28

Ulls de plata

En Tobies va començar a teclejar furiosament mentre en Nico preguntava, molt nerviós:

—Què passa? Què passa?

—La Nia s’ha adonat que es tracta d’una falsa comanda. Intentarà cancel·lar-la.

—No!

—Tranquil, estic mirant d’impedir-ho. Ja l’he bloquejada tres cops, però és molt tossuda. Oh, oh —va repetir.

—I ara què passa?

—Ha entès que l’estic sabotejant i que l’ordre de cancel·lació no es bloqueja per error. Ai, no, ens està rastrejant. Fora! No! —va exclamar amb cara de pànic mentre clavava cops al teclat.

En Nico va fer un pas enrere, angoixat.

—Què vol dir, això que ens està rastrejant?

En Tobies no va tenir oportunitat de respondre. Tot d’un plegat es va sentir un gran terrabastall a l’altra banda de la paret, i tots dos van fer un bot, esborronats.

—Estan retirant les prestatgeries que bloquegen la porta! —va exclamar en Tobies—. Vés-te’n, vés-te’n! No t’hi han de trobar per res, aquí!

En Nico va fer un altre pas enrere, vacil·lant.

—Però…

—Tu segueix el meu robot! Jo intentaré parar-los els peus!

—Però…

—Vés-te’n! Vés-te’n! Busca el bagul, i que tinguis molta sort!

En Nico no es va entretenir més. Es va girar cap al robot, que ja lliscava en direcció a un racó sumit en la penombra, i el va seguir. Quan el va encalçar va descobrir que allà hi havia un altre conducte de ventilació. Semblava impossible que el robot s’hi pogués encabir, però llavors es va plegar com un acordió i es va esmunyir per l’interior del túnel com si res. En Nico va dubtar un moment; però un nou estrèpit li va indicar que els operaris acabaven de retirar una altra prestatgeria, i va seguir el robot a través del conducte sense pensar-s’ho dues vegades.

Mentre avançaven en la penombra, en Nico pensava en en Tobies i en la seva absurda croada contra un enemic molt més poderós que ell. Es va preguntar, inquiet, si aconseguiria sortir-se’n amb èxit.

El trajecte se li va fer llarguíssim. Va córrer i córrer sense parar, panteixant darrere del robot que el guiava, fent la volta a aquell magatzem que era molt més gran per dins que per fora. Finalment, el robot va descargolar una reixeta i, quan l’hagué enretirat del tot, en Nico va treure el cap a l’exterior. Va sortir del conducte de quatre grapes i es va trobar al passadís principal; es va aixecar, parpellejant davant la llum del dia, i va mirar de recuperar l’alè. Quan es va tornar a girar per mirar el buit per on havia sortit, el robot ja s’hi havia tornat a ficar i havia desaparegut, i fins i tot s’havia pres la molèstia de recol·locar la reixeta al seu lloc.

En Nico no es va entretenir més. Es va treure la «pell de camaleó» quan ningú no mirava i es va barrejar entre la gentada que transitava pel passadís, procurant no cridar l’atenció. Sabia que la Nia estava concentrada a capturar en Tobies i es va preguntar si el devia haver relacionat amb ell; potser també l’estava buscant. I què se’n devia haver fet, del bagul? Havia aconseguit cancel·lar la comanda, la Nia? No tenia manera de saber-ho.

—Aprenent Nicolau d’Embalatge —va dir de sobte una veu coneguda.

En Nico es va aturar de cop. Era en un tombant del passadís que conduïa a Embalatge. I allà, a la paret, que s’havia transformat en una pantalla enorme, hi havia el rostre atemporal de la Nia. Semblava amable, com sempre, però en Nico va detectar per primera vegada la profunda manca d’humanitat que reflectien aquells ulls platejats.

—Sí? —va preguntar, amb cautela.

—Segons les meves dades, ara mateix no hauríeu de ser en aquest sector —va informar-lo la Nia, amb una educació exquisida.

—S… sí, jo…

—Puc ajudar-vos en alguna cosa, aprenent Nicolau d’Embalatge? —va oferir-se la Nia—. Us heu perdut?

—J… jo… N… no, només anava cap a…

—Segons les meves dades —va prosseguir la Nia, sense deixar que el noi acabés la frase—, aquest matí no us heu presentat al vostre lloc de feina a l’hora habitual.

—S… sí, em sap greu —va aconseguir respondre en Nico, mort de por—. Estava malalt i m’he quedat una estona més al llit. Però ara ja em trobo millor —li va assegurar.

La Nia va parpellejar lentament. En Nico tremolava de cap a peus, pregant per què no s’adonés que li estava dient una mentida.

—Esteu malalt, aprenent Nicolau d’Embalatge? Això és un problema.

En Nico va veure de cua d’ull com cinc dels operaris que circulaven pel passadís de sobte s’aturaven i giraven els seus sensors oculars cap a ell, tots alhora. Va mirar al seu voltant, esfereït, cercant una via d’escapament. No n’hi havia cap.

—Esteu malalt, aprenent Nicolau d’Embalatge? —va repetir la Nia, en no haver obtingut resposta—. Això és un problema. Hauríeu d’estar-vos a la Infermeria fins que us hàgiu recuperat completament.

Llavors en Nico va pensar que la Nia no semblava tan estricta com tothom deia. Si estava indisposat no l’obligaria a anar a treballar, ni el castigaria per haver arribat tard al seu torn. Va tenir una idea.

—Si estic molt malalt i no em recupero, no podré treballar —va plantejar-li—. M’enviarien a casa, aleshores?

—Si a la Infermeria no us poden curar i tampoc no podeu tenir cura de vós mateix, aprenent Nicolau d’Embalatge —va respondre la Nia—, us reservarem una habitació al Jardí Residencial, on estareu molt ben atès la resta de la vostra vida. Així està estipulat al vostre contracte de treball, a l’apartat 16, punt 5D, paràgraf cinquè.

En Nico va recordar la gent gran del Jardí i el pare d’en Belay, i va pensar que la Nia no l’havia entès.

—Però si no puc treballar —va insistir—, aquí no faig cap servei. Podrien retornar-me a casa meva i deixaria de ser un problema.

—No sou cap problema, aprenent Nicolau d’Embalatge —va dir la Nia—. Els aprenents i empleats, de vegades emmalalteixen. És responsabilitat nostra vetllar per ells a la Infermeria o al Jardí Residencial. Sou part d’Òmnia, i Òmnia és casa vostra. També vetllarem per vosaltres.

En Nico va obrir la boca per replicar, però la Nia encara no havia acabat:

—La vostra malaltia, efectivament, és un problema per a Òmnia, aprenent Nicolau d’Embalatge —va continuar—. Però és un problema que té solució. Si feu el favor d’acompanyar els operaris, ells us guiaran fins a la Infermeria perquè el vostre malestar pugui ser atès convenientment.

Les paraules de la Nia seguien sent amables, però tot d’una en Nico es va adonar que estava envoltat de robots molt ben disposats a conduir-lo fins a la Infermeria en contra de la seva voluntat. Si l’obligaven a quedar-s’hi, es perdria l’enviament del bagul i no podria tornar-se’n a casa.

—J… jo ja em trobo bé —va protestar—. Perfectament, de debò. No em cal anar a la Infermeria, o sigui que, per no causar més problemes, me’n vaig corrents cap a Embalatge.

La Nia no va dir res. Va seguir mirant-lo fixament, i en Nico va notar que suava per tots els porus. Els robots no es van moure d’allà on eren.

—Aquesta és la solució —va insistir—. Ja estic curat, i per tant la meva malaltia no és cap problema. I ara me’n vaig a treballar, de manera que la meva absència tampoc no és problemàtica. Recuperaré les hores perdudes durant el torn lliure. I s’han acabat els problemes. Perquè m’estic esforçant a solucionar-los.

Després d’un llarg silenci, que a en Nico se li va fer etern, la Nia va somriure. Va ser un somriure fred com el gebre.

—Molt bé, aprenent Nicolau. Si heu trobat la solució al problema, tot està bé.

Els robots es van retirar i van deixar-li el camí lliure. En Nico va respirar profundament; estava tan alleujat que es va permetre de respondre, tot cerimoniós:

—Gràcies, Nia. Seguiré treballant per solucionar els problemes d’avui i evitar els problemes de demà.

La Nia no va respondre. Va somriure de nou i va desaparèixer.

En Nico es va quedar quiet un instant, amb el cor bategant-li desbocat. No es va atrevir a moure’s fins que va comprovar que els robots havien tornat a la seva rutina i ja no es fixaven en ell.

Llavors es va afanyar a tornar al seu departament.

A Embalatge, la vida seguia com si res no hagués passat. En Nico es va reunir amb el seu equip i va suportar l’esbroncada d’en Danil com va poder.

—On t’havies ficat? El torn està a punt d’acabar!

—M’he adormit —va balbucejar en Nico, mirant-se en Belay de reüll.

Aquest no va dir res.

—I el teu company d’habitació no podia haver-te despertat? —va grunyir en Danil.

—Ha passat mala nit i he pensat que li aniria bé descansar una mica —va etzibar-li en Belay.

—És clar; com que ve de fora, rep un tracte especial —va seguir remugant en Danil.

—Com que és un nen, rep un tracte especial —va corregir-lo en Belay, amb serietat—. A tots se’ns han enganxat els llençols alguna vegada, quan teníem la seva edat.

—A mi, no —va replicar en Danil arrufant les celles—. Mai.

En Nico es va reincorporar a la feina i va saludar la Marlene, però ella no li va respondre. I a en Belay tampoc no se’l veia gaire content, tot i que amb la seva coartada li havia donat un cop de mà.

El nen va respirar profundament i es va posar a muntar caixes. El cor li bategava molt de pressa i no podia deixar de mirar de reüll la comporta per on anaven apareixent els articles. Els quaranta minuts que va trigar a aparèixer el bagul que estava esperant se li van fer eterns.

Però allà el tenia.

Un bagul antic.

De fusta de roure.

Pintat i tallat a mà.

En Nico estava tan nerviós que, mentre muntava una caixa, la va trencar.

—Ja n’ets, de maldestre! —el va renyar la Marlene—. Belay, necessitem un recanvi!

En Belay va aturar la cinta transportadora. En Nico no podia ni respirar. Tenia el bagul tan a prop… Però com s’hi ficaria, sense que ningú el veiés?

Va llançar una mirada de desesperació a en Belay. I ell va entendre’l sense necessitat de paraules. Es va encaminar sense pressa cap al contenidor de les caixes i, un cop allà va preguntar, en veu alta:

—Quin model era, Marlene? La 12A o la 12B?

—La 12B, Belay —va respondre ella, a punt de perdre la paciència—. Encoixinada, perquè és una vaixella de porcellana.

—Ja sé que ha de ser encoixinada, però la 12B és massa petita. Estic segur que t’havia donat la 12A.

La Marlene va arrencar les restes de la caixa trencada de les mans d’en Nico i va examinar-ne la referència.

—És la 12B, Belay, no hi donis més voltes!

—Ah, doncs tenim un problema, perquè de caixes 12B no ens en queden. Creus que la 12A valdria?

—Com, que no en queden? L’última vegada que ho vaig mirar, hi havia cinquanta-nou caixes del model 12B!

Rondinant per sota el nas, la Marlene va anar a reunir-se amb en Belay. Un operari, que havia captat la paraula «problema», va lliscar fins a ells per veure si els podia ser útil.

En Nico ho va aprofitar per dir:

—Bééééé…, com que això va per llarg, vaig un moment al lavabo…

En Danil se’l va mirar amb desconfiança; però just en aquell moment en Fubu va reclamar la seva atenció per lliurar-li una de les seves notes, i el jove es va tombar cap a ell. Era l’instant de distracció que en Nico necessitava; mentre la Marlene i en Danil estaven ocupats, va aixecar la tapa del bagul i s’hi va ficar a dins.