TATE GALLERY

Aquest cop, el Mala no va tenir feina.

Va ser més de pontifical i rams.

L’espetegadera se sentia de lluny. Venia una moto de les grosses. Es va parar, el minyó duia un casc com aquests d’anar a la lluna, se’l va treure i va demanar per «míster reverend Tronxo». Li vaig dir que el míster reverend era jo. La Queia i el Bolusiano ho avalaven. El missatger d’Internacionals Missatgers em va fer signar un rebut, em va donar un sobre gros i se’n va anar.

Era una altra carta de míster Py. Bé, de sir Marmaduke Py i la dona. Molt polidament em convidaven a passar quinze dies amb ells a Anglaterra. Hi afegien el bitllet d’avió i un bloc que en diuen de travellers checks. D’aquests no us en fieu pas, mai no en traureu una pela, almenys així em va passar a mi.

El Bolusiano estava content que no s’hi veia, la Queia saltava com si ella fos la invitada.

—Cap a Londres, mossèn.

—Se ha acabat l’imperio británico, si vostè empuja una mica, pater. Viva la Invencible. Miri, pater, a veure si aconsegueix algo en lo de Gibraltar.

Bé els vaig deixar.

—Ja em direu què he de fer, Mestressa.

—Vés-hi, pobre Tronxo. No et farà cap mal de veure un tros més de món.

No vaig trigar a tenir els paperots. El Ramon Maria em diria les misses dels diumenges i vetllaria per si en passava alguna. Vaig marxar tranquil.

No sé si mai heu estat en un aeroport. No t’ho acabes de creure. Negres vestits de blanc i polits, blanc més esparracats que si sortissin de la selva, moros i moros, executius amb cartera i aires de trepitjar. Pocs, ben pocs, de casa. Ja estava patint a veure com m’ho faria amb la maleta, el bitllet, els papers i els travellers del dimoni, quan van dir el meu nom pels altaveus.

No m’ho creia, era el meu nom. Vaig trobar una senyoreta musiquejada que em va dir si jo era míster Tronxo, invitat de sir Marmaduke Py. Vaig dir que sí. I tot com una seda. Només que volia comprar alguna cosa per a la mistress-lady a un lloc que en diuen shopping, els travellers no servien, m’hi vaig escurar les poques peles que duia, però el ram feia goig.

Això d’anar amb avió és ben avorrit. No veus res. Només hi ha una mica d’emoció quan la senyoreta musiquejada explica com t’ho has de fer per posar-te el salvavides si van mal dades. Em sembla que, si van mal dades, no passaràs d’esgarrapar una mica de temps per al darrer parenostre.

Jo anava a primera classe. Les senyoretes musiquejades estaven per mi a la més menuda. Aigua, refrescos, menjada, cafè, tè, més què vulguis. Potser si els ho hagués demanat fins m’haurien mocat.

Bé, bon viatge.

Míster-sir Py i mistress-lady Py m’esperaven a l’escaleta de l’avió. Vaig donar el ram a la mistress-lady com si fos l’ambaixador de Xina. Vam passar la duana fent cua com tothom; el poli em va dir alguna cosa en anglès; m’ho van aclarir els Py, em desitjava bona estada a Anglaterra. Polit.

La casa dels Py era a un barri de jardins. Jo dormia de cara a un teli com no n’havia vist mai cap de tan ben capçat.

Em salto les passejades per Londres, Déu meu, quins parcs. No férem més que passejades, ells sabien prou que jo veuria poc més que cuixes als museus, que m’adormiria al teatre, que no entenc res de pintura i que sé ben poc dels reis anglesos, per no dir gens. No els vaig dir que sabés qui era la lady Godiva, la conilla; ja els coneixia el joc, n’hi ha que més val no dir-les.

La darrera nit a Londres, míster-sir Py em va demanar què m’havia plagut més.

—El relleu de la guàrdia al palau de la reina.

Els dos van esbufegar de satisfacció, els havia tocat el cor.

—Els soldats ho feien més bé que si fossin de plom.

Van trobar que jo tenia prou sentit de l’humor.

I em van demanar què més m’havia plagut de Londres. Dubtava de dir-ho.

—Les conveniències públiques.

Mistress-lady Py va estossegar i se’n va anar.

Jo em vaig treure un paper d’aquells, que fins fan servir reis i papes.

—Miri, míster-sir, diu City of Westminster.

—Cert. Es la ciutat del lloc.

—Però a baix del paper en diu unes que no entenc.

—Aconsella que després hom es renti les mans. Elemental.

Ai, aquests anglesos amb les comunes tan netes.

L’endemà vam anar a la casa de pagès del Py, que ells en diuen un cottage. No hi collien res, només flors i flors arreu. Un bé de Déu de flors i arbres. Tot i que fóssim a prop d’Oxford, només hi férem una passejada, sabien prou que jo tampoc no estava per universitats.

Un vespre, míster-sir Py fumava ennuegat, me’n volia dir una, no sabia com.

—Lord Cammock és catòlic, li plauria d’invitar-lo, reverend. Realment.

—Com vostè digui, míster-sir.

—Bé. Potser s’hi trobarà incòmode. Els anglesos són molt anglesos. Exacte.

Exacte. Catòlic o heretge, el lord era tan anglès com els altres. Només sabia dir «fantàstic» mentre fumava, jo només sabia dir «well» mentre fumava. Ens vam entendre d’allò més bé.

Míster-sir Py m’explicava de tant en tant com anava la conversa. Jo deia «well» i pipada, el lord havia dit «fantàstic» i pipada. Van riure polidament quan el míster-sir els va explicar allò dels soldats de plom i la reina. Havien començat parlant del temps, acabaren parlant del temps. I ens en anàrem. La lady Cammock va dir que jo era «very nice».

Quan ja érem al cotxe del Py, vaig dir-los que la casa del lord era com a les novel·les de l’Agatha Christie, però que no havia sabut trobar-hi el mort. Van riure moderadament, la mistress-lady ho feia a dents closes.

Vam voltar pels camps d’Anglaterra. Déu meu, quin arbrat. Uns faigs capçats com cavallers i amb el sota de les fulles fent aram, uns teixos negres i alts tan vells o més que el temps de la lady Godiva, uns telis a tota ufana, uns freixes espone-rosos. I, Déu meu, aquells conreus a les planes esteses. Els pagesos d’allà s’ho devien trobar tot fet, que diguéssim, mentre els meus s’han d’escarrassar per treure pa de les pedres.

Bé, s’acabaven els dies d’Anglaterra.

L’endemà havia de tornar cap a casa.

I em dugueren a la Tate Gallery.

Hi ha un pintor que no sé si és bo o dolent, però em va plaure molt; em sembla que li diuen el Turner. Els altres del mateix temps no em van plaure tant, estaven entre llepats i garratibats. Però no anàvem pas per aquestes.

Anàrem cap a les sales de l’art que més belluga avui.

Hi havia ferregots, fustots, llaunotes, encenalls, hrrgalls, paperassa, papers de diari, paper mastegat, rovellades, filferros, filferrades, cordills i què més sé. A casa en diríem mals endreços. Al terra d’una de les sales hi havia un escampall de pedrotes posades a la babalà.

Arribàrem a la sala de més tro. Míster-sir Py em va demanar que no perdés el temperament; m’ho veia venir i li vaig assegurar que no el perdria.

I vet ací l’escolanet fent Catarsi coragre.

Ni míster-sir Py ni jo no vam perdre pas el temperament. Però mistress-lady Py va esclafir a riure amb perill de fer-se saltar totes les dents. Els anglesos ni se la miraven, però un poli molt polit va invitar-la polidament a sortir fora.

Vam sortir.

Anant amb el cotxe, la mistress-lady ja només mig reia.

Arribada a casa era la de sempre.