6

Entubat

En Nico va deixar de sentir les seves veus quan es va tancar la comporta. Durant uns segons inquietants va restar sumit en la més profunda foscor, mentre el grinyol del mecanisme li reverberava encara a les orelles. Tot d’una, el sòl se li va enfonsar sota els peus i va notar com queia al buit. Va xisclar, espantat, imaginant-se que ell i aquari acabarien estavellats a terra… però llavors va sentir un so estrany, com de succió, i alguna cosa el va absorbir amb força juntament amb el seu refugi de vidre i la caixa que l’embolcallava. Va notar que tot giravoltava, i va rebotar diverses vegades contra les parets de l’aquari, embolicat dins un núvol de porexpan. Per fi la caixa es va estabilitzar i en Nico es va arraulir al fons, estossegant per escopir les boletes blanques que gairebé s’havia empassat sense voler.

Després, al seu voltant tot es va aclarir una mica i un raig de llum va filtrar-se pel forat de la caixa. En Nico es va incorporar lleugerament per entrellucar a través del forat… i es va quedar mut de sorpresa.

L’aquari lliscava a gran velocitat per l’interior d’un immens tub transparent que transportava una filera interminable de caixes, de totes les formes i mides. El tub s’elevava per sobre de la ciutat, travessant els núvols, i es perdia a l’horitzó. En Nico, esgarrifat, va fer lliscar la tapa de l’aquari per obrir-lo i va provar de sortir de la caixa; però en el conducte bufava un vent huracanat que li va tallar la respiració i el va obligar a refugiar-se de nou. Va haver de conformar-se a mirar a través del forat i intentar endevinar on devia conduir aquell tub tan estrany. No va poder evitar de visualitzar un gegant que xuclava a través d’una palleta enorme, i es va estremir en imaginar-se que totes aquelles coses poguessin anar a parar a l’interior d’una boca descomunal. Va comprendre que allò era força improbable i es va obligar a relaxar-se i a recordar-se a si mateix que aquella gran canonada només podia desembocar en un lloc: el magatzem central d’Òmnia.

Així doncs, es va acomodar a l’interior de l’aquari i va esperar.

Al cap d’una estona, la caixa va començar a fer giravolts, amunt i avall, i en Nico saltava a l’interior com si viatgés per una muntanya russa sense cinturó de seguretat. Tot d’una, el tub va baixar de cop, i els articles que transportava es van precipitar cap al buit. El noi, amb l’estómac regirat i la respiració entretallada, es va enganxar a la paret de vidre per mirar a través de l’orifici del cartró. Va veure que la caixa seguia descendint per l’interior del tub… fins que, de sobte, es va enfonsar al mar.

En Nico va deixar anar una exclamació de sorpresa i va contemplar, meravellat, com totes les caixes lliscaven, una per una, a través d’aquell conducte que solcava les aigües com un interminable túnel submarí. A mesura que descendia, la llum s’anava atenuant; però just abans de quedar engolit per la foscor total, el tub s’il·luminava amb una suau fosforescència blavosa. Les caixes, i en Nico també, van baixar una bona estona fins a arribar al fons del mar, on el conducte recuperava l’horitzontalitat i continuava avançant, seguint el llit oceànic, fins a perdre’s en la penombra amb l’elegant ondulació d’una serp gegantina i luminescent. Les caixes viatjaven pel seu interior, a recer de l’aigua i la pressió, dirigint-se inexorablement cap a un destí desconegut.

En Nico estava massa sorprès per espantar-se pel fet d’haver quedat atrapat en una immensa canonada al fons del mar. Que potser era allà, el magatzem d’Òmnia? Es va imaginar algun tipus de base submarina potser semblant a un búnquer, però de seguida va pensar que una cosa així seria excessivament petita. Potser la central d’Òmnia era una fabulosa ciutat oculta en les profunditats oceàniques i protegida per una enorme cúpula. Com devien ser les persones que hi treballaven? Com es devien comunicar amb la superfície?

A través del vidre va contemplar amb admiració els peixos que nedaven a fora, il·luminats per aquella suau resplendor blavosa. En veure que un enorme tauró se li abraonava va retrocedir, alarmat… però l’esqual va passar nedant per sobre del tub i es va allunyar en la foscor. Una mica més tranquil, en Nico es va dedicar a gaudir del paisatge submarí. Bancs de peixos, mantes gegants, morenes que serpentejaven… en veure un grup de meduses que navegaven flonjament cap a ell va somriure; es van estavellar contra el tub de vidre i van rodolar-hi per sobre fins que van aconseguir esquivar-lo i prosseguir el seu camí. Una estona després li va semblar distingir en la llunyania l’ombra gegant d’alguna espècie de balena, però era massa fosc i no va poder distingir-la amb claredat.

Finalment, bressolat pel ronc del vent i esgotat després de tantes emocions, en Nico es va arraulir al fons de l’aquari i, gairebé sense ni adonar-se’n, es va quedar adormit.

Quan es va despertar, passada una bona estona, la caixa seguia viatjant per l’interior del conducte, solcant el fons de l’oceà. Al principi es va espantar en veure quina hora era, perquè va pensar que els seus pares devien estar preocupats; però després va concloure que, al cap i a la fi, no podia fer res per sortir de la canonada, i es va prometre a si mateix que els faria un truc des del magatzem tan bon punt hi arribés.

El que sí que va fer va ser obrir la motxilla a la recerca de les seves provisions, perquè tenia gana i molta set. Es va alegrar d’haver-se endut el berenar, i va engolir mig entrepà mentre provava de calcular quant trigaria a arribar al final del trajecte. La seu central d’Òmnia no podia ser gaire lluny, ja que les comandes trigaven sempre menys de quatre hores a arribar al seu destí.

Tot i això, va passar encara una estona fins que va notar que pujava, com si estigués a l’interior d’un ascensor, i va treure el cap pel forat per tal de mirar a fora. El tub es redreçava fins a quedar completament vertical, i els articles, l’un darrere l’altre, s’alçaven en fila cap a la superfície.

Va somriure, mentre un pessigolleig d’emoció feia batre les ales dins el seu pit. Per fi sortiria de l’aigua! Les caixes seguien elevant-se, i a poc a poc s’anava esvaint la foscor del seu voltant. A la fi, la claredat que procedia de la superfície va dissipar les tenebres submarines, i la resplendor blava del tub es va apagar. En Nico va enganxar el nas al vidre, i es va quedar bocabadat contemplant l’aigua que l’envoltava, ferida ja pels raigs del sol. I llavors, just quan començava a impacientar-se, el tub el va conduir fora del mar.

En Nico va deixar anar una exclamació de sorpresa en veure’s de nou enlairat. Va mirar de treure el cap una mica més per llucar a l’exterior; però en aquell punt el conducte es corbava una vegada, i després una altra, i encara una altra, i les caixes van començar a fer batzegades. El noi va anar amunt i avall com una baboia durant una bona estona entre boletes blanques que saltironaven al seu voltant, mentre el túnel travessava un mantell de núvols, pujava i baixava, tombava cap a un costat i després cap a l’altre… fins que, per fi, la canonada va tornar a redreçar-se i el nen, encara marejat, es va arrossegar fins a l’orifici de cartró per treure el cap enfora.

El que va veure el va deixar sense alè.

A l’horitzó, sobre la superfície del mar infinit, s’alçava una illa. Gairebé tota ella estava ocupada per un edifici gegantí i fantàstic que no s’assemblava gens a cap altre que en Nico hagués vist mai. Era com si l’haguessin construït amb bombolles multicolors, cosa que li confegia una certa aparença de gotim de raïm posat de cap per avall. Cadascuna d’aquelles bombolles formava algun tipus de mòdul, curull de fileres de petites finestres; i tots estaven connectats entre si per canonades de vidre que envoltaven l’edifici i l’embolcallaven com un garbuix de cables. Alguns d’aquells conductes s’allunyaven de l’illa en totes direccions, submergint-se al mar o bé perdent-se en l’horitzó. Per l’interior desfilaven tota mena de paquets a un ritme propi desconcertant, com si avancessin tots al mateix compàs; uns sortien de l’edifici, d’altres n’eren absorbits.

A en Nico, aquell curiós sistema va recordar-li un cor immens que bategava, bombant sang a través d’una vasta xarxa d’artèries. I va ser aleshores quan va capir que es trobava a l’interior d’un d’aquells tubs.

I que estava a punt d’arribar al cor d’Òmnia.

No va tenir temps de pensar-hi més; el tub es va plegar cap avall i es va precipitar contra l’edifici. En Nico va fer un xiscle, convençut que estava a punt d’esclafar-se contra la façana; però els paquets van caure, l’un darrere l’altre, per un orifici d’entrada, i de sobte ell va anar a parar a l’interior d’aquell extraordinari magatzem.