Tercer dia

TERÇA

En què Adso, a l’scriptorium, reflexiona sobre la història del seu orde i sobre el destí dels llibres

Vaig sortir de l’església més reposat però amb la ment trasbalsada perquè el cos no gaudeix d’un descans tranquil sinó a les hores nocturnes. Vaig pujar a l’scriptorium i, després de demanar permís a Malaquies, vaig començar a fullejar el catàleg. I, mentre pegava llambregades distretes als fulls que em passaven davant dels ulls, en realitat observava els monjos.

Em va colpir la calma i la serenor amb què es consagraven a llur tasca, com si el fet que hom estigués buscant adeleradament un germà seu per tot el recinte de l’abadia i el fet que dos més haguessin mort en circumstàncies esborronades no els afectessin. Vet aquí, em vaig dir, la grandesa del nostre orde: pels segles dels segles, homes com aquests han vist irrompre les hordes dels bàrbars, saquejar llurs abadies, esfondrar-se els regnes en remolins de foc, i, a desgrat de tot, han continuat estimant els pergamins i les tintes i han continuat llegint a flor de llavi paraules que es transmetien als segles venidors. Si van continuar llegint i copiant quan s’acostava el mil·lenni, per què no ho havien de fer ara?

El dia abans Benci havia dit que estaria disposat a pecar per tal de trobar un llibre rar. No deia mentida ni feia broma Certament, un monjo havia d’estimar els seus llibres amb humilitat, volent el bé d’aquests i no pas la satisfacció de la pròpia curiositat; però allò mateix que és per als laics la temptació de l’adulteri i per al clergat secular la cobejança de riqueses, ho és per als monjos la seducció del coneixement.

Vaig fullejar el catàleg i em va ballar davant dels ulls una rastellera de títols misteriosos: Quinti Sereni de medicamentis, Phaenomena, Liber Aesopi de natura animalium, Liber Aethici peronymi de cosmographia, Libri tres quos Arculphus episcopus Adamnano escipiente de locis sanctis ultramarinis designavit conscribendos, Libellus Q. Iulii Hilarionis de origine mundi, Solini Polyshistor de situ orbis terrarum et mirabilibus, Almagesthus…¹²⁸ No em feia estrany que el misteri deis crims se centrés al voltant de la biblioteca. Per a aquests homes consagrats a l’escriptura la biblioteca era al mateix temps la Jerusalem celestial i un món subterrani al límit entre la terra inconeguda i els inferns. Els dominava la biblioteca, les seves prometences i les seves prohibicions. Vivien amb ella, per ella i potser contra ella, tot esperant culpablement de violar-ne un dia els secrets. Per què no s’havien de jugar la vida a fi de satisfer una curiositat de llur ment o per quina raó no havien de poder matar a fi d’impedir que un altre els arrabassés un secret que servaven zelosament?

Temptacions, és cert, urc de la ment. D’una altra mena ben diversa era el monjo escrivent que havia imaginat el nostre sant fundador, capaç de copiar sense entendre, abandonat a la voluntat de Déu, escrivent en tant que orant i orant en tant que escrivent. ¿Per què les coses ja no eren així? Oh, certament no eren pas aquestes les úniques causes de degeneració del nostre orde! S’havia fet massa poderós, els seus abats emulaven els reis; ¿no era potser Abbone l’exemple d’un monarca que, amb gest de monarca, tractava de dirimir controvèrsies entre monarques? El mateix saber que les abadies havien aplegat es feia servir ara com a moneda de canvi, motiu de supèrbia, motiu d’ostentació i de prestigi; així com els cavallers galejaven d’armadures i estendards, els nostres abats feien ostentació de còdexs miniats… Més que més ara (oh follia!) que els nostres monestirs havien perdut fins i tot la palma de la saviesa: a hores d’ara les escoles catedralícies, les corporacions urbanes, les universitats, copiaven llibres, potser més llibres que nosaltres, i millors, i en treien de nous… i potser aquesta era la causa de tantes maltempsades.

L’abadia en què em trobava era potser la darrera que feia gala de la seva excel·lència en la producció i la reproducció del saber. Però, potser per això mateix, els seus monjos no es donaven per pagats amb la santa tasca de la còpia; volien produir ells mateixos nous complements de la natura, empesos per la cobejança de coses noves. I no s’adonaven, vaig intuir confusament en aquell moment (i ho sé del cert avui, vell d’anys i d’experiència) que, fent així, afermaven la ruïna de llur pròpia excel·lència. Perquè, si aquell saber nou que ells volien produir s’hagués escampat lliurement enllà del clos d’aquella muralla, res no hauria permès de distingir aquell lloc sagrat d’una escola catedralícia o una universitat ciutadana. En canvi, si restava amagat, servaria intactes el seu prestigi i la seva força, no el corromprien les disputes, ni l’arrogància quodlibetal que vol passar pel sedàs del sic et non¹²⁹ qualsevol misteri i qualsevol grandesa. Vet aquí, em vaig dir, la raó del misteri i de la foscor que embolcallen la biblioteca, que és una reserva de saber, però que només pot servar intacte aquest saber vetllant perquè no arribi a l’abast de qualsevol, fins i tot dels monjos mateixos. El saber no és pas com la moneda, que roman físicament íntegra més enllà de les barates més infames: és més aviat com un vestit bellíssim que s’atrotina amb l’ús i l’ostentació. ¿No passa el mateix amb els llibres, les pàgines dels quals s’engrunen i les tintes i els ors esdevenen opacs, quan passen per massa mans? No gaire lluny de mi veia Pacifico de TívoIi que fullejava un volum antic, els folis del qual s’havien mig enganxat a causa de la humitat. Per fullejar-lo es mullava el dit índex i el polze amb la llengua i, al toc de la seva saliva, aquelles pàgines perdien vigoria; obrir-les volia dir doblegar-les, exposar-les a l’acció severa de l’aire i la pols, que rosegarien les venes subtils que encrespaven el pergamí amb l’esforç, i farien més floridura allà on la saliva havia estovat i, alhora, afeblit l’angle del full. Igual com un excés de dolçor afebleix i boteix el guerrer, aquest excés d’amor possessiu i encuriosit predisposava el llibre a la malaltia que l’havia de matar.

Què caldria fer? Deixar de llegir, conservar només? Eren enraonades les meves temences? Què hi hauria dit el meu mestre?

No gaire lluny de mi, vaig albirar un rubricador, Magnus de Iona, que havia raspat el seu pergamí amb pedra tosca i ara l’estava estovant amb guix per allisar-lo després amb la plana. Vora d’ell, Rabano de Toledo havia afixat el pergamí a la taula i, després d’assenyalar-ne els marges amb uns minúsculs forats fets a banda i banda, traçava ara amb un estilet metàl·lic unes línies horitzontals finíssimes. Al cap de poc, els dos fulls s’omplirien de colors i de formes, la pàgina esdevindria una mena de reliquiari, esclatant de gemmes encastades en allò que fóra després l’ordit devot de l’escriptura. Aquells dos germans, em vaig dir, estan vivint llur paradís a la terra. Estaven confegint llibres nous, iguals que aquells que el temps destruiria inexorablement… Per tant, la biblioteca no podia ser amenaçada per cap força terrestre; era, doncs, una cosa viva… Però, si era viva, per què no es podia obrir al risc del coneixement? ¿Era això el que volia Benci i el que potser havia volgut Venanci?

Em vaig sentir atabalat, embasardit dels meus pensaments. Potser aquests no eren els que esqueien a un novici que tenia com a única obligació servar la regla de manera escrupolosa i humil, per tots els anys a venir… que és el que he anat fent, sense plantejar-me més qüestions, mentre el món s’enfonsava més i més en una tempesta de sang i de follia.

Era l’hora de l’àpat del matí, i vaig fer cap a la cuina, on a hores d’ara ja m’havia fet amic amb els cuiners, i ells em van oferir algunes de les queixalades més saboroses.