CAPELLANESCA

Déu sigui lloat. Ja era a la capellanesca.

En aquell temps del meu cantar missa ningú no s’amoïnava a fer-ne teologies. Érem com érem, sense adonar-nos que la clerical d’un bisbat som una màfia.

Entenguem-nos. Diu que els de la màfia són una mena de gent a la brava que es fa la seva llei, pela qui la trenqui i a callar tot bitxo. Mutati mutandis, que vol dir no tant, entre els bisbes que ens ataconen i els frares que ens tracten de setmesons, la capellanada ens defensem fent pinya.

Com que, gràcies a Déu, gairebé mai no toquem els voravius del dret canònic, ens fem la llei nosaltres mateixos. O més pel dret, tenim una llei que ve de mil anys, que ningú no ha escrit i que malament rai qui se la salti. Una llei que va de creure en Déu sense escarafalls fins a fer la botifarra contrant tant com puguem.

I ves, no ens pot entendre ningú vingut de fora.

Començant pels bisbes.

Això dels bisbes és ben mala feina. Solen enviar-nos un foraster, que mai de jamai no entrarà a la màfia; i pitjor si ens vingués triat dels de casa mateix, li faríem vores i les acabaria fora de pinya. Vagi com vagi i peti com peti, el bisbe és un solitari perdut a les ínfules. Pobric. I no li val defensar-se a cops de bàcul o venir-nos per l’amansida. Continuarà sol.

I ara vaig pels frares.

Els frares, monjos, monges, hermanos i hermanitas sempre estan glopejant glòries del pare, la mare, la tia i la fundadora. En xerren i xerren, diuen que la seva frarada és santa i bona. I vinga. Això sí, tots creuen que els capellans són uns canteules i que els del tronxo som més que tronxo.

Apamem-les.

Jo sóc tronxo, i tant, els frares poden prou mirar-se’m de gairell. Però els de la solsonenca tenim bisbes eixits de casa, que Déu n’hi do; tenim savis tan savis com qualsevol savi del saber; i no diguem de la tirada de rectors i rectorets que han sabut conjuminar ciència i taruta. El padrí Soques és tot un cas. Ens va arribar enginyer al seminari, va escombrar els passadissos com tots, va cantar missa desafinant com qualsevol, va passar-les negres de vicari, s’ha passat anys ensenyant matemàtiques i poc més. Per acabar del tronxo.

Sense poder-les apamar, perquè els sants no van a pams.

Entre els frares sempre sentireu dir que n’hi ha algun de sant. Per un tres i no res, en surt un de canonitzat a la glòria del Bernini i els sants fundadors i fundadores guarneixen els pilars de Sant Pere de Roma. Entre ells no hi ha cap capellanot del tronxo, i potser mai no n’hi haurà. Veureu. Si ens en surt algun, de sant, que ens en surt, serà nogensmenys un sant sense altre miracle que el pa de cada dia.

I vaig per la darrera.

Ningú que no sigui de la pinya no pot entendre la nostra germanor ferotge. Tot i que massa sovint ens roseguen el fetge, ens sentim germans.

Tots hem passat anys i anys junts a la mateixa llocada, el seminari. Tots som del bacallà i els cigrons. Mare de Déu Santíssima. Mai no he tornat a menjar un bacallà tan fad com aquell; i els de Solsona tenim el rècord mundial de salt de cigró. Quatre metres i dos pams; fent-lo rebotar a taula, el cigró, que donaven per cuit, saltava fins al sostre. Miracles de donya Urraca, la madre superiora del monjam de cuina. Males llengües deien que donya Urraca podia fer tres mandonguilles alhora, treballant-les amb mans i aixelles.

Ara, al cap d’anys, m’adono que el bacallà, els cigrons, les mandonguilles, els esbufecs de l’Amo, el fred als passadissos, les pipades d’amagat a les comunes, els llibres dels Reis, els canguelis a ca l’Espertillo, les plàtiques de mal pair del pare Anton, els conills rostits a l’ast al mig del bosc i la picaresca de cada dia, feien un tramat que mai no podrem estripar.

Són la nostra regla de sant Benet.

Quan anava a plegar aquest ram, se m’acut la darrera.

Els bisbes solen canviar de bisbat, bon vent i barca nova; els frares i les monges, en nom de la santa obediència, van de la Ceca a la Meca i no gaire a les valls d’Andorra. Uns i altres no tenen terra. Nosaltres som alzines i garrics d’uns termenals; m’hi va fer caure aquell savi de la geografia, que feia un mapa de les fires i mercats d’aquests rostos.

L’home no s’ho creia.

—Mossèn, fa mesos que hi batallo i vós en sabeu més que no pas jo.

—Malament rai si no ho sabés, vaig a mercat cada setmana i a fira cada mes.

Gent, els del tronxo venim de lluny i som d’arrels.

Els temps han canviat i ara ens n’arriben de totes, fins més d’un llibre que parla de la «teologia de l’encarnació». Jo, quan llegeixo la paraula «teologia», en fujo com gat escaldat, però aquest cop em va picar la tafaneria. El francès del llibre, perquè era d’un francès, se les envetava amunt i avall que ens hem d’encarnar amb la gent, i fins ensenyava com ens hi hem d’encarnar. A la tercera plana el cap m’anava d’un bull.

I tot d’una vaig donar gràcies a Déu.

Faig la mateixa pudor de cort que els meus pagesos.

Ara me n’adono. He sortit de tresquer.

Tomo a quan acabava de cantar missa.