LA MESTRESSA I L’ESCOLANET

L’església del Greny pintadeta i repintadeta per dins, escrostonada per fora, no és una església parroquial qualsevol. Fent arraconada amb l’altar major, hi ha la capella de la marededéu del Greny, amb tot el que li pertoca de ciris, cames de cera, ex-vots, llantions, gorres de soldats que han acabat el servei. I cambril amb escaleta a banda i banda per pujar-hi. La marededéu del Greny té molta devoció escampada enllà de la parròquia, i la Gala de setembre fa aplec de gent de lluny, que canta com fa segles:

Doneu-nos pau i seny Mare de Déu del Greny.

Al peu de la marededéu i a les mitges fosques del cambril, hi ha l’escolanet de cartó amb la rialla seràfica, el cap una miqueta tort, els cabells rossos i la caixeta a la mà per a les ofrenes dels fidels. No és que es guanyi la vida, pobric, però com que no menja tampoc no és que dugui maldecaps.

I veig que hauré de tonar a parlar del seminari.

El pare Anton ens deia que la vida d’oració del capellà té tres puntals. El breviari, el rosari i sobretot la meditació. Ja comprendreu que, amb el meu llatí sense llista de pretèrits, el breviari em passava com la repixada de pluja que el vent eixuga. El rosari em va prou bé, i més perquè no cal pas que t’hi fixis massa. Però la meditació, amb tants de sermons, plàtiques, consells i recomanacions com ens feien de cadells, sempre m’havia vingut de travessa.

Encara recordo un llibre que en deien De la vida de oración, d’un jesuïta, que em va donar trencacolls anys i anys. Sempre m’ha semblat que més hauria valgut que els jesuïtes es cuidessin d’ells i ens deixessin tranquils.

Bé, m’embolico.

Tot per dir que vaig arribar al Greny amb el breviari passat d’esquitllentes, el rosari passat adormit i la meditació passada com qui trepitja ous. En vaig parlar amb un sant baró i em va dir que allò no podia ser i que, tenint la sort de viure en un santuari de la Mare de Déu, ho aprofités per xerrar amb Ella.

Me’n vaig anar al cambril, ho vaig provar. I va anar bé uns dies.

Però va arribar un mal dia. Havia atrapat el Bolusiano amallonant la Queia i, encara que no havíem arribat a les mans, tot jo cruixia de ràbia. Vaig pujar al cambril per explicar a la Mare de Déu sense pecat com va anar la diguem-ne conversa amb el taverner. Sense ni voler-ho, vaig encarar-me amb l’escolanet tot dient-li:

—Mocós, digues a la Mestressa que peto d’enfaristolada.

I, ves com, des d’aleshores la meva vida de oración se les feia a mitges amb l’escolanet i la Mestressa. Que Déu n’hi do.

Potser vaig començar-les amb els dos aquell dia tornant de ciutat.