Tercer dia

DESPRÉS DE COMPLETES

En què Ubertino explica a Adso la història de fra Dolcino, Adso recorda o llegeix altres històries a la biblioteca pel seu compte, i després té un encontre amb una noia formosa i terrible com un exèrcit aparellat per entrar en combat

Efectivament, vaig trobar Ubertino davant l’estàtua de la Mare de Déu. Em vaig unir a ell en silenci i per un moment (ho confesso) vaig fer veure que resava. Després li vaig gosar parlar.

—Pare sant —li vaig dir—, ¿us puc demanar la llum del vostre consell?

Ubertino em va mirar, em va agafar de la mà i es va alçar, i em va convidar a seure al costat seu en un banc. Em va abraçar amb força i vaig sentir la seva alenada damunt el meu rostre.

—Fill estimat —va dir—, tot allò que aquest pobre pecador vell pugui fer per la teva ànima, ho farà joiós. Què t’amoïna? Les ànsies, oi? —va preguntar gairebé ansiós ell mateix—, les ànsies de la carn?

—No —vaig respondre tot enrojolant-me—, sinó les ànsies de la ment, que vol conèixer massa coses…

—I no és bo. El Senyor coneix les coses, a nosaltres només ens pertoca adorar la seva saviesa.

—Però a nosaltres també ens pertoca destriar el bé del mal i comprendre les passions humanes. Sóc novici, però monjo i sacerdot, i haig de saber on és el mal, i quin aspecte fa, per reconèixer-lo el dia que calgui i per ensenyar als altres a reconèixer-lo.

—Això que dius és just, xicot. I, llavors, què vols conèixer?

—La mala herba de l’heretgia, pare —vaig dir amb convicció. I després, d’una revolada—: He sentit a parlar d’un home malvat que n’ha seduïts d’altres: fra Dolcino.

Ubertino va callar un estona. Després va dir:

—És cert, ens vas sentir a fra Guillem i a mi que hi fèiem al·lusió l’altre vespre. Però és una història molt lletja, i em reca de parlar-ne, perquè ensenya (sí, en aquest sentit l’hauries de saber, per treure’n una ensenyança profitosa) que l’amor a la penitència i el desig de purificar el món poden engendrar la sang i l’extermini. —Es va arrepapar i va afluixar un xic l’abraçada amb què m’aferrava les espatlles, tocant-me, però, el coll amb una mà, fent per manera de transmetre’m no sé pas si la seva saviesa o la seva ardor.

—La història comença abans de fra Dolcino —va dir— fa més de seixanta anys, quan jo era un nen. Va ser a Parma. Allà començà a predicar un tal Gherardo Segalelli, que invitava tothom a fer vida de penitència, i corria els camins cridant «penitenciàgite!», que era la seva manera barroera de dir: «Penitentiam agite, appropinquabit enim regnum coelorum»¹³⁶. Invitava els seus deixebles a fer-se semblants als apòstols, i va voler que la seva secta s’anomenés l’orde dels apòstols i que els seus homes recorreguessin el món com pobres captaires que no vivien sinó d’almoines…

—Com els fraticelli —vaig dir—. ¿No era aquest el mandat de Nostre Senyor i del vostre Francesc?

—Sí —reconegué Ubertino amb una lleugera vacil·lació en la veu i amb un sospir—. Però potser Gherardo va exagerar. Ell i els seus van ser acusats de no reconèixer l’autoritat dels sacerdots, la celebració de la missa ni la confessió i de rodar pel món desvagats.

—Però també van acusar d’això els franciscans espirituals. I, ¿oi que aquí els framenors diuen que no s’ha de reconèixer l’autoritat del papa?

—Però sí la dels sacerdots. Nosaltres mateixos som sacerdots. Aquestes coses fan de mal destriar, xicot. La ratlla que separa el bé del mal és tan subtil… D’alguna manera Gherardo va errar i es va tacar d’heretgia. Va demanar de ser admès a l’orde dels framenors, però els nostres germans no el van acceptar. Es passava els dies a l’església dels nostres frares i va veure-hi representats en les pintures els apòstols calçats amb sandàlies i amb les espatlles cobertes amb capes, i així es va deixar créixer la barba i els cabells, es va posar les sandàlies i es va cenyir la corda dels framenors, perquè tot aquell qui vol fundar un orde sempre manlleva quelcom de l’orde del beat Francesc.

—Però llavors anava pel bon camí…

—Però es va equivocar en una cosa… Abillat amb una capa blanca sobre una túnica blanca i amb els cabells llargs, va agafar fama de sant entre els simples. Es va vendre la caseta que tenia i, un cop va tenir els diners, es va plantar dalt d’una roca des de la qual antigament els podestàs acostumaven a perorar, i no els va repartir ni els va donar als pobres, sinó que va cridar uns belitres que jugaven per allà al voltant i els va escampar entre ells tot dient; «Que en prengui qui en vulgui», i aquells belitres prengueren els diners i se’ls van anar a jugar als daus i renegaven el Déu vivent, i ell, que els n’havia fet obsequi, no es va enrojolar.

—Però també Francesc es va desempallegar de tot i, com avui he sentit a dir a Guillem, va anar a predicar a les gralles i als esparvers, i també als leprosos, ço és, a l’escòria que els qui es deien virtuosos tenien marginada…

—Sí, pero Gherardo es va equivocar en una cosa. Francesc no va plantar mai cara a la santa església, i l’evangeli diu que cal donar als pobres, no pas als belitres. Gherardo va donar i no va rebre res a canvi perquè havia donat a gent dolenta, i va començar malament, va continuar malament i va acabar malament, perquè la seva congregació fou blasmada per Gregori X.

—Potser —vaig dir— era un papa menys clarivident que el que va aprovar la regla de Francesc…

—Sí, però Gherardo es va equivocar en una cosa, i, en canvi, Francesc sabia ben bé el que feia. I, al capdavall, xicot, aquests porquers i vaquers que tot d’una es converteixen en pseudo-apòstols volien viure tranquil·lament i sense suor de les almoines d’aquells que els framenors havien educat amb tants treballs i amb exemples tan heroics de pobresa! Però no es tracta pas d’això —va afegir tot seguit—, sinó que, per assemblar-se als apòstols, que encara eren jueus, Gherardo Segalelli es va fer circumcidar, la qual cosa és contrària a les paraules de Pau als Gàlates. I tu saps bé prou que moltes santes persones anuncien que l’Anticrist que ha de venir sortirà del poble dels circumcisos… Però Gherardo en va fer una de pitjor, anava aplegant els simples i els deia: «Veniu a la vinya amb mi», i els qui no el coneixien entraven amb ell a la vinya d’altri, pensant-se que era d’ells, i es menjaven el raïm dels altres…

—No deuen pas haver estat els franciscans els qui defensaven la propietat dels altres —vaig dir descaradament.

Ubertino em va mirar severament:

—Els framenors demanen la pobresa, però no han demanat mai als altres que siguin pobres. No pots atemptar impunement contra la propietat dels bons cristians, perquè els bons cristians et senyalaran com un bergant. Això va passar a Gherardo. D’ell van acabar dient (fixa’t que jo no sé si és cert, sinó que em refio de les paraules de fra Salimbene, que conegué aquella gent) que per posar a prova la seva força de voluntat i la seva continència va dormir amb dones sense tenir-hi relacions sexuals; però, quan els seus deixebles provaren d’imitar-lo, els resultats van ser ben diferents… Oh, aquestes coses, no les ha de saber un xicot, la femella és el vehicle del dimoni… Gherardo continuava proclamant «penitenciàgite», però un seu deixeble, un tal Guido Putagio, va tractar de fer-se seva la direcció del grup i anava amb gran pompa i amb moltes cavalcadures i feia grans dispendis i oferia tiberis com els cardenals de l’església de Roma. I després van xocar entre ells pel control de la secta i van passar coses vergonyosíssimes. Tanmateix, molts van anar al darrere de Gherardo, no solament pagesos, sinó també gent de les ciutats, menestrals, i Gherardo els feia despullar per tal que seguissin nus el Crist nu i els enviava arreu del món a predicar, però ell es va fer un vestit sense mànigues, blanc, de fil gruixut, i amb aquella indumentària semblava més aviat un bufó que no pas un religiós! Vivien a la serena, però de vegades pujaven a les trones de les esglésies i interrompien l’assemblea del poble devot i n’expulsaven els predicadors i un cop van posar un nen al tron episcopal de l’església de Sant’Orso, a Ravenna. I es deien hereus de la doctrina de Joaquim de Fiore…

—Però també diuen això els franciscans —vaig dir—, i també Gherardo de Borgo San Donnino, i vosaltres mateixos! —vaig exclamar.

—Calma’t noi. Joaquim de Fiore va ser un gran profeta i el primer que va entendre que Francesc marcaria el renovellament de l’església. Però els pseudo-apòstols van fer servir llur doctrina per justificar llurs bogeries. Segalelli anava acompanyat d’una apostolessa, una tal Trípia o Rípia, que afirmava que posseïa el do profètic. Una dona, ho comprens?

—Però, pare —vaig voler objectar—, vós mateix parlàveu l’altre vespre de la santedat de Chiara de Montefalco i d’Angela da Foligno…

—Aquestes sí que eren santes! Vivien en la humilitat i reconeixien el poder de l’església, i no es van arrogar mai el do de la profecia! En canvi, els pseudo-apòstols afirmaven que les dones també podien anar predicant de ciutat en ciutat, com ho van fer molts altres heretges. I no veien cap diferència entre solters i casats, ni van considerar que cap vot fos perpetu. Ras i curt, per no ensopir-te amb històries tristíssimes els matisos de les quals no pots percebre prou bé, el bisbe Obizzo de Parma va acabar decidint d’empresonar Gherardo. Però aquí va passar una cosa estranya, que t’explica la feblesa de la natura humana i el caràcter insidiós de l’herba herètica. Perquè, a l’últim, el bisbe alliberà Gherardo i l’acollí a taula vora d’ell, i li reia les facècies, i el tenia com a bufó.

—Però per què?

—No ho sé, o més aviat em temo que sí que ho sé. El bisbe era noble i no li plaïen els mercaders ni els menestrals de ciutat. Potser no li feia nosa que Gherardo, amb les seves predicacions de pobresa, parlés contra ells i passés de la requesta d’almoina a la rampinya. Però a l’últim hi intervingué el papa, i el bisbe tornà a la severitat deguda, i Gherardo va anar a parar a les flames com a heretge impenitent. Això era a començament d’aquest segle.

—I què té a veure fra Dolcino amb tot això?

—Hi té a veure, i això t’explica fins a quin punt l’heretgia sobreviu a la destrucció mateixa dels heretges. Aquest Dolcino era el fill bord d’un sacerdot que vivia a la diòcesi de Novara, en aquesta part d’Itàlia, una mica més al nord. Algú va dir que va néixer en un altre lloc, a la vall de l’Ossola, o a Romagnano. Però tant se val. Era un jove d’un enginy ben esmolat i el van educar en els estudis de lletres, però va robar el sacerdot que tenia cura d’ell i va fugir cap a llevant, a la ciutat de Trento. Allà reprengué la predicació de Gherardo, amb un caire encara més herètic, i va afirmar que era l’únic apòstol veritable de Déu i que en l’amor tot havia de ser comú, que era lícit anar amb qualsevol dona indistintament, raó per la qual ningú no podia ser acusat de concubinat, ni que anés amb la muller i la filla…

—Però predicava de debò aquestes coses o l’en van acusar? Perquè he sentit a dir que també als franciscans els van acusar de crims com es va escaure amb aquells frares de Montefalco…

—De hoc satis¹³⁷ —tallà de cop Ubertino—. Aquests no eren frares. Eren heretges. I, precisament, contaminats per Dolcino. I, d’altra banda, escolta, n’hi ha prou de saber el que va fer després Dolcino per definir-lo com un malvat. Com va tenir esment de les doctrines dels pseudo-apòstols, no en tinc ni idea Potser, de jove, va passar per Parma i va sentir Gherardo. Se sap que a la regió de Bolonya va tenir contactes amb aquells heretges després de la mort de Segalelli. Però també consta que va començar a predicar a Trento. Allà va seduir una noia bellíssima i de família noble, Margherita, o ella el va seduir a ell, com Eloïsa va seduir Abelard, perquè —recorda-ho— és a través de la dona que el dimoni penetra en el cor dels homes! Llavors el bisbe de Trento el foragità de la seva diòcesi, però Dolcino ja havia aplegat més de mil sequaços, i va començar una llarga marxa que el va retornar a les seves contrades nadiues. I al llarg del trajecte se li van afegir d’altres il·lusos, seduïts per les seves paraules, i potser es van unir a ell molts heretges valdesos que vivien a les muntanyes per on passava, o ell es volia unir als valdesos d’aquestes terres del nord. Tantost arribat a la regió de Novara, Dolcino va trobar-hi un ambient favorable a la seva revolta, perquè els vassalls que governaven la contrada de Gattinara en nom del bisbe de Vercelli havien estat expulsats per la població, que va rebre, per tant, els bergants de Dolcino com a bons aliats.

—Què havien fet els vassalls del bisbe?

—No ho sé, i no em toca a mi de judicar-ho. Però, com ho pots veure, l’heretgia va lligada amb la revolta contra els senyors, en molts casos, i per això l’heretge comença a predicar la pobresa i acaba caient en totes les temptacions del poder, de la guerra i de la violència. A la ciutat de Vercelli hi havia una lluita entre famílies, i els pseudo-apòstols en tragueren profit, i aquestes famílies van prevaler del desordre causat pels pseudo-apòstols. Els senyors feudals reclutaven aventurers per robar els ciutadans, i els ciutadans sol·licitaven la protecció del bisbe de Novara.

—Quina història més envitricollada! Però amb qui estava Dolcino?

—No ho sé, estava amb ell mateix, s’havia embolicat en totes aquestes disputes i se n’aprofitava per predicar la lluita contra la propietat d’altri en nom de la pobresa. Dolcino va acampar amb els seus, a hores d’ara uns tres mil, en una muntanya de prop de Novara, anomenada la Paret Calba, i van bastir-hi baluards i habitacles, i Dolcino dominava tota aquella multitud d’homes i dones, que vivien en la promiscuïtat més vergonyosa. Des d’allà enviava cartes als seus fidels, en què els exposava la seva doctrina herètica. Deia i escrivia que llur ideal era la pobresa, i que no els lligava cap vincle d’obediència exterior, i que Déu l’havia enviat a ell, Dolcino, per revelar les profecies i interpretar les escriptures de l’antic i el nou testament. I anomenava ministres del diable els clergues seculars, els predicadors i els framenors, i eximia tothom del deure d’obeir-los. Distingia quatre edats en la vida del poble de Déu: la primera era la de l’Antic Testament, dels patriarques i dels profetes, abans de l’adveniment del Crist, en què el matrimoni era bo perquè calia que la gent es multipliqués; la segona era l’edat del Crist i dels apòstols, i fou l’època de la santedat i la castedat. Després va venir la tercera, en què els pontífexs hagueren d’acceptar, d’entrada, les riqueses terrenals per poder governar el poble, però quan els homes començaren a allunyar-se de l’amor de Déu vingué Benet, que parlà contra qualsevol forma de possessió temporal. Després, quan els mateixos monjos benedictins tornaren a acumular riqueses, vingueren els frares de sant Francesc i de sant Domènec, que encara foren més severs que Benet a l’hora de predicar contra el domini i les riqueses terrenals. I, finalment, ara que la vida de tants prelats tornava a estar en contradicció amb tots aquells bons preceptes, s’havia arribat al final de la tercera edat i calia convertir-se a les ensenyances dels apòstols.

—Però llavors Dolcino predicava les mateixes coses que havien predicat els franciscans, i, entre ells, precisament els espirituals, i vós mateix, pare!

—Sí, però en treia una conclusió pèrfida! Deia que per posar fi a aquesta tercera edat de la corrupció calia que tots els clergues, els monjos i els frares morissin d’una mort cruelíssima; deia que tots els prelats de l’església, els clergues, les monges, els religiosos i les religioses i tots aquells qui formen part dels ordes dels predicadors i dels framenors, dels eremites, i el mateix papa Bonifaci, haurien de ser exterminats per l’emperador que ell, Dolcino, elegís, ço és, Frederic de Sicília.

—Però, ¿no era pas precisament Frederic qui acollí a Sicília els espirituals foragitats d’Úmbria, i no són els framenors mateixos que demanen que l’emperador, tot i que ara sigui Ludovic, destrueixi el poder temporal del papa i dels cardenals?

—És propi de l’heretgia, i de la follia, transformar els pensaments més dreturers i treure’n conseqüències contràries a la llei de Déu i dels homes. Els framenors no han demanat mai a l’emperador que mati els altres sacerdots.

S’equivocava, ara ho sé, perquè quan, mesos després, el Bavarès va imposar el seu ordre a Roma, Marsilio i els altres framenors van fer als religiosos fidels al papa justament allò que Dolcino demanava que es fes. Amb això no vull pas dir que Dolcino tingués raó, si de cas que Marsilio també era en l’error. Però em començava a preguntar a mi mateix, especialment després de la conversa d’aquella tarda amb Guillem, com podien distingir els simples que seguien Dolcino entre les prometences dels espirituals i l’aplicació que en feia Dolcino. ¿No era, potser, ell culpable de posar en pràctica allò que homes considerats ortodoxos havien predicat amb uns fins purament místics? ¿O potser la diferència era aquí, i la santedat consistia a esperar que Déu ens donés allò que els seus sants havien promès, sense mirar d’obtenir-ho per mitjans terrenals? Ara sé que és així i sé per què Dolcino anava errat: no s’ha de transformar l’ordre de les coses, tot i que cal esperar ferventment llur transformació. Però aquell vespre em dominaven pensaments contradictoris.

—Finalment —em deia Ubertino—, el rastre de l’heretgia es troba sempre en la supèrbia. En una segona carta de l’any 1303, Dolcino es nomenava cap suprem de la congregació apostòlica, nomenava lloctinents seus la pèrfida Margherita (una dona) i Longino de Bergamo, Federico de Novara, Alberto Carentino i Valderico de Brescia. I començava a desvariejar sobre una successió de futurs papes, dos de bons —el primer i el darrer— i dos de dolents —el segon i el tercer—. El primer és Celestí, el segon és Bonifaci VIII, del qual els profetes diuen «la supèrbia del teu cor t’ha deshonorat, tu que vius als grenys de les roques». Del tercer papa, no en diu el nom, però Jeremies n’hauria dit «vet aquí el lleó». I, oh infàmia!, per a Dolcino el lleó era Frederic de Sicília. Per a Dolcino, el quart papa encara era desconegut, i hauria de ser el papa sant, el papa angèlic de qui parlava l’abat Joaquim. Seria elegit per Déu i, llavors, Dolcino i tots els seus (que en aquells moments ja ultrapassaven els quatre mil) rebrien plegats la gràcia de l’Esperit Sant i l’església en sortiria renovada fins a la fi del món. Però, durant els tres anys anteriors al seu adveniment, s’hauria de consumar tot el mal. I això és el que va provar de fer Dolcino, que va portar la guerra arreu. I el quart papa —aquí es veu com el dimoni juga amb els seus súcubes— va ser justament Climent V, que convocà la croada contra Dolcino. I va fer ben fet, perquè en aquelles cartes Dolcino ja abonava teories inconciliables amb l’ortodòxia. Va afirmar que l’església romana és una meretriu, que no es deu obediència als sacerdots, que tot el poder espiritual passava a la secta dels apòstols, que només aquests formen la nova església, que els apòstols poden anul·lar el matrimoni, que ningú no es podrà salvar si no forma part de la secta, que cap papa no pot absoldre del pecat, que no s’han de pagar els delmes, que és més perfecte viure sense vots que amb vots, que una església consagrada, per resar, no val més que una establia, i que es pot adorar el Crist tant al bosc com a les esglésies.

—Això va dir, de debò?

—No n’hi ha dubte, això ho va escriure. Però encara va fer coses pitjors. Un cop instal·lat a la Paret Calba, va començar a saquejar els pobles de la vall, a fer incursions de pillatge per haver avituallament: ras i curt, va moure una veritable guerra contra les contrades veïnes.

—Totes li anaven en contra?

—No se sap. Potser va rebre suport en alguns punts, ja t’he dit que s’havia ficat en un embull indestriable de discòrdies locals. Va arribar llavors l’hivern del 1305, un dels més durs dels darrers decennis, i hi havia una gran fretura per tot aquell rodal. Dolcino va enviar una tercera carta als seus sequaços, i molts encara li van anar al darrere, però allà dalt la vida s’havia fet impossible i, moguts per la fam, van arribar a menjar-se la carn dels cavalls i d’altres bèsties i fenc cuit. Molts en van morir.

—Però contra qui lluitaven ara?

—El bisbe de Vercelli havia apel·lat a Climent V i s’havia convocat una croada contra els heretges. Van proclamar indulgència plenària per als qui hi participessin, van demanar ajut a Ludovic de Savoia, als inquisidors de Llombardia i a l’arquebisbe de Milà. Molts prengueren la creu i sortiren en auxili dels vercel·lesos i els novaresos, gent que venia de Savoia, de Provença, de França, i el bisbe de Vercelli exercia el comandament suprem. Hi havia enfrontaments constants entre les avantguardes de l’un i l’altre exèrcit, però les fortificacions de Dolcino eren inexpugnables, i els impius s’ho manegaven per rebre reforços com fos.

—De qui?

—D’altres impius, em penso, que es complaïen en tot aquell desgavell. A les acaballes del 1305 l’heresiarca fou, però, obligat a abandonar la Paret Calba, deixant al darrere ferits i malalts, i va tirar cap al territori de Trivero, on es va fortificar en una muntanya, que aleshores anomenaven Monte Zubello, però que després es va dir Monte Rubello o Rebello, perquè havia esdevingut el reducte dels rebels contra l’església. Fet i fet no et sabria explicar el que hi va passar, però els estralls van ser escruixidors. Al capdavall els rebels es van haver de retre, Dolcino i els seus van ser capturats i justament lliurats a les flames.

—També la bella Margherita?

Ubertino em guaità:

—T’has recordat que era bella, oi? Era bella, diuen, i molts senyors del lloc van mirar de casar-s’hi per salvar-la de la foguera. Però ella no ho va voler, i va morir impenitent amb el seu amant impenitent. Que això et serveixi de lliçó, guarda’t de la meretriu de Babilònia, encara que prengui la forma de la criatura més exquisida.

—Però ara digueu-me, pare: he sabut que el cellerer del convent, i potser també Salvatore, es van trobar amb Dolcino, i en certa manera van estar amb ell…

—Calla, i no formulis judicis temeraris. Vaig conèixer el cellerer en un convent de framenors, després dels fets que tenen relació amb Dolcino, per això. Aquells anys, molts espirituals, abans no van decidir de cercar refugi en l’orde de sant Benet, van menar una vida agitada i van haver de deixar els seus convents. No sé on havia estat Remigio abans no el vaig conèixer. Sé que sempre ha estat un bon frare, almenys des del punt de vista de l’ortodòxia. Això de banda, ai las!, la carn és feble…

—Què voleu dir?

—No són coses que hagis de saber. Però, fet i fet, com que ja n’hem parlat i cal que puguis destriar el bé del mal… —vacil·là encara—, et diré que he sentit a murmurar aquí, a l’abadia, que el cellerer no sap resistir certes temptacions… Però això són murmuracions. Tu has d’aprendre a ni pensar en aquestes coses. —Em va estrènyer fort altre cop i em va senyalar l’estàtua de la Mare de Déu—: T’has d’iniciar en l’amor immaculat. Vet aquí aquella en qui la feminitat s’ha sublimat. Per això pots dir d’ella que és bella, com l’amiga del Càntic dels Càntics. En ella —va dir, la faç ràpida de gaudi interior, com l’Abat el dia abans quan parlava de les gemmes i l’or dels seus estris—, en ella fins i tot la gràcia del cos esdevé signe de belleses celestials, i per això l’escultor l’ha representada amb totes les gràcies que han d’adornar una dona. —Em va senyalar el bust delicat de la Mare de Déu, dreçat i tibat, amb una cotilla cordada al mig amb una bagueta, amb la qual jugaven les manetes del Nen Jesús—. Ho veus? Pulchra enim sunt ubera quae paululum supereminent et tument modice, neo fluitantia licenter, sed leniter restricta, repressa sed non depressa…¹³⁸ Què sents davant d’aquesta visió dolcíssima?

Em vaig enrojolar violentament, abrandat per una mena de foc intern. Ubertino se’n devia adonar, o potser va observar l’encesor de les meves galtes, perquè va afegir tot seguit:

—Però has d’aprendre a destriar el foc de l’ardor sobrenatural del deliqui dels sentits. Fins i tot als sants els és difícil això.

—Però com es distingeix l’amor bo? —vaig preguntar tremolós.

—Què és l’amor? No hi ha res en el món, ni home ni dimoni ni cap cosa, que jo consideri tan sospitós com l’amor, que penetra l’ànima més que qualsevol altra cosa. No hi ha res que abassegui i lligui el cor tant com ho fa l’amor. Per aquesta raó, llevat que tingui armes que la governin, l’ànima s’enfonsa, per l’amor, en la ruïna més pregona. Crec que, sense les seduccions de Margherita, Dolcino no s’hauria damnat i que, sense la vida perversa i promíscua de la Paret Calba, pocs haurien cedit a l’encanteri de la seva rebel·lió. Fixa’t que, aquestes coses, no te les dic només de l’amor dolent, del qual cal que tothom fugi com d’una cosa diabòlica, sinó que et dic això, i amb una gran basarda, de l’amor bo entre Déu i l’home, entre l’home i el seu proïsme. S’escau sovint que dos o tres, homes o dones, s’estimin bastant de cor i nodreixin una afecció mútua singular, i desitgin viure sempre junts, i, allò que l’una part desitja, l’altra ho vol. I et confesso que vaig nodrir un sentiment semblant envers dones tan virtuoses com Angela i Chiara. Doncs bé, fins i tot això és bastant blasmable, per bé que es faci segons l’esperit i per Déu… Perquè fins i tot l’amor espiritual, si ens abranda inermes, acaba estimbant-se, o obra desordenadament. Oh, l’amor té diverses propietats, de primer l’ànima se n’entendreix, després se n’emmalalteix… Però després sent l’escalfor veritable de l’amor diví i crida, i es plany, esdevé pedra roent dins la fornal, que espetega llepada per la flama…

—I això és amor bo?

Ubertino em va amoixar el cap, i quan me’l vaig mirar, tenia els ulls entelats de llàgrimes:

—Sí, aquest sí que és amor bo. —Va retirar la mà de les meves espatlles—. Però costa molt destriar-lo de l’altre —va afegir—. I, de vegades quan els dimonis tempten la teva ànima et sents com aquell home penjat pel coll que, lligades les mans a l’esquena i embenats els ulls, suspès de la forca viu encara, sense cap auxili, sense cap suport, sense cap confort, i gira en el buit…

Ara tenia la faç banyada per les llàgrimes i per un tel de suor.

—Ara vés-te’n —em va dir cuitosament—, t’he dit el que volies saber. Aquí el cor dels àngels, allà la gorja de l’infern. Vés-te’n, lloat sigui el Senyor. —Es tornà a agenollar davant la Mare de Déu i li vaig sentir uns sanglots esmorteïts. Resava.

No vaig sortir de l’església. La conversa amb Ubertino m’havia desvetllat en l’ànima i en les entranyes un foc estrany i una frisança indescriptible. Potser per això em trobava inclinat a la desobediència i vaig decidir de tornar tot sol a la biblioteca. Ni jo mateix no sabia el que cercava. Volia explorar pel meu compte un lloc desconegut, m’encisava la idea de poder-m’hi orientar sense l’ajut del meu mestre. Vaig pujar-hi com Dolcino havia pujat al Mont-rebel.

Duia la llàntia (Per què l’havia agafada? ¿Potser perquè ja nodria secretament aquell pla?) i vaig entrar a l’ossera gairebé a ulls clucs. Al cap de poc vaig ser a l’scriptorium.

Era un vespre fatal, em penso, perquè mentre tafanejava per les taules vaig ensopegar amb un manuscrit obert que un dels monjos estava copiant aquells dies. El títol em va cridar l’atenció de seguida: Historia fratris Dulcini Heresiarche.¹³⁹ Em penso que era a la taula de Pietro de Sant’Albano, de qui m’havien dit que estava escrivint una monumental història de l’heretgia (que va quedar aturada, evidentment, arran dels darrers esdeveniments de l’abadia… però no avancem els fets). No era estrany, doncs, d’haver trobat aquell text allà, i també n’hi havia d’altres d’argument semblant, sobre els patarins i els flagel·lants. Però m’ho vaig prendre com un signe sobrenatural, encara no sé si celestial o diabòlic, i em vaig acotar adeleradament a llegir l’escrit. No era gaire llarg, i en la primera part explicava, afegint-hi molts detalls que he oblidat, allò que m’havia dit Ubertino. S’hi feia esment, així mateix, de molts crims comesos pels dolcinians durant la guerra i el setge. Però vaig trobar-hi fins i tot allò que Ubertino no m’havia fet avinent, explicat per algú que, evidentment, ho havia vist tot i que en tenia la imaginació encara encesa.

Vaig assabentar-me, doncs, que, pel març del 1307, el dia de dissabte sant, Dolcino, Margherita i Longino, capturats al capdavall, van ser emmenats a la ciutat de Biella i lliurats al bisbe, que esperava la decisió del papa. El papa, quan en va tenir esment, escrigué al rei Felip de França per transmetre-li aquesta notícia; «Ens han arribat noves molt plaents, curulles de joia i de delectança, perquè Dolcino, aquell dimoni pestífer, fill de Belial i heresiarca espaventable, després de molts perills, fatics, estralls i freqüents incursions, es troba finalment reclòs a les nostres presons, juntament amb els seus sequaços, per obra del nostre venerable germà Raniero, bisbe de Vercelli, havent estat capturat el dia del sant sopar del Senyor, i el nombrós estol d’empestats que l’acompanyaven foren occits aquell mateix dia». El papa fou implacable amb els presoners i va ordenar al bisbe de passar-los a mata-degolla. Aleshores, pel juliol d’aquell mateix any, el primer dia del mes, els heretges foren lliurats al braç secular. Mentre les campanes de la ciutat tocaven a sometent, els van posar dalt d’un carro, voltats pels botxins i seguits pels soldats, que recorregueren tota la ciutat: a cada cantonada s’aturaven a mortificar les carns dels reus amb tenalles roents. Primer van cremar Margherita, davant Dolcino, el qual no va bellugar un sol múscul de la cara, de la mateixa manera que no s’havia queixat quan les tenalles li abrusaven la carn. Després el carro va tirar endavant, mentre els botxins ficaven els estris en vasos plens de flama. Dolcino va sofrir d’altres suplicis i va callar sempre, excepte quan li van tallar el nas, que arrufà lleument les espatlles, i quan li arrencaren el membre viril, que va fer un sospir llarg, com un ganyol. Les seves darreres paraules sonaren a impenitència, i va advertir que ressuscitaria el tercer dia. Després el van cremar i van escampar al vent les seves cendres.

Vaig tancar el manuscrit amb les mans tremoloses. Dolcino havia fet molts crims, m’havien dit, però l’havien cremat d’una manera escruixidora. I, a la foguera, s’havia captingut… com? ¿Amb la fermesa dels màrtirs o amb l’urc dels condemnats? Mentre pujava, tot fent tentines, l’escala que menava a la biblioteca, vaig comprendre el motiu de la meva torbació. Vaig recordar de sobte una escena que havia vist no gaires mesos abans, tot just arribat a Toscana. Em vaig preguntar fins i tot com podia ser que me n’hagués oblidat fins llavors, com si la meva ànima hagués volgut esborrar un record que l’afeixugava com un malson. De fet, no me n’havia oblidat perquè, cada cop que sentia parlar dels fraticelli en tornava a veure les imatges, però tot seguit les empenyia cap a les tenebres del meu esperit, com si fos un pecat haver estat testimoni d’aquell horror.

La primera vegada que vaig sentir a parlar dels fraticelli va ser a Florència, quan vaig veure cremar-ne un a la foguera, Va ser poc abans de trobar fra Guillem a Pisa. Ell trigava a arribar en aquella ciutat i mon pare m’havia donat permís per visitar Florència, de la qual havíem sentit lloances per les seves esglésies bellíssimes. Havia fet un volt per Toscana per tal d’aprendre més bé la llengua vulgar italiana, i m’havia passat una setmana a Florència, perquè havia sentit a parlar molt d’aquesta ciutat i la volia conèixer.

Tantost arribat vaig tenir esment d’un gran procés que trasbalsava tota la ciutat. Un fraticello herètic, acusat de delictes contra la religió, havia estat emmenat davant el bisbe i altres eclesiàstics i sotmès a un interrogatori sever. I, seguint els qui me’n parlaven, em vaig traslladar al lloc dels fets. En l’endemig, vaig sentir comentar la gent que aquest fraticello, anomenat Michele, era de fet un home molt pietós, que havia predicat la penitència i la pobresa, estergint les paraules de Sant Francesc, i l’havien portat davant els jutges per la malícia de certes dones que, fent veure que es confessaven amb ell, li van encolomar proposicions herètiques; encara més, els homes del bisbe l’havien enxampat a casa d’una d’aquestes dones, fet que em va astorar, perquè un home d’església no hauria d’anar a administrar els sagraments en llocs tan inescaients, però aquesta semblava ser la feblesa dels fraticelli, la manca de respecte per les conveniències, i potser hi havia quelcom de cert en el rumor públic que els considerava no solament heretges, sinó persones de costums sospitosos (així com s’imputava als càtars que fossin búlgars i sodomites).

Vaig arribar a l’església de Sant Salvador, en què es veia el judici, però no hi vaig poder entrar, per la gran gernació que s’hi havia aplegat al davant. Però algunes persones s’havien enfilat als finestrals i des d’allà ho veien i ho sentien tot, i ho explicaven als de baix. En aquells moments estaven llegint a fra Michele la confessió que havia fet el dia abans, en què deia que el Crist i els seus apòstols «no van tenir mai res en propietat, ni en privat ni en comú», però Michele va protestar que el notari hi havia afegit «moltes conseqüències falses» i va cridar (jo el vaig sentir de fora estant) «n’haureu de donar raó el dia del judici!». Però els inquisidors llegiren la confessió tal com l’havien redactada i al final li demanaren si volia atenir-se humilment a les opinions de l’església i de tot el poble de la ciutat. I vaig sentir Michele que cridava a grans veus que ell es volia atenir a allò que creia, és a dir, que «volia tenir per pobre el Crist crucificat i per heretge el papa Joan XXII, perquè deia el contrari». Se’n seguí una gran discussió, en el decurs de la qual els inquisidors, entre ells molts franciscans, el van voler convèncer que les escriptures no deien el que deia ell, i ell els va acusar de negar la mateixa regla de llur orde, i ells s’hi tornaren preguntant-li si potser es pensava que entenia les escriptures millor que ells, que n’eren mestres. I fra Michele, molt obstinadament, val a dir-ho, els va plantar cara, de manera que ells van acabar envestint-lo amb provocacions com aquestes; «I, llavors, volem que consideris el Crist com a propietari i el papa Joan com a catòlic i sant». I Michele, inflexible; «No, és heretge». I ells van dir que no havien vist mai ningú tan tenaç en la seva iniquitat. Però, entre la gentada congregada fora del recinte, vaig sentir moltes persones que deien que ell era com el Crist enmig dels fariseus, i em vaig adonar que entre el poble molts creien en la santedat de fra Michele.

Finalment, els homes del bisbe se l’emportaren altre cop a la presó amb grillons als peus. I aquell vespre em van dir que molts dels frares amics del bisbe havien anat a insultar-lo i a demanar-li de retractar-se, i que ell els va respondre com aquell qui està segur de posseir la veritat. I repetia a tothom que el Crist era pobre i que això mateix ho havien dit sant Francesc i sant Domènec i que, si pel fet de professar aquesta opinió dreturera calia que el condemnessin al suplici, avui fos i demà festa, perquè al cap de ben poc podria veure el que diuen les escriptures, i els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi, i Jesucrist, i els màrtirs gloriosos. I em van explicar que va dir «Si llegim amb tant de fervor la doctrina de certs sants abats, amb molt més fervor i joia hem de desitjar de trobar-nos enmig d’ells». I, havent escoltat unes paraules semblants, els inquisidors van sortir al carrer amb un posat ombrívol i cridant indignats (i jo els vaig sentir): «Té el dimoni a dintre!».

L’endemà ens vam assabentar que havien pronunciat condemna i, havent anat al bisbat, vaig poder donar un cop d’ull al pergamí, i en vaig copiar fragments a la meva tauleta

Començava dient «In nomine Domini amen. Hec est quedam condemnatio corporalis et sententia condemnationis corporalis lata, data et in hiis scriptis sententialiter pronumptiata et promulgata…»¹⁴⁰ etcètera, i continuava amb una descripció severa dels pecats i les culpes de l’anomenat Michele, que reporto aquí en part perquè el lector en judiqui segons prudència:

Johannem vocatum fratrem Micchaelem Iacobi, de comitatu Sancti Frediani, hominem male condictionis, et pessime conversationis, vite et fame, hereticum et heretica labe pollutum et contra fidem cactolicam credentem et affirmantem… Deum pre oculis non habendo sed potius humani generis inimicum, scienter, studiose, appensate, nequiter et animo et intentione exercendi hereticam pravitatem stetit et conversatus fuit cum Fraticellis, vocati Fraticellis della povera vita hereticis et scismaticis et eorum pravam sectam et heresim secutus fuit et sequitur contra fidem cactolicam… et accessit ad dictam civitatem Florentie et in locis publics dicte civitatis in dicta inquisitione contentis, credidit, tenuit et pertinaciter affirmavit ore et corde… quod Christus redentor noster non habuit rem aliquam in proprio vel comuni sed habuit a quibuscumque rebus quas sacra scriptura eum habuisse testatur, tantum simplicem facti usum.¹⁴¹

Però no eren pas aquests els únics delictes de què l’acusaven, i, entre els altres, un em va semblar especialment infame, encara que no sé (tal com va anar el procés) si va arribar a afirmar allò, però, fet i fet, es deia que l’esmentat framenor havia sostingut que Sant Tomàs d’Aquino no era sant ni gaudia de la salvació eterna, sinó que era damnat i en estat de perdició! I la sentència concloïa confirmant la pena, ja que l’acusat no s’havia volgut esmenar en cap moment.

Costat nobis etiam ex predictis et ex dicta sententia lata per dictum dominum episcopum florentinum, dictum Johannem fore hereticum, nolle se tantis herroribus et heresi corrigere et emendare, et se ad rectam viam fidei dirigere, habentes dictum Johannem pro irreducibili, pertinace et hostinato in dictis suis perversis herroribus, ne ipse Johannes de dictis suis sceleribus et herroribus perversis valeat gloriari, et ut eius pena aliis transeat in exemplum; idcirco, dictum Johannem vocatum fratrem Micchaelem hereticum et scismaticum quod ducatur ad locum iustitie consuetum, et ibidem igne et flammis igneis accensis concremetur et comburatur, ita quod penitus moriatur et anima a corpore separetur.¹⁴²

I, un cop duplicada la sentència, van anar a la presó uns eclesiàstics que advertiren Michele del que s’esdevindria, i fins i tot els vaig sentir a dir: «Fra Michele, ja han enllestit la mitra i els mantellets, i hi han pintat a sobre fraticelli acompanyats de dimonis», per espantar-lo i obligar-lo a retractar-se. Però fra Michele s’agenollà i va dir «Jo penso que al voltant de la foguera hi haurà el nostre pare sant Francesc i encara dic més; hi haurà Jesús i els apòstols, i els gloriosos màrtirs Bartomeu i Antoni». Era una manera de rebutjar per darrera vegada les ofertes dels inquisidors.

L’endemà al matí també jo vaig fer cap al pont del bisbat, on s’havien aplegat els inquisidors, davant els quals van menar fra Michele, sempre engrillonat. Un dels fidels s’agenollà davant d’ell per rebre la benedicció, i els soldats l’agafaren i el dugueren de seguida a la presó. Després, els inquisidors tornaren a llegir la sentència al condemnat i li preguntaren altre cop si es volia penedir. Cada vegada que la sentència parlava d’ell com a herètic, Michele responia «d’heretge, no que no ho sóc; de pecador, sí, però catòlic», i, quan el text esmentava «el molt sant i venerable papa Joan XXII», Michele responia «no, heretge». Aleshores el bisbe ordenà que Michele s’agenollés al seu davant, i Michele va dir que no s’agenollava davant els heretges. L’hi varen obligar i ell va murmurar «Déu m’ho perdona». I, com que l’havien portat allà guarnit amb els seus hàbits sacerdotals, va començar un ritu en el transcurs del qual li van anar llevant els ornaments un a un fins que va romandre en aquella mena de faldilla allargada que a Florència anomenen cioppa. I, com es costum quan es priva un clergue de la dignitat sacerdotal, li van tallar amb un ferro esmolat les polpes dels dits i li van afaitar el cap. Després va ser lliurat al capità i als seus homes, que el van tractar molt durament, li van posar els grillons i se’l van endur a la presó, mentre ell deia a la multitud: «per Dominum moriemur»¹⁴³. No el cremarien, tal com em van dir, fins l’endemà. I aquell mateix dia li tornaren a preguntar si volia confessar-se i combregar. I ell es va negar a cometre el pecat d’acceptar els sagraments d’aquells qui eren en pecat. I aquí, crec, va fer mal fet, i va demostrar que estava corromput per l’heretgia dels patarins.

Va arribar, finalment, el matí del suplici, i el va anar a cercar un gonfanoner que em semblava una persona amiga, perquè li va preguntar quina mena de persona era, i per què es feia fort, tot i que n’hi havia prou d’afirmar allò que tot el poble afirmava i acceptar l’opinió de la santa mare església. Però Michele, duríssim, li va replicar «Jo crec en el Crist pobre crucificat». I el gonfanoner se n’anà fent escarafalls. Arribaren llavors el capità i els seus homes, que s’emportaren Michele al pati, on hi havia el vicari del bisbe, que li tornà a llegir la confessió i la condemna. Michele intervingué encara per rebutjar opinions falses que li atribuïen: i eren coses tan subtils que no me’n recordo i llavors no les vaig capir ben bé. Però arran d’aquestes coses havien decidit la mort de Michele, indubtablement, i la persecució dels fraticelli. Tant era així que jo no em sabia avenir que els eclesiàstics i els homes del braç secular s’encruelissin d’aquella manera contra unes persones que volien viure en la pobresa i que creien que el Crist no havia tingut béns terrenals. Perquè si de cas, em deia, haurien de témer els homes que volen viure en la riquesa i haver els diners dels altres, i portar l’església al pecat, i introduir-hi pràctiques simoníaques.

I vaig parlar-ne a un que tenia al costat, perquè no em podia estar callat. I em va fer un somriure burleta i em va dir que un frare que practica la pobresa es torna un mal exemple per al poble, que després ja no pot veure de bon ull els frares que no la practiquen. I, a més a més, va afegir, aquelles prèdiques de pobresa feien venir males idees al poble, ja que de la seva pobresa podria haver-ne orgull, i l’orgull pot conduir a molts actes orgullosos. I finalment, m’hauria calgut saber que, en virtut d’algun argument que no tenia clar ni ell mateix, predicar la pobresa dels frares volia dir fer costat a l’emperador, i això no agradava al papa. Uns arguments molt bons, tot plegat, encara que els formulés un home de poca doctrina, sinó que, llavors, jo no comprenia per què fra Michele volia morir d’una manera tan escruixidora per complaure l’emperador o dirimir una disputa entre ordes religiosos. Efectivament, algú del públic deia: «No és pas un sant, l’ha enviat Ludovic per sembrar la discòrdia entre els ciutadans; els fraticelli són toscans, però al seu darrere hi ha els legats de l’imperi». I d’altres: «És un boig, està posseït pel dimoni, no pot d’orgull i el complau el martiri per la seva condemnada supèrbia; a aquests frares, els van llegir massa vides de sants, valdria més que es casessin!». I d’altres, encara: «No, caldria que tots els cristians fossin com ell, que estiguessin amatents a donar testimoniatge de la seva fe com al temps dels pagans». Tot escoltant aquelles veus, quan ja no sabia què pensar, em va vagar de veure de cara el condemnat, que la gentada em tapava ara i adés. I vaig veure el rostre d’un que mira alguna cosa que no és d’aquesta terra, tal com l’havia vist de vegades en les estàtues de sants extasiats per una visió. I vaig comprendre que, ja fos un boig o un vident, lúcidament volia morir perquè creia que, morint, venceria el seu enemic, qualsevol que fos. I em vaig adonar que el seu exemple arrossegaria d’altres persones a la mort. I només em va esbalair aquella fermesa, perquè encara avui no sé si en ells preval l’amor orgullós de la veritat en què creuen, que els condueix a la mort, o un desig orgullós de morir que els porta a donar testimoniatge de llur veritat, sigui quina sigui. I això em trasbalsa d’admiració i de por.

Però tomem al suplici, ja que, en aquells moments, tothom s’atansava al lloc de l’execució.

El capità i els seus homes el van treure per la porta, vestit amb aquella faldilla, descordada en part, i caminava amb passes llargues i el cap cot, recitant el seu ofici, que semblava un ofici de màrtirs. I hi havia una gernació de no dir i molts cridaven: «No moris!», i ell responia; «Vull morir pel Crist». «Però tu no mors pel Crist», li deien, i ell: «Per la veritat». Arribats que foren en un indret anomenat el Racó del Procònsol, algú li va cridar que pregués a Déu per tots ells, i ell va beneir la multitud. I, en ser als Fondamenti di Santa Liperata, algú li va dir «Beneit, creu en el papa!», i ell va respondre: «N’heu fet un déu, d’aquest papa vostre», i afegí: «Questi vostri paperi v’hanno ben conci» (que era un joc de mots, o una facècia, com em van explicar, en dialecte toscà, que feia aparèixer els papes com a animals); i tothom es va admirar que anés a la mort explicant acudits.

A San Giovanni, li van cridar. «Salva la vida!», i ell va respondre: «Salveu-vos dels pecats!»; al Mercat Vell li van cridar «Salva’t, salva’t!», i ell va respondre: «Salveu-vos de l’infern»; al Mercat Nou li van etzibar «Penedeix-te, penedeix-te», i ell va respondre: «Penediu-vos de la usura». I, arribat a Santa Croce, va veure els frares del seu orde sobre la graonada i els va blasmar perquè no seguien la regla de sant Francesc. I alguns d’ells arronsaven les espatlles, però d’altres, de la vergonya, es tapaven la cara amb la caputxa.

De camí cap al portal de la Justícia, molts li deien: «Nega-ho, nega-ho, no vulguis morir», i ell: «El Crist va morir per nosaltres». I ells: «Però tu no ets pas el Crist, no has de morir per nosaltres!». I ell «Però jo vull morir per ell». Al prat de la Justícia algú li va dir si no podia fer com un seu superior, que s’havia retractat, però Michele va respondre que no s’havia retractat, i entre la gentada n’hi havia molts que li donaven la raó i encoratjaven Michele a fer-s’hi fort; així jo i molts més vam comprendre que eren dels seus, i ens en vam allunyar.

Vam travessar el portal, finalment, i al davant va aparèixer la pira, o la cabaneta, perquè els troncs hi eren agençats en forma de cabana, i es va formar un rotlle de cavallers armats perquè la gent no s’hi atansés massa. I van lligar fra Michele a la columna I encara vaig sentir algú que li cridava: «Però això què és? ¿Per què vols morir?», i ell li va respondre: «Aquesta és una veritat que porto a dintre, de la qual no es pot donar testimoniança sinó amb la mort». Van encendre el foc. I fra Michele, que ja havia entonat el Credo, va entonar tot seguit el tedèum. En va cantar vora vuit versets, després es va vinclar com si volgués esternudar, i va caure a terra, perquè se li havien cremat els lligams. I ja era mort perquè, abans no s’abranda completament el cos, un hom mor per la gran escalfor que fa esclatar el cor i per la fumera que envaeix el pit.

Després es va cremar tota la cabana com una teia, i va haver-hi una gran resplendor i, si no fos pel pobre cos carbonitzat de Michele que encara s’albirava enmig de les fustes roents, hauria cregut que em trobava davant de la bardissa ardent. I vaig estar tan a prop de tenir una visió (vaig recordar mentre pujava l’escala a la biblioteca) que em van brollar espontàniament dels llavis unes paraules sobre el rapte extàtic que havia llegit en els llibres de santa Hildegarda: «La flama consisteix en una claror esclatant, un vigor ingènit i una ardor ígnia, però la claror esclatant la té perquè lluï i l’ardor ígnia perquè cremi».

Vaig recordar algunes frases d’Ubertino sobre l’amor. La imatge de Michele a la foguera es va confondre amb la de Dolcino, i la de Dolcino amb la de Margherita la bella. Vaig tornar a sentir aquell desfici que m’havia agafat a l’església.

Vaig mirar de deixar aquells pensaments i vaig enfilar decididament cap al laberint.

Era la primera vegada que hi entrava sol; les ombres allargades que projectava la llàntia sobre el terra m’esborronaven tant com les visions de les nits precedents. A cada pas em venia la basarda de trobar-me un altre mirall, perquè és tal la màgia d’aquests objectes que, tot i que sapiguem que són miralls, tanmateix ens esveren.

D’altra banda, no mirava d’orientar-me ni parava compte a entrar a la sala dels perfums que produeixen visions. Caminava enfebrat, sense saber on anava. De fet no em vaig moure gaire del punt de partença, perquè al cap de poc em vaig trobar de nou a la sala heptagonal per on havia entrat. Aquí, damunt d’una taula, hi havia uns llibres que em semblava que no havia vist la nit abans. Vaig escatir que eren obres que Malaquies havia retirat de l’scriptorium i que encara no havia desat en les seves lleixes. No sabia si em trobava gaire lluny de la sala dels perfums, perquè em sentia mig estamordit, potser per algun efluvi que arribava fins allà, o potser per les coses que havia fantasiejat fins aquell moment. Vaig obrir un volum ricament il·lustrat que, per l’estil, em va semblar que procedia dels monestirs de l’última Thule.

En una pàgina en què començava el sant evangeli de l’apòstol Marc, em va colpir la imatge d’un lleó. Era certament un lleó, tot i que no n’havia vist mai cap de carn i ossos, i el miniaturista n’havia reproduït fidelment els trets, inspirant-se potser en la visió dels lleons d’Hibèrnia, terra de criatures monstruoses, i em vaig convèncer que aquest animal, tal com diu, d’altra banda, el Fisiòleg, concentra dins seu totes les característiques de les coses més horrendes i majestuoses alhora. Així, aquella imatge em recordava ensems la imatge de l’enemic i la de Crist Nostre Senyor, i no sabia amb quina clau simbòlica em calia llegir-la, i tremolava tot, per la por i per les glopades de vent que entraven per les esquerdes de les parets.

El lleó que vaig veure tenia una boca atapeïda de dents i el cap finament cobert d’escames com les serps; el cos, enorme, es dreçava sobre quatre potes d’urpes esmolades i ferotges, el pèl s’assemblava al de les catifes orientals que vaig veure després, amb escames vermelles i maragdines, en què es dibuixaven, grocs com la pesta, uns arquitraus d’ossos robustos i horribles. També era groga la cua, que es cargolava per damunt del llom fins al cap, i s’acabava en un darrer torterol de flocs blancs i negres.

Ja m’havia trasbalsat en gran manera la visió del lleó (i més d’un cop m’havia girat enrere com si esperés de veure aparèixer de sobte un animal d’aquelles característiques), quan vaig decidir de fullejar altres pàgines, i els meus ulls ensopegaren, al començament de l’evangeli de Mateu, amb la imatge d’un home. No sé pas per què, però m’esborronà més que el lleó: el rostre era d’home, però aquest home era embotit en una mena de casulla encarcarada que el cobria fins als peus, i aquesta casulla o cuirassa era entacada de pedres dures vermelles i grogues incrustades dins. Aquell cap, que sobresortia enigmàtic de dalt d’un castell de robins i topazis, em va semblar (fins aquest punt el terror em feia blasfem!) l’assassí misteriós del qual seguíem les petjades imperceptibles. Després vaig comprendre per què associava tan estretament la fera i l’home embotit amb el laberint: perquè tots dos, igual com totes les figures d’aquell llibre, sorgien d’una trama de laberints entrellaçats, en què les línies d’ònix i maragda, els fils de crisoprasi, les cintes de beril·le, tot plegat semblava fer al·lusió a l’embull de sales i passadissos en què em trobava. L’ull se’m perdia, mirant aquella pàgina, per viaranys esclatants, com se’m perdien els peus en la teoria inquietant de les sales de la biblioteca, i el fet de veure representat en els pergamins aquell meu vagarejar em va omplir de neguit i em va convèncer que cadascun d’aquells llibres explicava, amb rialletes misterioses, la meva història d’aquell moment. «De te fabula narratur»¹⁴⁴, em vaig dir, i em vaig preguntar si aquelles pàgines no contenien ja la història dels instants venidors que m’esperaven.

Vaig obrir un altre llibre, que em va semblar de l’escola hispànica. Els colors hi eren violents, els vermells semblaven sang o foc. Era el llibre de la revelació de l’apòstol i, com la nit abans, vaig ensopegar amb la pàgina de la mulier amicta sole. Però no era el mateix llibre, la miniatura era diferent, aquí l’artista havia insistit més en el tirat de la dona. Vaig comparar la seva fesomia, la seva sina, els flancs sinuosos, amb l’estàtua de la Mare de Déu que havia vist amb Ubertino. Tot i ser de signe diferent, també aquesta mulier em semblà bellíssima. Vaig pensar que no havia d’insistir en aquests pensaments, i vaig girar uns quants fulls. Vaig trobar una altra dona, aquesta vegada la meretriu de Babilònia. No em van impressionar tant els seus trets com la idea que aquella també era una dona i que, tanmateix, aquella era vehicle de tot vici, i aquesta receptacle de tota virtut. Però els trets eren femenins en tots dos casos i, fins a un cert punt, no vaig ser capaç d’entendre què era el que les distingia Vaig tornar a sentir aquella frisança dins meu i la imatge de la Mare de Déu de l’església se sobreposà a la de la bella Margherita «Estic damnat!» em vaig dir. O: «Sóc un boig». I vaig decidir que no em podia quedar més estona a la biblioteca.

Per sort, l’escala era a prop. M’hi vaig precipitar i vaig estar a punt d’ensopegar i de quedar sense llum. Em vaig retrobar sota les amples voltes de l’scriptorium, però ni aquí no em vaig poder aturar, sinó que vaig enfilar d’una embranzida l’escala que menava al refectori.

Aquí em vaig aturar, tot panteixant. Per les vidrieres entrava la claror de la lluna, en aquella nit tan lluminosa, i gairebé no em feia falta la llàntia, que era indispensable, en canvi, per recórrer les cel·les i els passadissos de la biblioteca. No la vaig apagar, com si hi cerqués la pau. Però encara panteixava, i vaig pensar que bevent una mica d’aigua em tranquil·litzaria. Com que la cuina era a prop, vaig travessar el refectori i vaig obrir a poc a poc una de les portes que donava a l’altra meitat de la planta baixa de l’Edifici.

En aquest punt el meu terror, en comptes de minvar, augmentà. Perquè, de cop i volta, em vaig adonar que hi havia algú a la cuina, vora el forn de pa, o, si més no, vaig destriar la lluïssor d’un llum en aquell racó i, esborronat, vaig apagar el meu. Esparverat com estava, vaig infondre por, i, efectivament, l’altre (o els altres) apagaren el llum a corre-cuita. Però va ser debades, perquè la claror de la nit il·luminava prou bé la cuina i davant meu, a terra, es perfilaven confusament una o més ombres.

Sangglaçat, no gosava recular ni avançar. Vaig sentir un xiuxiueig i una remor que em va semblar una veu somorta de dona. Tot seguit, del grup informe que es dibuixava confusament vora el forn, es va destriar una ombra fosca i cepada, i va fugir cap a la porta exterior, que devia ser entreoberta, i la tancà al seu darrere.

Vam quedar, jo aturat al llindar entre el refectori i la cuina i quelcom d’indeterminat vora el forn. Quelcom d’indeterminat i —com dir-ho?— gemegós. Efectivament, de l’ombra venia un gemec, gairebé un plor esmorteït, un sanglot rítmic, de por.

Res no dóna més coratge al poruc que la por d’altri: però no em vaig atansar a l’ombra empès pel coratge. Més aviat, diria, empès d’una embriaguesa bastant semblant a la que em va rapir quan vaig tenir les visions. A la cuina hi havia alguna cosa semblant a la fumera que m’havia sobtat la nit abans a la biblioteca. O potser no es tractava de les mateixes substàncies, però va causar el mateix efecte en els meus sentits sobreexcitats. Vaig ensumar una olor acre de traganta alum i tartrà, que els cuiners feien servir per aromatitzar el vi. O, potser, com ho vaig saber després, aquells dies estaven preparant cervesa (que per aquell rodal del nord de la península era bastant apreciada), i que allà es produïa a l’estil del meu país, amb bruc, murtra dels aiguamolls i romaní d’estany salvatge. Aromes que, més que no pas els narius, em van embriagar la ment.

I, mentre el meu instint racional era de cridar «vade retro!» i allunyar-me d’aquella cosa gemegosa que era segurament un súcube que m’enviava el maligne, alguna cosa en la meva vis appetitiva¹⁴⁵ m’empenyé a tirar endavant, com si volgués participar en un prodigi.

Així em vaig anar acostant a l’ombra, fins que, a la claror de la nit, que entrava pels finestrals, em vaig adonar que era una dona que, tremolosa, estrenyia contra el seu pit un farcell, i que reculava plorant cap a la boca del forn.

Que Déu, la Mare de Déu Benaurada i tots els sants del Paradís m’assisteixin ara en el report d’aquells esdeveniments. EI pudor, la dignitat del meu estat (ara ja monjo vell en aquest bell monestir de Melk, indret de pau i de meditació serena), m’aconsellarien les més piadoses cauteles. En tindria prou de dir bonament que va passar quelcom de dolent, que no és decorós de detallar, per no trasbalsar-me a mi mateix ni el meu lector.

Però m’he compromès a contar, sobre aquells fets llunyans, tota la veritat, i la veritat és indivisible, brilla amb claror pròpia i no consent que els nostres interessos i la nostra vergonya l’esquifeixin. El problema consisteix més aviat a explicar el que va passar no pas com ho veig ara i ho recordo (per bé que encara ho recordo tot amb una vivacitat encesa, i no sé si, aquests fets i pensaments, els ha reblats en la meva memòria d’una manera tan intensa el penediment que se’n seguí, o si això ha estat fruit de la insuficiència d’aquest mateix penediment que encara em turmenta revifant en la meva ment adolorida fins els matisos més petits de la meva vergonya), sinó com ho vaig veure i ho vaig sentir aleshores. I ho puc fer, amb fidelitat de cronista, perquè quan acluco els ulls puc repetir no sols el que vaig fer, sinó el que vaig pensar en aquells instants, com si copiés un pergamí escrit llavors. Així ho haig de fer, doncs, i que sant Miquel Arcàngel m’empari: perquè, per a edificació dels lectors venidors i per a flagel·lació de la meva culpa, vull explicar ara com un jove pot caure en els paranys del dimoni, de manera que aquests es facin palesos i albiradors i que aquell qui hi caigui els pugui vèncer.

Era, doncs, una dona, què dic, ara!, una noia. Com que fins llavors (i després de llavors, lloat sigui Déu) no havia tingut gaire tracte amb els éssers d’aquell sexe, no sabria dir quants anys tenia. Sé que era jove, gairebé una adolescent, potser de setze o divuit primaveres, o potser de vint, i em va colpir la impressió de realitat humana que traspuava aquella figura. No era pas una visió i, fos com fos, em va semblar valde bona.¹⁴⁶ Potser perquè tremolava com un passerell a l’hivem, i plorava, i em tenia por.

Així, tot pensant que el deure d’un bon cristià és donar ajut al proïsme, m’hi vaig atansar amb una gran dolçor i en bon llatí li vaig dir que no havia de tenir por, perquè jo era un amic, o, en tot cas, no pas un enemic, i certament no pas l’enemic com potser ella temia.

Potser per la mansuetud que inspirava el meu esguard, la criatura es va calmar i se’m va acostar. Em vaig adonar que no entenia el meu llatí i instintivament m’hi vaig adreçar en la meva llengua vulgar alemanya, i això la va espantar en gran manera, no sé pas si a causa dels sons aspres, inhabituals per a la gent d’aquell rodal, o perquè aquests sons li devien recordar alguna altra experiència viscuda amb soldats de la meva terra. Aleshores vaig somriure, considerant que el llenguatge dels gestos i del rostre és més universal que el de les paraules, i es va tranquil·litzar. Em va tornar el somrís i em digué unes paraules.

Amb prou feines si jo entenia la seva llengua vulgar i, fos com fos, era diferent de la que havia après en part a Pisa, però, tanmateix, pel to em vaig adonar que em deia paraules dolces i em va semblar que em deia alguna cosa com; «Ets jove, ets lluït…». Molt rarament s’escau que un novici que s’ha passat tota la minyonia en un monestir senti afirmacions referents a la seva pròpia bellesa, ans al contrari, sovint rep advertiments sobre la fugacitat de la bellesa corporal, que és cosa vil i menyspreable; però les insídies de l’enemic són infinites i confesso que aquell entretoc que em va fer sobre la meva bellesa, tot i ser fal·laç, fou una manyaga dolcíssima per a les meves orelles i em va omplir d’emoció incontenible, majorment perquè la noia, en dir això, em va allargar les mans i amb les polpes dels seus dits em fregà la galta, llavors imberbe. Vaig sentir una mena de defallior, però en aquell moment no vaig reeixir a veure cap ombra de pecat dins el meu cor. Tal és la força del dimoni quan ens vol provar i vol esborrar de la nostra ànima l’empremta de la gràcia.

Què vaig sentir? Què vaig veure? Només recordo que les emocions del primer instant foren inexpressables, perquè ni la meva llengua ni la meva ment no havien estat educades per designar aquella mena de sensacions, fins que em van acudir a l’ànim altres paraules interiors, sentides en altres temps i en altres llocs, pronunciades sens dubte amb altres fins, però que em semblava que harmonitzaven meravellosament amb el meu goig d’aquell moment, com si haguessin nascut únicament per expressar-lo. Paraules que s’havien agombolat en les cavorques de la meva memòria van sortir a la superfície (muda) dels meus llavis, i vaig oblidar que, en les escriptures o en les obres dels sants, havien servit per expressar realitats molt més esplendents. Però, ¿hi havia cap diferència entre les delícies de què havien parlat els sants i les que el meu ànim trasbalsat sentia en aquell moment? En aquell moment es va anul·lar en mi l’esma d’escatir aquella diferència. La qual cosa és, em sembla, signe del rapte cap als abismes de la identitat.

De sobte la noia em va aparèixer com la verge negra però bella de què parla el Càntic. Duia un vestidet llis de roba grollera que s’obria d’una manera bastant impúdica sobre el pit i al coll un collaret de pedretes de colors, crec que de cap valor. Però el cap s’alçava altívolament damunt un coll blanc com torre de vori, els seus ulls eren clars com les piscines d’Hesebon, el seu nas era una torre del Líban, la cabellera era porpra. Sí, la seva cabellera em va semblar com un ramat de cabres, les seves dents com ramats d’ovelles que tornen del bany, totes aparellades, sense que cap d’elles sobresortís més que les altres. I em vaig trobar mormolant: «Que n’ets, de bella, amiga meva, que n’ets, de bella, la teva cabellera és com un ramat de cabres que baixa onejant per les muntanyes de Galaad; com un fil d’escarlata, els teus llavis; les teves galtes són com grans de magrana; el teu coll és com la torre de David, on hi ha penjats mil escuts». I em preguntava esborronat qui devia ser aquella que s’alçava al meu davant com l’aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol, terribilis ut castrorum acies ordinata.¹⁴⁷

Llavors la criatura se’m va atansar encara més, va llançar en un racó el farcell fosc que havia aferrat contra el seu pit, tornà a aixecar la mà per amanyagar-me la cara i repetí les paraules que tot just havia sentit. I, mentre jo no sabia si fugir d’ella o acostar-m’hi encara més, mentre el cap em bategava com si les trompetes de Josuè estiguessin a punt d’enderrocar les muralles de Jericó, i, alhora, la desitjava i no gosava tocar-la, ella va fer un somriure joiós, esclafí un gemec somort de cabra entendrida i amollà els llaços que li tancaven el vestit a l’alçada del pit, es va llevar la roba del cos com si fos una túnica i es plantà davant meu com Eva devia aparèixer davant d’Adam al jardí de l’Edèn. «Pulchra sunt ubera quae paululum supereminent et tument modice», vaig mormolar repetint la frase que havia sentit a Ubertino, perquè els seus pits em semblaven dos cervatells, una bessonada de gasela que pasturaven entre els lliris, el seu melic fou una gerra rodona curulla de vi, el seu ventre un munt de blat envoltat de flors boscanes.

—O sidus clarum puellarum¹⁴⁸ —li vaig cridar—, o porta clausa, fons hortorum, cella custos unguentorum, cella pigmentaria!¹⁴⁹ —i em vaig trobar sense voler-ho a frec del seu cos, sentint-ne l’escalfor i el perfum acre d’ungüents inconeguts. Vaig recordar «Fills, quan ve l’amor folla, l’home no hi pot!», i vaig comprendre que, tant si allò que sentia era un parany de l’enemic o un do del cel, no podia fer res per aturar l’embranzida que m’empenyia i—: Oh langueo¹⁵⁰ —vaig cridar, i—: Causam languoris video nec caveo!¹⁵¹ —i és que, a més a més, els seus llavis exhalaven olor de roses i les cames eren com columnes, i com columnes eren els contorns dels seus flancs, obra de mans d’artista. Oh amor, filla de delícies, mormolava dins meu, un rei s’ha envescat en la teva trena, i vaig caure entre els seus braços, i vam rodolar junts sobre el terra de la cuina i, no sé pas si per iniciativa meva o per art d’ella, em vaig trobar desempallegat de l’hàbit de novici i no vam tenir vergonya dels nostres cossos i cuncta erant bona.¹⁵²

I em besà amb els besos de la seva boca, i les seves amors foren més delicioses que el vi i els seus perfums eren deliciosos de flairar, i era bell el seu coll entre les perles i les seves galtes entre les arracades, que n’ets, de bella, amiga meva, que n’ets, de bella, els teus ulls són coloms (deia jo) i fes-me veure el teu rostre, fes-me sentir la teva veu, que la teva veu és harmoniosa i el teu rostre encisador, m’has tornat foll d’amor, germana meva, m’has robat el cor amb una sola mirada teva, amb una sola perla del teu collar, els teus llavis són bresca que regalima, mel i llet tens a la llengua, el perfum del teu alè és com el de pomes, els teus pits com raïms, el teu paladar un vi exquisit que aboca el raig damunt el meu amor i regalima pels llavis i les dents… Font de jardí, nard i safrà, canyella i cinamom, mirra i àloe, jo menjava la meva bresca i la meva mel, bevia el meu vi i la meva llet, ¿qui era, qui podia ser aquella que s’alçava com l’aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol, temible com un exèrcit amb les banderes al vent?

Oh Senyor! Quan l’ànima és rapida, l’única virtut és estimar allò que veus (oi?), la felicitat suprema és tenir el que tens: llavors la vida benaurada es beu en la seva font (no s’ha dit això?), llavors assaboreixes la vida veritable que et tocarà de viure al costat dels àngels en l’eternitat… Això barrinava, i em semblava que finalment les profecies es complien, mentre la noia m’amarava de dolçor indescriptible, i era com si tot el meu cos no fos sinó un ull per davant i per darrere i pogués veure al mateix temps tot el que em voltava. I comprenia que d’allò, de l’amor, neixen alhora la unitat i la suavitat i el bé i el bes i l’abraçada, com ja ho havia sentit a dir pensant que em parlaven d’una altra cosa. I, només per un instant, mentre la meva joia estava per tocar el zenit, vaig recordar que potser m’estava posseint el dimoni meridià, condemnat fatalment i de nit, a manifestar-se en la seva naturalesa demoníaca a l’ànima que, en el rapiment de l’èxtasi, li pregunta «qui ets?», ell, que sap rapir l’ànima i enganyar el cos. Però de seguida em vaig convèncer que allò veritablement diabòlic eren les meves vacil·lacions, perquè no hi podia haver res de més just, més bo, més sant que el que jo sentia, aquella dolçor que em guanyava per moments. Com una minúscula gota d’aigua que, dissolta en vi, s’esvaeix i agafa el tast i el color del vi, com el ferro roent, que es fa un amb el foc i perd la seva forma primitiva, com l’aire que, inundat per la claror del sol, es transforma en un vivíssim esclat, indestriable d’aquella claror fins al punt que no sembla il·luminat sinó llum en si mateix, així jo em sentia morir de tendra liqüefacció, i no tenia esma sinó per murmurar les paraules del salm: «El meu pit és com vi novell, sense respirador, que trenca odres nous», i tot d’una vaig veure una llum esclatant i, al mig, una forma de color de safir que s’abrandava tota amb un foc rutilant i suavíssim, i aquella llum esplendent s’espargí a través del foc rutilant, i aquest foc rutilant a través d’aquella forma esplendent i aquella llum esclatant i aquell foc rutilant a través de tota la forma.

Mentre, gairebé esmorteït, queia damunt el cos a què m’havia unit, vaig comprendre, en una darrera alenada vital, que la flama consisteix en una claror esplendent, una vigoria innata i una ardor ígnia; però, la claror esplendent, la té per lluir, i l’ardor ígnia per cremar. Després vaig comprendre l’abisme d’abismes que això invocava.

Ara que, amb la mà tremolosa (i no sé pas si per l’horror del pecat que evoco o per l’enyorança culpable del fet que rememoro), escric aquestes ratlles, m’adono que per descriure el meu èxtasi infame d’aleshores he fet servir les mateixes paraules utilitzades no gaires pàgines més amunt, per descriure el foc que cremava el cos martiritzat del fraticello Michele. I no és pas fortuït que la meva mà, executora submisa de la voluntat de l’ànima, hagi expressat estampant els mateixos traços dues experiències tan dissemblants, perquè probablement les vaig viure amb la mateixa intensitat llavors com suara que maldava per revifar-les.

Hi ha una saviesa misteriosa en virtut de la qual podem anomenar amb paraules anàlogues fenòmens diferents; és la mateixa saviesa en virtut de la qual les coses divines es poden designar amb noms terrenals, i així, mitjançant símbols equívocs, podem anomenar Déu lleó o lleopard, i la joia flama, i la flama mort, i la mort abisme, i l’abisme perdició, i la perdició deliqui, i el deliqui passió.

¿Per què jo, llavors un noi, anomenava l’èxtasi de mort que m’havia colpit en el màrtir Michele fent servir les mateixes paraules amb què la santa havia designat l’èxtasi de vida (divina), però no podia fer servir sinó aquelles mateixes paraules per anomenar l’èxtasi (culpable i efímer) de gaudiment terrenal, que, per la seva banda, de seguida, se’m va transformar en sensació de mort i d’anorreament? Ara tracto de raonar no solament sobre la manera com vaig viure, amb una distància de pocs mesos, dues experiències igualment exaltants i doloroses, sinó també sobre la manera com aquella nit, a l’abadia, vaig recordar l’una i vaig copsar sensiblement l’altra, a poques hores de distància, i també sobre la manera com les he reviscudes suara, tot redactant aquestes ratlles, i sobre el fet que, totes tres vegades, les he expressades recitant dins meu les paraules de l’experiència diversa d’una ànima santa que s’anorreava en la visió de la divinitat. Potser he blasfemat (llavors o ara)? ¿Què hi havia en comú entre el desig de mort de Michele, l’èxtasi en què vaig caure quan el vaig veure cremar a la foguera, el desig d’acoblament carnal que vaig sentir amb la noia, el pudor místic en què el traduïa al·legòricament i el mateix deler d’anorreament joiós que movia la santa a morir del seu propi amor per viure més i eternament? És possible que coses tan equívoques es puguin dir d’una manera tan unívoca? Sembla, però, que és aquesta l’ensenyança que ens han deixat els més savis entre els doctors: omnis ergo figura tanto evidentius veritatem demonstrat quanto apertius per dissimilem similitudinem figuram se esse et non veritatem probat.¹⁵³ Però si l’amor a la flama i a l’abisme són figura de l’amor a Déu, ¿poden ser figura de l’amor a la mort i de l’amor al pecat? Si, així com el lleó i la serp són ensems figura del Crist i del dimoni. I és que, l’escaiença de la interpretació, només la pot establir l’autoritat dels pares, i en el cas que em turmenta no tinc cap auctoritas en què pugui recolzar la meva ment obedient, i m’abrusa el dubte (i encara intervé la figura del foc per definir el buit de veritat i la plenitud d’error que m’anorreen!). ¿Què passa, oh Senyor, dins la meva ànima, ara que em faig xuclar pel remolí de records i faig entrar en conflagració èpoques diverses, com si estigués a punt de capgirar l’ordre dels astres i la seqüència dels moviments celestes? Sens dubte, transgredeixo els límits de la meva intel·ligència pecadora i malalta. Però ànsia! Reprenguem la tasca que m’havia proposat humilment. Estava parlant d’aquell dia i de l’esgarriament total dels sentits en què em vaig submergir. Vet aquí que ja he dit el que vaig recordar en aquella avinentesa. Que es limiti a això la meva frèvola ploma de cronista fidel i veraç.

Vaig romandre ajagut, no sé pas quanta estona, amb la noia vora meu. Amb un moviment suau la seva mà continuava tocant el meu cos, ara amarat de suor. Sentia una gaubança interior, que no era pau, sinó com un foc d’encenalls, o com el darrer caliu d’un foc colgat per les cendres. No dubtaria pas a anomenar benaurat aquell a qui fos donat de sentir una cosa semblant (mormolava mig entre somnis), ni que fos molt rarament, en aquesta vida (i de fet aquella va ser l’única vegada que la vaig sentir), ni que fos a cremadent, per espai d’un sol instant. Com si ja no existíssim, com si no ens sentíssim a nosaltres mateixos doblegar-nos, gairebé anorrear-nos, i si algun mortal (em deia jo) pogués ni que fos per un instant brevíssim tastar el que jo he tastat, avorriria de seguida aquest món pervers, el trasbalsaria la maldat del viure quotidià, sentiria la feixugor del cos mortal… ¿No m’havien ensenyat això? Aquell impuls de tot el meu esperit a abandonar-se en la beatitud era, sens dubte (ara me n’adonava), la irradiació del sol etern, i el goig que aquest produeix obre, eixampla, engrandeix l’home, i la gorja esbatanada que l’home porta dins seu ja no es tanca fàcilment, és la nafra oberta pel cop de glavi de l’amor, aquí baix no hi ha res que sigui més dolç i més terrible. Però tal és el dret del sol, assageta el ferit amb els seus raigs i totes les nafres s’eixamplen, l’home s’esbadella i es dilata, i les venes mateixes li esclaten, i ja no té forces per executar les ordres que reben i només segueixen el desig, l’ànima crema abismada en l’abisme d’allò que ara està tocant, veient el seu desig i la seva veritat superats per la realitat que ha viscut i que viu. I assistim esbalaïts al nostre propi deliqui.

Immergit en aquestes sensacions d’inenarrable goig interior, em vaig adormir.

Vaig tornar a obrir els ulls al cap d’una estona: la claror de la nit, potser a causa d’algun núvol, s’havia esmorteït molt. Vaig allargar la mà cap a un cantó i no vaig sentir el cos de la noia Vaig tombar el cap: ja no hi era.

L’absència de l’objecte que havia desfermat el meu desig i apaivagat la meva set em va fer adonar de cop de la vanitat d’aquell desig i de la perversitat d’aquella set. Omne animal triste post coitum.¹⁵⁴ Ara, al cap de tant anys, mentre encara ploro amargament la meva falta, no puc oblidar que aquell vespre havia sentit una gran joia, i ofendria l’Altíssim, que ha creat totes les coses en bondat i en bellesa, si no reconegués que, àdhuc en aquell episodi entre dos pecadors, va passar quelcom que, en si, naturaliter, era bo i bell. Però potser aquest sentiment és finit de la meva vellesa actual, que em fa sentir culpablement com a bell i bo tot el que va pertànyer a la meva joventut. I el que hauria de fer és pensar en la mort que s’atansa. Aleshores era jove i no vaig pensar en la mort, però vaig plorar el meu pecat amb llàgrimes càlides i sinceres.

Em vaig aixecar tremolant perquè, a més a més, feia estona que jeia damunt les lloses glaçades de la cuina i tenia el cos enfredorit. Em vaig vestir, mig enfebrat. Aleshores vaig descobrir en un racó el paquet que la noia s’havia deixat al moment de fugir. Em vaig acotar per examinar-lo: era una mena de farcell fet de tela enrotllada, que semblava procedent de la cuina. El vaig obrir i, de primer, no vaig poder escatir el que hi havia dins, fos per la manca de claror o per l’aspecte informe del contingut. Després ho vaig comprendre: entre grumolls de sang i trossos de carn més flonja i esblanqueïda, tenia davant els ulls, mort però encara bategant de vida, de la vida gelatinosa de les vísceres mortes, solcat de nervis lívids, un cor de grans dimensions.

Un vel fosc em va caure als ulls, una saliva acidosa em va pujar a la boca Vaig fer un esgarip i vaig caure rodó com un cos mort.