CUA DE PEIX

Ell sabia fer un ús magistral de l’el·lipsi, contar de manera fragmentària, sense subratllar i fins i tot sense narrar completament, dur a bon terme associacions il·luminadores entre elements dispersos i secundaris o en aparença anecdòtics, combinar sense fatiga ni parany el que és dit i el que ha passat amb el que és simplement pensat i, sobretot, sabia observar, reflexionar, insinuar, matisar.

Quan vaig decidir que aniria a viure tota sola a Can Catà es començaren a moure un conjunt de mecanismes de castes molt diverses (des dels purament personals produïts pel meu trencament amb en Jordi fins a altres de més domèstics que, sense témer-me’n, agafaren un protagonisme que no hauria dit mai) que han marcat aquest final d’estiu amb pinzellades cegues i enlluernadores. Encara veig el somriure irònic de mon pare mentre m’amollava: el vell molí de Can Catà és com un porxo malendreçat. Tendràs una feinada per viure-hi perquè hi ha tot el fotimer de trastos que va deixar el teu oncle Felip quan ens barallàrem i va anar a viure a Vigo. La nit de la partida em va dir xisclant que podia cremar-ho tot. En Felip sempre ha estat molt amant dels grans mots i dels gestos monumentals. Vaig pensar que qualsevol dia tornaria i no va tocar res ningú. Hi trobaràs pols de trenta anys. Ja et pots arromangar. Mumare, que era més pràctica, em va dir que per envestir el trasllat me n’hi dugués na Joana, la seva jornalera, que té les trossades grosses i se sap treure la feina de damunt amb un no res. Allò de l’oncle Felip i Can Catà no ho sabia, però no m’estranyà. El molí feia per ell. Sempre l’havia trobat un home excèntric. I anar a Vigo, d’on eren els meus padrins materns, i al cap de mig any casar-se amb la germana de mumare fou una coincidència rara que no comentava ningú. Just arribada al meu refugi la primera impressió no va ser diferent de la que m’havia imaginat. Des d’aquell turó la vista era espaiosa damunt la Tramuntana i al fons es veia un petit horitzó de mar. La torre de color de pa torrat tenia uns cruis petits que no n’afectaven l’estructura i que adobaria l’amo en Pequingo; el safareig estava mig ple d’aigua bruta i herbotes, i l’interior de l’habitatge era petit i irregular, amb mobles i prestatgeries tapats de trossos de referit, calç, teranyines i una mala fi de rates i ocells morts. El conjunt no estava desproveït d’aquestes restes d’energia que respiren encara en tota cosa antiga. Amb una setmana de feina a escarada ens en desférem molt bé, na Joana i jo. Ella feia les coses grosses i jo m’entretenia amb els detalls. L’oncle Felip devia haver partit cop en sec perquè havia deixat gran part d’una biblioteca ben curiosa en què a més a més d’alguns clàssics semblava que s’hagués especialitzat en autors gais de tots els temps: Catul, Miquel Àngel, Xècspir, Gide, Wilde, Yourcenar, Lorca, Kavafis i Blai Bonet. Mentre treia la pols i fullejava amb molta cura aquelles obres plenes de subratllats i comentaris vingué na Joana amb un ca embalsamat damunt una fusta corcada. Què faig amb això? Era el rateret de don Felip. Nomia Nyico. No se’l treia de damunt. Vaig agafar aquella mòmia amb la tendror que fan les coses mortes que ens volen recordar sense èxit la vida. Em vaig topar amb els ulls de vidre negre que em miraven amb l’expressió humil de retret de les coses que es dejecten, que volem fer desaparèixer. Tot d’una m’aparegueren els ulls marronosos d’en Salero, el meu mil llets, i aquella agonia que no havia pogut esborrar: primer el vel glauc que havia envaït la seva mirada, ulls sense rancúnia però amb una expressió de sorpresa que era un refús de l’ordre mateix de les coses, les orelles fredes, les potetes que es contreien amb un ritme que semblava el símbol pòstum d’una fugida, en Salero moria torturat per una angoixant esperança de salut imaginant-se com fan tants d’humans que podria remuntar aquest moment crític sense saber que ja estava condemnat. Na Joana em trobà aferrada a en Nyico empallat i plorant com una Dolorosa. Em va pegar una renyada de cine. Tira això al munt dels fems si no vols agafar el que no et convé. No veus que està tot podrit? Quan amollava aquella despulla dins el redol del caramull de brutor que havíem de cremar vaig pensar que el foc era purificador. Aquella idea tan tòpica em tranquil·litzà. Em vaig acostar al safareig i m’entraren ganes de tirar-m’hi, de netejar-m’hi, de nedar molta d’estona, d’oblidar. Dit i fet. L’endemà tot el matí l’amo en Pequingo i jo traguérem aquelles xarxes de plantes enfiladisses, llimoses, plenes de verdet, que semblava que no s’acabaven mai. I després amollàrem el motor. Quan hi quedaven només tres pams d’aigua va ser quan el vaig afinar: gros, llarg amb unes aletes que semblaven fulards d’un vermell ataronjat. L’amo en Pequingo em va dir que era un miracle que aquell peix hagués pogut sobreviure. El posàrem dins una tina i vaig partir a comprar-li menjar. En tornar el safareig ja era net. L’omplírem només fins a la meitat i hi vaig amollar en Nyico. Cap d’entre nosaltres pot desembullar el nuu de ficcions que componen aquesta cosa incerta que anomenam el nostre jo, però puc assegurar que aquell joc de seduccions entre en Nyico i jo va ser una de les parades més transformadores del meu cos que he viscut mai: vaig acaronar-li la pell àrida de les escates i els seus llavis em besaren totes les boques. Aquella nit vaig somniar que la llum d’Orient naixia dels amors apassionats d’una dona i un peix. Ha passat un mes, el vell molí ja és ca meva i tenc una història amb un peix que no puc contar a ningú. I avui, entre les dues moles, he vist alguna cosa esclafada que he tret amb paciència i enginy. Era un dietari de l’oncle Felip. No sé què hauria fet abans, ara sabia que podia llegir-lo i amagar-lo com un secret més. Perquè allà hi havia un secret: tota la història bella d’amor, un amour fou, entre l’oncle Felip i mon pare, un seguit de pàgines revinclades per la humitat, mig convertides en escates, Nyico, com uns lluentons dissecats que en altre temps havien perlat de desig la pell de mon pare dins els braços de l’oncle Felip. Sí, ells també tengueren el seu amour fou. Dos adolescents que descobreixen aquell mutu i efímer encegament. Dos cossos d’homes enamorats que intenten gaudir del raig de llum estret que per una gràcia misteriosa els ha estat concedit entre dues tenebres. Mentre l’hi llegia en veu alta en Nyico pegava bots fora de l’aigua, la seva manera de cridar-me.