Segon dia

PRIMA

En què Benci d’Uppsala fa avinents algunes coses, Berengario d’Arundel en fa avinents d’altres i Adso aprèn el que és la penitència veritable

Aquell incident dissortat havia trasbalsat la vida de l’abadia. L’enrenou provocat per la troballa del cadàver havia interromput l’ofici sagrat. L’Abat va fer tornar els monjos precipitadament al cor, a pregar per l’ànima de llur germà.

Als monjos, se’ls trencava la veu. Ens vam situar de tal manera que poguéssim estudiar llurs fesomies quan, d’acord amb la litúrgia, haguessin d’aixecar-se les caputxes. Vam albirar de seguida el rostre de Berengario. Pàl·lid, encongit, lluent de suor. El dia abans, en dues ocasions, havíem sentit murmurar d’ell, a propòsit d’alguna cosa que guardava relació particular amb Adelmo, no pas sobre el fet que tots dos, essent com eren de la mateixa edat, fossin amics, però era curiós el to elusiu amb què feien esment d’aquella amistat.

Vam veure Malaquies al seu costat. Ombrívol, sorrut, impenetrable. Vora Malaquies, igualment impenetrable, la fesomia de Jorge, el cec. Vam remarcar, en canvi, els gestos nerviosos de Benci d’Uppsala, l’estudiós de retòrica que havíem conegut el dia abans a l’scriptorium i el sorprenguérem clavant llambregada en direcció a Malaquies.

—Benci està nerviós, Berengario està espantat —observà Guillem—. Caldrà interrogar-los de seguida.

—Per què? —vaig preguntar ingènuament.

—El nostre ofici és dur —va dir Guillem—. Un ofici dur el de l’inquisidor, cal envestir els més febles i en el moment de més feblesa d’aquests.

Efectivament, tan bon punt acabat l’ofici, vam sortir al pas de Benci, que feia cap a la biblioteca. El jove semblà contrariat pel fet que el cridés Guillem i al·legà de manera inconsistent que tenia feina. Semblava que tenia pressa d’anar a l’scriptorium. Però el meu mestre li recordà que estava portant a terme una investigació per encàrrec de l’Abat i el menà fins al claustre. Ens asseguérem al parapet interior, entre dues columnes. Benci esperava que Guillem parlés, mirant adesiara l’Edifici.

—Aleshores —preguntà Guillem—, què es va dir aquell dia que vau estar discutint dels marginalia d’Adelmo entre tu, Berengario, Venanci, Malaquies i Jorge?

—Ja ho vau sentir ahir. Jorge va fer veure que no és lícit ornar amb imatges ridícules els llibres que contenen la veritat. I Venanci observà que Aristòtil mateix havia parlat dels acudits i els jocs de mots com a instruments per descobrir millor la veritat i va dir que el riure no podia ser una cosa tan dolenta si podia esdevenir vehicle de veritat. Jorge observà que, que ell recordés, Aristòtil havia parlat d’aquestes coses en el llibre de Poètica a propòsit de les metàfores. Que ja eren dues circumstàncies inquietants, primer perquè el llibre de Poètica, que romangué ignorat tant de temps pel món cristià, potser per decret diví, ens ha pervingut a través dels moros infidels…

—Però fou traduït al llatí per un amic de l’angèlic doctor d’Aquino observà Guillem.

—És el que jo li vaig dir —féu Benci, reviscolant de cop—. Jo no llegeixo gaire el grec i vaig tenir accés a aquella gran obra a través de la traducció de Guillem de Moerbeke. Es el que li vaig dir. Però Jorge afegí que el segon motiu d’inquietud és que l’estagirita hi parlava de la poesia, que és ínfima doctrina i viu de figmenta.⁸¹ Venanci precisà que també els salms són obra de poesia i fan servir metàfores i Jorge es va enfurismar i va replicar que els salms són obra d’inspiració divina i fan servir metàfores per transmetre la veritat, mentre que les obres dels poetes pagans fan servir metàfores per transmetre la mentida i amb fins de simple delit, la qual cosa em va ofendre molt…

—Per què?

—Perquè jo m’ocupo de retòrica, i llegeixo molts autors pagans, i sé… o, més ben dit, crec que a través de llur paraula també es comuniquen veritats naturaliter⁸² cristianes… Ras i curt, arribats en aquell punt, si no ho recordo malament, Venanci parlà d’altres llibres i Jorge es va enrabiar molt.

—De quins llibres?

Benci vacil·là:

—No me’n recordo. Què importa de quins llibres vagin parlar?

—Importa molt perquè aquí estem mirant d’escatir el que ha passat entre homes que viuen enmig de llibres, amb els llibres i dels llibres i, per tant, és també important el que diuen sobre els llibres.

—És cert —va dir Benci, somrient per primera vegada, amb el rostre gairebé il·luminat—. Nosaltres vivim per als llibres. Dolça missió en aquest món senyorejat pel desordre i la decadència. Potser llavors capireu el que va passar aquell dia. Venanci, que sap… que sabia molt bé el grec, va dir que Aristòtil havia dedicat especialment al riure el segon llibre de la Poètica i que, si un filòsof d’aquella grandesa havia consagrat al riure un llibre sencer, el riure devia ser una cosa important. Jorge va dir que molts pares havien dedicat llibres sencers al pecat, que és una cosa important però dolenta, i Venanci va replicar que, pel que ell sabia, Aristòtil havia parlat del riure com a cosa bona i instrument de veritat, i llavors Jorge li preguntà sorneguerament si per ventura s’havia llegit aquell llibre d’Aristòtil, i Venanci digué que ningú no el podia haver llegit encara, perquè no s’havia retrobat més i potser s’havia perdut. I, efectivament, mai ningú no ha pogut llegir el segon llibre de la Poètica i Guillem de Moerbeke no el va arribar a tenir als dits. Llavors Jorge va dir que si no l’havia trobat era perquè no havia estat escrit mai, perquè la providència no volia que fossin glorificades les coses fútils. Jo volia apaivagar els ànims, perquè Jorge té una tirada a la còlera i Venanci parlava per provocar-lo, i vaig dir que, en la part que coneixem de la Poètica, i en la Retòrica, es troben observacions sàvies sobre els enigmes subtils, i Venanci em va donar la raó. Ara se’ns havia ajuntat Pacifico de Tívoli, que coneix prou bé els poetes pagans, i va dir que, en el ram dels enigmes subtils, ningú no supera els poetes africans. Va citar fins i tot l’enigma del peix, el de Simfosi:

Llavors Jorge va dir que Jesús havia recomanat que les nostres paraules fossin sí o no i que la resta venia del maligne; i que n’hi havia prou de dir peix per anomenar el peix, sense amagar-ne l’objecte amb sons fal·laços. I afegí que no trobava assenyat prendre com a model els africans… I llavors…

—Llavors?

—Llavors va passar una cosa que no vaig capir. Berengario esclafí el riure, Jorge el va blasmar i ell va dir que reia perquè se li havia acudit que, remenant bé entre els africans, hom trobaria enigmes de ben diversa mena, no pas tan fàcils com el del peix. Malaquies, que hi era present, es va enfellonir, engrapà gairebé Berengario per la caputxa i li va dir que donés recapte a casa seva… Berengario, com ja ho sabeu, és el seu ajudant…

—I en acabat?

—En acabat Jorge va tallar la discussió i se’n va anar. Tots ens en vam anar a les nostres tasques, però mentre treballava vaig veure que primer Venanci i després Adelmo s’atansaren a Berengario a demanar-li no sé què. De lluny em vaig adonar que aquest es volia desempallegar d’ells, però al llarg del dia tots dos hi tornaren. I, després, aquella tarda vaig sorprendre Berengario i Adelmo al claustre tot fent conxorxa, abans d’entrar al refectori. Ve-t’ho aquí, és tot el que jo sé.

—Saps, doncs, que les dues persones que han mort recentment en circumstàncies misterioses havien demanat quelcom a Berengario —va dir Guillem.

Benci va respondre, molestat:

—No he pas dit això! He explicat el que va passar aquell dia, tal com vós m’ho heu demanat… —Reflexionà una mica i afegí a corre-cuita—: Però, si voleu saber la meva opinió, Berengario els va parlar d’alguna cosa que hi ha a la biblioteca; és allá on us caldria cercar.

—¿Què et fa pensar en la biblioteca? Què volia dir Berengario amb allò de remenar entre els africans? ¿No volia pas dir, potser, que cal llegir millor els poetes africans?

—Potser sí, així semblava, però llavors, ¿per què es devia enfurismar tant Malaquies? Fet i fet, és a ell a qui pertoca decidir si pot donar a llegir o no un llibre de poetes africans. Però jo sé una cosa; qui fullegi el catàleg del llibre, entre les indicacions que només coneix el bibliotecari, en trobarà una de molt repetida que diu «Àfrica», i n’he trobada fins i tot una altra que diu «finis Africae»⁸⁴. Una vegada vaig demanar un llibre que duia aquest signe, no recordo pas quin, el títol m’havia intrigat, i Malaquies em va dir que els llibres que duien aquell signe s’havien perdut. És tot el que sé. Per això us dic que convé que vigileu Berengario, sobretot quan puja a la biblioteca No se sap mai.

—No se sap mai —rematà Guillem acomiadant-lo.

I es posà a passejar pel claustre amb mi i observà que: en primer lloc, Berengario tornava a ser el centre de les murmuracions dels seus germans; en segon lloc, Benci semblava frisós per empènyer-nos a la biblioteca. Vaig observar que potser volia que nosaltres descobríssim allà coses que ell també volia saber, i Guillem va dir que probablement era així, però que també podia molt ben ser que, tot empenyent-nos cap a la biblioteca, ens volgués apartar d’un altre lloc. Quin?, vaig preguntar. I Guillem va dir que no ho sabia, potser l’scriptorium, potser la cuina, el cor, el dormitori o l’hospital. Vaig observar que el dia abans va ser ell, Guillem, que es va fascinar amb la biblioteca, i em va respondre que es volia embadalir amb les coses que a ell li agradaven i no pas amb les que els altres li aconsellaven. Que calia, però, posar un ull a la biblioteca, i que en aquell moment no hauria estat forassenyat provar d’entrar-hi d’una manera o altra. A hores d’ara les circumstàncies l’autoritzaven a tafanejar fins als límits de la civilitat i del respecte envers els costums i les lleis de l’abadia.

Ens estàvem allunyant del claustre. Servents i novicis sortien de l’església després d’oir missa. I mentre tombàvem pel flanc occidental del temple vam reparar Berengario, que eixia del portal del transsepte i travessava el cementiri cap a l’Edifici. Guillem el cridà, i ell s’aturà. Encara estava més trasbalsat que quan el vam veure al cor, i Guillem va decidir d’aprofitar-se del seu estat d’esperit, tal com ho havia fet amb Benci.

—Així que sembla que tu vas ser l’últim que vas veure Adelmo viu, oi? —preguntà.

Berengario vacil·là com si anés a caure en basca.

—Jo? —preguntà amb la veu prima. Guillem havia engegat la seva pregunta gairebé a l’atzar, probablement perquè Benci li havia dit que els havia vistos tots dos fent conxorxa al claustre després de vespres. Però es veu que havia fet diana, i Berengario estava pensant en un altre encontre, ben bé l’últim, perquè va començar a parlar amb la veu trencada.

—Com podeu dir això? Jo el vaig veure abans d’anar-me a colgar, com tots els altres!

Llavors Guillem va decidir que valia la pena de no donar-li treva:

—No, tu el vas veure després i saps més coses que no ens vols fer creure. Però ara hi ha en joc dues morts i no pots callar més. Saps prou bé que hi ha moltes maneres de fer parlar una persona!

Guillem m’havia dit manta vegada que, fins i tot quan feia d’inquisidor, havia refusat tothora de practicar la tortura, però Berengario ho va entendre com un entretoc (o potser Guillem volia que ho interpretés així). Fos com fos, el seu joc es va revelar eficaç.

—Sí, sí —va dir Berengario, arrencant a plorar en una mar de llàgrimes—, jo vaig veure Adelmo aquell vespre, però el vaig veure que ja era mort!

—Com? —demanà Guillem—. Al peu del talús?

—No, no, el vaig veure aquí, al cementiri, caminava entre les tombes, ombra entre les ombres. El vaig trobar i de sobte em vaig adonar que no tenia al davant un home viu, la seva cara era la d’un cadàver, els seus ulls fitaven ja les penes eternes. Naturalment, no va ser sinó l’endemà al matí, quan vaig saber que era mort, que vaig comprendre que m’havia topat amb un fantasma, però ja en aquell moment em vaig adonar que tenia una visió i que davant meu hi havia una ànima damnada, un lèmur… Oh, Senyor, amb quina veu sepulcral no em va parlar!

—I què va dir?

—«Estic damnat! —em va dir—. Tal com em veus, tens al davant un retornat de l’infern i cal que torni a l’infern». Així em va parlar. I jo li vaig cridar. «Adelmo, véns de l’infern, tanmateix? Com són les penes de l’infern?». I jo tremolava, perquè feia poc que havia sortit de l’ofici de completes i allà havia escoltat la lectura d’unes pàgines esfereïdores sobre la ira del Senyor. I ell em va dir: «Les penes de l’infern són infinitament més grans que no ho pot dir la nostra llengua. Veus —va dir— aquesta capa de sofismes de què he anat vestit fins avui? M’afeixuga i m’esclafa com si portés a coll la torre més alta de París o la muntanya més gran del món, i mai no me’n podré desempallegar. I aquest càstig me l’ha enviat la divina providència per la meva vanaglòria, perquè vaig creure que el meu cos era un lloc de delícies, i vaig suposar que sabia més que els altres, i perquè em vaig delectar amb coses monstruoses que, cobejades per la meva imaginació, han produït coses molt més monstruoses dintre la meva ànima, i ara hauré de viure amb elles eternament. Ho veus? El folro d’aquesta capa és com si fos tot braços i foc ardent, i és que em crema el cos, i aquest càstig m’ha estat imposat pel pecat deshonest de la carn, en el qual em vaig repapar, i aquest foc ara m’abranda i m’abrusa sense repòs! Para la mà, bell mestre!». I es va espolsar un dit de la seva mà que es consumia, i em va caure a la mà una goteta de la seva suor, i em va fer l’efecte que me la foradaven, i me’n va quedar el senyal molts dies més, sinó que me l’amagava dels ulls de tothom. En acabat, va desaparèixer entre les tombes, i l’endemà al matí vaig saber que aquell cos, que m’havia esglaiat en tanta de manera, ja era mort al peu de la torrassa.

Berengario esbufegava i plorava. Guillem li preguntà:

—I per què et deia el seu bell mestre? Teníeu els mateixos anys. Que potser li havies ensenyat res?

Berengario amagà el cap tirant-se la caputxa damunt la cara i caigué de genolls abraçat a les cames de Guillem.

—No ho sé pas, no sé per què m’anomenava així, jo no li he ensenyat res —i va esclatar en sanglots—. Tinc por, pare, em vull confessar amb vós, misericòrdia, un dimoni em menja les entranyes!

Guillem el féu enllà i li donà una mà per fer-lo aixecar.

—No, Berengario —li va dir—. No em demanis que et confessi. No tanquis els meus llavis obrint els teus. El que vull saber de tu, m’ho diràs d’una altra manera. Demana’m misericòrdia, si vols, no em demanis silenci. Hi ha massa persones que callen en aquesta abadia. Digue’m més aviat com és que li vas veure la cara esblaimada si era negra nit, com et vas poder cremar la mà si feia una nit de pluja, calamarsa i neu, què feies al cementiri. Au! —i li va sacsar brutalment les espatlles—, digue’m això, si res més no.

Berengario tremolava per tot el cos.

—No sé pas què feia al cementiri, no me’n recordo. No sé per què li vaig veure la cara així; potser jo duia un llum, no… ell duia un llum, una espelma, potser li vaig veure la cara a la claror del foc…

—Com podia dur un llum si plovia i nevava?

—Era passades completes, just després, encara no nevava; va començar després… Recordo que van començar a caure les primeres ratxes mentre fugia cap al dormitori. Fugia cap al dormitori en direcció contrària a la del fantasma… I després ja no sé res més, us ho prego, no m’interrogueu més, si no em voleu confessar.

—Està bé —va dir Guillem—, ara vés-te’n, vés cap al cor, a parlar amb el Senyor, atès que no vols parlar amb els homes, o vés a buscar-te un monjo que vulgui escoltar la teva confessió, perquè si des de llavors no has confessat els teus pecats has rebut els sagraments en estat de sacrilegi. Vés-te’n. Ja ens tornarem a veure.

Berengario se n’anà rabent. I Guillem es va fregar les mans com li havia vist fer manta vegada quan se sentia satisfet per alguna cosa.

—Bé —va dir—, ara moltes coses queden clares.

—Clares, mestre? —li vaig preguntar—. Clares ara que tenim, a més a més, el fantasma d’Adelmo?

—Benvolgut Adso —va dir Guillem—, aquest fantasma no em sembla gens que sigui tal fantasma i, en qualsevol cas, recità una pàgina que ja he llegit en algun llibre per a ús dels predicadors. Aquests monjos potser llegeixen massa, i, quan s’exciten, reviuen les visions que van tenir llegint. No sé si Berengario va dir de debò aquelles coses o si Berengario les va sentir perquè necessitava sentir-les. El cas és que aquesta història confirma un seguit de suposicions meves. Per exemple: Adelmo es va suïcidar, i la versió de Berengario ens diu que, abans de morir, va voltar posseït d’una gran excitació i remordiment per alguna cosa que havia fet. Estava excitat i esparverat pel seu pecat perquè algú l’havia esparverat, i potser li havia explicat justament l’episodi de l’aparició infernal que ell va reportar a Berengario amb aquella mestria al·lucinada. I passava pel cementiri perquè venia del cor, on s’havia confiat (o confessat) amb algú que li va inspirar terror i remordiment. I del cementiri se’n va anar, com ens ho ha donat entenent Berengario, en direcció contrària al dormitori. És a dir, cap a l’Edifici, però també (és possible) cap a la muralla, darrere les porcelleres, des d’on suposo que es devia estimbar. I es va estimbar abans que comencés la gropada, va morir als peus de la muralla i no va ser fins després que l’esllavissada va arrossegar el seu cadàver fins a un punt entre la torre de ponent i la de llevant.

—Però, i la gota de suor que cremava?

—Ja era inclosa dins la història que va sentir i va repetir, o que Berengario es va imaginar en la seva excitació i el seu remordiment. Perquè hi ha, com a antístrofa del remordiment d’Adelmo, un remordiment de Berengario, ja ho has sentit. I si Adelmo venia del cor és possible que portés un ciri, i la gota que hi havia sobre la mà del seu amic no era sinó una gota de cera Però Berengario es va sentir una cremada molt més dolorosa perquè Adelmo l’havia anomenat el seu mestre. Senyal, doncs, que Adelmo li retreia que li hagués ensenyat alguna cosa que ara el portava a una desesperació mortal. I Berengario ho sap, i pateix perquè sap que va empènyer Adelmo a la mort fent-li fer una cosa que no havia de fer. I no fa de mal imaginar de què es tractava, pobre Adso meu, després del que hem sentit sobre el nostre ajudant de bibliotecari.

—Em penso que ja he comprès el que va passar entre ells dos —vaig dir avergonyint-me de la meva sagacitat—. Però, ¿no creiem tots nosaltres en un Déu de misericòrdia? Adelmo, dieu vós, probablement s’havia confessat; per què va voler castigar el seu pecat primer amb un pecat encara més gros o, almenys, igualment greu?

—Perquè algú li va infondre paraules de desesperació. Ja t’he dit que, les paraules que van espaventar Adelmo, les hi podia haver suggerit alguna pàgina dels llibres de predicadors dels nostres dies, i amb aquelles paraules Adelmo va espaventar Berengario. Mai com aquests darrers anys els predicadors no han ofert al poble, per tal d’esperonar-li la pietat i la temença (i el fervor, i el respecte de la llei humana i divina), paraules truculentes, trasbalsadores i macabres. Mai com en els nostres dies, enmig de processons de flagel·lants, no s’han sentit lloances sagrades inspirades en els dolors del Crist i de la Mare de Déu com les que se senten avui dia insistentment per estimular la fe de la gent senzilla mitjançant l’evocació dels turments infernals.

—Potser és per necessitat de penitència —vaig dir.

—Adso, no he sentit mai tantes crides a la penitència com avui, en un temps en què ni els predicadors ni els bisbes, i ni tan sols els meus germans, els espirituals, no estan en condicions de promoure una veritable penitència…

—Però la tercera edat, el papa angèlic, el capítol de Perusa… —vaig dir esmaperdut.

—Enyorances. La gran època de la penitència ja ha passat, i per això pot parlar de penitència fins i tot el capítol general de l’orde. Fa cent o dos-cents anys va haver-hi una gran onada de renovació. Era quan el qui fes esment de la penitència era condemnat a les flames, ja fos sant o heretge. Ara tothom en parla. En un cert sentit, en discuteix fins i tot el papa. Malfieu-vos de les renovacions del gènere humà quan en parlen les cúries i les corts.

—Però fra Dolcino —vaig gosar dir, encuriosit com estava per saber més coses d’aquell nom que havia sentit retreure diverses vegades el dia abans.

—Va morir, i de mala manera, tal com va viure, perquè ell també va fer massa tard. I, a més a més, què en saps, tu?

—No res, per això ho pregunto…

—M’estimaria més no parlar-ne mai. Vaig tenir feina amb alguns dels anomenats apòstols, i els vaig observar de prop. Una història dolorosa. Et trasbalsaria. En qualsevol cas, em va trasbalsar a mi, i encara et trasbalsaria més la meva incapacitat de judicar. És la història d’un home que va fer coses forassenyades perquè posà en pràctica les prèdiques de molts sants. En un moment donat ja no vaig entendre de qui va ser la culpa, vaig quedar com… com obnubilat per aquell aire familiar que es respirava en els dos camps oposats, el dels sants que predicaven la penitència i el dels pecadors que la posaven en pràctica, sovint a les costelles dels altres… Però estava parlant d’una altra cosa. O potser no, parlava ben bé d’això: acabada l’època de la penitència, per als penitents la necessitat de penitència va esdevenir necessitat de mort. I els qui van matar els penitents enfollits, retornant la mort a la mort, per tal d’esvair la vera penitència van substituir la penitència de l’ànima per una penitència de la imaginació, una invocació de visions sobrenaturals de sofrença i de sang, i van dir-ne, d’aquestes, «mirall» de la vera penitència. Un mirall que fa viure en vida seva i ofereix a la imaginació dels simples, i potser també dels aciençats, els turments de l’infern. A fi que —segons diuen— ningú no pequi. Tot confiant de mantenir les ànimes lluny del pecat mitjançant la por i de poder substituir la rebel·lió per la por.

—Però, és cert que així, en acabat, no pecaran? —vaig preguntar ansiosament.

—Depèn del que entenguis pel mot pecar, Adso —em va dir el mestre—. No voldria pas ser injust amb la gent d’aquest país on visc d’uns quants anys ençà, però em fa l’efecte que és un tret característic de la manca de virtut dels italians abstenir-se de pecar per por d’algun ídol, encara que li atribueixin un nom de sant. Els fa més por sant Sebastià o sant Antoni que no pas el Crist. Si un hom vol servar un lloc endreçat, aquí, per tal que la gent no s’hi pixi, com fan els italians a la manera dels gossos, caldrà posar-hi a sobre una imatge de sant Antoni pintada amb un burí, i amb això fareu fora els pixaners. Així els italians, per obra de llurs predicadors, perillen de tornar a les supersticions antigues i ja no creuen en la resurrecció de la carn, sinó que només els fan por les ferides corporals i les dissorts; per això els fa més basarda sant Antoni que el Crist.

—Però Berengario no és pas italià —vaig remarcar.

—Tant se val. Parlo del clima que l’església i els ordes predicadors han difós en aquesta península, que d’aquí es difon arreu arreu. I afecta fins i tot una venerable abadia de monjos aciençats, com ara aquesta.

—Però, si almenys no pequessin… —vaig insistir, perquè estava disposat a acontentar-me només amb això.

—Si aquesta abadia fos un speculum mundi, ja tindries la resposta.

—Però, ho és, tanmateix? —vaig preguntar.

—Perquè hi hagi un mirall del món cal que el món tingui una forma —conclogué Guillem, que era massa filosòfic per a la meva ment adolescent.