ÍNFIMS ECOS DE LLUM

Vaig a la recerca d’un equilibri nou: donar al mateix temps una imatge directa de la felicitat de totes les primeres vegades, de tots els naixements fundadors, i del flux de consciència que els acompanya des d’un origen indistintament individual i universal.

Estic esborronat. Ells amb ells ho podran fer com vulguin, però nosaltres serem insubornables. Va ser la primera frase que vaig apuntar en aquella llibreta negra que li feia tanta de gràcia, dona Maria Estela Santaner de Ventapina, quan em va rebre per primera vegada a Son Burí, aquesta posessió muntanyenca que ha estat la meva casa un grapat de mesos que ja formen part de la meva carnadura. Només escriuré per fer present la desaparició, vaig apuntar també el primer vespre que em digué que per fer tot aquell feiner que proposava, amb la curiositat ben oberta i el desig més fervorós, convindria que quedàs més temps en aquelles cases plenes de mobles d’al·luvió, de llibres sense ordre, de quadres variadíssims, de papers i plànols en un estat caòtic, de maquetes, tota una acumulació d’andròmines d’una mala fi d’altres cases, que havia recollit i estotjat en la seva vida llarga i que emparaven les històries que volia que em contàs amb l’exactesa dels seus records pelats. No sé què veig quan mir tot això que l’envolta. Unes paraules així vaig amollar un dels primers dies en què culejava calaixeres plenes de roba, de projectes, d’esmalts i mosaics, de cartells, de fotografies, de cartes, de materials d’una existència que semblava que havia deixat empremtes en els detalls més inútils, en les formes més evanescents que s’esborraven just tocar-les. Ho deia amb la sinceritat de l’observador que voldria codificar tot aquell embalum amb els procediments científics que m’havien ensenyat a la universitat i empès per no sé quines forces del lloc, per no sé quines veus amagades, començava a caure dins la bolla de neu d’una acumulació de sensacions que s’enfilaven per la meva ploma i em feien escriure i escriure, atabaladíssimament, un rosari de llistes en què la coherència desapareixia a cada revolt, en què no podia posar a l’abast del meu estudi un raonament clar o com a mínim un inventari exhaustiu dels meus descobriments. Dona Maria Estela era una flama viva que surava dins la negror i em semblava que calia passar per les irisacions del seu foc per poder trobar la clau que fos el desllorigador de tot aquell laberint on em pareixia que avançava amb la desorientació com a guia i unes fràgils bimbolles de sabó de les seves paraules que teixien el fil d’Ariadna en què pensava aferrar-me per trobar la sortida. Tot havia començat per una nota a peu de plana d’un article sobre les vil·les pal·ladianes que m’havia intrigat perquè sabia que rere aquelles paraules neutres s’amagava alguna cosa que volia desentranyar. La imperfecció triomfa per totes parts, frase de l’arquitecte Guillem Forteza a l’opuscle Casa i tradició a Mallorca (Quaderns d’Alcip, 1927). No era això que li vaig dir, dona Maria Estela, com a carta de presentació. M’havia torbat molt per arribar a la seva presència. M’havien dit que havia estat l’amant de l’arquitecte Forteza els darrers vint anys de la seva vida i que per mor de la seva presència ell ho havia perdut tot, la família, la feina i el prestigi, en una illa eixorca que no li perdonava la seva relació. Necessitava que la darrera persona que havia recollit els seus mots, els seus plànols, els seus mobles, les seves idees i, sobretot, el seu amor, em donàs les fites d’aquella ment fulgurant. Quan al cap de quinze dies d’haver-nos conegut, dona Maria Estela em confessà que l’arquitecte Forteza feia una crida constant a la memòria i a la tradició, vaig saber que allà hi havia l’escletxa cap a les profunditats que necessitava. I afegia com si res: sovint em deia coses així. La gent pensa d’ordinari que la modernitat significa la mortificació de la tradició. Però si una cosa mortifica en realitat la tradició, és ben a les clares la peresa dels seus seguidors. Aquí hi havia una condensació del seu eclecticisme sensacional. La modernitat és selecció activa, apassionada, selecció reflexiva; gust reafirmat de les formes tancades, acabades, del dibuix o d’una concepció gràfica quasi lineal de les coses; virtuosisme de l’ornamentació —que recorda sovint cultures oblidades— inscrita sempre en el mateix teixit de l’objecte; fugida del monumentalisme, del grandiós, del sublim; citacions estilitzades, depurades, reduïdes a un esprit, alhora sensuals i pures, rigoroses i florides. Qui no podria entendre que enfollís davant aquestes revelacions que em mostraven la bellesa de la serenitat de l’inventor de cases, amb mobles, frescs i mosaics, els habitants de les quals a la força haurien de ser partidaris de la felicitat dins una illa en què els pecats capitals —especialment la cobdícia i l’enveja— senyorejaven arreu arreu i que tallava les cames i la vida als seus creadors més insignes? Sempre ha estat així, m’insistia dona Maria Estela, ell ja m’ho repetia i em mostrava les imatges de Galileu i de Servet, que tenia retratats dins l’estudi com a germans de l’ànima. He vist un altre món, em deia alguns dies en què es trobava molt malenconiós. I l’altre món no era més que el nostre, provisòriament retornat a la imaginació d’un origen i d’un temps primitiu perdut.

Vaig viure aquells mesos dins un desplegament de reflexos: una circulació formidable de llum teixida per la veu de dona Maria Estela quan em descrivia la infantesa ciutadana entre un pare militar molt estricte i una mare bellíssima i avançada, quan em contava els esclats el·líptics de l’encontre romàntic amb l’arquitecte Forteza —aquella manera de trobar-nos, de contornar els tactes i portar-los al punt d’un equilibri extrem, aquell amor indefinidament suspès que es dissolia al límit en uns últims, ínfims ecos de llum. I després, cop en sec, la fosca: la mort sobtada del nostre fill, amb aquell dolor negre que ens tapà a tots dos com una maledicció i que fou la causa de la seva agonia, la solitud llarga i, potser, el retrobament improbable dels vius i dels morts a la vorera d’una platja mística de la qual ell em parlava just abans d’anar-se-n’hi. Com poden ser totes aquelles setmanes que vaig passar amb dona Maria Estela alhora tan pesants i tan lleugeres, tan joioses i tan solemnes? Em vénen al cap algunes descripcions que feia dona Maria Estela d’aquella coreografia de carícies i de lleugeres pressions corporals que formen els meravellosos mapamundis sensuals de la infantesa. I aquella frase quasi darrera: la litúrgia de l’inaugural es transforma en fantasma de salut. Va ser el notari qui em va telefonar. Dona Maria Estela Santaner de Ventapina li ha fet una deixa. Era un pen drive. Són les seves memòries i és l’única còpia que hi ha, segons diu el testament. Estic esborronat. Duia el pen drive penjat al coll com un reliquiari i en somniava les planes. Just sortir de la notaria he partit escapat a la cala per recordar els vius i els morts. I sense voler, m’he tirat al mar amb aquell tresor esborrable.