‘AUREA MEDIOCRITAS’

Sempre sol ser un fet insignificant, un esdeveniment mínim que desencadena la reminiscència d’uns moments deixats, negligits, oblidats, la intensitat i el valor dels quals ens havien passat per alt. La visió d’un paisatge, el gust d’un aliment, el tacte d’un teixit, el perfum d’una flor, qualsevol sensació aparentment innòcua i humil fa que les puntes passades del temps ressorgeixin en tota la seva vibrant i ardorosa actualitat i facin que aquest temps s’immobilitzi dins les xarxes del record.

Quan vaig entrar a la sala dos de l’Augusta no hi havia quasi ningú. Vaig sentir una fredor de neu. Segurament tenen la calefacció avariada. Amb aquesta idea al cap em vaig asseure a una de les darreres files, just al costat de la paret. Em semblava que així quedaria més protegit d’aquella tramuntana que travessava el cine. Perquè a la pel·lícula, en què tot passava de nit, també hi havia molt de vent que apagava l’única espelma que feia llum en un soterrani on el segrestador havia tancat una al·lota rossa amb peus i mans fermats i a la qual intentava violar amb l’esburbament d’un principiant que creu en el dret de cuixa universal. No pensava que cap reverberació de la pantalla hagués pogut il·luminar-me la fesomia. El més segur és que ella vingués cap a la butaca del meu costat atreta per la meva colònia, el compàs de la meva respiració o qualsevol altra causa que no em puc imaginar. Quan el seu braç i el meu es tocaren de forma involuntària damunt el respatller de la butaca, vaig sentir un tremolor especial que va coincidir amb un cop d’efecte de la pel·lícula: l’al·lota rossa s’havia pogut desfer dels fermalls i arriava per darrere un tall de cúter al coll del segrestador just quan aquest estava despitat amb una telefonada. Tots dos férem un alè en veure com el malanat es dessagnava i l’al·lota intentava fugir d’aquell soterrani humit i pudent. Quan el director de fotografia ens mostrava amb tot detall la bassota de sang fosca que es formava al voltant del cap del segrestador, ella va posar la mà dreta damunt el meu paquet. La sorpresa del contacte dels seus dits a través del teixit dels vaquers em va fer una enravenera terrible. Em vaig mig girar per veure-la dins la llum làser del projector i només vaig discernir la silueta ombrejada d’una cara amb els ulls clucs. Però ho podia deduir tot de les seves carícies. Coneixia d’esma tot el seu cos, l’empremta dels seus tactes mentre boixàvem, i fins i tot li hauria pogut contar la seva vida des del naixement amb tota casta de detalls que ella havia oblidat feia molta d’estona. Així va ser com vaig conèixer la meva dona, na Bel Ciompi Ferre, que era néta d’un d’aquells aviadors italians que vingueren el 36 per ajudar les tropes franquistes. Ella no conservava cap de les idees del seu padrí, sinó que més aviat tombava cap a l’altre cantó: era feminista, anarquista i molt radical en tots els territoris, especialment en el sexual. Em donava moltes de voltes i puc assegurar que al llarg d’aquests quasi quaranta anys que fa que vivim plegats n’hem ginyades tantes de tots colors que podrien omplir planes i planes d’un kamasutra de llibertats i plaers dels cossos. Hem aplicat la màxima d’Horaci, el carpe diem, a cadascuna de les nostres hores, i puc donar testimoni que aquesta pràctica fa salut a voler. Hem passat gust i hem fet passar gust, màxima que també em va dir na Bel que ensenyava algun dels moralistes francesos del XVIII. Ara, jubilada ella de l’ensenyament i jo del banc, passam els estius a la costa de Salern, aquest poblet d’estiuejants mallorquins que encara conserva part de la seva bellesa a la badia de Pollença. Aquesta nit hi ha hagut la primera tempesta, i na Bel quan berenàvem ha amollat: l’estiu ens treu defora. No li agradava dramatitzar res i s’agafava les coses i les estacions amb una impassibilitat quasi nirvanesca que de vegades em treia de solc. Idò a mi em sap un greuer no poder anar a pescar, a nedar o a passejar com els altres dies. Els pebreboners i les palmeres del jardí brillaven sense ni gota de pols dins la claror grisosa. La mar tenia un color fangós per mor de l’aiguada del torrent de Santaló i hi suraven trastos vells. Quan he anat al portet, les barques havien perdut els colors com si s’haguessin rovellat de cop i fossin fulles seques a punt de caure dels arbres. En el supermercat les dues caixeres no tenien gaire feina i s’entretenien amb els detalls de les noces de la Duquesa de Alba, que els queia molt malament perquè havia mormolat una nora seva, n’Inka Martí, la dona d’en Jacobo, que era una monada. M’agradava la simplicitat amb la qual parlaven d’aquells personatges que havien convertit gairebé en membres de la seva família pròpia. M’han donat la mala notícia: tancaven a finals d’octubre. Hem preparat la darrera barbacoa al garatge per no fer fum dins la casa i empastifar-ho tot amb la pudor de les sardines torrades. M’agraden molt les patates fetes dins paper de plata, i ens hem muntat un dinaret d’allò més saborós en un tres i no res. Ho hem regat amb un vi d’en Pere Seda de Manacor que quedava al fons de la cava. I per postres hem menjat pastís d’albercoc, que he trobat un poc massa àcid. Na Bel m’ha renyat amb la seva bonhomia: ets un pomot! Els albercocs no són una fruita dolça! Menja figues seques! I s’ha posat a riure com una descarada. Hem acabat amb uns descafeïnats fortets batejats amb un poc de rom negrita. He tret la taula i he posat la vaixella dins el rentaplats. Na Bel no pot suportar aquesta màquina perquè diu que és bruta i que per afegitó tuda una aiguada. Del menjador a la cambra hi ha dues passes. Na Bel havia encès els radiadors i no m’ha costat gens treure’m la roba amb dues estirades. Hem embragat amb un seixanta-nou de cine i després ens hem graponejat com si fóssim dos jovençans que es descobreixen els enfonyalls per primera vegada. M’agrada que la sesta sigui llarga, amb els llençols de fil fins al coll i amb el cossarrí de na Bel entre els braços. M’he despert i havia somniat alguna cosa que s’assemblava a la nostra trobada a la sala Augusta. Hem decidit que ens posaríem les katiusques i aniríem a passejar per la platja. M’entusiasma quan hi ha maror i caminam per dins les ones tots envoltats de sabonera. Na Bel ha dit: ho hem d’aprofitar perquè en un no res haurem de tornar a Palma. Amb els impermeables verd persiana i la caputxa posada devíem semblar uns ocellots exòtics. El cap Formentor i el cap Pinar estaven embolicats dins una boira espessa i per l’est s’acostava una negror il·luminada amb resplendors de llamps llunyans dels quals encara no sentíem els trons. Hem tornat a casa per la drecera de les buguenvíl·lees, que amb les flors d’un vermell fúcsia desafiaven la tardor. Quan hem arribat a casa ens hem ficat dins el llit per encalentir-nos. Escoltarem alguna òpera d’aquelles que agraden tant a na Bel. Damunt una palangana prepararé dos iogurts i un plat de fruita tallada per sopar. Llegirem un poc i tornarem a boixar. Boixar és el meu vou-verivou.