SAL DOS

Tu ets gran, i enfront de la teva grandesa tota altra grandesa queda enfonsada, i tota excel·lència minvada. Tu ets gran més que qualsevol pensament, i alt, més que el cel més alt. Tu ets gran per damunt tota grandesa i excels per damunt de tota lloança.

Et vaig dir: tenc ganes de boixar amb altres homes només perquè passis un guster quan t’ho conti. Tu feia uns instants m’havies explicat la teva admiració terrible per una feta de Cézanne: no va anar al funeral de la seva mare perquè pintava. Rere els vidres d’aquesta tribuna damunt la plaça de les Columnes cau una xafogor humida que em mostra la precarietat de tot allò que m’envolta. No vares dir res i vaig entendre que em donaves la raó. Crec que eres l’home amb el qual he tengut més complicitats dins el llit i això bastaria per assegurar que ets el que més he estimat. Era, era, era! El passat és més viu que el que és! No t’agradava gens que digués això, però sabies que sempre amollava el que em passava pel cap sense filtres de cap casta. Qui em va encetar, i no t’ho han tan ben dit mai, nomia Toni, era un pinta divertit i dolentot del barri de Santa Catalina que tenia un mecmeremec tan gros que em va deixar estormiada amb un bon trenc a la boca sense dents i una sangada. Record una glosa que quan la vaig sentir a una revetla de Sant Antoni de Sa Pobla em va despertar aquells records d’una forma ben viva: —Filla meva què et passa / que camines eixancada? / —És per mor d’una pipada / que n’Antoni em va pegar; / m’envergà tal pipejada / que sa cleca em va esqueixar. No la trobes perfecta? Però no et pensis que això em va traumatitzar, de cap manera. La tia Dori, una germana de mon pare, era una metgessa progre que em va cosir, em va agombolar, em va recomanar com a profilaxi que comprovàs sempre, abans que m’empitonassin, la mida i la grossària de la perdiu empalmada. I amb un no res estava curada i a punt de pastora mia. Però aquella cigala era massa gruixada per a la meva perleta i vaig trobar en Tolo, un empleat de La Caixa que tenia un piset a la plaça del Mercat i em tractava com una reina. I manejava un dard viu i virguer. Sabia niuar el pardal amb artesania i em deixava dins un encanteri d’aquells de no dir. Però era massa tranquil i mentre estava amb ell vaig conèixer en Juanjo, un esburbadot tan tendre que només posar els morros damunt el fre del prepuci ja em pegava uns guèisers de lleterada que em deixaven xopa de gust. Trobes que per avui ja basta? No vols que et conti la meva primera dona? Va ser na Beló, una camionera valldemossina que era com una cussota. Amb els seus vaquers estrets, la seva camiseta arrapada a la pell —tenia poques mames i a més a més se les embenava per quedar més plana—, els cabells arranats quasi a zero i aquelles botes de policia de pell negra amb una cadenota al coll pareixia una punqui de llibre. El que m’agradava més era quan quedava amb calçons blancs. Com tot el seu vestuari també els calçotets eren uns eslips d’home i, amb aquesta afició que sempre he tingut per la roba interior, em pegava unes escorregudes de cine només tocant aquell paquet que es podia convertir en la festa de tots els hermafroditismes i els consoladors del món. Crec que qui em va trencar el cor per primera vegada va ser en Xavi, un bergantell amb uns ulls verds maragda que semblaven dos polos de menta, una esquena ampla com un cavall i una forma de fer malabarismes amb la seva caixa de les eines que quan manxava com un èmbol tota jo perdia el sentit. I per afegitó tenia un catàleg de formes de posar la busca que em feia veure les estrelles del Ram en cinemascope i technicolor dins un dragon-khan cada pic que em duia a escoltar el sermó. Dominava una cabota joguinera i m’agradava passar-me-la per les galtes i per les pipelles fins que només veia un bastó de pedra que em fuetejava de mala manera. I em feia poesies una mica cursis que devia copiar d’algun llibre però que personalitzava amb el meu nom i amb les parts més excitants de la meva còrpora. Has vist com practic l’assaig d’estimar-te? I així sense parar, sense parar… Mentida. També quan en Xavi em va deixar per casar-se amb la filla de l’amo del taller mecànic on feia feina vaig passar per una època de celibat. En Xavi em deia que s’havia hagut de casar per conveniència, però que podíem ser amants. Com que jo l’estimava com una pardala, el vaig enviar a porgar fum. Allò de cèlibe va ser com un descans dins la meva activitat desenfrenada i em va agradar ferm. Vaig aprofitar per acabar els estudis d’infermera i poder fer oposicions. Ara tenc una bona plaça al PAC del carrer de Beatriu de Pinós i tot això ho dec a aquella època de bondat sexual. Tu i jo som estrangers, aquesta va ser una de les primeres frases que em digueres quan et vaig conèixer en aquell bar Follies en què feies de cambrer. Et vaig veure com un déu fort i poderós que arribava a la meva illa per protegir-me. Em vaig entregar tot d’una empesa per les aromes de la teva pell daurada i la bellesa de les teves mans. Tu em pescares amb aquesta frase misteriosa, m’arrossegares a una habitació de darrere el taulell i boixàrem sobre les caixes de cervesa amb aquella forma teva descaradament apassionada i enlluernadorament experta i, llavors, quan tots dos havíem bramulat els nostres plers a voler, sortírem, i tu tornares tot d’una a la feina, em feres una picada d’ullet ràpida i coenta i des de darrere la barra em digueres que a la pròxima convidava la casa. No vull plorar. Som una dona forta. Darrere els vidres d’aquesta tribuna damunt la plaça de les Columnes cau una xafogor humida i mir cap al carrer de Nuredduna com si haguessis d’arribar d’un moment a l’altre com has fet durant aquests darrers tres mesos. Voldria enganyar-me, voldria esperar-te amb aquelles girades de ventre que em pegaven quan et pressentia, quan obries la porta, quan ens llançàvem un en braços de l’altre com si allò no s’hagués d’acabar mai. Mentida. Has partit en un accident absurd i m’has deixat tota sola per sempre més, encara que sé que la teva presència no s’esborrarà mai i els meus escrits la revifaran sense descans.