ELS ENTRETENIMENTS INNOCUS

Escriure és cercar sense saber què. Explor una frase o un fraseig. Tot el meu esforç va dirigit a trobar un to o una dicció especial. Molt abans del tema de la història, perquè aquí no hi ha intriga que hi valgui, vull assajar unes velocitats i unes petites músiques. Quant al narrador, és més una veu que un personatge.

Voldria ser un sismògraf molt sensible per descriure fil per randa les ones de xoc que em travessen des dels peus al cervell amb intensitats diferents segons la mica de control que hi puc posar. Potser aquestes línies que vull escriure per asserenar-me són un forma de trencar el silenci que es va apoderar de les meves cordes vocals com l’única contestació a uns successos que em deixaren plena de tremolors. La setmana anterior ja havia gargotejat una nota sobre el silenci i quan la torn llegir em sembla que duu l’empremta d’una premonició. Tot venia perquè tu, el meu germà Marc, a vint-i-cinc anys, amb la carrera d’advocat acabada, feina al bufet familiar i una al·lota, na Júlia, filla dels empresaris hotelers Torrent i que passeges talment un trofeu, no havies contestat ni els essaemaesses, ni les telefonades al mòbil, ni correus electrònics que t’havia enviat. I el tema no era per no dir res: vivies com un paixà al xalet familiar de Porto Pi amb els pares i la padrina Rosa, la qual cosa a mi, que havia fugit de la seva tutela a devuit anys, em semblava una forma d’aburgesament tan fastigosa com indesitjable, i devies estar al corrent de la festa que organitzaria mumare per celebrar el trenta aniversari del seu casament. I no em deies res, com sempre que m’interessava alguna cosa de n’Helena i en Sebastià, els nostres progenitors, per als quals tu eres el fill estimat i jo la filla pròdiga. Aquí va ser quan vaig escriure d’un tret: El silenci, Marc, és per a nosaltres un territori tan íntim, tan familiar, que constitueix el nostre espai vital, l’únic en el si del qual ens sabem moure, fins i tot ens hi ofegam, el lloc on ens perdem, però en el qual ens obstinam a errar. Sabia que contestaries aquella provocació tan infantil, però que tocava alguns dels punts que podien conservar l’antiga sensibilitat. Encara recordava els nostres jocs a la cala quan ens enviàvem missatges amagats entre les pedres d’un vell mur mig cobert d’heura que hi havia en un trast abandonat. Allò va durar tot un estiu, i estoig en una capseta d’argent aquells papers que m’escrivies amb la teva lletra arrodonida on parlaves de la bellesa dels meus cabells, de la claror dels meus ulls, de la popa dels meus llavis vermells, de l’arrodoniment dels meus pits amb els mugrons punxeguts, d’aquella secreta cova del meu entrecuix. I sempre em declaraves amor etern de totes les formes possibles. Si miràs de prim compte els petits bitllets, podrien constituir el quadern d’uns descobriments que es produïen en aquelles llargues sestes en què tu i jo pujàvem a la torreta on teníem l’estudi, tancàvem amb clau, esteníem un cobertor verd damunt els coixins i ens posàvem a jugar a metges amb tot el gust i la tranquil·litat del món. En acabar aquell estiu, tu partires a estudiar intern als jesuïtes i mai més no tornàrem als jocs prohibits. Que és d’estrany, el món dels adults. Ni llavors ni ara mateix no he entès mai tanta d’energia tudada a evitar els entreteniments innocus. El teu correu era clar i sec. Només sabies que aquell dissabte hi hauria el sopar d’aniversari. Parla amb ta mare, ella t’ho contarà tot. Marc. Així tancaves aquelles dues línies de compromís. Mumare em va dir que no m’havia contat res abans perquè fins aquell matí mateix no ho havien decidit, però que ella ja havia agafat el telèfon i en un tres i no res ho tenia tot arreglat. La setmana passada parlàvem amb ton pare de partir tots dos a fer un creuer al Carib, després se’ns va ocórrer convidar-vos a en Marc i a tu. Ton pare n’estava convençut. Jo dilluns vaig decidir que quedàvem i que faríem un sopar familiar. Tenc la taula ben clara: hi vindran la tia Pilar i en Tomeu amb na Jero i en Ramon. Hi vindran també els germans de ton pare (en Miquel no està gaire fi, d’ençà de la mort de na Françoise), n’Andreu i na Clara volien que convidàssim els promesos de na Tití i na Vanessa, però els he dit que no. Fins i tot en Marc em fa morros perquè na Júlia m’estim més que no véngui. Només vull la família de més a prop. La padrina Rosa es queixa perquè diu que amb el glaucoma no podrà veure ningú, i amb la sordesa no sentirà res. Això la posa de molt mala lluna. Voldria que tu te’n cuidassis. Trobes que ho he preparat bé? Record que en aquell moment vaig pensar: l’impudor és una cosa, la indiscreció n’és una altra. Mumare sempre m’havia demanat opinió quan ja tenia totes les coses fetes, i el meu paper era ben senzill: practicar l’aquiescència. Però aquest cop em vaig fer la malcriada i amb veu de rebel sense causa vaig amollar: trob que fas molts de parts i quarts. Per quina mania rara no vols que vénguin na Júlia i els promesos de les bessones? Na Jero també em sembla que està a punt de casar-se. I t’ho dic jo que som l’antimatrimoni! Em tallares amb paraules esmolades que em feren mal. Sé que vaig passar dos dies com si m’haguessis fet un blau a l’ànima. Per això, quan em vaig vestir per anar a aquell sopar, vaig decidir que dins l’entremesclat de persones que em trobaria, ningú no m’havia de ferir vertaderament, ni ningú no m’havia realment de fer feliç. I em vaig maquillar amb pell d’elefant. Puc assegurar que des que vaig arribar a Villa Helena tot respirava aires de festassa. Quan vaig veure na Júlia amb un vestit de lamé vermell que se’n desfeia com una més de la família sense que això provocàs cap problema amb els cosins, vaig pensar que en Marc era l’amo del món i jo l’annereta lletja. Però amb el maquillatge no em va transparentar res. El sopar que mumare havia encomanat al càtering de Menú va ser extraordinari. La padrina Rosa, al meu costat, em demanava que li contàs tots els detalls, les formes i els colors dels vestits, els temes de les converses, els xafardeigs… Brindàrem moltes de vegades amb vi Quatre Kilos i amb xampany Mumm. Mumare duia un vestit verd fosc molt escotat amb un turbant que hi feia joc i em recordava la Gardner de La noche de la iguana. Quan ja havien bufat les espelmes del pastís de tres pisos, mumare va dir que com a fi de festa hi hauria una pel·lícula. Dins l’ambient de bulla, va abaixar la llum de la gran aranya de Murano amb el reòstat, i el televisor de plasma s’encengué amb un llampec fosforescent. Molt a poc a poc es va produir un silenci complet davant les imatges de la pantalla. La padrina Rosa em demanava: quina pel·lícula és, una de quan éreu petits o la del casament? I jo no li podia contestar perquè un sisme interior em feia cervelltremolar davant mon pare i una al·lota molt morena que boixaven dins un llit capitoné de color carabassa. Allò va durar no gens. Allò va durar una eternitat. Mumare va encendre els llums i digué amb una veu tota serena i continguda: Sebastià, al jardí hi ha les teves maletes. Parteix i no tornis pus mai!