OLIMPÍADA CULTURAL

L’escolanet de cartó va voltar per tot el món.

El Bolusiano li seguia les petjades a l’atlas, jo hi donava una ullada de tant en tant. Vaig arribar a saber on és Osaka. Pobre mocós. Els finlandesos el van exposar dintre d’una caixa de vidre perquè no prengués mal amb el fred.

Ai, Senyor.

El Bolusiano s’ho veia venir. Un dia o altre parlarien del Greny.

Així fou. Ens en va innovar el Xumeta, el diari duia el nom del Greny amb totes les lletres. Cadascú hi va dir la seva. La Queia va tomar-hi, sense embuts va deixar anar què pensava de la mare de la Montsy. Jo vaig callar. El Bolusiano rumiava.

Vam continuar la botifarra. Vam plegar, el Bolusiano en duia alguna de cap.

—Pater, ens hem de preparar, estemos a la que salti.

I aviat vam ser-hi. El Greny féu la seva olimpíada cultural.

I vinga gent estranya.

Ens en va venir una de les Amèriques que corria tot el sant dia amb una computadora. Una de francesa volia saber si el Greny de la Montsy l’havia marcat tant com Gósol al Picasso. Em sembla. Un italià mirava de fer una pel·lícula de l’escolanet i santa Clara. El txecoslovac cercava les arrels marxistes del coragre. Un japonès la va fer sonada, volia jugar a la botifarra amb computadora. Encara en ric. Aquell anglès va arribar, va fumar la pipa i se’n va tornar.

No puc pas recordar-los tots.

I no parlem dels de casa.

El Bolusiano hi feia negoci, la Queia no donava l’abast, els pagesos deien que ximples i jo en vaig acabar tip.

Tant, que plego.

Però no puc oblidar aquella de l’alemany.