JO ET TRAURÉ AQUEST COR DE PEDRA I TE’N DONARÉ UN DE CARN

M’agradaria desaparèixer dins un llibre fet només de citacions. Això era un projecte de Flaubert: un llibre en què cap línia no havia de ser seva.

Et vaig glapir dins les ombres del mirall de Ciros, aquella discoteca on m’havien arrossegat en Salem, n’Antònia i en Felip per celebrar el final del treball sobre Albert Camus pel qual ens havia felicitat la professora Aeropagita, la rossa platí de literatura comparada; et vaig glapir mentre pegaves unes pipades d’un xirri fort d’una herba perfumada que m’arribava fins al nas com un verí dolç que m’esborrava els gests automàtics, tímids, i m’empenyia a les totes cap a les teves aigües jurisdiccionals. Voldries que començàs així aquesta història que t’he promès? M’agradaria posar la banda recordadora d’aquella trobada a la mala hora de la nit, quan començàrem a parlar com si fóssim els protagonistes d’Omega Man i tota la munió de cossos que ballaven als ritmes d’un digeis que esqueixaven, samplejaven les músiques i les èpoques talment com els parracs dels figurants zombis a la caça de la nostra carn jove ansiosament suada i bellugadissa de puixants impulsos electromagnètics. No sentia la música, no veia els focus de colors, tot era enfora i només la vida que eixia incessant de les teves ninetes era el que empenyia les meves exploracions: et volia donar uns records que tu negaves com si no volguessis sortir de les teves inèrcies que t’acostaven a la petrificació. Sí, va ser l’any passat. N’estic ben segur. Tu eres devora les palmes badades d’un fasser baix davant el Victòria, ran de les aigües olioses del port, amb una colla d’amics, i bevíeu devora el portaequipatges obert d’un cotxe. No, no era jo. No he anat mai a beure amb amics devora la mar al passeig Marítim. M’agraden els bars i les discos. Eres tu. Duies uns jeans amb unes botes negres per defora i una juba de pell verd clar. Parlàveu d’American graffiti i d’un amic mort. No sé de què. Tu tenies els ulls molt lluents. Com si haguessis rigut molt. Els altres brindaven per ell i tu, mentrestant, et torturaves el llavi inferior amb la simetria perfecta de les dents blanquíssimes. No, no era jo. No tenc cap amic mort. No tenc cap juba de pell verd clar. No era jo. N’estic ben segura. Em miraves i no em veies. Eres a un altre planeta. I jo només era un àlien invisible. No hi ha interès més que en la contradicció, amollares ajuntant els llavis com si em tirassis una besada embolicada en una xemeneia de fum, i t’allunyaves cap a una altra galàxia en què em semblava que podria oblidar-te, perdre’t, desaparèixer. Llavors, tot just escampada la boira les meves paraules et ressuscitaven: per què desconfies de la invenció? No et tems que tota aquesta conversa podria ser un somni? Som jo que somnii una papallona o és una papallona la que em somnia a mi? Que tu series una al·lota de ficció que per no sé quines cinc-centes has deixat la teva colla i discuteixes sense aturall amb un bergant que només sap dir no importa què per tenir-te més temps davant la vista?

Torbadora, explosiva i sobretot fràgil com el cristall. Et veig en aquesta fotogràfia del mòbil i només m’arriba la teva veu fonda, sent aquell posat atlètic que et feia moure les mans i el tors en posicions tan complicades com hipnòtiques i peg de morros amb la teva declaració de principis: si vols menjar morena haurem de sortir tots sols els divendres d’aquest mes. De sobte entrares dins un silenci llarg i semblà que la discoteca s’aturava, s’allunyava i quedàvem tots dos dins una bolla d’intimitat que m’excitava els nervis a més no poder com si fossin uns fils invisibles que m’arrossegassin cap a la teva boca tancada, molsuda i tremolosa que envaïa amb la fortor d’una llengua rabiüda i ensalivada que volia escorcollar-te fins a l’esgotament. Tu et deixares envestir des del principi. Sabia que eres l’al·lota d’en Jordi Ferrer. Això no t’ho confessaria mai. Això era la torna que afegia un plus de calentor a aquella estreta que no respectava cap ni una de les formes més habituals dels rotllos vulgars d’una nit. Érem dues ombres que es despullaven davant tothom amb la impunitat dels pocavergonyes que no temen res del món que els envolta. Tu et deixaves desfer dins l’arquitectura d’unes clarors que em feien cercar amb voracitat tots els traus del teu cos volcànic, que exhalaven els fluixos que ens confegien, i ens feien llenegar alhora, en una dansa en la qual cap dels dos no podia evitar les passes i els moviments de l’altre. Això va durar fins que en Salem i n’Antònia aparegueren d’una nau espacial iridescent —tota la disco s’omplia d’un fum blavís que creixia i creixia— i em donaren el meu mariol·lo i la teva brusa. Vaig saber que havíem d’escapar. Que s’acostava una situació de perill imminent del qual només la boira ens separava. No era el millor moment per trobar-nos, sinó el pitjor. Encara calia molt de temps per trunyellar amb força la venjança. La boira que es fonia sense témer-nos-en i tornava a poc a poc el relleu a les persones, als objectes i a la música s’havia convertit en la pitjor enemiga.

Voldries que ho hagués contat amb aquesta incertesa? Amb aquesta vitalitat dels petits detalls de certes paraules, amb la modulació ferida de la meva llengua que ja sabia les cavitats de la teva, el seu recorregut exacte per l’àpex, corona i làmina, els llocs on es formaven les síl·labes que m’havien fet posar l’esquer en el lloc exacte del parany? D’aquella primera nit no puc distingir el tangible de l’intangible, però assegur que quan et vaig deixar al bell centre del carrer d’Emili Darder, on vivies amb els teus pares, no podia imaginar-me que la successió dels fets s’acordaria tan bé amb el dibuix precís amb què els havia tramat. No podia preveure aquells divendres en què quedàvem per veure’ns al Bar Bosch en una clara provocació per part meva que a tu no t’agradava gens ni mica. No vull que ens vegi ningú. Per què estàs tan penjat amb el Bosch? I no volies dir-me que et feia por que ens trobassin plegats. No m’amollaves ni un besllum del teu secret, que coneixia de prim compte. Et duia fins a les portes d’una realitat immaterial que sabia que et fascinava. Anàvem a uns roquissars tudats devora l’hospital de Sant Joan de Déu, vora un casetó en ruïnes i allà ens desfogàvem com si ens haguésim de rompre d’estretes i pinyols, de carícies i tocs. Eren sessions de plaer i tortura fetes a consciència. Quan tornàvem al cotxe deixàvem l’entapissat ple de terra, algues seques, brins d’herba, pols vermella. Els teus cabells escambuixats et donaven l’aspecte d’una figura mitològica d’aquelles que m’agradava dibuixar a la classe d’Història, mig bruixes i mig meduses en una combinació terrorífica. Et deixava de matinada al carrer d’Emili Darder i semblava que la ressaca del mar t’havia escopit després d’una gran tempesta. Per a la darrera trobada vaig aconseguir l’apartament del germà gran d’en Felip. Aquell vespre quan et vaig passar a recollir per Sandor havia decidit que et contaria alguna cosa. Que el padrí d’en Jordi va fer matar el meu o alguna cosa semblant. Però em vaig estimar més que les coses seguissin el seu curs amb la seva preparada fatalitat. No te’n podies avenir, que ens trobàssim en aquella terrasseta d’un gratacel de Portopí que dominava el far i la mar negra. T’havia preparat un sopar carregat d’espècies i beguérem molt. Jo em torbava una mala fi de temps a tocar-te i quan ho feia semblava menjat per la desgana. I tu ho registraves amb l’orgull de la qui no vol donar el braç a tòrcer. Vaig comprovar l’hora cada no res i tu em caçares alguna vegada. Comptes el temps? O el perds? No et vaig contestar. Em creies còmplice, lleuger, divertit, irònic, penjat. I era tot el contrari. Els llençols s’estremien amb els nostres bots. Tu semblaves enfollida per un pressentiment que no existia. Com voldries que descrivís la teva cara quan veieres que en Jordi Ferrer entrava de gambirot dins l’habitació i cridava com un boig: sou uns fills de puta!?