tenir un cor tan gros? És un cor de vaca, o de bou; avui mateix deuen haver escorxat un animal! Digue’m més aviat com ha anat a raure a les teves mans.

En aquell moment, afeixugat pel remordiment, i encongit per la basarda, vaig arrencar a plorar desconsolat i li vaig demanar que m’administrés el sagrament de la confessió. Va accedir-hi, i jo li ho vaig explicar tot fil per randa, sense amagar-li res.

Fra Guillem m’escoltà molt seriosament, però amb un punt d’indulgència. Quan vaig haver acabat, va fer un posat seriós i em digué:

—Adso, has pecat, has pecat, indubtablement, no sols contra el manament que t’ordena de no fornicar, sinó contra els teus deures de novici. En descàrrec teu hi ha el fet que t’has trobat en una d’aquelles situacions en què fins i tot un pare del desert s’hauria condemnat. I de la dona, com a font de temptació, n’han parlat a bastament les escriptures. De la dona diu l’Eclesiàstic que la seva conversa és com foc encès, i els Proverbis diuen que s’empara de l’ànima preciosa de l’home i els més forts hi troben la ruïna. I diu, encara, l’Eclesiàstic: vaig trobar que més amarga que la mort és la dona, que és com el parany dels caçadors; el seu cor és com una xarxa, les seves mans són cadenes. I d’altres han dit que és vehicle del dimoni. Aclarit això, estimat Adso, em costa d’arribar-me a convèncer que Déu hagi volgut introduir en la creació un ésser tan immund sense dotar-lo d’alguna virtut. I no puc deixar de pensar que Ell li ha concedit molts privilegis i motius d’estima, tres dels quals, si més no, són força importants. Efectivament, ha creat l’home en aquest món vil, i amb fang, i la dona en un segon moment, al paradís, i amb noble matèria humana. I no l’ha afaiçonada amb els peus o amb les entranyes del cos d’Adam, sinó amb la costella. En segon lloc, el Senyor, que ho pot tot, s’hauria pogut encarnar directament en un home, d’alguna manera miraculosa, i, en canvi, va optar per viure en el ventre d’una dona, la qual cosa és senyal que no era tan immunda. I quan, després de la resurrecció, es va aparèixer, ho va fer davant d’una dona. I, a l’últim, a la glòria del cel no hi haurà cap home que sigui rei en aquella pàtria, sinó que en serà reina una dona que no ha pecat mai. Si, doncs, el Senyor ha tingut tantes atencions amb Eva mateixa i amb les seves filles, ¿és tan anormal que també a nosaltres ens atregui la gràcia i la noblesa d’aquell sexe? El que et vull dir, Adso, és que, evidentment, cal que no ho facis més, però que no és pas tan monstruós que t’hagi temptat de fer-ho. I, d’altra banda, el fet que un monjo, almenys un cop en la seva vida, hagi tingut experiència de la passió carnal, de manera que un dia pugui ser indulgent i comprensiu amb els pecadors als quals haurà de donar consell i conhort… doncs bé, estimat Adso, és una cosa que cal no desitjar abans que passi, però que tampoc no cal blasmar un cop ha passat. I ara, vés amb Déu i no en parlem més. Però, en comptes de desteixinar-nos sobre una cosa que val més oblidar, si pots —i em va semblar que, en aquest punt, la veu se li escanyava a causa d’algun sotrac interior—, escatim més aviat quin sentit té el que ha passat aquesta nit. Qui era aquesta noia i amb qui s’havia citat?

—Això, ja no ho sé, no he pas vist l’home que hi havia amb ella —vaig dir.

—Està bé, però podem deduir qui era per tot d’indicis inequívocs. Primer que res, era un home lleig i vell, amb el qual una noia no va de grat, sobretot si és bonica com tu la descrius, encara que em fa l’efecte, benvolgut cadell, que qualsevol menja l’hauries trobada gustosa.

—Per què lleig i vell?

—Perquè la noia no anava amb ell per amor, sinó per un paquet de ronyons. Segurament era una noia del poble que, potser per primera vegada, s’abandonava a un monjo luxuriós per fam, a canvi de qualsevol cosa per matar la gana ella i la seva família.

—Una bagassa! —vaig dir espaordit.

—Una pagesa pobra, Adso. Segurament, amb germanets que cal alimentar. I que, si pogués, es donaria per amor i no pas per profit. Com ho ha fet aquesta nit. Fet i fet, em dius que t’ha trobat jove i lluït, i t’ha donat de franc i per amor tot allò que hauria donat a un altre a canvi d’un cor de bou o un bocí de pulmó. I s’ha sentit tan virtuosa pel do que ha fet d’ella mateixa, tan alleujada, que ha fugit sense prendre res a canvi. Per això penso que l’altre, amb el qual t’ha comparat, no era ni jove ni ben plantat.

Confesso que, malgrat la intensitat del meu penediment, aquella explicació em va omplir d’un orgull dolcíssim, però vaig callar i vaig deixar que el meu mestre continués.

—Aquest jai fastigós devia tenir l’avinentesa de baixar al poble i tenir contactes amb els pagesos, per alguna raó relacionada amb el seu ofici. Devia saber la manera de fer entrar i sortir la gent del recinte i també que a la cuina hi hauria aquelles deixalles (i potser demà pensava dir que la porta havia quedat oberta i que algun gos hi havia entrat i se les havia menjades). I, finalment, devia tenir un cert sentit de l’estalvi i un cert interès perquè la cuina no es veiés mancada de viandes més precioses, perquè altrament li hauria donat un biftec o un tall més ben triat. Ja veus que la imatge del nostre inconegut s’està dibuixant ben clarament i que totes aquestes propietats, o aquests accidents, s’adiuen prou amb una substància que gosaria definir com el nostre cellerer, Remigio de Varagine. O, si vaig errat, amb el nostre misteriós Salvatore. El qual, a més a més, com que és del país, sap parlar bastant bé amb la gent d’aquest rodal i sap com convèncer una noia perquè faci el que ell li volia fer fer, si no haguessis arribat tu.

—És així, no n’hi ha dubte —vaig dir convençut—, però de què ens serveix ara saber-ho?

—De no res. O de molt —va dir Guillem—. La història pot tenir relació amb els crims que ens ocupen, o pot no tenir-ne. D’altra banda, si el cellerer ha estat dolcinià, això explica allò, i viceversa I, a més a més, ara ja sabem que aquesta abadia és l’escenari de moltes peripècies i vagaries nocturnes. I qui sap si el nostre cellerer, o Salvatore, que s’hi passegen a les fosques amb tanta desimboltura, no saben més coses que no diuen…

—Però, ens les diran a nosaltres?

—No, si tenim una actitud melindrosa i passem per malla els seus pecats. Però, si hi hagués alguna cosa que poguéssim esbrinar, tindríem una manera força convincent de fer-los parlar. Altrament dit, si molt convé, el cellerer o Salvatore, els tindrem a les mans, i que Déu em perdoni aquesta prevaricació, atès que perdona tantes coses —va dir, i em va mirar amb un aire garneu, i jo no vaig tenir esma de fer cap comentari sobre la licitud d’aquells propòsits.

—I ara ens hem d’anar a colgar, perquè d’aquí a una hora seran matines. Però encara et veig tot trasbalsat, pobre Adso, encara embasardit pel teu pecat… No hi ha res com fer una bona parada a l’església per alleujar-te l’ànim. Jo t’he absolt, però no se sap mai. Vés a demanar-ne la confirmació al Senyor.

I em va ventar una bona plantofada al cap, potser com a prova d’afecte viril i paternal, potser a tall de penitència indulgent. O potser (com ho vaig malpensar en aquell moment) per una mena d’enveja de bona llei, pròpia d’un home com ell, assedegat d’experiències noves i fortes.

Ens vam encaminar cap a l’església, sortint per la nostra ruta habitual, que vaig seguir cuitosament, aclucant els ulls, perquè tots aquells ossos em recordaven d’una manera massa evident, aquella nit, que també jo era pols i fins a quin punt de follia havia arribat l’orgull de la meva carn.

Arribats a la nau, vam albirar una ombra davant l’altar major. Em pensava que devia ser, encara, Ubertino. Però es tractava d’Alinardo, que d’antuvi no em va reconèixer. Va dir que ja era incapaç de dormir i que havia decidit de passar la nit resant per aquell monjo jove desaparegut (del qual no recordava ni el nom). Resava per la seva ànima, si tanmateix havia mort, i pel seu cos, per al cas que jagués malalt o solitari en algun indret.

—Massa morts —va dir—, massa morts… Però era escrit al llibre de l’apòstol. Amb la primera trompeta, va caure pedra; amb la segona, la tercera part del mar es va tornar sang, i l’un l’heu trobat enmig de la pedregada, l’altre, xop de sang… La tercera trompeta anuncia que un astre gran, encès com una torxa, caurà sobre la tercera part dels rius i sobre les fonts de les aigües. Així, creieu-me, ha desaparegut el nostre tercer germà. I espanteu-vos del quart, perquè serà atacada la tercera part del sol, de la lluna i de les estrelles, de manera que la fosca serà quasi total…

Mentre sortíem del transsepte. Guillem es demanà si en les paraules de l’ancià no hi havia quelcom de cert.

—Tanmateix —li vaig observar—, això pressuposaria que una única ment diabòlica, fent servir l’Apocalipsi com a guia, havia premeditat les tres desaparicions, suposant que també Berengario hagi mort. En canvi, sabem que la mort d’Adelmo va ser per voluntat pròpia…

—És cert —va dir Guillem—, però la mateixa ment diabòlica, o malalta, s’hauria pogut inspirar en la mort d’Adelmo per planejar a manera de símbol les altres dues. I, si fos així, Berengario el trobaríem en un riu o en una font. Però a l’abadia no hi ha rius ni fonts, o, si més no, no n’hi ha que permetin que algú s’hi negui o l’hi neguin…

—Només hi ha banys —vaig observar gairebé a l’atzar.

—Adso! —va dir Guillem—, saps que això pot ser una gran idea? Els banys!

—Però ja els deuen haver escorcollats…

—Aquest matí he vist els servents mentre feien la inspecció. Han obert la porta de l’edifici dels banys i hi ham donat un cop d’ull, sense remenar res, encara no comptaven que haguessin de cercar una cosa amagada, només s’esperaven de trobar un cadàver estassat espectacularment en algun racó, com el cadàver de Venanci al cossi… Anem a donar una llambregada, que encara és fosc i em fa l’efecte que la llàntia té corda per a una bona estona.

Així ho vam fer, i vam obrir sense dificultat la porta de l’edifici dels banys, situat a redós de l’hospital.

Aïllades entre si per unes grans cortines, hi havia un seguit de banyeres, no recordo quantes. Els monjos les feien servir per donar recapte a llur higiene, els dies que ho fixava la regla, i Severino les feia servir amb finalitats terapèutiques, perquè no hi ha res com un bany per apaivagar el cos i la ment. En un racó hi havia una llar de foc per escalfar l’aigua. Era bruta de cendra recent i, al davant, hi havia un gran calderó capgirat. L’aigua, la pouaven d’una font que hi havia en un racó.

Vam repassar les primeres banyeres, que eren buides. Només la darrera, amagada rere una cortina estirada, era plena i, a la vora, totes rebregades, hi havia unes peces de roba. A primer cop d’ull, a la claror de la nostra llàntia, la superfície del líquid semblava llisa, però quan vam parar el llum vam entrellucar al fons de tot, exànime, un cos humà, despullat. El vam treure a pleret. Tenia botits els trets de la cara El cos, blanc i flonjo, sense pèls, semblava el d’una dona llevat de l’espectacle obscè de les parts pudendes, totes flàccides. Em vaig enrojolar i vaig tenir una esgarrifança. Em vaig senyar, mentre Guillem beneïa el cadàver.