5

Raons per desfer-se d’un aquari per a sirenes

El paquet ja havia desaparegut a l’altra banda de l’obertura, i la comporta va tornar a tancar-se amb un altre grinyol que va fer serrar les dents a la Greta d’indignació. Quan el missatger se’n va haver anat, en Nico, que s’havia quedat mirant la comporta amb curiositat, va gosar preguntar:

—És així com les coses que la gent no vol tornen al magatzem?

—Encara ets aquí? —va replicar ella—. Què esperes?

—Que em diguis si teniu aquest peluix al vostre web o no.

—Ah, és clar. Bé, si l’has vist al web és que el tenim, això de ben segur. I si haguessis apuntat el número de referència…

—Sí, sí, ja ho sé. Però a veure, digues… hi és o no hi és?

La Greta no va respondre. Es va quedar un instant mirant la pantalla, va fer clic amb el ratolí un parell de vegades i després va esbossar un mig somriure triomfant.

—És aquest? —va preguntar, girant el monitor perquè en Nico pogués veure el mateix que ella.

El nen va reprimir un crit d’alegria. Allà tenia el doble d’en Trèvol, amb un aire tan innocent com si mai no hagués desaparegut misteriosament de la pantalla de l’ordinador del seu pare.

—Sí, sí, és aquest! Que el puc comprar?

—Aquí, no —va respondre la Greta; la seva mirada es va suavitzar una mica en detectar l’emoció del nen—. Mira, t’anoto el número de referència i amb això ja el podràs comprar des de casa, d’acord?

—Sí, sí, moltes gràcies!

La Greta va agafar el bloc de pòstits, en va arrencar un full i va apuntar-hi la informació que necessitava en Nico. Però aleshores els ulls li van quedar fixos a la pantalla.

—Oh —va dir llavors—. És un codi 272.

I va tornar a mirar en Nico, aquest cop sincerament afligida, mentre li lliurava el pòstit amb el número de referència.

—I això què vol dir? —va preguntar ell amb inquietud, agafant el paper que ella li allargava.

—Doncs que el tenen al magatzem, però no saben on. Que s’ha traspaperat, vaja.

—Traspaperat? Però si no és un paper!

—Ja m’entens què vull dir. És com quan fas una rentadora i en treure’n la roba t’adones que hi falta un mitjó. No saps on ha anat a parar, et tornes boja buscant-lo però no el trobes, i després apareix on menys t’ho esperaves, quan ja te n’havies oblidat. —Es va quedar pensativa un instant, meditant profundament sobre el misteri de les peces de roba perdudes—. Doncs això, noi —va concloure amb aire solemne—, és un codi 272.

—Un mitjó que no apareix?

—No. —La Greta va adreçar-li una mirada condescendent—. És un article que no és allà on se suposa que hauria de ser.

—D’acord, però bé el poden buscar, oi?

—A casa teva pots buscar-hi un mitjó perdut —va apuntar ella—. Però el magatzem d’Òmnia és gegantí. —Va obrir els braços tant com va poder, com si volgués abraçar el món sencer—. Milions d’articles ordenats en milers de prestatges agrupats per departaments, sectors, passadissos i no sé quantes coses més. Cada article té un número de sèrie que diu als operaris del magatzem on el poden trobar exactament. Si no és on ha de ser… podria ser a qualsevol lloc.

—Però el poden buscar —va insistir en Nico, tossut—, encara que triguin una mica…

—Una mica? —va riure la Greta—. Mira, pots demanar un article del catàleg marcat amb el codi 272 i la Nia t’informarà que és possible que triguin més d’un dia a enviarte’l…

—Però l’enviaran, oi?

—Ah, vet aquí el truc. —La Greta es va inclinar cap a ell amb posat conspirador per xiuxiuejar-li—: Òmnia es compromet sempre a enviar-te la comanda en menys de quatre hores; si no ho fa, tens dret que et tornin els diners, i t’envien un regal d’un valor similar. Si demanes alguna cosa amb codi 272 i t’informen que no te la podran enviar dins d’aquest termini, i tu respons que no et fa res i que t’esperaràs…, et pot sortir barba mentre esperes. I no tens dret a reclamar, perquè has rebutjat la Compensació Per Incompliment de Condicions. Això figura als Termes i Condicions d’Ús, capítol quart, secció setena, paràgraf efa. A la lletra petita.

—Vaja —va ser capaç de dir en Nico, impressionat.

—Per això —va prosseguir la Greta—, és millor que demanis aquest peluix i després acceptis la Compensació per Incompliment. Et tornaran els diners i a sobre t’enviaran un peluix de franc a casa.

—Però jo no vull un peluix qualsevol. Vull aquest peluix, no pas un altre.

La Greta va sospirar.

—Ets caparrut, eh? Bé, doncs si vols demana’l, però després no et queixis si te l’envien d’aquí a tres-cents anys. Com a mínim.

—No pot ser. Segur que jo el trobaria molt abans.

—Al magatzem d’Òmnia? Si hi entres sense cap número de referència, tindràs sort si et tornen a trobar a tu.

En Nico va obrir la boca per replicar, però en aquell moment la porta va tornar a obrir-se i va entrar un altre missatger, jove i força nerviós. Només li faltava portar la paraula «novell» escrita al front.

Es va aturar davant del taulell i els va mirar, amb cara d’estar molt perdut.

—És aquí… ehem… l’Oficina d’Atenció al Client d’Òmnia?

—Que no saps llegir? —va deixar anar la Greta amb aquell sarcasme que gastava—. A la porta ho diu ben clar.

—Sí, ehem…, és clar.

—Devolució? —va preguntar la Greta.

—Com? Sí, sí… —va balbucejar el pobre missatger, remenant entre els papers que duia—. Ho tinc tot aquí.

—Motiu de la devolució? —va seguir indagant ella, implacable.

El missatger es va afanyar a buscar la informació.

—Sí, mmm… codi… —Es va interrompre de sobte i va arrufar el front—. Deu ser un error, oi?

—Deixa-m’ho veure.

El noi li va allargar el paper, agraït; mentre l’agafava, la Greta va adreçar una mirada a en Nico.

—I tu què hi fas aquí, encara? Ja tens el número de referència que volies, oi? Doncs vés-te’n cap a casa i espavila’t amb l’emperadriu dels gigabytes; aquí no se t’hi ha perdut res, sents?

En Nico va assentir, mortificat; va recollir la motxilla i es va disposar a marxar. Però la conversa que tenia lloc darrere seu el va deixar clavat allà on era.

—Codi 56 —deia la Greta—. «L’article és exactament el que el client havia demanat».

—Però això no té cap sentit. Per què havia de tornar una cosa si era exactament el que ha demanat?

—Bé, hi ha gent que veu coses curioses al web i les compra pensant que són una mena de broma. I després no sap què fer-ne. Has vist la descripció de l’article? «Aquari per a sirenes». Si no tens cap sirena a casa, per què et cal un aquari tan gran?

El missatger va deixar anar una rialleta nerviosa.

—Potser es pensava que la sirena hi anava inclosa, ha, ha, —va dir, per fer broma.

La Greta va etzibar-li una mirada gèlida.

—Òmnia no ven éssers vius de cap mena —va replicar—. Termes i Condicions d’Ús, capítol segon, secció onzena, paràgraf set hac. Amb lletra ben gran.

—Sí, mmm, és clar, disculpa. Em signes el paper perquè pugui… ehem… marxar? Si us plau?

—No et puc signar el paper fins que no m’hagis lliurat l’objecte de la devolució, home.

—Ah, sí, és clar. És que és una caixa força gran i feixuga…

—Va, que t’ajudo —va sospirar la Greta.

En Nico va seguir-los, endut per la curiositat. A fora, a l’entrada del carreró, hi havia aparcat el camió de repartiment. El nen va observar, fascinat, com la Greta i el missatger en treien una caixa immensa i la carregaven entre tots dos fins a l’oficina. Es va afanyar a obrir-los la porta i es va esmunyir darrere d’ells discretament, sense que se n’adonessin.

—Bufff —va rebufar la Greta, mentre dipositaven la caixa damunt la cinta transportadora—. Quin horror, és la tercera aquesta setmana. No sé a qui se li devia ocórrer posar aquesta baluerna com a article del mes. Hi ha massa gent que compra coses sense pensar i després, és clar, passa el que passa. A més, no es pot dir que sigui precisament el millor aquari per a sirenes que tenim al web. És massa petit.

—Ja ho entenc —va titubejar el pobre missatger, tot i que en realitat era impossible que entengués res de res—. I ara… mmm… em signes el resguard, si us plau?

Mentre la Greta tornava a situar-se al seu lloc darrere l’ordinador i el repartidor la seguia amb els papers a la mà, en Nico va contemplar l’enorme caixa, pensatiu. L’havien col·locat de cantó perquè s’ajustés millor a la superfície de la cinta transportadora, i semblava que no havien tancat bé l’embalatge. En Nico s’hi va acostar en silenci i va estirar l’extrem de la cinta aïllant per obrir-lo una mica. El so va quedar ofegat pel soroll del mecanisme de la cinta transportadora en posar-se en marxa, i en Nico va retrocedir, alarmat, quan l’embalum va començar a moure’s cap la comporta, que ja s’obria fent aquell grinyol esgarrifós que tant molestava la Greta. Va donar un cop d’ull a la noia i al repartidor, que continuaven embrancats en els seus papers, i després va ullar la caixa mentre s’allunyava… cap al gran magatzem d’Òmnia, on, segons tenia entès, hi havia el peluix que estava cercant.

I una idea li va creuar la ment com un llampec.

El forat que havia obert a la caixa era prou gran per esmunyir-s’hi, si s’encongia una mica. I, si era un aquari, potser s’hi podria amagar… i sortir després, a l’altra banda de la comporta, per començar la recerca dins el magatzem.

No s’ho va pensar més. Aprofitant que la Greta i el missatger no miraven, va agafar la motxilla, va avançar de puntetes paral·lelament a la cinta transportadora, bo i ajupint-se per quedar ocult darrere la mola de la caixa, i va estirar la solapa de cartró per obrir-la una mica més. Un rierol de boletes blanques de porexpan va vessar pel forat, i en Nico es va afanyar a tornar a introduir-les a dins a grapats, mentre grimpava dalt la cinta com podia. Va aconseguir lliscar dins l’interior de la caixa i tancar la tapa de vidre just quan travessava la comporta… directe cap al cor d’Òmnia.

Encara va poder sentir darrere seu les veus de la Greta i del repartidor.

—Escolta, mmm… aquesta caixa s’ha mogut.

—Oh i tant, sí —va replicar la noia amb sarcasme—. Deu ser que a dins hi ha una sirena de debò.

—No, és clar, ha, ha… quina bajanada.