CONVERTIUVOSIFEUPENITÈNCIA

Al seminari ens parlaven molt de la conversió de vida.

El pare Anton ho deia, ho redeia i ho reblava. Sortien tots els profetes del vell testament, sobretot aquell que deia allò de convertiuvosifeupenitència. La conversió a totes i per sempre vindria amb la missa nova.

Ho he de confessar a Déu omnipotent i a vosaltres, germans, que em volteu. Després de missa nova vaig continuar com sempre, tan ruc i tan poc sant. Des d’aleshores no crec gaire en la conversió a patac, això va lliscant a poc a poc.

Però hi ha cops que cal convertir-se.

I un d’ells era ara, quan encara em durava la caparrada de l’escolanet.

Com que ara ja no anem de profetes, Déu envia punyides.

La primera fou aquell company del Bals que s’havia casat. Em va venir amb la dona i la quitxalla.

La dona era una bona noia que s’estimava l’home i les aguantava bé. La quitxalla era xamosa. Al vespre, pare i mare els duien a gitar-los; abans, ell va fer-los resar. Era entendridor.

Déu meu, aquell company duia més parenostres a dintre que jo.

L’altra em va venir de la monja.

Posava a cal Casagreny, n’era parenta i venia d’Egipte. Vivia en un poble de la llinda del desert, amb uns quants milers de cristians entre més milers de musulmans. La dona s’ho estimava tant que, sense haver-hi estat mai, et feia reviure els carrers bruts, els claps d’aigua morta entre les parets de fang, les criatures jugant amb la sorra, les dones amb el vel negre, els homes tomant lassos dels camps de conreu.

Déu meu. I jo fent caparrada amb un escolanet de cartó.