LLÀGRIMES

Potser no escric més que per això, per retrobar la gràcia d’un instant, la revelació d’un moment i comprendre’l. Inventar una pinzellada de mots que facin una ombra fulgurant dins el paisatge de la plana. Crear un intercanvi d’emocions breu amb proposicions minúscules entre certs individus per desemmascarar unes vides, les seves esperances, els dols, alegries, decepcions…

Fins fa un no res la nostra vida era mel de miracle. En Pere és un home que sempre m’ha sabut dur com si no ho fes a posta. Crec que va ser això el que me’n féu enamorar. Quan festejàvem tot funcionava com una seda. D’ençà que ell entrà dins la meva vida les coses em varen anar molt llatines. Jo sempre he estat una mica esburbada, m’aferr a la gent com un esbarzer i de qualsevol bajanada me’n faig un problema. En Pere és tranquil i sap assossegar aquests moments durs, quan els nervis s’aferren als músculs i sembla que estic a punt de rompre’m per part o banda. Basta que en Pere em digui amb aquella veu ronca que em fa toquera, Alícia, això no té gens d’importància, i el meu cosserrí torna a lloc i el cap atura els vertígens i em sent tota plena de pau com si m’hagués pres un tub de tranquimazín. Na Tere i en Xim, la parella amb la qual sortim com a mínim un cop cada quinze dies, em tenen ben apamada en aquest sentit. Na Tere no es cansa de dir-me que tenc una sortada amb un home tan pràctic. En Xim és una catàstrofe. Duu els comptes a la punyeta, cada punt m’afica dins uns embulls terribles amb na Lolita, la dona de fer feines, i si no anàs viva no arribaríem a final de mes. Aquests dies hi ha una humitat d’aquella que fa bassalet i no s’eixuga ni amb el sol. No puc alenar i estic acabada amb totes les màquines que he de posar en marxa. En Miquel, la nostra criatura de devuit anys, no em deixaria posar la deshumidificadora ni l’aire condicionat perquè em diria que li feien malbé les cordes vocals i que li fotria totes les gales de l’estiu. Amb aquest joc infernal que duu des de fa un parell d’anys acabarà amb mi. En Pere des del principi s’ho va agafar a les bones. Però jo no ho vaig poder pair de cap manera. Cal que t’hi avesis i no en parlis amb ningú, em repetia en Pere. Però jo no em podia acostumar a una animalada com aquella i em moria de ganes d’espaiar-me encara que fos amb na Tere, que ens té per una parella ideal. I em mosseg la llengua i quan estam plegades li cant les excel·lències del nostre Miquelet, que ha acabat segon d’Empresarials a Deusto amb tot de matrícules d’honor i ja pensa a muntar una agència per controlar tots els espectacles que es fan a Mallorca i ser el senyor del mercat. Com m’agradaria confessar-me sencera i contar-li allò que em fa passar tanta de pena. Hi somnii sovint, sovint, sovint…, sovint! Pensant en aquesta preocupació he intentat fer un poc de memòria i ja no puc recordar quan començà tot. Pareix mentida que una mare pugui oblidar el calvari que li fa passar un fill, el seu fill únic, a més a més. Puc assegurar que des de ben petit en Miquel va tenir gust per la música. Quan era escolanet a la parròquia de Sant Josep el varen fer solista. La nit de Nadal dels seus nou anys va cantar la Sibil·la. Va ser una festa que no oblidaré mentre visqui. Amb aquell vestit de sedes de tons vermellosos i taronja torrada, un turbant per on li sortien els rínxols color d’or i amb aquella espasota, feia un planter. Vaig plorar tot el temps i en Pere no s’aturava de pegar-me colzades. M’era ben igual. Em sentia la mare més feliç de la terra. Devia tenir devers dotze o tretze anys quan va començar a comprar-se discs de folklòriques: Concha Piquer, Marifé de Triana, Imperio Argentina, Juanita Reina, Carmen Sevilla, Paquita Rico, Rocío Jurado i Isabel Pantoja. Allò no m’agradava gens perquè estava segura que els seus companys escoltaven gent tan diversa com Kurt Cobain, Depeche Mode, Björk, Pet Shop Boys, Bomb the Bass, Bob Dylan, REM o els Beatles i els Rolling Stones. Però a poc a poc va anar empaperant tota la seva habitació amb cartells de na Pantoja, i només sentia coplas d’aquesta dona tot el sant dia: «El pájaro verde», «El garlochi», «El señorito», «En la niebla» o «Nada». Un dia ens va dir a son pare i a mi que a les vuit feia un espectacle per a nosaltres al seu quarto. I vaig quedar bocabadada quan el vaig veure que s’havia tenyit la cabellera llarga de negre, s’havia pintat com una persiana, duia un vestit verd de faralaes i ens feia un karaoke amb els èxits de la Pantoja un darrere l’altre. Quan va cantar «Yo soy esa» vaig estar a punt de tenir un acubó. En Pere va donar per acabada l’actuació amb bones paraules. Com a festa de carnaval ens ha agradat molt la brometa. En Miquel es va posar a plorar, es va tancar en fort i va estar dos dies sense sortir, amb febre i tot. A poc a poc va tornar a la vida normal, fins que un bon vespre mentre sopàvem ens va dir que volia que li diguéssim Isabel i que ell ens diria Alícia i Pere. Tot va tornar anar de mal en pitjor. Ja ens parlava a tota hora en andalús ben tancat i si no li dèiem Isabel agafava unes volades de cal déu. De vegades l’escoltava d’amagat darrere la porta, i quan cantava «Se me enamora el alma» em posava a plorar. En Pere va dir que allò havia arribat massa enfora i que l’havíem de dur al psiquiatre. Dit i fet. Ell no hi volia anar de cap manera perquè es pensava que el tancarien a la presó per mor del cas Malaya, però el vàrem convèncer explicant-li que allò era per fer una gravació i el psiquiatre un mànager molt famós d’una discogràfica internacional. El metge ens va recomanar el millor: l’internament. En Miquel hi va consentir enganat perquè li férem creure que era un hotel exclusiu per a grans cantants on solien preparar enregistraments i gires. A en Xim i na Tere els contàrem que l’havíem enviat a estudiar a Deusto perquè allà la carrera d’Empresarials té molt de prestigi europeu. Avui hem anat a la clínica i l’he trobat feliç. Va vestit de Pantoja amb molts de farbalans i molts de fulards perquè diu que s’ha de cuidar la veu per a la pròxima gira per Llatinoamèrica. Està molt contenta perquè no haurà d’anar a la presó pel cas Malaya. A un dels infermers cap pelat i grassonet li diu Kiko i li fa moixonies com si fos un fill seu. Avui quan hem arribat estava asseguda al hall, ben maquillada, i signava autògrafs a tota la gent que passava. M’ha confessat que segurament està a punt de tenir un gran amor, però que no podrà oblidar mai el seu Paquirri. Quan hem partit m’he sentit alleujada. Ara ja és «esa».