Sisè dia

PRIMA

En què Nicola explica tot de coses, mentre hom visita la cripta del tresor

Nicola de Morimondo, en la seva nova condició de cellerer, estava donant instruccions als cuiners, i ells li donaven clarícies sobre els costums de la cuina. Guillem volia parlar amb ell, i ell ens va demanar que ens esperéssim uns minuts. Després, va dir, hauria de baixar a la cripta del tresor per supervisar el treball de neteja dels reliquiaris, que encara era de responsabilitat seva, i allà tindríem temps d’enraonar.

Efectivament, al cap de poc, ens va convidar a acompanyar-lo, va entrar a l’església, va passar per darrere l’altar major (mentre els monjos instal·laven un cadafal a la nau, per vetllar la despulla de Malaquies), i ens féu baixar per una escaleta, al peu de la qual vam trobar una sala de voltes molt baixes sostingudes per gruixudes pilastres de pedra sense tallar. Érem a la cripta en què es custodiaven les riqueses de l’abadia, lloc del qual l’Abat estava molt gelós i que només obria en circumstàncies excepcionals a hostes de gran recapte.

Tot al voltant nostre hi havia reliquiaris de diferents mides, dintre dels quals la claror de les atxes (enceses per dos ajudants de confiança de Nicola) feia resplendir objectes d’una bellesa esclatant. Paraments daurats, corones d’or entacades de gemmes, arquetes de diferents metalls historiats amb figures, labors de niell, voris. Nicola ens mostrà extasiat un evangeliari enquadernat amb unes meravelloses plaques d’esmalt que afaiçonaven una unitat virolada de compartiments regulars, separats per filigranes d’or i reblats amb pedres precioses que feien de claus. Ens va assenyalar una delicada edícula amb dues columnes de lapislàtzuli i or que emmarcaven un davallament al sepulcre representat amb un subtilíssim baix relleu d’argent i coronat per una creu d’or entacada de tretze diamants sobre un fons d’ònix virolat, mentre el petit frontó era cintrat d’àgates i robins. Després vaig veure un díptic criselefantí dividit en cinc parts, amb cinc escenes de la vida del Crist, i al centre un anyell místic fet amb alvèols d’argent daurat i pasta de vidre, única imatge policroma sobre un fons d’una blancor de cera.

Mentre ens assenyalava aquells estris, la cara i els gestos de Nicola llampeguejaven d’orgull. Guillem va lloar les coses que acabava de veure i després va preguntar a Nicola quina mena de persona era Malaquies.

—Una pregunta estranya —va dir Nicola—, també tu el coneixies.

—Sí, però no pas prou. No he sabut mai quins pensaments amagava… ni… —vacil·là a l’hora de judicar un que acabava de morir—… si en tenia.

Nicola s’humitejà un dit, el passà sobre la superfície del cristall, no totalment brunyida, i respongué amb un mig somriure i sense mirar-se Guillem de cara:

—Ja veus que no et cal fer preguntes… És veritat; a parer de molta gent, Malaquies era un home molt simple, tot i que per fora semblés molt reflexiu. Segons Alinardo, era un beneit.

—Alinardo té rancúnia contra algú per un fet llunyà, quan li van negar la dignitat de bibliotecari.

—Jo també n’he sentit a parlar, d’això, però es tracta d’una història antiga, que remunta a fa cinquanta anys enrere o més. Quan vaig arribar aquí hi havia de bibliotecari Roberto de Bobbio, i els vells comentaven a sota veu que s’havia comès una injustícia contra Alinardo. Aleshores no vaig voler aprofundir en aquell tema, perquè em semblava que era una falta de respecte envers els més vells i no volia transigir amb aquelles murmuracions. Roberto tenia un ajudant, que després va morir, i per ocupar el seu lloc van nomenar Malaquies, que encara era molt jove. Molts van dir que no tenia cap mèrit, que afirmava que sabia el grec i l’àrab i no era veritat, sinó que només era un bon repetidor que copiava amb bona cal·ligrafia els manuscrits escrits en aquelles llengües, però sense entendre el que copiava. Es deia que un bibliotecari havia de ser una persona molt més instruïda. Alinardo, que llavors era encara un home ple de vigoria, va fer comentaris molt agres sobre aquell nomenament I va insinuar que, a Malaquies, li havien confiat aquell lloc per fer el joc al seu enemic, però no vaig entendre de què parlava. Això és tot. Sempre s’ha comentat a sota veu que Malaquies defensava la biblioteca com un gos de guarda, però sense saber ben bé el que custodiava. D’altra banda, també es van fer comentaris contra Berengario, del fet que Malaquies el va elegir ajudant seu. Es deia que ell tampoc no era gaire més hàbil que el seu mestre, que no era sinó un intrigant. També van dir… tot i que, a hores d’ara, aquestes murmuracions també et deuen haver arribat a tu… que hi havia una relació estranya entre Malaquies i ell… Coses velles. També saps que es van murmurar coses sobre Berengario i Adelmo, i els escrivents joves deien que Malaquies sofria en silenci una gelosia atroç… I també es murmurava sobre les relacions entre Malaquies i Jorge, no, no pas en el sentit que potser t’imagines… ningú no ha murmurat mai de la virtut de Jorge! Però Malaquies, com a bibliotecari, per tradició, havia hagut de designar l’Abat com a confessor seu, mentre tots els altres es confessen amb Jorge (o amb Alinardo, però, a hores d’ara, l’ancià està gairebé orat)… Doncs bé, es deia que, malgrat això, Malaquies confabulava sovint amb Jorge, com si l’Abat dirigís la seva ànima però Jorge regís el seu cos, els seus gestos, el seu treball. D’altra banda, ja ho saps, probablement ho deus haver vist quan algú volia una clarícia sobre un llibre antic i oblidat, no s’adreçava pas a Malaquies, sinó a Jorge. Malaquies custodiava el catàleg i pujava a la biblioteca, però Jorge sabia el significat de cada títol…

—Per què sabia Jorge tantes coses de la biblioteca?

—Era el més vell, després d’Alinardo, és aquí des de jove. Jorge deu tenir més de vuitanta anys, es diu que fa quaranta anys o més que és cec…

—¿Com s’ho va fer per aplegar tanta saviesa abans de quedar cec?

—Oh, corren moltes llegendes sobre ell! Sembla que, ja de nen, va ser tocat per la gràcia divina i allà a Castella llegia llibres àrabs i obres dels doctors grecs quan encara era impúber. I fins i tot després de la ceguesa, fins i tot ara, es passa llargues hores assegut a la biblioteca, es fa recitar el catàleg, es fa portar llibres i un novici li llegeix en veu alta unes quantes hores seguides. Ho recorda tot, no és pas un desmemoriat com Alinardo. Però, ¿per què em preguntes tot això?

—Ara que han mort Berengario i Malaquies, ¿qui queda en possessió dels secrets de la biblioteca?

—L’Abat, l’Abat els haurà de transmetre a Benci… si ho vol…

—Per què si ho vol?

—Perquè Benci és jove, l’han nomenat ajudant encara en vida de Malaquies, i no és pas el mateix ser bibliotecari que ajudant de bibliotecari. Per tradició, el bibliotecari després passa a ser Abat…

—Ara, és així… Per això el lloc de bibliotecari és tan cobejat. Però, aleshores, Abbone va ser bibliotecari?

—No, Abbone no. El seu nomenament es va produir abans d’arribar jo, ara deu fer trenta anys. Va succeir Paolo de Rimini, un home estrany de qui s’expliquen històries estrafolàries: sembla que era un lector molt voraç, que se sabia de memòria tots els llibres de la biblioteca, però tenia una feblesa estranya, era incapaç d’escriure, l’anomenaven Abbas agraphicus…²⁰⁴ Va arribar a Abat de molt jove, es deia que amb el suport d’Algirdas de Cluny, el Doctor Quadratus… Però això són velles enraonies dels monjos. Ras i curt: Paolo esdevingué abat, Roberto de Bobbio va ocupar el seu lloc a la biblioteca, però la seva salut era malmesa per un mal que el corsecava, se sabia que no podria governar el destí de l’abadia, i quan va desaparèixer Paolo de Rimini…

—Va morir?

—No, va desaparèixer, no sé pas com, un dia va marxar de viatge i no va tornar mai més; potser el van matar els lladres pel camí… O sigui que, quan va desaparèixer Paolo, Roberto no podia ocupar el seu lloc i es van produir misterioses conxorxes. Abbone —es diu— era fill natural del senyor d’aquest rodal, havia crescut a l’abadia de Fossanova, es deia que, a una edat molt jovençana, havia assistit sant Tomàs quan va morir allà i que es va encarregar de baixar aquell gran cos per l’escala de la torre, i que no hi havia manera de fer-hi passar el cadàver… aquesta era la seva gran glòria, deien les males llengües… El cas és que va ser elegit abat, encara que no hagués estat bibliotecari, i algú, em penso que Roberto, el va iniciar en els misteris de la biblioteca.

—I per què fou elegit Roberto?

—No ho sé pas. Sempre m’he mirat molt a no remenar massa aquestes coses: les nostres abadies són llocs sants; però, al volt de la dignitat abacial, de vegades es teixeixen conxorxes espantoses. A mi m’interessaven els meus vidres i els meus reliquiaris, no em volia embolicar amb totes aquestes històries. Ara podràs entendre per què no sé si l’Abat voldrà iniciar Benci, seria com designar-lo successor, a ell, que és un noi eixelebrat, un gramàtic gairebé bàrbar, de l’extrem nord… ¿com podria entendre aquest país, l’abadia i les seves relacions amb els senyors locals?

—Però Malaquies tampoc no era italià, ni Berengario, i tanmateix els van encomanar la biblioteca.

—Això és un fet obscur. Els monjos rondinen que de mig segle ençà l’abadia ha abandonat les seves tradicions… Per això, fa més de cinquanta anys, potser bastants més, Alinardo aspirava a la dignitat de bibliotecari. El bibliotecari sempre havia estat italià, aquesta terra no està pas mancada de grans esperits. I, a més a més, ja ho veus… —i aquí Nicola vacil·là com si no volgués dir allò que tenia a flor de llavi—: …ja ho veus, Malaquies i Berengario han mort, potser, perquè no poguessin ser abats.

Va tenir un ensurt, va brandar la mà davant del rostre com si volgués esvair idees no gaire honestes i va fer el senyal de la creu.

—Què estic dient ara? Ja ho veus, en aquest país fa anys que passen coses vergonyoses, fins i tot en els monestirs, a la cort papal, a les esglésies… Lluites per arrabassar el poder, acusacions d’heretgia per arrencar a algú una prebenda… Que lleig que és tot! Estic perdent la confiança en el gènere humà, veig conxorxes i conjures palatines pertot arreu! A això s’havia de veure reduïda aquesta abadia, a un niu d’escurçons sorgit per art de mala màgia en allò que abans era un reliquiari de membres sants! Mira el passat d’aquest monestir!

I ens assenyalava l’escampadissa de tresors que ens voltaven, i, deixant de banda les creus i altres objectes sagrats, ens va portar a veure els reliquiaris, que eren la glòria d’aquell lloc.

—Mireu —deia—, aquesta és la punta de la llança que travessà el costat del Salvador!

Era una capsa d’or, amb tapa de vidre, on, damunt d’un coixinet de porpra, hi havia un tros de ferro de forma triangular, ja rovellat però ara llampant de nou mercès a un llarg tractament amb olis i ceres. Però això encara no era res.

Perquè en un altra capsa d’argent entacada d’ametistes, la part davantera de la qual era transparent, vaig veure un tros de la fusta venerable de la santa creu, portat fins en aquella abadia per la reina Helena, mare de l’emperador Constantí, en tornar del pelegrinatge als llocs sants, on havia exhumat el turó del Gòlgota i el sant sepulcre i hi havia bastit al damunt una catedral.

Després Nicola ens féu veure altres coses, i no sabria descriure-les totes, de tantes i tan singulars com n’hi havia. En un reliquiari, tot de beril·le verdós, hi havia un clau de la creu. En un flascó, damunt un jaç de petites roses marcides, hi havia un tros de la corona d’espines, i dins una altra capsa, també damunt d’un mantell de flors pansides, hi havia un parrac esgrogueït de les estovalles de l’últim sopar. Però també hi havia la bossa de sant Mateu, de malla d’argent, i, dins un cilindre, lligat amb una veta violeta rosegada pel temps i estampada d’or, un os del braç de santa Anna. Vaig veure, meravella de meravelles, coberta per una campana de vidre i damunt un coixí vermell brodat de perles, un tros del pessebre de Betlem i un pam de la túnica de porpra de sant Joan Evangelista, dues de les cadenes que estrenyeren els turmells de l’apòstol Pere a Roma, el crani de sant Adalbert, l’espasa de sant Esteve, una tíbia de santa Margarida, un dit de Sant Vital, una costella de santa Sofia, el mentó de sant Eobà, la part superior de l’omòplat de sant Crisòstom, l’anell de prometatge de sant Josep, una dent del Baptista, la vara de Moisès, unes randes esquinçades i minúscules del vestit de núvia de la Verge Maria.

I altres coses que no eren relíquies però que representaven testimoniatges de prodigis i d’éssers prodigiosos de terres llunyanes, portats a l’abadia per monjos que havien viatjat fins als límits extrems del món: un basilisc i una hidra dissecats, una banya d’unicorn, un ou que un ermità havia trobat dins un altre ou, un tros del mannà que nodrí els jueus en el desert, una dent de balena, una nou de coco, l’húmer d’una bèstia antediluviana, l’ullal de vori d’un elefant, la costella d’un dofí. I encara d’altres relíquies que no vaig reconèixer, potser no tan precioses com els seus reliquiaris i algunes (a jutjar per les capses que les contenien, d’argent ennegrit) de molt antigues, una sèrie infinita de fragments d’ossos, de roba, de fusta, de metall, de vidre. I flascons amb pólvores fosques, una de les quals em van dir que contenia les cendres de la ciutat de Sodoma, i una altra, calç de les muralles de Jericó. Coses, totes aquestes, àdhuc les més modestes, per les quals un emperador hauria donat més d’un feu, i que constituïen una reserva no solament d’un prestigi immens, sinó també de veritable riquesa material per a l’abadia que ens estatjava.

Vaig continuar donant tombs, tot esbalaït, mentre Nicola ja havia deixat de donar-nos clarícies sobre aquells objectes, que, d’altra banda, tenien enganxades etiquetes amb inscripcions explicatives, ja lliure per vagarejar a l’atzar enmig d’aquella reserva de meravelles inestimables, admirant de vegades aquells objectes a plena llum, i entrellucant-les de vegades dins la penombra, quan els acòlits de Nicola es traslladaven amb llurs torxes cap a un altre punt de la cripta. Estava embadalit amb aquells cartílags groguencs, místics i repugnants alhora, transparents i misteriosos, amb aquells parracs de vestidures de temps immemorial, esblanqueïts, esfilagarsats, de vegades enrotllats dins un flascó com un manuscrit descolorit, amb aquelles matèries engrunades que es confonien amb la roba que els feia de jaç, detritus sants d’una vida que fou animal (i racional) i ara, presoners d’edificis de vidre o de metall que en llurs dimensions minúscules imitaven l’ardidesa de les catedrals de pedra amb llurs torres i llurs agulles, semblaven transformats, al seu tom, en substància mineral. ¿Així era, doncs, com els cossos dels sants esperen enterrats la resurrecció de la carn? ¿A partir d’aquelles estelles es recompondrien els organismes que, en l’esclat de la visió divina, recuperant tota llur sensibilitat natural, percebrien, com escrivia Piperno, àdhuc les més petites differentias odorum?²⁰⁵

Em tragué sobtadament d’aquestes cabòries Guillem, donant-me un tust a l’esquena:

—Jo me’n vaig —va dir—. Pujo a l’scriptorium, haig de consultar una cosa…

—Però no es poden demanar llibres —vaig dir—. A Benci, li han donat ordres…

—Només em cal examinar els llibres que estava llegint aquest dia, que encara són damunt la taula de Venanci. Queda’t aquí, si vols. Aquesta cripta és una síntesi reeixida dels debats sobre la pobresa a què has assistit aquests dies. I ara ja saps per quina raó els teus germans van a mata-degolla quan hi ha en joc la dignitat abacial.

—Però, us creieu les insinuacions de Nicola? ¿Creieu doncs, que tots aquests crims són una lluita per la investidura?

—Ja t’he dit que, ara com ara, no vull pas arriscar hipòtesis en veu alta. Nicola ha dit moltes coses. I algunes m’han interessat. Però ara vull seguir una altra pista. O potser la mateixa, però per una altra banda. I tu, no t’encantis tant amb aquests reliquiaris. De fragments de la creu, n’he vistos molts més, en altres esglésies. Si tots fossin autèntics, Nostre Senyor no hauria estat crucificat sobre dos pals encreuats, sinó sobre un bosc sencer.

—Mestre! —vaig dir escandalitzat.

—És així, Adso. I encara hi ha tresors més rics. Fa temps, a la catedral de Colònia, vaig veure el crani de Joan Baptista a l’edat de dotze anys.

—De debò? —vaig exclamar admirat. Després, dubtós—: Però, el Baptista, el van matar a una edat més avançada!

—L’altre crani es deu trobar en un altre tresor —va dir Guillem, tot seriós.

No podia endevinar mai quan feia broma. Al meu país, quan es fa broma, es diu una cosa i després hi ha un esclat de rialles sorolloses, de manera que tothom hi participa. En canvi. Guillem només reia quan deia coses serioses, i feia un posat tot seriós quan se suposava que parlava per riure.